1949. USA (20th Century-Fox). Dir: Andre DeToth. 83
min. B/N (9 d’agost)
Guió: Herman Wuok, Richard Murphy. Música: Cyril J.
Mockridge.
Richard Widmark
(Will Slattery), Linda Darnell (Aggie Hobson), Veronica Lake (Dolores
Grieves), John Russell (Hobby Hobson), Gary Merrill (Com. Kramer).
Ventosa, plujosa,
nocturna i huracanada és aquesta pel·lícula, com l’ànima del seu protagonista,
Will Slattery, ressentit de per vida perquè una acció heroica que va fer durant
la Segona Guerra Mundial, a les Illes Marianes, no va ser considerada com a tal
sinó castigada com un acte d’indisciplina. Pilot d’avió, ara, fora de
l’exèrcit, es guanya la vida molt descansadament pilotant per a un magnat de
les llaminadures (¿o potser no és un “candy manufacturer” sinó un
narcotraficant?). De passada, sense gaire entusiasme, Slattery (Richard
Widmark, en el seu punt més desficiós) té relacions amb Dolores Grieves,
secretària del magnat que és justament la persona que li va aconseguir la
feina. Veronica Lake, amb mitja melena, és Dolores Grieves, i és un plaer
escoltar la seva fabulosa veu dient frases com aquestes, amb les quals intenta
consolar Slattery de les pèrdues al casino: “Hey, smile. That’s more like
it. Maybe you haven’t got any money, but you still got me. I can do a lot of
things money can’t do”. Ni tan sols aquesta darrera frase, plena de càlides
promeses, no és capaç de motivar Slattery. Aquest home és penós.
Ah, però Slattery
reviscola quan retroba Aggie Hobson, antiga flama que ara és la muller d’un
company aviador, Hobby Hobson, que continua a l’èxèrcit en una perillosa tasca:
volar fins a l’ull dels huracans per esbrinar-ne la direcció. Mal amic,
Slattery li vol prendre la dona; ella, en principi, es mostra lleial al marit,
però a poc a poc la seva integritat es va esmicolant. És complicat -hem de
suposar- resistir-se a les frases que li dedica l’abrandat Slattery: “You
crawled inside me and you stayed there.” Dolores Grieves, però, no es queda
amb els braços plegats i canta les quaranta a Slattery. El diàleg és magistral.
Dolores Grieves: I used to think you were a man, Will. I don’t care about what you do to
yourself, and I don’t care about what you’ve done to me. I asked for. But what
you’re doing to Hobby and Aggie… is rotten. And I hate you for it.
Will Slattery: Are you through?
Dolores Grieves: Yes, I’m through.
Will Slattery: Then hate me outside, will you? I’m tired.
Realment, la cosa és complicada, i més
quan en ple vol a una remota illa del Carib, el magnat de les “llaminadures” es
mor d’un atac de cor i Slattery acaba amb un paquet de droga a les mans… Un
“deus ex machina” soluciona les coses. L’exèrcit s’adona de l’error que va
cometre i condecora Slattery. A la cerimònia d’entrega és de les comptades
vegades en què hi ha un cel ben blau (en blanc i negre, això sí) i un sol
radiant. L’home recupera la fe en el món i redescobreix la seva brúixola moral.
Un film notable,
doncs, amb tres estrelles incandescents (Widmark, Lake i Darnell), les dues
darreres a punt d’apagar-se però no per això menys brillants. Com a curiositat,
cal dir que el guió original incloïa una història de drogadicció per al
personatge de Dolores Grieves, però va ser censurada. Se’n detecta algun
rastre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada