Conte: Cornèlia Ferri

Cornèlia Ferri

“Espectacular”, va dir tot plegat el nostre amic Evarist Coma, sota les voltes, mirant cap al centre de la plaça. Una noia francament ben feta, formosa, amb un caminar atractiu, passava de l’ombra al sol mentre es dirigia cap al Carrer Estret. “Jo la conec”, va dir l’Ildefons Rius, grassonet prototípic, amb les mans juntes damunt la panxa. “Es diu Cornèlia Ferri, sí, de l’Òptica Ferri que acaba d’obrir a la cantonada del Carrer de les Escales. Són de Barcelona, de Sant Andreu concretament. Un meu cosí hi va sortir dues vegades amb la Cornèlia. Sense èxit. Es rara, deia ell. No ho sembla, però la Cornèlia és del tipus literari. El meu cosí és alt i no pas lleig, però no tenia prou conversa, i el fracàs estava cantat. La familia Ferri té nivell i, pel que es veu, italianeja molt. Jo diria que és aquí on es concentra l’orgull de la família, temes òptics a part, és clar”.

Era imbatible, l’Ildefons Rius, fent informes. Per això el manteníem com a amic, tot i ser absolutament inservible en el terreny esportiu. “Interessant”, va dir l’Evarist Coma, mentre es rascava la barbeta amb mirada perduda i posat d’home reflexiu; un gest inusual, que semblava inaugurar tota una transformació personal de cara a triomfar amb la Cornèlia Ferri. “Me’n vaig a la biblioteca. Torno d’aquí cinc minuts!”, va exclamar. Un quart d’hora ben bo va trigar a tornar. Duia set llibres: sis novel·les italianes (Bassani, Buzzatti, Ginzburg, Pavese, Svevo, Lampedusa) i una gramàtica. “Se m’ha girat feina. Me’n vaig”, va dir tot seguit i se’n va anar directe cap al mig de la plaça a grans gambades, passant del sol a l’ombra, balancejant alegrement la bossa amb els set llibres.

L’Evarist Coma no va reaparèixer a les nostres vides fins al cap de quinze dies. Aquella tarda només érem dos sota les voltes, l’Ildefons Rius i jo, bevent orxata en una taula, sota el sol excessiu d’un maig estiuenc. “Buon pomeriggio, bambini”, va dir una veu darrere nostre. “O, com diem aquí, bona tarda, sagalets. No, no em pregunteu per la Cornèlia Ferri perquè no us diré res. No, encara no surto amb ella però tot va pel bon camí. Simpatitzem, de moment. L’italià és més difícil del que sembla. He fet algunes pífies descomunals. ¿Us podeu creure que la primera vegada que vaig anar a l’Òptica Ferri no sabia com es deia ulleres en italià i, per fer-me l’interessant, vaig dir que em volia emprovar unes “ulleri”? “Occhiali”, em va dir la Cornèlia, trasbalsada com si m’hagués assegut sobre el seu gat. "Ha, ha, ha!", vaig fer jo, "che grosso errore!". Aquí la vaig fer riure. Sóc un habitual de l’Òptica. Ara me n’hi vaig. Només falta mitja hora per tancar. Potser tinc sort. Arrivederci, bambini”.

L’Ildefons Rius i jo no ens vam dir res. A correcuita ens vam acabar l’orxata i vam seguir l’Evarist Coma a certa distància. Era un home enamorat, sense cap dubte, perquè volava il·lusionat cap a l’Òptica Ferri. L’Ildefons Rius, esbufegant al cap de quatre passes, em va demanar una pausa. “És que tinc flato”, em va dir, i es va quedar allà, d’esquena contra una façana del carrer dels Argenters, amb una mà a cada costat, com si el seu flato fos doble. La recuperació va ser lenta, eterna. Pobre Ildefons, el físic no l’acompanyava. Me’l vaig mirar amb cara compassiva. No li va agradar. “No em miris així. Pensa que jo sóc molt bo amb les matemàtiques i em faré ric, salvatgement ric. Tu ets el passat i l’Evarist és el no-res.” Si pretenia que la compassió se m’evaporés a l’instant, l’èxit va ser total.

Cinc segons més tard, vam trobar-nos de cara l’Evarist i la Cornèlia, menjant un gelat, felicíssims d’haver-se conegut, tan conjuntats amb el seu nasset idèntic, tan ben perfilat. Fins i tot el sol, en general indiferent a la bellesa humana, va tenir l'amabilitat d’enviar un raig prodigiós entre els vells edificis per daurar les testes de la fabulosa parella.

“Siamo stati bene”, ens va dir l’Evarist passant pel nostre costat. Potser no era la frase més adequada, perquè vaig percebre una certa tensió en els llavis de la Cornèlia, com si se’n mossegués un per dins.

M’agrada recordar aquest moment irrepetible de la vida de l’Evarist Coma -l’idil·li amb la Cornèlia va durar dos dies, per cert- ara que, el pobre, és a la presó, per estafa i malversació, divorciat i amb els fills renegant d’ell. “Què ens ha passat?”, em va preguntar la setmana passada, quan el vaig anar a veure.

No vaig saber què contestar. L’Ildefons Rius sí que hauria tingut la resposta a punt, però vaig preferir ofegar-lo mentalment, amb les dues mans, en el fons de la seva piscina salada amb forma de pera. 

                                                             Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: L'autoestopista

 

L’AUTOESTOPISTA

I

Si els Terns-Vallès no haguessin tingut una agra i llarga discussió durant molts quilòmetres, ell, que conduïa, no s’hauria aturat a recollir aquell autoestopista d’aspecte apotolat i mirada emboirada que, a peu de carretera, mostrava un cartell surrealista amb el nom de Pampolna (sic) en sagnants lletres vermelles.

-Però què fas? -va dir ella, alarmada.

-Ens vindrà bé una mica de companyia -va respondre ell.

Un minut més tard, tots dos ja eren fora del cotxe, no ben bé apunyalats, però sí punxats pel contundent autoestopista, que ni tan sols s’havia acabat d’asseure al seient del darrera que ja els havia amenaçat amb un petit ganivet, com de pelar fruita. Un parell de crits incomprensibles i, tot seguit, txac, txac, txac, unes quantes ganivetades a les espatlles del matrimoni Terns-Vallès. Van sortir esperitats del cotxe.

La contrada era geològicament molt interessant, amb una bonica carretera que serpentejava entre turons rocosos. L’aire era ple de flaire de farigola. Eren les cinc de la tarda. Feia un agradable solet de tardor.

-Si no passa ningú, ens espera una caminada de quinze quilòmetres -va dir ell.

-No passarà ningú -va dir ella.

Era probable, perquè aquella era l’antiga carretera que anava del poble A al poble B, i feia vint anys que n’hi havia una de nova, molt més ampla i recta. Ells, els Terns-Vallès, feien aquell recorregut per motius laborals. Eren fotògrafs professionals i, actualment, tenien en marxa un projecte anomenat “Carreteres oblidades”.

Al cap d’una hora de caminar, van veure el seu cotxe, capgirat i fumejant, en un sot entre dos turons, mig ocult entre la vegetació.

L’autoestopista, que emetia paraules incomprensibles, semblava que agonitzava entre la ferralla.

-No es preocupi, de seguida vindrà una ambulància -li van dir.

Amb penes i treballs van recuperar, del seient del darrera, les jaquetes i les càmeres de fotografia.

-La llum és impressionant -va dir ell.

-Fabulosa -va dir ella.

El sol, que es dirigia a la posta, oferia una esponjosa llum ataronjada damunt la fascinant escena: el cotxe capgirat, l’home amb mig cos a fora, la seva cara ratllada per les ombres de la vegetació, i de fons, els granítics turons mil·lenaris.

Els Terns-Vallès, grans professionals de la fotografia, van immortalitzar l’escena en color i en blanc i negre, des de tots els angles possibles.

-Ara ja s’ha mort- va dir tot plegat ella, observant una ganyota nova, marmòria, definitiva, de l’autoestopista.

-L’ambulància -va recordar ell, i va agafar el mòbil- Me n’havia descuidat.

-Qui no té compassió dels altres no pot esperar compassió de ningú -va comentar ella.

Ell se la va quedar mirant.

II

Lluïssor criminal. Ell havia après aquest concepte en una novel·la negra llegida feia molts anys i no l’havia oblidat. El tenia latent, en algun racó de la seva memòria, i ara, gràcies les circumstàncies actuals, havia passat a primer terme. Una lluïssor criminal era el que ell, de tant en tant, detectava en la mirada de la seva dona. Alguna cosa havia canviat entre ells des d’aquell dia funest. La coneixia bé: ella no perdonava ni oblidava, simplement ho feia veure. Era tan bona dissimulant, hi tenia tanta pràctica, que ell, al cap d’un cert temps, creia que l’incident amb l’autoestopista havia desaparegut de les seves vides. Però tot plegat…

-M’estimo més conduir jo, avui -va dir ella.

El to de veu era natural, els gestos relaxats, el somriure indefinible, però a la mirada hi va aparèixer, durant un instant terrorífic, una lluïssor criminal. Ell es va aclofar amb por al seient de l’acompanyant.

Els Terns-Vallès recorrien els cims del Pirineus per a un nou projecte, encara no del tot definit, sobre les muntanyes europees. Feien molts quilòmetres. De tant en tant, de manera inevitable, apareixia un autoestopista.

“Que no n’aparegui cap avui, Déu meu, fes-me aquest favor”, va pensar ell. La por el feia retornar al catolicisme, però Déu no deu apreciar aquestes conversions interessades perquè, a la sortida d’un revolt, va aparèixer una parella -nòrdica, neta, gens sospitosa- amb un cartell que deia Puigcerdà, amb l’accent obert i tot.

-No, ho sento, però no, jo no arrisco la vida de ningú -va dir ella en veu alta, com si parlés amb els autoestopistes.

-Ja no puc demanar-te perdó més vegades… -va dir ell, aclofant-se encara més.

-És un dir, no em facis cas.

La jornada va anar molt bé. La llum era esplèndida i van fer fotos magnífiques. Ell era feliç. Treballaven tan bé junts, s’avenien tant… Al final ella va aparcar el cotxe a peu d’un penya-segat. La vista era formidable.

Ell es va acostar al precipici, sense por. Estava avergonyit dels seus pensaments i de la seva actitud. Lluïssors criminals? Quines bestieses! Era massa imaginatiu i massa poc reflexiu. Va fer una passa més, fins a situar-se a un pam escàs de la terrible caiguda. Ella havia anat a buscar alguna cosa al cotxe, segurament la cantimplora.

-Jo també beuré una mica -va dir ell.

Va obrir els braços. Se sentia absolutament indefens i, alhora, absolutament segur. Era una demostració d’amor total, de confiança cega. Sempre s’havia mogut a cop d’intuïció, i la intuïció no li havia fallat mai.

-Des d’aquell dia… que no et suporto -va dir ella, darrera seu.

Ell es va girar de cop, i va poder contemplar, en tota la seva intensitat, un oceà infinit de lluïssor criminal.

Un cop precís amb el trípode, just al ring-ring, el va enviar al fons del penya-segat. 

                                                                        Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Perris, Pruna i Pera

 

Perris, Pruna i Pera

Incansables proposant bestieses, els de la feina, ara, havien optat pel barranquisme. En Pere Perris hauria dit el que deia sempre –“Deixeu-me tranquil i mateu-se vosaltres”- però passava ànsia per la Magda Pruna, abans una noia prudent, però que des de feia poc, arran d’una traumàtica separació, havia embogit força i semblava voler fer drecera cap a la tomba. “M’hi apunto, m’hi apunto!”, havia dit la Magda Pruna quan l’organitzador de tot plegat, el nefast Garcia Garcia, no havia encara acabat de pronunciar la paraula “barranquisme”.

En Pere Perris, solter que ja albirava amb temor els quaranta anys, aspirava a formar una família amb la Magda Pruna, que feia poc havia trencat amb el seu xicot etern -onze anys junts!- perquè ell volia postergar la paternitat fins a l’infinit i ella havia exclamat -a l’oficina, per telèfon, cridant com una esperitada- “Ja sé que tu t’has quedat clavat als divuit anys, Peter Pan de merda, però jo estic a punt de fer-ne trenta-dos i ja no et suporto més. Que et bombin!” Hi va haver aplaudiments, rialletes sarcàstiques, silencis incòmodes i, per part d’en Pere Perris, una sensació de tap de xampany que surt disparat cap al cel. Ho va explicar a casa aquell mateix vespre. “Tinc esperances”, va dir a la seva mare, que l’endemà ho va dir a la veïna de dalt, de baix, de l’altra banda, etcètera. Qui deia que no podria casar el nen?

Hi havia hagut sempre un corrent de simpatia evident entre en Pere Perris i la Magda Pruna. Ella sempre li deia hola i adéu amb un somriure, sempre li agraïa amb frases molt amables tots els innombrables favors laborals que ell li havia fet al llarg dels anys: “No et preocupis, Magda, ja ho acabo jo, això, que encara et perdràs el començament de la pel·lícula”; “Ai, Pere, que ets maco, no hi ha ningú com tu!”; i els veia marxar per la finestra, a ella i aquell Peter Pan penós, carrer avall, i la Magda, en el darrer moment, encara es girava per fer-li un simpàtic adéu amb la mà, que ell, llagrimós d’autocompassió, captava difuminat a través del vidre glaçat.

La jornada de barranquisme va anar prou bé. La Magda Pruna va saltar pels barrancs amb tal esperit kamikaze que va provocar una crisi espantosa en el monitor, que va acabar, derrotat i taquicàrdic, somicant abraçat a una roca. Com sol passar en aquests casos, la Magda Pruna no es va fer ni una rascada. Déu protegeix els borratxos i els sonats. En Pere Perris, per la seva part, va acabar masegat però sense res trencat. Va patir tant per la Magda Pruna, va suar tant contemplant-la, que es va deshidratar tres vegades. Qui li va facilitar l’aigua necessària per mantenir-se en vida va ser la Montse Pera, molt atenta als seus sospirs i als seus quasi-desmais.

A l’autocar de tornada, en Pere Perris i la Montse Pera van seure junts al darrera de tot i van conversar breument. De fet, la cosa va consistir bàsicament en un monòleg de la Montse Pera.

-Una mica més tranquil? -va preguntar ella.

-Sí. Gràcies, Montse, per tot. Ha sigut un dia complicat.

-Ja ho he vist, ja.

-A vegades puc ser una mica ridícul -va confessar ell.

-Ens passa a tots, això.

La Montse Pera va agafar aire.

-Pere Perris, comprenc la teva admiració per la Magda Pruna. És una noia extraordinària… des d’alguns punts de vista. No em vull interposar entre vosaltres. Jo crec que tens algunes possibilitats. Jo només volia dir-te que si les coses no van com tu desitges, no cal que et desesperis. Jo sóc aquí. Ara, és clar, no sé quant de temps hi seré. Potser quinze dies, potser un mes. No esperaré eternament. El temps passa ràpid, oi? T’ho dic només perquè ho sàpigues. Jo sempre he cregut que les coses s’han de dir, perquè després no sigui massa tard. És trist quan ja s’ha fet tard, oi? És terrible pensar que tot es podria haver arreglat dient unes quantes paraules en el moment oportú. Em comprens, oi? No t’has enfadat, oi?

-No, no. I m’agrada que diguis oi.

-Oi que sí?

Un altre tap de xampany, encara que amb una propulsió menor, va tornar a sortir disparat cap al cel. En Pere Perris ho va explicar a casa aquell mateix vespre. “Se m’han duplicat les esperances”, va dir a la seva mare, que l’endemà ho va tornar a dir a la veïna de dalt, de baix, de l’altra banda, etcètera. Qui deia que no podria casar el nen?

Doncs, sí. Al cap de tres mesos en Pere Perris es va casar amb la Montse Pera.

                                                                        Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Els simpàtics immortals

 

Els simpàtics immortals

-El pont, el pont! -va cridar algú.

El tren bala corria salvatgement per les grans planures centrals. Traient el cap pels seus caus respectius, talps, musteles i animalons diversos, trigarien anys, dècades, segles i tot, abans d’assimilar el nou cavall de ferro, molt més rabiós que l’anterior. Jo seia feliç al meu seient, devorant el verd paisatge, que caducava tot just haver-lo contemplat un parell de segons.

-El pont, el pont! Mireu, mireu! -va cridar algú una altra vegada.

Altres veus s’hi van afegir. Mig vagó s’exclamava, alçava els braços, mostrava les seves pantalles amb frenesí.

-Però què passa? -vaig preguntar al meu veí, un home de la meva edat, amb el mateix aplom imperial que jo tenia.

-Generació de cagamandúrries -va dir.

-Correcte -vaig fer jo.

Els crits eren imparables, creixents, inaudits. Al davant dels nassos ens van acabar mostrant les pantalletes, amb un grandiós pont que s’enfonsava a càmera lenta, a causa d’una torrentada de proporcions tsunàmiques que doblegava els pilars del pont com si fossin potes de camells imperials.

-El pont, el pont! És aquí mateix! Ens matarem, ens matarem!

L’exaltació era de mercat persa, els crits propis de felins engabiats, el frenesí infinit. Alguns intentaven, inútilment, de trencar els vidres de les finestres del vagó.

-Bromes típiques d’internet -em va dir el meu veí, més calmós que la neu acabada de caure.

-Correcte -vaig fer jo.

Crits, plors, udols, últimes voluntats, últimes declaracions, últimes fotos… el vagó era un melodrama de passions desfermades. Només el meu veí i jo continuàvem impertorbables, ell llegint la premsa seriosa, jo llegint un diari esportiu (i assaborint un èxit inesperat en les meves apostes a l’hipòdrom).

-Ja el veig, ja el veig! El pont, el pont! Oh, no! -van cridar uns quants.

El tren va grinyolar, el tren va trontollar, el tren es va capbussar.

-Crec que sí que ens matarem -va dir el meu veí.

-Correcte -vaig fer jo.

De cop i volta, em vaig trobar jaient en una hamaca, en un prat immens, onejant d’herba alta i amb gallerets dispersos, travessat per alguns rierols, amb centenars d’arbrets petits i rabassuts que sostenien centenars d’hamaques. L’aire era dolcet, passava una brisa agradable, volava alguna papallona. El lleu balanceig de l’hamaca feia venir nyonya. Entre son i son observava els núvols; o, de fet, un únic núvol, allargassat, amb forma de barra de pa, molt quiet enmig del cel. Em feia mandra incorporar-me per comprovar-ho, però intuïa que hi havia gent a la gran majoria de les hamaques. M’arribaven remors de converses, lleus sospirs, algun plany apagat.

-Hem entrat en una altra dimensió -em va dir el meu veí del tren, que ara també era el meu veí d’hamaca- Aquest núvol no es mou gens i aquest cel sembla fals, de tan net i polit. Jo diria que som a l’interior d’una estança immensa del més enllà o en un espai oníric compartit

-Correc…te -vaig fer jo, abans de tornar-me a endormiscar.

Tenia somnis breus, insignificants. En general bevia aigua, en aquests somnis. Fes el que fes i em trobés on em trobés, sempre tenia un vas d’aigua a la mà i feia un glop rere un altre. Curiosament no em despertava amb set sinó content per haver begut una aigua tan bona.

-Jo diria que estem en ple procés de desmemorització -va dir el meu veí amb el to neutre i calmós amb què hauria parlat del temps- No aconsegueixo recordar com em dic. Només em sé les inicials: F.A.A. Es troba vostè en la mateixa situació?

Vaig pensar una llarga estona, en va. Ni tan sols recordava les meves inicials, jo.

-Justa la fusta. Desmemorització, fi de la identitat personal. Bé, era d’esperar a l’ultratomba, segurament. Però potser seria adequat parlar amb algun encarregat.

-Correcte -vaig fer jo.

Em pensava que el meu veí baixaria de l’hamaca i es posaria a trescar pel prat immens. Res d’això. Amb calma imperial, va alçar el braç dret i el dit índex de la mà corresponent. Anava a dir-li que em semblava un gest massa tímid, però a l’acte es va presentar un individu vestit de color verd herba. Devia estar camuflat entre la vegetació.

-Bon dia -va començar el meu veí- ¿M’agradaria que ens pogués confirmar si en aquest indret on som ara acabarem perdent, nosaltres, les persones de les hamaques, tots els records i, per tant, la nostra identitat?

-Sí, és exactament així.

-D’acord. Ara bé, ¿això és inevitable o hi ha un altre indret a la nostra disposició en què això no passi?

-Hi ha l’Espai 42, perfectament habilitat per al manteniment dels records.

-Excel·lent. I és complicat anar-hi?

-No, és ràpid i fàcil. Feu espetegar tres vegades els dits, amb el dit gros i el del mig, així, i hi sereu a l’instant.

-Ah, gràcies. Molt amable, jove.

-Per servir-lo.

L’individu va desaparèixer. Aquell núvol allargassat del cel encara era allà, avorrit de no moure’s, les papallones ja em cansaven i el balanceig de l’hamaca havia perdut el seu encant.

-Fem un canvi d’aires? -em va proposar el meu veí.

-Correcte -vaig fer jo.

Com que conec la manera de treballar de les grans corporacions, no em va sorprendre gaire que l’Espai 42 fos un pedregar immens, ventós a matar, amb algun cactus aquí i allà, i sargantanes buscant refugi entre les esquerdes de roca. No plovia gaire, però queien llamps a dojo. Aparentment, no hi havia ningú.

-Me’n torno -va dir el meu veí, i va fer espetegar tres vegades els dits.

No va desaparèixer, es va quedar allà mateix, amb una matisada cara d’estupefacció.

-Tenim un problema.

-Correcte -vaig fer jo.

-Tornem-hi -va dir el meu veí del tren, i de nou va fer espetegar els dits tres vegades.

Va desaparèixer. El vaig imitar.

L’estança on ens trobàvem ara era senzilla -blanca de parets, de terra i de sostres- i molt silenciosa. Per una finestra petita es veia el prat de les hamaques. Era una vista reconfortant, pel relax que transmetia, però també una mica inquietant, perquè aquell prat era el paratge de la desmemòria. El meu veí del tren devia pensar el mateix, perquè va fer un sorollós brrrr amb els llavis. El nostre aplom començava a no ser tan imperial.

-No sé què pensar. O més ben dit, no vull dir el que penso. ¿Ens queda alguna carta per jugar o aquí acaba el nostre recorregut d’ultratomba? Oi que és aquesta la pregunta?

-Correcte.

Sèiem en dues cadires blanques, al bell mig de l’habitació, encarats a la finestra. Una lleu brisa movia lleument les hamaques, però al cel, el núvol amb forma de barra de pa continuava ben quiet. Em començava a endormiscar. Desitjava no haver abandonat mai la meva hamaca. No hauria hagut de seguir mai el meu veí del tren. Però sempre he tingut poca personalitat i em fascina la gent amb iniciativa pròpia.

Un individu vestit de color blanc es va presentar davant nostre. Potser havia sigut sempre allà, camuflat en algun racó.

-Hola -ens va dir.

-Estem decebuts -va dir el meu veí del tren.

-Ho comprenc.

-Ens pot oferir alguna cosa o hem d’anar directament a les hamaques?

-No, les hamaques ja no estan disponibles. Ara s’han de quedar aquí o. bé…

-O bé?

-Optar per un retorn a la vida anterior.

-Què? -va dir el meu veí del tren, il·lusionat.

Ens vam mirar.

-Però de quina mena de retorn parlem?

-Un retorn autèntic. Pot durar dies, mesos, anys, és absolutament aleatori. Però que és retorn autèntic és absolutament cert. Ho puc garantir.

-I si no ens hi apuntem?

-Aquesta estança. És prou agradable. I té bones vistes.

Ens vam mirar, el meu veí del tren i jo.

-Què fem? Tornem, oi?

-Correcte.

-L’únic que han de fer és tancar els ulls, ara un ara l’altre, durant un minut, i el trasllat és immediat.

L’individu va desaparèixer, o més ben dit, es va fondre amb la blancor de l’estança.

-Suposo que això significa un adéu, amic.

El tractament amical del meu company d’aventures metafísiques em va emocionar. Vaig intentar trobar una resposta adequada. No me’n vaig sortir.

-Correcte.

Vam procedir a l’uníson al tancament alternatiu d’ulls.

No va ser un adéu.

Els crits eren imparables, creixents, inaudits. Al davant dels nassos ens van acabar mostrant, aquells energúmens, les pantalletes, amb un grandiós pont que s’enfonsava a càmera lenta, a causa d’una torrentada de proporcions tsunàmiques que doblegava els pilars del pont com si fossin potes de camells imperials.

-El pont, el pont! És aquí mateix! Ens matarem, ens matarem!

Crits, plors, udols, últimes voluntats, últimes declaracions, últimes fotos… el vagó era un melodrama de passions desfermades. Nosaltres dos, però, érem com dues esfinxs de pedra. El tren va grinyolar, el tren va trontollar, el tren es va capbussar.

Ara l’estança era tota de color taronja i molt més petita. No podíem ni posar-nos drets, sèiem al terra. Un ull de bou d’un pam de diàmetre permetia veure l’estança del costat, ben blanca, i molt al fons, a través d’una finestra, el prat de les hamaques.

-Són bromistes, els immortals -va dir el meu veí del tren.

-Correcte -vaig fer jo.    

                                                                                        Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Selvàtica cabellera

 

SELVÀTICA CABELLERA

L’Íngrid va arribar absolutament desanimada i es va desplomar damunt del sofà. El seu pare, Jonàs, va aturar la pel·lícula que veia per enèsima vegada, “El setè segell”, just quan Antonius Block, el cavaller croat de retorn a Suècia, provava les maduixes que li oferia Mia, la mare del petit Mikael. L’escena era assolellada, feliç, del tot incompatible amb l’estat d’ànim de l’Íngrid. En Jonàs va tancar la tele.

-No calia, no tinc pas ganes de parlar -va dir l’Íngrid, i va tancar els ulls, com per demostrar-ho.

En Jonàs va tornar a engegar la tele, però no va reprendre la pel·lícula sinó que va col·locar un canal peixera. Amb una música suau, tot de peixets multicolors de diverses mides travessaven la pantalla de banda a banda.

-Molt adequat. La perfecta metàfora de la meva vida. Me’n vaig a dormir. Bona nit.

-Bona nit.

En Jonàs es va quedar al sofà, immòbil. No calia pas anar al darrera de l’Íngrid per tenir-hi una conversa. Tot havia estat dit mil vegades. El temps de les paraules ja havia passat. L’Íngrid tenia trenta-sis anys. Els xicots se li escapolien en el moment decisiu. No se sentien preparats encara per tenir fills, per formar una família. Li solien dir: “Encara no m’hi veig”; “Em fa pal, realment”; “No podem parlar d’una altra cosa?”; “Portar fills en aquest món, tu creus que és raonable?”

Els anys passaven, en Jonàs veia com la seva filla gran es pansia (en tenia una altra, Liv, cinc anys més jove, antinatalista convençuda), amb aquell pansiment fruit de la frustració vital, no de l’edat.

L’endemà al matí, en Jonàs, després d’avisar a la feina que arribaria tard, es va acostar al concessionari de cotxes on treballava en Marc Presseguer, el darrer xicot de l’Íngrid, potser ja ex xicot a hores d’ara. Era un xicot alt, prim, simpàtic, amb cabells estranys, replantats. La línia del front era impecable, però faltava densitat capil·lar a la part de dalt.

-Jonàs! Quina sorpresa...

Una sorpresa desagradable, devia ser, pel to declinant, moribund, amb què la paraula havia estat dita.

-Hem de parlar, Marc. Et vull fer una proposta.

Tres anys més tard, en Jonàs tornava a veure “El setè segell” a la televisió i somreia contemplant com Mia oferia maduixes i un bol de llet a Antonius Block, cavaller turmentat que comprenia per fi que l’essència de la vida és el plaer que ens proporcionen les coses senzilles.

Era l’hora de les visites. En Jonàs va prémer la pausa i Bibi Andersson i Max von Sydow, immortals, es van quedar prenent el sol a la pantalla.

En Jonàs va sortir de la cel·la i es va dirigir, amb feixuc caminar de pres veterà, a la sala de visites.

-Fas bona cara -li va dir Íngrid, la seva filla.

-Les presons ja no són el que eren. Quan surti, em sembla que m’enyoraré. Però a tu sí que et veig radiant, Íngrid... Passa’m aquest homenet... Vine amb l’avi, Max. El gran Max. Està ufanós, el sagalet.

El petit Max, de dos anys, va ser transportat de la mare a l’avi, i no en va fer cap cas. Amb la maneta es va dedicar al seu esport preferit: rascar la galta de l’avi, sempre rasposa. L’avi vivia en un lloc ben estrany, potser pensava. Trigaria encara uns quants anys a saber que el seu avi era un delinqüent, un home sense escrúpols que havia fet un desfalc colossal a l’empresa on treballava i on era considerat, fins llavors, un comptable exemplar.

-I el pàjaru, què fa?

L’Íngrid va riure.

-El pàjaru és a Islàndia, ara. S’hi estarà tres setmanes, m’ha dit. Vol fer moltes fotos, tot un reportatge. Que faci com vulgui. Si corre massa per casa, s’estressa de seguida. Mira, una foto d’ell al costat d’un gèiser...

Sí, era ell, Marc Presseguer, l’home que havia rebut una colossal herència tres anys enrere que li havia permès de deixar el concessionari i voltar pel món, fent fotos o rascant-se la panxa, segons el gust de cada dia. Semblava un altre home, pels quilos que havia guanyat i, sobretot, per la impressionant cabellera que exhibia, negríssima, espessíssima, selvàtica.

                                                                      

                                                               Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Paraguai

 

PARAGUAI

Vam arribar a port un dia molt assolellat, absolutament tropical, amb la ciutat adormida. Vaig fer un darrer adéu al mar, ben llis, daurat, lleugerament irònic. Certament, tot era una mica sorprenent des del punt de vista geogràfic, però no en vaig fer gaire cas. El món canvia, tothom ho sap. El cocoters em van assenyalar la meva ruta. L’avinguda quedava just al darrera, amplíssima, buida de cotxes, desmaiada a aquelles primeres hores de la tarda. L’emoció em va paralitzar uns segons quan vaig veure l’enorme placa: Avinguda Pompeu Fabra. “Per fi sóc al Paraguai, per fi!”, vaig exclamar amb un crit desmesurat. Alguns coloms es van enlairar, algunes persianes es van alçar, algun rostre indiat va aparèixer rere alguna finestra.

Molt vaig haver de caminar per aquella llarga avinguda fins arribar al número 131, seu de l’Associació per al Retrobament. APAR, deia simplement un petit rètol desgastat al costat de la modesta porta d’aquell modest edifici. Una escala de cargol, metàl·lica i mig rovellada, conduïa a l’àtic. Desgast i rovell, vaig considerar amb pessimisme. Semblava que anunciaven el fracàs de l’operació. Però si l’escala era estreta i millorable, l’àtic era espaiós i resplendent, amb tocs de luxe oriental. Gairebé em vaig dissoldre en el sofà verd poma on em van fer esperar. Quan la vicecònsol Myrna Wendy Vilardebò, al cap de pocs minuts, va aparèixer, vaig haver de lluitar contra els infinits coixins per posar-me dret.

Jo tenia certs prejudicis sobre la diligència dels funcionaris tropicals, però m’equivocava. La tramitació de la paperassa va ser rapidíssima. Myrna Wendy Vilardebò, tot ella pura amabilitat i pura simpatia, parlava amb un accent dolcet irresistible. El degradat català de la mare pàtria, vaig pensar, milloraria molt gràcies a la influència paraguaiana.

-Suposo que vós voleu embarcar aquesta mateixa tarda? -em va dir.

-Sí, seria fabulós -vaig dir jo, sorprès -Però ja estan a punt?

-Tenen una il·lusió bàrbara per fer el viatge, senyor delegat. Vós no us ho podeu arribar a creure. Són endimoniadament feliços.

-Més feliços som nosaltres desitjant la seva arribada. Hi haurà una gentada immensa al port de Barcelona per rebre’ls.

-Me satisfà enormement.

-Un plaer haver-la coneguda, Myrna Wendy. Espero que aquest sigui el primer de molts viatges.

-Un desig compartit, senyor delegat.

L’emoció em va desbordar en forma de llàgrima relliscosa galta avall. “Déu meu, sort que tenim una excolònia a les Amèriques plena de catalanoparlants”, vaig pensar, “sinó aniríem pel pedregar.”

Després recordo que ja érem dalt del vaixell, un vaixell immens, una mena de transatlàntic, no navegant ben bé pel mar, sinó per un riu ample i molt llarg, com si la geografia hagués protestat i hagués exigit una mica de rigor, fins i tot en els somnis. Hi havia un ambient de felicitat immensa dalt del vaixell. El català dolcet saltironejava de proa a popa, de babor a estribor, com un perfum tropical.

Un cop a l’oceà, curiosament, el vaixell ja era més petit. Els paraguaians ja no eren milers sinó uns pocs centenars. L’ambient s’havia enrarit. Plovia.

Albirant la costa catalana el vaixell ja era una barca de pesca, amb poca gent a bord, i ni un sol paraguaià. El patró, amb un gest brusc, em va indicar que saltés per la borda.

Nedant sense gaires dificultats -en somnis sóc un gran nedador- vaig arribar a la costa. Crec que era la platja de Tossa. Curiosament, tenia la tovallola allà mateix.

                                                                                    Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Rodolant

 

RODOLANT

L’orgull mata, va pensar en Sadurní, l’esprimatxat antenista, mentre rodolava de forma imparable teulada avall. Durant tres dècades havia exhibit orgullosament el seu prodigiós sentit de l’equilibri, el seu domini de l’art de col·locar els peus -o un sol peu- ben travat entre les teules, la seva fabulosa resistència als vents, fins i tot als més huracanats... Ara veia que s’havia excedit fent perdurar tant aquell orgull gimnàstic. Una mica de prudència li hauria convingut amb l’edat, l’ús d’una corda, unes mínimes mesures de seguretat. Però dalt de les teulades se sentia tan poderós i immortal...

Ara, però, en Sadurní havia fet un mal pas i rodolava teulada avall... “Potser tindré sort”, va pensar, “i a baix hi haurà un carro de palla, com en aquell llibre d’en Tintin, i, txof, faré un aterratge ben flonjo i després trauré el cap per dalt i sorprendré aquell pagès tan pintoresc del barret alt i el fuet a la mà.” Els segons, expandint-se gairebé fins a l’infinit, li van permetre de pensar més coses, com ara que en aquell segle i en aquell entorn metropolità on es trobava, era molt improbable que hi hagués un carro de palla esperant-lo a baix.

“És bonic rodolar teulada avall”, va pensar en Sadurní. De fet, era el final lògic de la seva memorable carrera d’antenista acrobàtic. Tot gran artista de circ té un dia fatídic, tràgic. Se sentia una mica trist. Hi hauria poca gent al seu enterrament. Havia cultivat poc les amistats, això era indubtable. “El papa era una mica estrany, ja ho sabeu”, dirien les seves tres filles per excusar la poca assistència. La seva ex vindria tard i s’asseuria al fons de tot: “Jo sempre li vaig dir que es mataria”.

La teulada es va acabar. Els segons es van comprimir de cop, xocant entre ells rabiosament. En Sadurní va notar que volava, que queia.

La caiguda va ser flonja. El carro de palla era allà, el pintoresc pagès també, amb aquell barret tan peculiar i el fuet a la mà.

Es va despertar amb una certa angoixa, no per la caiguda (havia caigut infinites vegades en somnis), sinó per la poca assistència a l’enterrament.

                                                                                         Lluís Vilarrasa Tanyà

HERETIC (2024)

 

2024. USA (A24). Guió i direcció: Scott Beck, Bryan Woods. 111 m. Col. (8 nov)

Fotografia: Chung Chung-hoon. Música: Chris Bacon.  

Hugh Grant (Mr. Reed), Chloe East (Sister Paxton), Sophie Thatcher (Sister Barnes), Topher Grace (Elder Kennedy).

L’ateu perillós

La conclusió que s’extreu després de veure aquesta pel·lícula és evident: l’ateisme és perillosíssim. No em refereixo, és clar, a l’ateisme distret d’aquelles persones que, al llarg de la seva vida, pensen dos minuts com a màxim en l’existència de Déu, la salvació de l’ànima, el sentit de la vida o el grau de veritat que conté cada religió. No, parlo d’aquells individus que, fascinats pels afers religiosos, indaguen a fons cada fe, en descobreixen les fissures o les impostures, i conclouen, irats, que les religions són només armes de control social; arribats a aquest punt, l’individu, pertorbat per aquesta revelació, perd tota brúixola moral –“Sense Déu, tot està permès”-  i és capaç de qualsevol atrocitat.   

WHIRLPOOL (1950)

 

1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener)

Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy Endore (1946) Fotografia: Arthur C. Miller. Música: David Raksin.  

Gene Tierney (Ann Sutton), Richard Conte (Dr. William Sutton), Jose Ferrer (Mr. Korvo), Charles Bickford (Lt. James Colton), Barbara O’Neil (Theresa Randolph).

Títols: Le Mystérieux Docteur Korvo; Il segreto di una donna; Vorágine.

El psicoanalista estúpid

Ann Sutton, de petita, es va iniciar en el món dels robatoris perquè el seu pare, tot i ser ric, no li donava diners per comprar res. Anys més tard, casada amb un prometedor psicoanalista, Ann desenvolupa una cleptomania aguda perquè el seu marit, el doctor Sutton, la persuadeix de viure amb mitjans escassos -sense fer ús dels diners propis-  i, per tant, tampoc no pot comprar res. Un marit ben ximple, francament. Així doncs, Ann Sutton es dedica a furtar petits objectes de gran valor en grans magatzems, com una agulla de pit en forma de sirena que val 300 dòlars. Fatalment, l’enxampen. ¡Ah, quin moment més incòmode per a l’espectador veure Gene Tierney, tan bella i distingida, interceptada per lladregota!

La rescata del mal moment un cavaller de cognom estrany que casualment passava per allà, Mr. Korvo. De fet, no és un cavaller, és un tipus espavilat, que exerceix de psicòleg sense títol, que domina la hipnosi i que sap enamorar les dames de la bona societat per treure’ls els diners. Mr. Korvo, ara, justament té problemes amb una dona, Theresa Randolph, i es troba contra les cordes. L’aparició d’Ann Sutton és realment oportuna per a Korvo, que hàbilment ho prepara tot perquè sembli que hi hagi una relació sentimental entre ells i que Ann, per gelosia, hagi matat Theresa Randolph. Campió de la hipnosi, Korvo dirigeix els passos d’Anne fins al mateix cadàver de Theresa mentre ell, en una coartada perfecta, jeu hospitalitzat.  

La policia engarjola la pobra Ann Sutton i avisa el marit. I què fa el perspicaç psicoanalista? Doncs ser menys perspicaç que mai. Dolgut perquè creu que Ann era l’amant de Korvo, de seguida es retira ofès. En aquest moment, Ann Sutton es rebel·la i deixa anar un monòleg memorable: “Run away from the truth, as you have ever since you married me. You made me play-act. I had to pretend I was happy when I was sick and miserable. Headaches, I couldn’t sleep. Afraid to tell you, afraid to lose your wonderful love. Locked away in the characterisation of a serene and devoted wife.”

Encara que l’argument sigui rebuscat i força inversemblant, aquest és un film molt convincent, per la bona direcció d’Otto Preminger i per les magnífiques prestacions de Gene Tierney, Jose Ferrer i Charles Bickford (sofert policia vidu de fa poc), que fan oblidar la grisor de Richard Conte. El guió, a més, té estil i gràcia. Com a exemple, anotem aquesta peculiar reflexió de Korvo sobre les dones que enganyen els seus marits: “Personally, I have nothing against women betraying their husbands. Even our government is against monopoly.”

DANGEROUS CROSSING (1953)

1953. USA (Fox). Director: Joseph M. Newman. 75 minuts. B/N (7 d’agost)  

Guió: Leo Townsend. Obra de ràdio: “Cabin B-13”, de John Dickson Carr (1943).  

Fotografia: Joseph LaShelle. 

Michael Rennie (Dr. Paul Manning), Jeanne Crain (Ruth Stanton Bowman).

SHANE (1953)

 

1953. USA (Paramount). Director: George Stevens. 118 min. Color. (23 d’abril)

Guió: A.B.Guthrie Jr, Jack Sher. Novel·la: Shane, de Hack Schaefer (1949).

Música: Victor Young. Fotografia: Loyal Griggs.

Alan Ladd (Shane), Jean Arthur (Marion Starrett), Brandon De Wilde (Joey Starrett), Van Heflin (Joe Starrett), Jack Palance (Jack Wilson), Ben Johnson (Chris Calloway), Elisha Cook Jr. (Stonewall Torrey).  

Un pistoler baixa a la vall

Entre els millors westerns sempre hi haurà Shane, la història del pistoler que vol canviar de vida però que, fatalment, està lligat al seu destí tràgic. Alan Ladd sabia què era la tragèdia i la desolació, i per això la seva mirada malencònica és tan intensa i punyent. 

Un dia Shane apareix, vingut d’enlloc, en una vall de Wyoming. El petit Joey, que juga amb la seva escopeta de fusta, el veu abans que ningú i corre a avisar el seu pare. No és benvingut Shane, perquè l’honrat Joe Starrett creu que és un home de Ryker, el ramader que vol expulsar tots els grangers de la vall. Però no triguen a arribar els homes de Ryker, i els seus cavalls aixafen l’hort. Amenacen Starrett, però apareix per darrere Shane, que ja se n’anava, fent costat al granger. El seu posat és tranquil, molt serè, tan calmat que els homes de Ryker sospiten, no sense raó, que és un pistoler letal. No se’n fien, del foraster, i se’n van. Starrett, penedit de l’error que ha comès, convida Shane a sopar. 

Shane és un home educat. Abans de la Guerra de Secessió, el podem imaginar amb un patrimoni i unes bones expectatives de futur. Després van venir la derrota, la ruïna i una erràtica vida de pistoler. Però conserva la distinció. Després de sopar a casa dels Starrett, Shane, acabat l’àpat, diu: “That was an elegant dinner, Mrs. Starrett”. Aquesta frase captiva Marion Starrett (magnífica Jean Arthur), la qual, acostumada a conviure amb el seu honrat però rude marit, no havia escoltat mai una frase semblant.

El malencònic foraster fascina dos terços de la família Starrett: la mare i el fill. Marion torna a sentir que algú, després de molts anys, la mira, i aquest algú no és un qualsevol: és l’atractiu i enigmàtic Shane. El nen cau rendit a la mítica del pistoler, a l’home que ve de lluny, del món que ell no coneix, a l’home que en un instant desenfunda i mor o mata. “No agafis gaire estimació a Shane. Un dia se n’anirà, Joey, i si te l’estimes massa, et sabrà molt de greu”(1), diu Jean Arthur al seu fill, però principalment s’ho diu a ella mateixa. És una bonica història d’amor, aquesta, feta de mirades furtives i petits gests. El marit, que tot ho ignora i tot ho impedeix, hauria de morir per facilitar les coses. Però és justament Shane qui ho evita, perquè és un home d’honor, i l’honor està per damunt de qualsevol altre cosa. El fatalisme planeja des de l’inici. “A man has to be what he is”, afirma al desenllaç.

És inoblidable el duel final de Shane amb Wilson, el pistoler que Ryker ha fet venir de Cheyenne. Triomfa Shane, però rep una bala. S’allunya del poble ferit, vorejant simbòlicament un cementiri. “Shane, Shane! Come back!”, crida inútilment el petit Joey. No tornem a veure Jean Arthur, però podem imaginar que, passats els anys, recorda i no deixa de recordar aquell dia que Shane va aparèixer a la vall.

Aquesta és una gran pel·lícula, irrepetible, magistralment dirigida per George Stevens. Però és Alan Ladd qui la fa mítica. Quina felicitat la seva quan torna a tenir una llar… i quina tristesa quan comprèn que ell no tindrà mai una família com la dels Starret (gran moment sota la pluja, quan Shane observa mare i fill des de fora la casa). I finalment la resignació, quan Shane sap que mai no podrà escapar de la violència i la solitud. El monòleg final fa així: “There’s no living with a killing. There’s no goin’ back from one. Right or wrong, it’s a brand... a brand sticks. There’s no goin’ back. Now you run on home to your mother and tell her... tell her everything’s alright. And there aren’t any more guns in the valley.”

(1) Shane: Don’t get to liking Shane too much. He’ll be moving on one day, Joey. You’ll be upset if you get to liking him too much.