1932. USA (Paramount). Director: Josef von Sternberg.
90 minuts. B/N (16 set)
Guió: S.K. Lauren, Jules Furthman, J.von Sternberg.
Fotografia: Bert Glennon.
Marlene Dietrich (Helen Faraday / Helen Jones),
Herbert Marshall (Edward ‘Ned’ Faraday), Cary Grant (Nick Townsend), Dickie
Moore (Johnny Faraday), Gene Morgan (Ben Smith), Sidney Toler (detectiu
Wilson).
Sacrificis
sense mesura
El quart film de Josef von Sternberg fet a
major glòria de Marlene Dietrich és un melodrama amb estil i bons moments però
d’argument demencial. La història comença a Alemanya, a ple sol, a les daurades
aigües d’un estany on es banyen despullades unes nimfes del bosc; no, en
realitat, són unes actrius aprofitant el seu temps lliure. Uns joves turistes
americans passen per allà i converteixen les rialles de les noies en crits
d’esglai. Després d’aquest suggerent inici, el film adquireix un to més
domèstic i prosaic. Han passat cinc anys i un dels turistes, Faraday, i una de
les nimfes, Helen, fan vida matrimonial a Nova York, amb nen inclòs, de nom
Johnny. Es fa una mica estrany veure
Marlene Dietrich convertida en mestressa de casa en un piset, banyant el
nen i aquesta mena de coses, però ja endevinem que serà per poca estona.
Efectivament, perquè Faraday, científic que ha
fet experiments perillosos, està malalt, només pot ser curat a Viena i necesita
amb urgència diners que no té. Helen, per tal motiu, s’ofereix per tornar al món
del cabaret. Dit i fet. El local no és gran cosa, però ella triomfa amb un
número apoteòsic de ritme africà: “Hot Woodoo”. La Dietrich fa història sortint
d’una disfressa de goril·la. Vuit fabulosos minuts dura el número. Von
Sternberg sabia fer les coses. Entre els espectadors hi ha el ric i poderós
Nick Townsend (juvenil i competent Cary Grant, encara sense la seva veu
característica). Parlen, s’ententen… i ella acaba amb un xec de 300 dòlars a
les mans, suposem que per prestacions sexuals que no es veuen ni s’esmenten.
Amb aquests diners en Faraday ja pot anar a
Europa. S’hi està molts mesos, i mentrestant la Helen viu la gran vida amb en
Townsend. No seré jo qui la critiqui, perquè en Faraday era un tipus avorrit i
pesat (Herbert Marshall, sempre ombrívol). De sobte, en Faraday torna, observa
l’adulteri de sa muller, i rabiós, la
treu fora de casa. “En Johnny es queda amb mi”, diu ell, però la Helen se
l’emporta. En Townsend, sempre viatjant, no està al cas de res.
La Helen i el nen comencen un llarg periple
fugint pel Sud Profund, amb penalitats creixents. Filma amb estil Josef Von
Sternberg, exhibeix un adequat desgast existencial Marlene Dietrich. Al final
es rendeix i cedeix el nen al marit implacable. La Helen toca fons. Té 1500
dòlars -compensació del marit per haver-li salvat la vida amb els diners del
viatge- però, fastiguejada, els regala en una pensió de mala mort. Miserable,
acabada, sembla que ja no aixecarà mai més el cap. Però sí, ho fa, i ipso
facto, ja la veiem triomfant a París, convertida en la reina més fulgurant de
tots els cabarets. Increïble però cert. És una el·lipsi temporal delirant. “When
she got here, she used man after man as a stepping stone”, diu algú, i no
hi ha més explicació.
Però el pitjor encara ha d’arribar. Townsend reapareix
a París, més enamorat que mai, i convenç Helen per tornar als Estats Units amb
ell. Un cop a Nova York, van a veure el nen. Faraday, amb reticències a
l’inici, acaba cedint que Helen veig en Johnny durant deu minuts. Mare i fill
s’abracen, ella el banya com antany, i després, mira, doncs ja que sóc aquí
m’hi quedo i fem veure que som feliços com abans. Un final més absurd no
existeix. Queda clar que Josef von Sternberg era un home de gran talent visual,
però limitat pel que fa als arguments i als personatges. Aquesta seria la seva
perdició.
