Conte: Els simpàtics immortals

 

Els simpàtics immortals

-El pont, el pont! -va cridar algú.

El tren bala corria salvatgement per les grans planures centrals. Traient el cap pels seus caus respectius, talps, musteles i animalons diversos, trigarien anys, dècades, segles i tot, abans d’assimilar el nou cavall de ferro, molt més rabiós que l’anterior. Jo seia feliç al meu seient, devorant el verd paisatge, que caducava tot just haver-lo contemplat un parell de segons.

-El pont, el pont! Mireu, mireu! -va cridar algú una altra vegada.

Altres veus s’hi van afegir. Mig vagó s’exclamava, alçava els braços, mostrava les seves pantalles amb frenesí.

-Però què passa? -vaig preguntar al meu veí, un home de la meva edat, amb el mateix aplom imperial que jo tenia.

-Generació de cagamandúrries -va dir.

-Correcte -vaig fer jo.

Els crits eren imparables, creixents, inaudits. Al davant dels nassos ens van acabar mostrant les pantalletes, amb un grandiós pont que s’enfonsava a càmera lenta, a causa d’una torrentada de proporcions tsunàmiques que doblegava els pilars del pont com si fossin potes de camells imperials.

-El pont, el pont! És aquí mateix! Ens matarem, ens matarem!

L’exaltació era de mercat persa, els crits propis de felins engabiats, el frenesí infinit. Alguns intentaven, inútilment, de trencar els vidres de les finestres del vagó.

-Bromes típiques d’internet -em va dir el meu veí, més calmós que la neu acabada de caure.

-Correcte -vaig fer jo.

Crits, plors, udols, últimes voluntats, últimes declaracions, últimes fotos… el vagó era un melodrama de passions desfermades. Només el meu veí i jo continuàvem impertorbables, ell llegint la premsa seriosa, jo llegint un diari esportiu (i assaborint un èxit inesperat en les meves apostes a l’hipòdrom).

-Ja el veig, ja el veig! El pont, el pont! Oh, no! -van cridar uns quants.

El tren va grinyolar, el tren va trontollar, el tren es va capbussar.

-Crec que sí que ens matarem -va dir el meu veí.

-Correcte -vaig fer jo.

De cop i volta, em vaig trobar jaient en una hamaca, en un prat immens, onejant d’herba alta i amb gallerets dispersos, travessat per alguns rierols, amb centenars d’arbrets petits i rabassuts que sostenien centenars d’hamaques. L’aire era dolcet, passava una brisa agradable, volava alguna papallona. El lleu balanceig de l’hamaca feia venir nyonya. Entre son i son observava els núvols; o, de fet, un únic núvol, allargassat, amb forma de barra de pa, molt quiet enmig del cel. Em feia mandra incorporar-me per comprovar-ho, però intuïa que hi havia gent a la gran majoria de les hamaques. M’arribaven remors de converses, lleus sospirs, algun plany apagat.

-Hem entrat en una altra dimensió -em va dir el meu veí del tren, que ara també era el meu veí d’hamaca- Aquest núvol no es mou gens i aquest cel sembla fals, de tan net i polit. Jo diria que som a l’interior d’una estança immensa del més enllà o en un espai oníric compartit

-Correc…te -vaig fer jo, abans de tornar-me a endormiscar.

Tenia somnis breus, insignificants. En general bevia aigua, en aquests somnis. Fes el que fes i em trobés on em trobés, sempre tenia un vas d’aigua a la mà i feia un glop rere un altre. Curiosament no em despertava amb set sinó content per haver begut una aigua tan bona.

-Jo diria que estem en ple procés de desmemorització -va dir el meu veí amb el to neutre i calmós amb què hauria parlat del temps- No aconsegueixo recordar com em dic. Només em sé les inicials: F.A.A. Es troba vostè en la mateixa situació?

Vaig pensar una llarga estona, en va. Ni tan sols recordava les meves inicials, jo.

-Justa la fusta. Desmemorització, fi de la identitat personal. Bé, era d’esperar a l’ultratomba, segurament. Però potser seria adequat parlar amb algun encarregat.

-Correcte -vaig fer jo.

Em pensava que el meu veí baixaria de l’hamaca i es posaria a trescar pel prat immens. Res d’això. Amb calma imperial, va alçar el braç dret i el dit índex de la mà corresponent. Anava a dir-li que em semblava un gest massa tímid, però a l’acte es va presentar un individu vestit de color verd herba. Devia estar camuflat entre la vegetació.

-Bon dia -va començar el meu veí- ¿M’agradaria que ens pogués confirmar si en aquest indret on som ara acabarem perdent, nosaltres, les persones de les hamaques, tots els records i, per tant, la nostra identitat?

-Sí, és exactament així.

-D’acord. Ara bé, ¿això és inevitable o hi ha un altre indret a la nostra disposició en què això no passi?

-Hi ha l’Espai 42, perfectament habilitat per al manteniment dels records.

-Excel·lent. I és complicat anar-hi?

-No, és ràpid i fàcil. Feu espetegar tres vegades els dits, amb el dit gros i el del mig, així, i hi sereu a l’instant.

-Ah, gràcies. Molt amable, jove.

-Per servir-lo.

L’individu va desaparèixer. Aquell núvol allargassat del cel encara era allà, avorrit de no moure’s, les papallones ja em cansaven i el balanceig de l’hamaca havia perdut el seu encant.

-Fem un canvi d’aires? -em va proposar el meu veí.

-Correcte -vaig fer jo.

Com que conec la manera de treballar de les grans corporacions, no em va sorprendre gaire que l’Espai 42 fos un pedregar immens, ventós a matar, amb algun cactus aquí i allà, i sargantanes buscant refugi entre les esquerdes de roca. No plovia gaire, però queien llamps a dojo. Aparentment, no hi havia ningú.

-Me’n torno -va dir el meu veí, i va fer espetegar tres vegades els dits.

No va desaparèixer, es va quedar allà mateix, amb una matisada cara d’estupefacció.

-Tenim un problema.

-Correcte -vaig fer jo.

-Tornem-hi -va dir el meu veí del tren, i de nou va fer espetegar els dits tres vegades.

Va desaparèixer. El vaig imitar.

L’estança on ens trobàvem ara era senzilla -blanca de parets, de terra i de sostres- i molt silenciosa. Per una finestra petita es veia el prat de les hamaques. Era una vista reconfortant, pel relax que transmetia, però també una mica inquietant, perquè aquell prat era el paratge de la desmemòria. El meu veí del tren devia pensar el mateix, perquè va fer un sorollós brrrr amb els llavis. El nostre aplom començava a no ser tan imperial.

-No sé què pensar. O més ben dit, no vull dir el que penso. ¿Ens queda alguna carta per jugar o aquí acaba el nostre recorregut d’ultratomba? Oi que és aquesta la pregunta?

-Correcte.

Sèiem en dues cadires blanques, al bell mig de l’habitació, encarats a la finestra. Una lleu brisa movia lleument les hamaques, però al cel, el núvol amb forma de barra de pa continuava ben quiet. Em començava a endormiscar. Desitjava no haver abandonat mai la meva hamaca. No hauria hagut de seguir mai el meu veí del tren. Però sempre he tingut poca personalitat i em fascina la gent amb iniciativa pròpia.

Un individu vestit de color blanc es va presentar davant nostre. Potser havia sigut sempre allà, camuflat en algun racó.

-Hola -ens va dir.

-Estem decebuts -va dir el meu veí del tren.

-Ho comprenc.

-Ens pot oferir alguna cosa o hem d’anar directament a les hamaques?

-No, les hamaques ja no estan disponibles. Ara s’han de quedar aquí o. bé…

-O bé?

-Optar per un retorn a la vida anterior.

-Què? -va dir el meu veí del tren, il·lusionat.

Ens vam mirar.

-Però de quina mena de retorn parlem?

-Un retorn autèntic. Pot durar dies, mesos, anys, és absolutament aleatori. Però que és retorn autèntic és absolutament cert. Ho puc garantir.

-I si no ens hi apuntem?

-Aquesta estança. És prou agradable. I té bones vistes.

Ens vam mirar, el meu veí del tren i jo.

-Què fem? Tornem, oi?

-Correcte.

-L’únic que han de fer és tancar els ulls, ara un ara l’altre, durant un minut, i el trasllat és immediat.

L’individu va desaparèixer, o més ben dit, es va fondre amb la blancor de l’estança.

-Suposo que això significa un adéu, amic.

El tractament amical del meu company d’aventures metafísiques em va emocionar. Vaig intentar trobar una resposta adequada. No me’n vaig sortir.

-Correcte.

Vam procedir a l’uníson al tancament alternatiu d’ulls.

No va ser un adéu.

Els crits eren imparables, creixents, inaudits. Al davant dels nassos ens van acabar mostrant, aquells energúmens, les pantalletes, amb un grandiós pont que s’enfonsava a càmera lenta, a causa d’una torrentada de proporcions tsunàmiques que doblegava els pilars del pont com si fossin potes de camells imperials.

-El pont, el pont! És aquí mateix! Ens matarem, ens matarem!

Crits, plors, udols, últimes voluntats, últimes declaracions, últimes fotos… el vagó era un melodrama de passions desfermades. Nosaltres dos, però, érem com dues esfinxs de pedra. El tren va grinyolar, el tren va trontollar, el tren es va capbussar.

Ara l’estança era tota de color taronja i molt més petita. No podíem ni posar-nos drets, sèiem al terra. Un ull de bou d’un pam de diàmetre permetia veure l’estança del costat, ben blanca, i molt al fons, a través d’una finestra, el prat de les hamaques.

-Són bromistes, els immortals -va dir el meu veí del tren.

-Correcte -vaig fer jo.    

                                                                                        Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Selvàtica cabellera

 

SELVÀTICA CABELLERA

L’Íngrid va arribar absolutament desanimada i es va desplomar damunt del sofà. El seu pare, Jonàs, va aturar la pel·lícula que veia per enèsima vegada, “El setè segell”, just quan Antonius Block, el cavaller croat de retorn a Suècia, provava les maduixes que li oferia Mia, la mare del petit Mikael. L’escena era assolellada, feliç, del tot incompatible amb l’estat d’ànim de l’Íngrid. En Jonàs va tancar la tele.

-No calia, no tinc pas ganes de parlar -va dir l’Íngrid, i va tancar els ulls, com per demostrar-ho.

En Jonàs va tornar a engegar la tele, però no va reprendre la pel·lícula sinó que va col·locar un canal peixera. Amb una música suau, tot de peixets multicolors de diverses mides travessaven la pantalla de banda a banda.

-Molt adequat. La perfecta metàfora de la meva vida. Me’n vaig a dormir. Bona nit.

-Bona nit.

En Jonàs es va quedar al sofà, immòbil. No calia pas anar al darrera de l’Íngrid per tenir-hi una conversa. Tot havia estat dit mil vegades. El temps de les paraules ja havia passat. L’Íngrid tenia trenta-sis anys. Els xicots se li escapolien en el moment decisiu. No se sentien preparats encara per tenir fills, per formar una família. Li solien dir: “Encara no m’hi veig”; “Em fa pal, realment”; “No podem parlar d’una altra cosa?”; “Portar fills en aquest món, tu creus que és raonable?”

Els anys passaven, en Jonàs veia com la seva filla gran es pansia (en tenia una altra, Liv, cinc anys més jove, antinatalista convençuda), amb aquell pansiment fruit de la frustració vital, no de l’edat.

L’endemà al matí, en Jonàs, després d’avisar a la feina que arribaria tard, es va acostar al concessionari de cotxes on treballava en Marc Presseguer, el darrer xicot de l’Íngrid, potser ja ex xicot a hores d’ara. Era un xicot alt, prim, simpàtic, amb cabells estranys, replantats. La línia del front era impecable, però faltava densitat capil·lar a la part de dalt.

-Jonàs! Quina sorpresa...

Una sorpresa desagradable, devia ser, pel to declinant, moribund, amb què la paraula havia estat dita.

-Hem de parlar, Marc. Et vull fer una proposta.

Tres anys més tard, en Jonàs tornava a veure “El setè segell” a la televisió i somreia contemplant com Mia oferia maduixes i un bol de llet a Antonius Block, cavaller turmentat que comprenia per fi que l’essència de la vida és el plaer que ens proporcionen les coses senzilles.

Era l’hora de les visites. En Jonàs va prémer la pausa i Bibi Andersson i Max von Sydow, immortals, es van quedar prenent el sol a la pantalla.

En Jonàs va sortir de la cel·la i es va dirigir, amb feixuc caminar de pres veterà, a la sala de visites.

-Fas bona cara -li va dir Íngrid, la seva filla.

-Les presons ja no són el que eren. Quan surti, em sembla que m’enyoraré. Però a tu sí que et veig radiant, Íngrid... Passa’m aquest homenet... Vine amb l’avi, Max. El gran Max. Està ufanós, el sagalet.

El petit Max, de dos anys, va ser transportat de la mare a l’avi, i no en va fer cap cas. Amb la maneta es va dedicar al seu esport preferit: rascar la galta de l’avi, sempre rasposa. L’avi vivia en un lloc ben estrany, potser pensava. Trigaria encara uns quants anys a saber que el seu avi era un delinqüent, un home sense escrúpols que havia fet un desfalc colossal a l’empresa on treballava i on era considerat, fins llavors, un comptable exemplar.

-I el pàjaru, què fa?

L’Íngrid va riure.

-El pàjaru és a Islàndia, ara. S’hi estarà tres setmanes, m’ha dit. Vol fer moltes fotos, tot un reportatge. Que faci com vulgui. Si corre massa per casa, s’estressa de seguida. Mira, una foto d’ell al costat d’un gèiser...

Sí, era ell, Marc Presseguer, l’home que havia rebut una colossal herència tres anys enrere que li havia permès de deixar el concessionari i voltar pel món, fent fotos o rascant-se la panxa, segons el gust de cada dia. Semblava un altre home, pels quilos que havia guanyat i, sobretot, per la impressionant cabellera que exhibia, negríssima, espessíssima, selvàtica.

                                                                      

                                                               Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Paraguai

 

PARAGUAI

Vam arribar a port un dia molt assolellat, absolutament tropical, amb la ciutat adormida. Vaig fer un darrer adéu al mar, ben llis, daurat, lleugerament irònic. Certament, tot era una mica sorprenent des del punt de vista geogràfic, però no en vaig fer gaire cas. El món canvia, tothom ho sap. El cocoters em van assenyalar la meva ruta. L’avinguda quedava just al darrera, amplíssima, buida de cotxes, desmaiada a aquelles primeres hores de la tarda. L’emoció em va paralitzar uns segons quan vaig veure l’enorme placa: Avinguda Pompeu Fabra. “Per fi sóc al Paraguai, per fi!”, vaig exclamar amb un crit desmesurat. Alguns coloms es van enlairar, algunes persianes es van alçar, algun rostre indiat va aparèixer rere alguna finestra.

Molt vaig haver de caminar per aquella llarga avinguda fins arribar al número 131, seu de l’Associació per al Retrobament. APAR, deia simplement un petit rètol desgastat al costat de la modesta porta d’aquell modest edifici. Una escala de cargol, metàl·lica i mig rovellada, conduïa a l’àtic. Desgast i rovell, vaig considerar amb pessimisme. Semblava que anunciaven el fracàs de l’operació. Però si l’escala era estreta i millorable, l’àtic era espaiós i resplendent, amb tocs de luxe oriental. Gairebé em vaig dissoldre en el sofà verd poma on em van fer esperar. Quan la vicecònsol Myrna Wendy Vilardebò, al cap de pocs minuts, va aparèixer, vaig haver de lluitar contra els infinits coixins per posar-me dret.

Jo tenia certs prejudicis sobre la diligència dels funcionaris tropicals, però m’equivocava. La tramitació de la paperassa va ser rapidíssima. Myrna Wendy Vilardebò, tot ella pura amabilitat i pura simpatia, parlava amb un accent dolcet irresistible. El degradat català de la mare pàtria, vaig pensar, milloraria molt gràcies a la influència paraguaiana.

-Suposo que vós voleu embarcar aquesta mateixa tarda? -em va dir.

-Sí, seria fabulós -vaig dir jo, sorprès -Però ja estan a punt?

-Tenen una il·lusió bàrbara per fer el viatge, senyor delegat. Vós no us ho podeu arribar a creure. Són endimoniadament feliços.

-Més feliços som nosaltres desitjant la seva arribada. Hi haurà una gentada immensa al port de Barcelona per rebre’ls.

-Me satisfà enormement.

-Un plaer haver-la coneguda, Myrna Wendy. Espero que aquest sigui el primer de molts viatges.

-Un desig compartit, senyor delegat.

L’emoció em va desbordar en forma de llàgrima relliscosa galta avall. “Déu meu, sort que tenim una excolònia a les Amèriques plena de catalanoparlants”, vaig pensar, “sinó aniríem pel pedregar.”

Després recordo que ja érem dalt del vaixell, un vaixell immens, una mena de transatlàntic, no navegant ben bé pel mar, sinó per un riu ample i molt llarg, com si la geografia hagués protestat i hagués exigit una mica de rigor, fins i tot en els somnis. Hi havia un ambient de felicitat immensa dalt del vaixell. El català dolcet saltironejava de proa a popa, de babor a estribor, com un perfum tropical.

Un cop a l’oceà, curiosament, el vaixell ja era més petit. Els paraguaians ja no eren milers sinó uns pocs centenars. L’ambient s’havia enrarit. Plovia.

Albirant la costa catalana el vaixell ja era una barca de pesca, amb poca gent a bord, i ni un sol paraguaià. El patró, amb un gest brusc, em va indicar que saltés per la borda.

Nedant sense gaires dificultats -en somnis sóc un gran nedador- vaig arribar a la costa. Crec que era la platja de Tossa. Curiosament, tenia la tovallola allà mateix.

                                                                                    Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Rodolant

 

RODOLANT

L’orgull mata, va pensar en Sadurní, l’esprimatxat antenista, mentre rodolava de forma imparable teulada avall. Durant tres dècades havia exhibit orgullosament el seu prodigiós sentit de l’equilibri, el seu domini de l’art de col·locar els peus -o un sol peu- ben travat entre les teules, la seva fabulosa resistència als vents, fins i tot als més huracanats... Ara veia que s’havia excedit fent perdurar tant aquell orgull gimnàstic. Una mica de prudència li hauria convingut amb l’edat, l’ús d’una corda, unes mínimes mesures de seguretat. Però dalt de les teulades se sentia tan poderós i immortal...

Ara, però, en Sadurní havia fet un mal pas i rodolava teulada avall... “Potser tindré sort”, va pensar, “i a baix hi haurà un carro de palla, com en aquell llibre d’en Tintin, i, txof, faré un aterratge ben flonjo i després trauré el cap per dalt i sorprendré aquell pagès tan pintoresc del barret alt i el fuet a la mà.” Els segons, expandint-se gairebé fins a l’infinit, li van permetre de pensar més coses, com ara que en aquell segle i en aquell entorn metropolità on es trobava, era molt improbable que hi hagués un carro de palla esperant-lo a baix.

“És bonic rodolar teulada avall”, va pensar en Sadurní. De fet, era el final lògic de la seva memorable carrera d’antenista acrobàtic. Tot gran artista de circ té un dia fatídic, tràgic. Se sentia una mica trist. Hi hauria poca gent al seu enterrament. Havia cultivat poc les amistats, això era indubtable. “El papa era una mica estrany, ja ho sabeu”, dirien les seves tres filles per excusar la poca assistència. La seva ex vindria tard i s’asseuria al fons de tot: “Jo sempre li vaig dir que es mataria”.

La teulada es va acabar. Els segons es van comprimir de cop, xocant entre ells rabiosament. En Sadurní va notar que volava, que queia.

La caiguda va ser flonja. El carro de palla era allà, el pintoresc pagès també, amb aquell barret tan peculiar i el fuet a la mà.

Es va despertar amb una certa angoixa, no per la caiguda (havia caigut infinites vegades en somnis), sinó per la poca assistència a l’enterrament.

                                                                                         Lluís Vilarrasa Tanyà

HERETIC (2024)

 

2024. USA (A24). Guió i direcció: Scott Beck, Bryan Woods. 111 m. Col. (8 nov)

Fotografia: Chung Chung-hoon. Música: Chris Bacon.  

Hugh Grant (Mr. Reed), Chloe East (Sister Paxton), Sophie Thatcher (Sister Barnes), Topher Grace (Elder Kennedy).

L’ateu perillós

La conclusió que s’extreu després de veure aquesta pel·lícula és evident: l’ateisme és perillosíssim. No em refereixo, és clar, a l’ateisme distret d’aquelles persones que, al llarg de la seva vida, pensen dos minuts com a màxim en l’existència de Déu, la salvació de l’ànima, el sentit de la vida o el grau de veritat que conté cada religió. No, parlo d’aquells individus que, fascinats pels afers religiosos, indaguen a fons cada fe, en descobreixen les fissures o les impostures, i conclouen, irats, que les religions són només armes de control social; arribats a aquest punt, l’individu, pertorbat per aquesta revelació, perd tota brúixola moral –“Sense Déu, tot està permès”-  i és capaç de qualsevol atrocitat.   

WHIRLPOOL (1950)

 

1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener)

Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy Endore (1946) Fotografia: Arthur C. Miller. Música: David Raksin.  

Gene Tierney (Ann Sutton), Richard Conte (Dr. William Sutton), Jose Ferrer (Mr. Korvo), Charles Bickford (Lt. James Colton), Barbara O’Neil (Theresa Randolph).

Títols: Le Mystérieux Docteur Korvo; Il segreto di una donna; Vorágine.

El psicoanalista estúpid

Ann Sutton, de petita, es va iniciar en el món dels robatoris perquè el seu pare, tot i ser ric, no li donava diners per comprar res. Anys més tard, casada amb un prometedor psicoanalista, Ann desenvolupa una cleptomania aguda perquè el seu marit, el doctor Sutton, la persuadeix de viure amb mitjans escassos -sense fer ús dels diners propis-  i, per tant, tampoc no pot comprar res. Un marit ben ximple, francament. Així doncs, Ann Sutton es dedica a furtar petits objectes de gran valor en grans magatzems, com una agulla de pit en forma de sirena que val 300 dòlars. Fatalment, l’enxampen. ¡Ah, quin moment més incòmode per a l’espectador veure Gene Tierney, tan bella i distingida, interceptada per lladregota!

La rescata del mal moment un cavaller de cognom estrany que casualment passava per allà, Mr. Korvo. De fet, no és un cavaller, és un tipus espavilat, que exerceix de psicòleg sense títol, que domina la hipnosi i que sap enamorar les dames de la bona societat per treure’ls els diners. Mr. Korvo, ara, justament té problemes amb una dona, Theresa Randolph, i es troba contra les cordes. L’aparició d’Ann Sutton és realment oportuna per a Korvo, que hàbilment ho prepara tot perquè sembli que hi hagi una relació sentimental entre ells i que Ann, per gelosia, hagi matat Theresa Randolph. Campió de la hipnosi, Korvo dirigeix els passos d’Anne fins al mateix cadàver de Theresa mentre ell, en una coartada perfecta, jeu hospitalitzat.  

La policia engarjola la pobra Ann Sutton i avisa el marit. I què fa el perspicaç psicoanalista? Doncs ser menys perspicaç que mai. Dolgut perquè creu que Ann era l’amant de Korvo, de seguida es retira ofès. En aquest moment, Ann Sutton es rebel·la i deixa anar un monòleg memorable: “Run away from the truth, as you have ever since you married me. You made me play-act. I had to pretend I was happy when I was sick and miserable. Headaches, I couldn’t sleep. Afraid to tell you, afraid to lose your wonderful love. Locked away in the characterisation of a serene and devoted wife.”

Encara que l’argument sigui rebuscat i força inversemblant, aquest és un film molt convincent, per la bona direcció d’Otto Preminger i per les magnífiques prestacions de Gene Tierney, Jose Ferrer i Charles Bickford (sofert policia vidu de fa poc), que fan oblidar la grisor de Richard Conte. El guió, a més, té estil i gràcia. Com a exemple, anotem aquesta peculiar reflexió de Korvo sobre les dones que enganyen els seus marits: “Personally, I have nothing against women betraying their husbands. Even our government is against monopoly.”

DANGEROUS CROSSING (1953)

1953. USA (Fox). Director: Joseph M. Newman. 75 minuts. B/N (7 d’agost)  

Guió: Leo Townsend. Obra de ràdio: “Cabin B-13”, de John Dickson Carr (1943).  

Fotografia: Joseph LaShelle. 

Michael Rennie (Dr. Paul Manning), Jeanne Crain (Ruth Stanton Bowman).

SHANE (1953)

 

1953. USA (Paramount). Director: George Stevens. 118 min. Color. (23 d’abril)

Guió: A.B.Guthrie Jr, Jack Sher. Novel·la: Shane, de Hack Schaefer (1949).

Música: Victor Young. Fotografia: Loyal Griggs.

Alan Ladd (Shane), Jean Arthur (Marion Starrett), Brandon De Wilde (Joey Starrett), Van Heflin (Joe Starrett), Jack Palance (Jack Wilson), Ben Johnson (Chris Calloway), Elisha Cook Jr. (Stonewall Torrey).  

Un pistoler baixa a la vall

Entre els millors westerns sempre hi haurà Shane, la història del pistoler que vol canviar de vida però que, fatalment, està lligat al seu destí tràgic. Alan Ladd sabia què era la tragèdia i la desolació, i per això la seva mirada malencònica és tan intensa i punyent. 

Un dia Shane apareix, vingut d’enlloc, en una vall de Wyoming. El petit Joey, que juga amb la seva escopeta de fusta, el veu abans que ningú i corre a avisar el seu pare. No és benvingut Shane, perquè l’honrat Joe Starrett creu que és un home de Ryker, el ramader que vol expulsar tots els grangers de la vall. Però no triguen a arribar els homes de Ryker, i els seus cavalls aixafen l’hort. Amenacen Starrett, però apareix per darrere Shane, que ja se n’anava, fent costat al granger. El seu posat és tranquil, molt serè, tan calmat que els homes de Ryker sospiten, no sense raó, que és un pistoler letal. No se’n fien, del foraster, i se’n van. Starrett, penedit de l’error que ha comès, convida Shane a sopar. 

Shane és un home educat. Abans de la Guerra de Secessió, el podem imaginar amb un patrimoni i unes bones expectatives de futur. Després van venir la derrota, la ruïna i una erràtica vida de pistoler. Però conserva la distinció. Després de sopar a casa dels Starrett, Shane, acabat l’àpat, diu: “That was an elegant dinner, Mrs. Starrett”. Aquesta frase captiva Marion Starrett (magnífica Jean Arthur), la qual, acostumada a conviure amb el seu honrat però rude marit, no havia escoltat mai una frase semblant.

El malencònic foraster fascina dos terços de la família Starrett: la mare i el fill. Marion torna a sentir que algú, després de molts anys, la mira, i aquest algú no és un qualsevol: és l’atractiu i enigmàtic Shane. El nen cau rendit a la mítica del pistoler, a l’home que ve de lluny, del món que ell no coneix, a l’home que en un instant desenfunda i mor o mata. “No agafis gaire estimació a Shane. Un dia se n’anirà, Joey, i si te l’estimes massa, et sabrà molt de greu”(1), diu Jean Arthur al seu fill, però principalment s’ho diu a ella mateixa. És una bonica història d’amor, aquesta, feta de mirades furtives i petits gests. El marit, que tot ho ignora i tot ho impedeix, hauria de morir per facilitar les coses. Però és justament Shane qui ho evita, perquè és un home d’honor, i l’honor està per damunt de qualsevol altre cosa. El fatalisme planeja des de l’inici. “A man has to be what he is”, afirma al desenllaç.

És inoblidable el duel final de Shane amb Wilson, el pistoler que Ryker ha fet venir de Cheyenne. Triomfa Shane, però rep una bala. S’allunya del poble ferit, vorejant simbòlicament un cementiri. “Shane, Shane! Come back!”, crida inútilment el petit Joey. No tornem a veure Jean Arthur, però podem imaginar que, passats els anys, recorda i no deixa de recordar aquell dia que Shane va aparèixer a la vall.

Aquesta és una gran pel·lícula, irrepetible, magistralment dirigida per George Stevens. Però és Alan Ladd qui la fa mítica. Quina felicitat la seva quan torna a tenir una llar… i quina tristesa quan comprèn que ell no tindrà mai una família com la dels Starret (gran moment sota la pluja, quan Shane observa mare i fill des de fora la casa). I finalment la resignació, quan Shane sap que mai no podrà escapar de la violència i la solitud. El monòleg final fa així: “There’s no living with a killing. There’s no goin’ back from one. Right or wrong, it’s a brand... a brand sticks. There’s no goin’ back. Now you run on home to your mother and tell her... tell her everything’s alright. And there aren’t any more guns in the valley.”

(1) Shane: Don’t get to liking Shane too much. He’ll be moving on one day, Joey. You’ll be upset if you get to liking him too much.

ROMAN HOLIDAY (1953)

 

1953. USA (Paramount). Director: William Wyler. 118 minuts. B/N

Guió: Dalton Trumbo, John Dighton. Música: Georges Auric.

Gregory Peck (Joe Bradie), Audrey Hepburn (Princesa Ann), Eddie Albert (Irving Radovich).

Tot per una exclusiva

Volta per Europa en viatge oficial, amb profusió d’actes i recepcions, la princesa Anna, hereva al tron d’un país europeu, segurament balcànic. Jove com és, està cansada de tants actes oficials i vol viure la vida, que entreveu des de les finestres del palau de Roma on s’allotja. Té un atac d’histèria i el metge li posa un calmant. La princesa, però, no s’adorm, sinó que s’escapa del palau i passeja, mig grogui, pels carrers de Roma. La princesa Anna és Audrey Hepburn, en el seu debut als Estats Units, i és una meravella contemplar-la.

També volta per Roma Joe Bradie, periodista americà que juga al pòquer amb els col·legues i que, quan torna a casa de nit, es troba, ajaguda en un banc, una noia que sembla borratxa. Com que ella no és capaç de facilitar-li una adreça, se l’enduu a contracor a la pensió on viu. Encara mig grogui, la princesa Ann, acostumada com està a les enormes i sumptuoses estances dels palaus on fa estada, no s’acaba de fer una idea de les estretors de la gent normal. “Is this the elevator?”, pregunta. “This is my ROOM!”, exclama el periodista.  

En Joe Bradie no és cap gentleman, i quan la princesa se li adorm al llit, ell la fa rodolar de qualsevol manera fins a una butaca. La princesa Ann es troba de cop i volta compartint habitació amb un home… i en circumstàncies poc habituals: “I’ve never been alone with a man before, even with my dress on. With my dress off, it’s MOST unusual.” Joe Bradie és Gregory Peck, i és un plaer veure’l en un paper tan canallesc. A dos mons diferents pertanyen la princesa i el periodista, a dues actituds vitals (la innocència i el cinisme), a dos gèneres (el contes de fades i el realisme laboral), i la col·lisió crea aquesta pel·lícula, que és una comèdia romàntica extraordinària. Va obtenir un gran èxit, i la màgia perdura.

He dit comèdia romàntica, però l’adjectiu sobra durant vuitanta minuts, perquè la princesa només vol descobrir món i ell només treballa per obtenir una exclusiva. No són poques les indignitats que comet, com ara intentar robar una càmera fotogràfica a una nena. Quan Joe Bradie aconsegueix per fi que l’agència de notícies per a la qual treballa -American News Service- li enviï un fotògraf, inicia una activitat frenètica per fer-li, sense que ella ho sàpiga, un reportatge gràfic ben complet. El moment més divertit, absolutament tronxant, arriba quan Bradley i la princesa van en moto –una vespa-, i el periodista li assenyala monuments a tort i a dret perquè ella no vegi el fotògraf. És patètic i molt divertit.

La comèdia culmina en una baralla amb agents secrets vora el riu. Acaben a l’aigua el periodista i la princesa, neden fins a la riba i l’amor latent esclata en un petó apassionat. Hi ha poques paraules, ningú diu qui és, però l’emoció és intensa, perquè l’amor és tan fort com impossible. No hi ha comèdia sense drama. Joe Bradie es redimeix renunciant al reportatge i la princesa torna a palau convertida en una altra. Hi ha una gran escena final, amb mirades de comprensió i adéu. Un film inoblidable, amb una fabulosa Audrey Hepburn i un magnífic Gregory Peck. William Wyler, a la direcció, brilla i fa brillar. 

THE BAND WAGON (1953)

 

1953. USA (MGM). Director: Vincente Minnelli. 112 minuts. Color.

Productor: Arthur Freed. Guió: Betty Comden, Adolph Green. Música: Adolph Deutsch. Cançons: Arthur Schwartz, Howard Dietz. Coreografia: Michal Kidd, Hermes Pan. Fotografia: Harry Jackson, George Folsey.

Fred Astaire (Tony Hunter), Cyd Charisse (Gabrielle Gerard), Oscar Levant (Lester Marton), Nanette Fabray (Lily Marton), Jack Buchanan (Jeffrey Cordova).

L’experiència és un grau

Fred Astaire, en aquest memorable musical, va acceptar el joc d’interpretar un personatge, de nom Tony Hunter, que era una versió decadent d’ell mateix. La primera seqüència ja ho diu tot: en una casa de subhastes s’oferefeix un lot amb el barret de copa, el bastó i els guants que Hunter feia servir a les seves antigues pel·lícules (se n’esmenta una, Swinging Down to Panama, en clara referència a Flying Down to Rio, el primer film de Fred Astaire i Ginger Rogers); el subhastador, davant la indiferència general, demana cinc dòlars, després dos, després cinquanta cèntims i finalment diu: “Anything?” A la següent seqüència, Astaire arriba a Nova York en tren. Hi ha periodistes a l’andana. L’esperen a ell? No, a Ava Gardner. Astaire, resignat ja a ser un “has-been”, canta “By Myself”, tota una declaració d’independència, mentre camina per l’andana. Hi ha un projecte teatral en marxa, però Astaire no el veu clar perquè el director és un “geni” que no sap res dels musicals, i perquè la seva partenaire, Cyd Charisse, ve del món del ballet i és molt alta, potser massa per a ell. Quan Astaire i Charisse es troben per primera vegada, els malentesos se succeeixen. Com que ella és molt jove, Astaire se sorprèn que el conegui. Cyd Charisse vol ser amable però ho acaba espatllant tot. “I used to see all your pictures when I was a little girl. And I’m still a fan. I recently went to see a revival at the museum...”, diu ella. Esclata ell: “Museum? ‘Step right this way, ladies and gentlemen. Egyptian mummies, extinct reptiles and Tony Hunter, the grand old man of the dance!”  

Les coses no milloren amb els assaigs. Astaire, que tenia el ballet oblidat, falla en algunes recepcions i li van traient paper. Tot plegat esclata i se’n va. Furiós, destrossa la seva col·lecció de discs. Truquen a la porta: és Cyd Charisse. Se sinceren i surten a airejar-se. Un cotxe de cavalls els duu al parc. Caminen una estona i tot plegat... comencen a ballar. Les paraules no poden descriure la màgia que s’apodera de la pantalla. És un dels grans moments de la pel·lícula i de la història del musical. 

El film, que té un guió molt enginyós, es burla de la “genialitat” dels nous directors de teatre a través de la figura de Jeffrey Cordova (Jack Buchanan). El revolucionari director té una “brillant” idea: convertir el musical previst en una adaptació del Faust de Goethe. L’home, escandalós de mena, abusa de la pirotècnia, i obliga Fred Astaire i Cyd Charisse a ballar entre explosions que sorgeixen del terra. El fracàs de l’obra és total: els patrocinadors i la resta d’espectadors surten catatònics de l’estrena. Cordova, llavors, reconeix el seu fracàs i ho deixa tot a les mans de Tony Hunter, l’home de la vella escola. Però, en darrer terme, el que importa no és ser tradicional o innovador sinó ser capaç -o no- de fer passar una bona estona a la gent (“That’s Entertainment!” és la cançó més emblemàtica de la pel·lícula i, amb el temps es va convertir en el lema de tot el gènere musical). La companyia surt de gira per assajar nous números musicals, entre els quals destaca el divertidíssim “Triplets”, amb Astaire, Nanette Fabray i Buchanan fent de nens petits amb molt males intencions.

Finalment arriba el plat fort de la funció, el fabulós “The Girl Hunt”, un número de dotze minuts en clau de paròdia del cinema negre. “She was bad, she was dangerous... But she was my kind of a woman”, declara el deteciu Fred Astaire. Ella és Cyd Charisse, amb doble paper, de rossa i de morena, perillosa sempre, sinuosa també, molt eròtica. L’extraordinària coreografia de Michael Kidd, l’estilització dels nombrosos decorats i la inspirada realització de Minnelli converteixen aquest número en potser el millor de la història del musical. Hi ha dos balls, en especial, extraordinaris: el del club nocturn i un altre que transcorre en una estació de metro i que combina un ball molt romàntic entre Astaire i Charisse amb un tiroteig entre pistolers en segon terme. Fabulós. L’home de la vella escola també sabia ser innovador! L’inigualable Fred Astaire recorre tota la història del musical. Va començar marcant una època amb Ginger Rogers i no podia acabar de millor manera que fent parella amb Cyd Charisse. 

MOGAMBO (1953)

 

1953. USA (Metro-Goldwyn-Mayer). Director: John Ford. 116 minuts. Color.

Guió: John Lee Mahin. Obra de teatre: Red Dust, de Wilson Collison (1928).

Productor: Sam Zimbalist. Fotografia: Robert Surtees, Freddie Young.

Clark Gable (Victor Marswell), Grace Kelly (Linda Nordley), Ava Gardner (Eloise Kelly), Donald Sinden (Donald Nordley). 

Capvespres africans

Mogambo és un remake de Red Dust (1932), film en què Clark Gable, en una plantació d’Indoxina, feia anar de bòlit Jean Harlow i Mary Astor. Dues dècades després, Gable, ara a l’Àfrica capturant animals amb el nom de Victor Marswell, continua irresistible per a les dones, i ja costa més de creure. Quan arriba de safari, es troba a casa Eloise (Ava Gardner, en el seu punt més vulgar), una aventurera molt desimbolta que se li arrapa com l’heura al mur. L’atracció és immediata: estan fets l’un per l’altre. Però poc després arriba un matrimoni jove i elegant, els Nordley, que necessiten un guia que els dugui a la terra dels goril·les. Victor, aviat, queda captivat per la refinada Linda (Grace Kelly, amb la classe habitual), i la noia, poc enamorada del seu marit, un lànguid i malaltís científic, se sent atreta de seguida pel veterà caçador i la seva virilitat fora mira.

No són cap meravella ni el guió ni el dibuix de personatges, però cinematogràficament hi ha moments extraordinaris, uns jocs de llums, ombres i colors al capvespre que deixen bocabadat. Va dirigir la pel·lícula John Ford, però és molt poc fordiana. Va fer unes vacances a l’Àfrica, se sol dir, i és cert, però també va deixar la seva petjada amb composicions admirables. No hi ha música externa, una banda sonora convencional, només hi ha un piano a la casa, els cants de les tribus i els brunziments i crits dels animals de la selva. Això, unit a l’autenticitat del paisatge de Kènia, revesteix al film d’un naturalisme gairebé màgic, però és sabotejat per les convencions melodramàtiques de l’argument.

Clark Gable s’excedeix exhibint virilitat. Per exemple, quan se sotmet a un ritual en què ell, amb el tors nu, està ben quiet mentre els natius li tiren llances, la cara de total confiança que fa és excessiva. Gary Cooper hauria patit molt més. Passa bé la pel·lícula, animada per la presència de tribus amistoses i de tribus hostils (però amb atac retardat), per petons exaltats i per mirades de gelosia, pel paisatge africà i pel catàleg d’animals. El desenllaç de l’aventura inclou una seqüència amb goril·les amb massa transparències, i el desenllaç del drama inclou un tret. Al final, és clar, la noia de mala vida tenia un cor d’or i la de casa bona un munt de prejudicis.