Conte: Certa recança

 

CERTA RECANÇA

Ella es deia Paula, ell es deia Pau. No tenien ni vint anys. Es van trobar, l’estiu del 2019, en una discoteca i l’atracció mútua va ser instantània, elèctrica. Havien vingut amb altra gent, els van oblidar ipso facto. Un piset d’algú els va servir. Els mòbils, la roba, tot va quedar per terra, deixat de qualsevol manera. La nit va ser especial, màgica.

-Ei, una relació oberta, eh? -van dir tots dos alhora, en Pau i la Paula, la Paula i en Pau, un cop feta la cosa, en el merescut descans amb porro inclòs.

Van riure, celebrant la total sintonia. Potser s’haurien vist més vegades, però la Paula es trobava a mig erasmus, no gaire lluny, a Berna, i en Pau els caps de setmanes els tenia molt ocupats, amb el League of Legends i etcètera. Eren joves, la vida era llarga. Si s’havien de trobar una altra vegada, ja es trobarien. Va aparèixer certa recança a l’ambient, procedent potser d’altres èpoques, quan la gent s’aparellava de per vida, però es va esvair de seguida.

Tres dècades més tard, a la tardor del 2049, l’atzar els va reunir. No tenien ni cinquanta anys. En un resort de Cancun, fabulós de serveis i de vistes, en Pau i la Paula compartien malhumor pel mal temps fins que es van trobar en un jacuzzi. Es van reconèixer a l’instant. L’atracció mútua va ser, de nou, instantània, elèctrica. Aquesta vegada no van haver d’oblidar ningú perquè havien vingut sols. Van passar una setmana memorable. Els dies i les nits eren màgiques, especials. Reien sovint rememorant la frase d’aquell primer dia, dita a l’uníson -“Ei, una relació oberta, eh?”- en total sintonia.

Es van acomiadar a l’aeroport (en Pau tenia la tornada abans que la Paula), on, amb entusiasme compartit, van prometre que es mantindrien en contacte i que es veurien tan aviat com les respectives vides laborals ho permetessin.

No es van veure més. Pensar que la seva càlida llar unipersonal podia ser envaïda per un estrany els produïa esgarrifances. Naturalment, apareixia, de tant en tant, certa recança, certs dubtes, certa sensació de fragilitat pensant en els anys futurs, però s’esvaïa de seguida.

`                                                  Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Martina

 

MARTINA

De cop i volta, vaig sentir la necessitat, un assolellat diumenge al matí, de comprar el diari. Per què?, em vaig preguntar. Se’m van acudir dos motius: un, per apuntalar la civilització -perquè un món sense premsa escrita és un món deixat anar- i dos, per sentir-me jove, perquè els clients habituals d’aquell agònic establiment tenien tots, com a mínim, seixanta-cinc anys.

Certa ferum feia el lloc, una tímida bombeta el mig il·luminava. Era d’hora, però hi havia pocs exemplars de cadascun dels diaris. Amb cert ressentiment em va mirar la dependenta. Feia setmanes que no hi anava.

Vaig tornar cap a casa caminant amb el cap dret per la vorera, exhibint orgullosament el meu diari sota el braç. Els pocs vianants, però, estaven pendent del seu gos. “He anat a comprar el diari!”, hauria exclamat alegrement un cop a casa, en cas d’haver-hi hagut algú, a casa, però tothom era a fora, a l’estranger, en viatges de negocis o d’estudis, jo què sé. Em vaig ajeure al sofà, com hi seia el meu pare, amb dos coixins, a la romana manera, i vaig obrir el diari, com l’obria ell, per la meitat, a veure què em deparava l’atzar.

Hi havia un article sobre una cosa que es deia Tiktok. Funesta cosa, vaig intuir. Ah, vaig considerar tot seguit, res de prejudicis, Estanislau, informem-nos amb la severa imparcialitat d’un magistrat suec amb cara de Max von Sydow. Vaig començar a llegir el llarg article. La primera frase deia: “La Martina té vuit anys.” Correcte. Una frase informativa. La segona frase deia: “Avui és cap de setmana i els seus pares la deixen sopar amb l’iPad sobre la taula.”

No vaig aconseguir superar aquesta segona frase i em vaig quedar glaçat amb el diari a les mans, ben obert però ja amb la mirada perduda. Vaig agrair que no hi hagués ningú a casa per fer-me una foto, perquè hauria sortit lleugerament desconcertat, com superat per les circumstàncies, com arrasat per aquest bulliciós present que ho sepulta tot, com estabornit, com grogui…

En fi.

Quan l’espècie entra en declivi, la literatura es retira impotent.

                                                                                 

                                                                       Lluís Vilarrasa i Tanyà 

Conte: El catastròfic Fargas

 

EL CATASTRÒFIC FARGAS

“Oh, no”, vaig exclamar quan a la pantalla, entre la llista de correus volguts i no volguts, hi va aparèixer el seu nom. A penes vaig tenir temps de llegir “Hola, fa molt temps que no ens veiem…” que el meu dit índex, rapidíssim amb el ratolí, obeint una ordre fulminant del meu cervell, va marcar el missatge i el va suprimir. “Era ell realment, en Fargas?”, em vaig preguntar just després, perquè amb tanta celeritat ja dubtava del que havien llegit els meus ulls en dècimes de segon.

El fet em va trasbalsar i vaig anar al club a pedalar amb la bicicleta estàtica. Naturalment que era en Fargas. Potser feia un any que no el veia. La vida ens havia allunyat; de fet, jo l’havia allunyat. Durant un cert temps -els breus anys de la primera adolescència-, vaig tenir la sensació que em faltaven amics. Després, i ja per sempre, la sensació va ser la contrària: que en tenia massa. Els amics eren moltes hores perdudes, trucades, obligacions, converses inútils, visites inesperades, regals, actes socials, celebracions… M’atabalava l’excés de vida social i vaig començar a tallar relacions. Quan, passada la vintena, vaig arribar a comptar fins a cinc amics amb els quals encara mantenia un lligam força estret, em vaig alarmar i vaig iniciar un procés de simplificació.

El primer que vaig deixar caure va ser, per descomptat, en Fargas, el catastròfic Fargas. Jo l’havia recollit per veïnatge i per pura commiseració als tretze anys, quan ell havia anat a parar al meu col·legi i havia trobat en mi, en una aula plena d’ulls hostils, el seu únic refugi. En Fargas era orellut i arrissat, sec i desconjuntat, desastrós en els esports i mediocre en els estudis. Se’m va enganxar com un xiclet a la sabata. Tenia una virtut: sabia escoltar, podia escoltar-me durant hores, assentint sempre a totes les meves afirmacions. ¿A qui no agrada un admirador incondicional, encara que sigui poc despert? M’hi vaig acostumar com qui s’acostuma a un animal de companyia. Era un refugi: quan els altres em fallaven, em replicaven o s’afartaven de mi, sempre hi havia en Fargas disponible.

Però quinze anys més tard, la seva simple presència m’era insuportable. Em recordava el pitjor de mi mateix: la rendició a l’afalac dels necis, el conformisme, la falta d’un autèntic esperit de lluita per assaltar els cims més alts... En Fargas, que havia heretat una antiga propietat de la família de la seva mare, situada entre Moià i Castellterçol, vivia al camp, amb solitud i austeritat, dedicat a l’horticultura ecològica o biològica, no ho sé. Un cop a la setmana baixava a Vic i, inevitablement, em venia a veure. Jo, ocupat en mil afers –el periodisme digital és tan ingrat com esgotador-, el rebia sovint de mala gana, sense dissimular, excepte quan em duia enciams, cogombres, tomàquets o pastanagues. Quan, després de la visita, em queixava d’ell a la meva dona, la Valèria, aficionada a les amanides, em deia: “No siguis absurd, en Fargas és justament l’únic amic que hauries de conservar”.

No li vaig fer cas, i un vespre, quan en Fargas es va presentar a casa, em vaig plantar davant la porta, impedint-li el pas, i amb veu d’infinit cansament, li vaig dir: “Estic esgotat, avui, i encara em queden moltes coses per escriure. Fargas, per què no vens la setmana que ve, o el mes que ve…? Jo, és que no puc amb tot. Fer córrer tanta gent és molt complicat i em treu totes les energies… Em comprens, oi?”. En Fargas va fer que sí amb el cap i, esblaimat, va girar cua cap a l’ascensor. L’escena va ser penosa, perquè l’ascensor, llavors, no estava disponible i estàvem ell i jo a tres metres l’un de l’altre, capcots, mirant-nos de reüll. “El mes que ve?”, va dir ell per dir alguna cosa. Més desconjuntat que mai semblava en aquell moment, amb el dit clavat al piu de l’ascensor, desesperat. “Sí, el mes que ve. Potser…” Aquell “potser” va ser com la punyalada definitiva a l’esquena d’en Fargas, que quan finalment es van obrir les portes de l’ascensor s’hi va refugiar com si s’escapés d’un perill mortal. “Adéu”, vaig fer jo en el darrer moment, quan ell, engolit per les portes, ja era fora de la meva vista. Res no va respondre l’amic invisible. Quan em vaig tancar de nou al pis, sentia tot el pes de la culpa damunt les meves espatlles. Però després de beure una cervesa, de menjar unes escopinyes i d’escoltar música durant una hora sencera, em vaig sentir molt millor, feliç i relaxat, amb els deures fets; alliberat per sempre d’una nosa que feia quinze anys que duia a la motxilla.

Amb cert temor vaig esperar la reaparició d’en Fargas la setmana seguënt, però no va donar senyals de vida, ni al cap de quinze dies ni d’un mes. La Valèria, que sempre es queixava dels tomàquets que es podien comprar a la ciutat, em va preguntar: “Com és que ja no ve el teu amic?”. “Sempre ha sigut molt estrany, ja ho saps?”, vaig respondre.

Tres mesos van passar sense tenir cap notícia d’en Fargas. Llavors un dia, passant pel carrer, el vaig veure fent cua en una entitat bancària. Es va mig girar, com intuint la meva presència, però jo vaig ser molt ràpid desapareixent de la zona. Va passar mig any més, i aviat vaig deixar de pensar en ell. Tenia moltes altres preocupacions, laborals especialment.

Però havia arribat aquell correu electrònic. Esborrar-lo no va servir de res, perquè de seguida en van arribar tres més, idèntics tots ells. Si en Fargas tenia alguna qualitat era la constància, ja fos en les pròpies rareses, en l’amistat o enviant missatges fins obtenir-ne una resposta. No em quedava més remei que llegir-lo. Ho vaig fer en diagonal, molt ràpid, i en acabat vaig fer una riallada. En Fargas era únic. La solitud al camp l’havia acabat de trastocar. Vaig rellegir amb calma el missatge, que deia el següent:

Hola, Víctor. Només tinc un amic i ets tu. Sé que vas atabalat i que potser et molestarà rebre un missatge meu. Però ho havia de fer. M’he de desfogar. Fa dies que ho volia fer, però m’he retingut per por de molestar-te. He esperat, he esperat… però ja no puc més. És massa estrany el que està passant en aquesta casa i necessito dir-t’ho, a tu, el meu millor amic, l’únic amic, l’única persona en qui confio perquè em doni un consell o un cop de mà. Víctor, Víctor, com he trobat a faltar la teva amistat els últims mesos! Potser la Valèria es va enfadar amb mi per algun motiu. Aquestes coses passen. Digue-li que ho sento, sigui el que sigui. Passo a explicar-te el meu cas.

És un misteri. Tu ja coneixes la casa, tan ensotada i humida, tan gran i tan solitària. Hi tenia una dona, però va marxar, perquè havia de cuidar la seva germana, o això em va dir. Si no recordo malament, Víctor, tu ja fa més de cinc anys que vas venir per aquí per primera i última vegada. No la coneixeries, la casa, ara, ni els voltants. La vegetació ha crescut molt. A altres llocs els boscos cremen, però aquí no, aquí plou i tot creix, les bones herbes i les males herbes. Jo prou feina tinc als horts i als hivernacles com per ocupar-me de netejar la zona. El camí procuro que estigui net i la resta que vagi fent. Pugen les heures per les parets de la casa i les branques dels freixes piquen a les finestres. La situació espanta una mica, sobretot d’entrada. Sortia amb una noia, aquests últims mesos, la primera en deu anys. Una bona noia, d’Eslovàquia, que havia vingut enganyada, com tantes altres, però se n’havia sortit. La vaig conèixer a Moià. Feia de cambrera al bar de la carretera. Es deia Mirka i m’agradava. Ens vèiem alguns diumenges. Jo li vaig comprar una bicicleta, perquè em va dir que en tenia una al seu país, i no vaig estalviar-hi els diners. Tenia timbre, llum i una cistelleta i tot. Vam passar dies meravellosos. Era una noia forta, de pagès, i jo em pensava que era la classe de dona que jo necessitava. Un dia la vaig portar a veure la casa, amb el cotxe, i la Mirka reia molt pel camí, però quan vam ser a dalt del turó i va veure aquella fondalada trista i la casa tapada per tanta vegetació, va fer una cara estranya i ja no va ser la mateixa. Les vistes de dins no la van animar. Les habitacions buides, les humitats, els mobles vells, les cortines plenes de pols… No ens vam dir res a la tornada i no l’he vista més. Ja no goso entrar al bar on treballa i sé, a més, que surt amb un altre home, perquè la vaig veure un dia en un carreró. Ai, Víctor…

Però no era això el que et volia explicar. Bé, sí, també t’ho volia explicar, però no és aquest el misteri. Aniré al gra. Deus tenir pressa, vas atabalat, ja ho sé. El misteri són les plantes, unes plantetes petítissimes que apareixen a la gran sala (recordes: estrant a mà dreta, amb les bigues de fusta). Primer em pensava que era molsa, però no, són unes plantes diferents, amb una tija prima, molt fina, un fil d’un verd brillant. Amb una lupa, ajupit al terra, em dedico els vespres a resseguir el rejuntat de les rajoles. Primer era molt fàcil comptar les plantetes, ara ja no ho és tant. Aquest vespre mateix, ara que t’escric, n’he comptat cinc de noves, distribüides amb cert ordre per la sala, com formant un pentàgon. En un racó hi ha la planta més ufanosa. Li dic P1. Ja no és només tija sinó que ja ha tret unes fulles. Són unes fulletes molt petites, dentades, d’uns dos mil·límetres, però tenen una forma perfecta. No estic alarmat, però sí una mica nerviós. Un hortalà que conec m’ho va venir a veure abans d’ahir, però no va reconèixer la planta ni va trobar cap explicació al fenomen. Em sento una mica tens, Víctor, i m’agradaria molt que vinguessis a veure’m. Potser tu, que ets tan intel·ligent, trobaries la clau del misteri. Vine, Víctor, vine, t’espero qualsevol dia. Només cal que em diguis l’hora i el dia, i seré aquí esperant-te amb una cervesa fresca a la nevera. Ha passat el temps, però la nostra amistat és tan autèntica com sempre. T’espero, Víctor, amic meu.

Una càlida abraçada del teu amic Fargas, i fins aviat.

Que llefiscós que arribava a ser! “Ets el meu millor amic”, “ai, Víctor”, “la nostra amistat és tan autèntica com sempre”… ¿No s’adonava de res o ho feia veure? ¿Havia sigut sempre tan repel·lent pidolant atenció? Només imaginar una “càlida abraçada” d’aquell individu em posava els pèls de punta. Mai no havia llegit tantes bajanades juntes. Només faltava que atribuís la meva fredor amb ell a la Valèria. ¿Ho creia realment o es feia l’orni? Potser li hauria d’haver contestat qualsevol animalada –no mereixia ni un minut de reflexió el seu ”misteri”- i deixar resolt el tema, però em feia una mandra terrible. El simple fet de dirigir-me a ell significava un insuportable retorn al passat. Ja me n’havia desfet, d’en Fargas. Vaig tancar l’ordinador, doncs, i me’n vaig anar a dutxar.

Mentre em queia l’aigua al damunt, a raig, calenta i vaporosa, sentia que em descontaminava de l’efecte radioactiu d’aquell missatge que havia rebut. El món ranci i rídícul d’en Fargas s’escolava amb l’aigua i el xampú, baixava per les tuberies de l’edifici i corria pel clavegueram, allunyant-se de mi.

Vaig sortir de la dutxa com un home nou, net i feliç. Reia sol de les bestieses que havia llegit al correu d’en Fargas. Una casa envoltada de vegetació, arbres picant contra les finestres, una eslovaca amb bicicleta, puntets verds i, el millor de tot, en Fargas de quatre grapes al terra amb una lupa. La imatge em feia partir de riure, i així, cargolant-me, em va trobar la Valèria quan va arribar de la feina. La vaig posar al corrent de l’afer Fargas.

-I el més increïble és que pretén que el vagi a veure perquè li resolgui el misteri –vaig concloure.

-Com a mínim portaries enciams i tomàquets… -va dir, centrant-se purament en el seu interès particular.

-Això és tot el que m’has de dir? Tu creus que me n’he d’anar a veure puntets verds al casalot d’en Fargenstein?

-Però no era amic teu?

-Examic.

-Però si era l’únic amic autèntic que tenies! –em va engaltar, i per sort va desaparèixer en direcció al dormitori.

Em vaig quedar aturat enmig de la sala. La paraula “autèntic” sobrevolava la cambra i dibuixava cercles al meu voltant. Vaig repassar noms i relacions, moments càlids i converses cordials amb la meva breu llista d’amics. Em vaig espantar una mica. Quant temps feia que no jugava a pàdel amb aquells tres?

Els vaig trucar, un per un. Tenien el calendari esportiu ple durant les pròximes setmanes.

No vaig tornar a parlar del tema Fargas amb la Valèria. En general, sobre qualsevol matèria, tenia punts de vista invariables i repetir converses amb ella, per tant, era una pèrdua de temps. Jo, de tant en tant, als temps morts de la feina, hi rumiava, no ho podia evitar, i intentava examinar la qüestió amb rigor i imparcialitat. En Fargas era un antic amic, un home del passat; mereixia una certa consideració però no una dedicació excessiva. Una visita, doncs, era innecessària, tant pel declivi de la nostra amistat com per la poca entitat de l’afer en qüestió, que es podia resoldre amb un plaguicida o simplement amb lleixiu. Ara, quatre frases eren obligatòries. “Ets un porc, Fargas. Neteja una mica la casa!”, seria el contingut, però dit d’una altra manera. Empeltat de racionalitat i de fermesa em vaig posar a escriure a aquell solitari estrambòtic.

Fargas,

No t’equivoques quan suposes que vaig molt atabalat per la feina. Com ja deus saber, si és que aquestes coses arriben als habitants d’aquests sots feréstecs, la premsa digital viu constantment a la corda fluixa. Ara mateix, o rebem una subvenció o morim. He d’estar, doncs, al peu del canó, movent-me com una anguila entre els despatxos dels poderosos. Per això m’és impossible venir-te a veure en aquests moments. Em dol, perquè el teu cas realment atreu la meva atenció. És fascinant, de fet, i comprenc que estiguis preocupat, o fins i tot, alarmat. Sé, a més, que la teva preocupació ecològica no et permet fàcilment de recórrer a un planticida, plaguicida o com es digui, però realment crec que és el que hauries de fer. En moments extrems no és bo aferrar-se al dogmatisme ideològic. Una neteja a fons amb algun producte potent seria el més recomanable. No t’acovardis, Fargas, i entra en acció. Jo, des d’una distància ara insalvable per les múltiples ocupacions, et dono tot el meu suport moral i espiritual.

Atentament,

Víctor Gamba.

Vaig rellegir la carta i la vaig enviar, content per aquell to irònic i desimbolt. Em podia imaginar en Fargas a un pam de la pantalla, la boca oberta i els colzes damunt la taula, incapaç de detectar, entre les boniques frases, la burla infinita. Tan feliç em sentia que vaig deixar llegir el missatge a la Valèria.

-Però que barrut que arribes a ser… -em va dir ella, i no es va poder estar de riure una mica, perquè des de sempre li havia agradat el meu jo trapella.

-Se t’enfadarà, ja ho veuràs… -va afegir, ja més seriosa, apuntant-me amb el dit.

-No, en Fargas no capta aquesta mena de… -No vaig acabar la frase, perquè començava a pensar que la Valèria tenia raó. Potser m’havia excedit.

Si hagués pogut, hauria retingut el missatge i n’hauria fet una versió més continguda. Però ja era tard i vaig passar unes hores intranquil al llit, tement, per primera vegada a la vida, una reacció furiosa d’en Fargas. Un home estrany i solitari podia acabar sent perillós. Em vaig imaginar en Fargas sortint de l’ascensor brandant una aixada…

La Valèria, sempre càlida amb mi quan em veia tocat, em va mirar als ulls a l’hora d’esmorzar i em va dir que encara podia rectificar.

-Escriu-li ara mateix. Li dius que s’ha anul·lat una reunió que tenies aquesta tarda i que, per tant, hi pots passar avui mateix, a les quatre o a les cinc.

-Sí, bona idea.

Però quan vaig obrir la pàgina del correu ja m’esperava a primera fila la resposta d’en Fargas.

-Massa tard! –vaig cridar a la Valèria, que ja tenia un peu a fora del pis.

Va tornar i es va situar darrere meu, amb les mans agafant-me les espatlles. Em vaig sentir protegit i, a l’instant, més fort. Por d’en Fargas? Tot era culpa de la nit. No s’ha de pensar mai de nit, tot s’acaba veient terrible i sinistre.

Hola Víctor,

Sé perfectament la crisi que hi ha i que les coses a la ciutat no ho són gota, de fàcils. Ho comprenc, ho comprenc. Però, però… Sí, sé que puc semblar un egoista i que només penso en mi mateix, però és que realment necessito que em vinguis a veure, que ho miris tot amb els teus propis ulls, que analitzis la situació amb la teva ment freda i analítica… És que Víctor, els punts verds van apareixent, broten, es filamenten, creixen… Aquesta nit gairebé no he dormit.

Ahir, després de llegir la teva resposta vaig tallar amb ràbia P1, la planteta més grossa, que creixia tan esponerosa... La vaig tallar i vaig rascar amb un ganivet allà on havia brotat. Després vaig anar a Moià a comprar un plaguicida. Em va costar entrar a la botiga de la cooperativa i fer el pas, però el vaig fer, convençut per les teves paraules. Arribant a casa vaig ruixar amb el plaguicida tota la sala, fins que, intoxicat, vaig haver de fugir corrents a dalt. Va passar una estona, no sé quanta, i vaig tornar a la sala, protegit amb una mascareta improvisada. Després em vaig posar a fregar de genolls, amb un fregall fort, d’aquells d’alumini, tota la sala, passant i passant per cada rejuntat del terrasso. Després hi vaig passar el pal i vaig treure no sé quantes galledes d’aigua verdosa, no ho vulguis saber. Però la sala va quedar neta, lliure de plantes invasores. Em vaig deixar caure al sofà, feliç i agraint-te el consell. Era veritat: com deies tu, no es pot ser un dogmàtic ideològic. Si s’han de fer servir plaguicides, s’han de fer servir. Vaig pujar content al dormitori i vaig caure pla damunt del llit, esgotat però content. El consell del meu millor amic m’havia salvat, una vegada més. O això és el que jo pensava.

He somiat coses terribles, que no t’explicaré, plantes carnívores que se’m menjaven passejant pel bosc, i ningú no feia res per ajudar-me, em miraven i prou, mentre les plantes em devoraven. Amb malsons d’aquest calibre, m’he despertat a primera hora, més cansat que quan em vaig anar a dormir. El primer sol ja entrava per la finestra de bat a bat. Els porticons oberts, la branca de freixe amenaçant d’entrar. Llavors he anat a baix, a la gran sala, a veure com estava… Esperava veure-la neta i lluent, però no, ja hi havia una dotzena o dues dotzenes de puntets verds al terra, repartits per tota la sala… M’he fregat els ulls pensant que no podia ser, que era un miratge. Havia rascat com un negre aquell terra, i allà hi tornaven a ser, els punts verds, i els filaments, i P1 rebrotant, com si res… He plorat amargament, Víctor, i m’he menjat llàgrimes salades…

Ara ja m’he calmat i per això t’escric. Víctor, Víctor, vine i aconsella’m. Un moment deus tenir, tothom té un moment, vine a veure’m. Recordes el trencant? A mà dreta, després de la recta, hi ha una masia enrunada, fas cinquanta metres i ja hi ha el trencant a mà esquerra. Abans el camí es veia més bé, però ara la vegetació se l’ha anat menjant. Ah, la vegetació, la maleïda vegetació…

Gràcies per venir, Víctor. Gràcies.

Una abraçada del teu amic Fargas, i fins aviat.

-Ara ja no és càlida l’abraçada –vaig comentar.

-Una mica melodramàtic, el teu amic –va fer la Valèria- “M’he menjat llàgrimes salades”. Què deu llegir?

-El seu avi tenia una col·lecció sencera de Blasco Ibáñez. Em sembla que eren els únics llibres d’aquella casa.

La Valèria va girar la cadira on jo seia i, mirant-me als ulls, em va dir:

-No hi hauries d’anar? El veig molt desesperat.

-T’has fixat en això? Em diu que ha somiat coses terribles que no m’explicarà, i tot seguit, comença a explicar-me que les plantes carnívores el devoraven… No ho suporto, això. A més, es nota que s’ho ha inventat.

-Sí, potser sí, però Víctor…

-I això? “Gràcies per venir, Víctor. Gràcies”. Com s’atreveix a suposar que…?

-Em vols escoltar un moment? –La Valèria, agafant-me per la barbeta, em va obligar a mirar-la.

-No m’ho tornis a dir.

-Doncs ho faré. Hi has d’anar. ¿No veus que és un home desesperat que et demana ajuda? Com pots ser tan insensible?

-No sóc insensible!

-Començo a estar preocupada… Però qui ets? A mi també m’ho faràs, això? Quan estigui amb l’aigua al coll, ofegant-me en una bassa, també et quedaràs plegat de braços i miraràs cap a una altra banda? –Em va dir, força agitada. ¿Parlava seriosament o era en broma? Era difícil de saber, amb ella. La seva mirada, però, era poc amistosa.

-Francament, Valèria, no et veig banyant-te en una bassa.

-Hi aniràs o no?

-No.

-Doncs hi hauries d’anar. És tard. Me’n vaig.

Ni un breu petó de comiat no em va fer, ni un copet a l’espatlla, ni una lleu carícia a la galta. Va obrir i tancar la porta d’una revolada, i ni tan sols es va girar a mirar-me. Una onada d’aire fred va entrar al pis i em va deixar els ossos gelats, o aquesta és la sensació que vaig tenir.

Les coses es començaven a complicar. Retornava un personatge del passat amb una història absurda i la Valèria, per primera vegada, fugia de mi enfadada. Com odiava en Fargas! Des de la distància, amb la seva obtusa tossuderia, estava acabant amb els meus nervis i acabaria també amb el meu matrimoni. ¡Tan de bo apareguessin autèntiques plantes carnívores a la seva selvàtica propietat i se’l mengessin de viu en viu!

Me’n vaig anar a la feina, però el panorama que hi vaig trobar era desolador. Les aixetes públiques ja no rajaven i, sense elles, el nostre diari digital estava sentenciat. El meu soci, sempre animós, ja parlava de començar un altre projecte. No el vaig ni voler escoltar. Vaig agafar el cotxe i vaig anar al club. Esperava que la piscina coberta em reanimaria, però al cap de quatre braçades ja em sentia lent i feixuc, el clor bullint-me als ulls.

Em vaig passar la resta de la tarda a dins el cotxe, aparcat en un polígon abandonat, fent trucades a tothom qui em pogués donar feina o que pogués saber-ne d’alguna. El resultat va ser el que ja esperava i vaig tornar a casa maleint l’època que m’havia tocat néixer. En obrir la porta del pis, la Valèria em va rebre amb una frase terrorífica.

-En Fargas t’ha escrit un altre correu.

-Esborra’l! –vaig bramar, i em vaig acostar al minibar. Necessitava alguna cosa forta.

Només quedava un dit de whisky a l’ampolla. Les males notícies s’enllaçaven imparablement.

-L’has de llegir. Fa cosa i tot.

-El diari s’enfonsa definitivament –vaig afirmar, però la notícia no la va commoure.

-Ja estava enfonsat. Llegeix el correu, va, seu.

La Valèria em va agafar de la mà, com un nen, i em va conduir fins a la cadira giratòria de l’ordinador. Semblava penedida per la fugida intempestiva d’hores abans. Em transmetia afecte. Era una càlida sensació, que necessitava amb urgència. Per ella, i només per ella, vaig llegir el correu de l’odiós Fargas.

Víctor, no puc més. Estic arribant al límit de les meves forces. Aquesta invasió vegetal acabarà amb mi, ho sé, estic a la vora del precipici, a punt de fer la passa definitiva. Una invasió, he dit, perquè és justament això: una invasió. Abans era la sala, ara és tota la casa. Miri on miri, hi brilla un puntet verd, un brot, un filament o una fulla ja formada... Surten al terra, pugen per darrere el sòcol, a dalt i a baix, per dins i per fora la casa… Estic aquí, sol, espantat, arraulit en un racó, abraçat a l’ordinador, que és l’únic company, perquè tu no vens… Víctor, on ets? Per què no vens? Sóc jo, Fargas, Fargas, Fargas! Jo sempre et vaig fer costat, fins i tot quan els altres es burlaven de tu i deien que et feies el llest però que eres el més burro de la classe. Jo em vaig barallar defensant-te. O ja no te’n recordes? Tot s’oblida, ja ho veig. Però encara confio en tu i sé que vindràs… Oh no, aquesta no hi era… Una altra fulla, brillant i dentada, com totes. És un exèrcit, i volen acabar amb mi i amb la casa.

Víctor, no em deixis sol!

-I ara, què? –em va preguntar la Valèria.

-No ho sé –vaig dir. La frase d’en Fargas sobre el nostre passat a l’escola m’havia deixat tocat i enfonsat.

-Digue-li que hi aniràs demà al matí.

-Sí –vaig contestar d’esma, i em vaig posar a escriure.

“Fargas, demà a primera hora seré aquí. Ara calma’t i ves-te’n a dormir. Repeteixo: demà vinc, espera’m. Alguna explicació trobarem al fenomen. El teu amic, Víctor”.

Em va contestar de seguida: “Gràcies, Víctor, gràcies. Ara, sabent que demà vens, ja podré descansar. Ara, aquest grapat de fulles brillants que acabo d’arrancar ja no em fan por. Tu i jo vencerem”.

Vaig dormir encadenant malsons. Alguns em torturaven sobre el passat i altres sobre el present. Em vaig llevar molt d’hora, quan la Valèria encara dormia, i vaig sortir a l’alba cap a Moià, per l’antiga carretera. El cotxe resseguia els infinits revolts i jo tenia la ment en blanc. Contemplava la meva vida com un tot, i era un tot força depriment. Vaig pujar fins a Collsuspina i vaig baixar fins a Moià. Finalment, camí de Castellterçol, vaig veure la masia enrunada i un tros enllà, el trencant a mà esquerra. A penes si es veia el camí, sepultat com estava per la vegetació. El cotxe, llavors, es va frenar, per un acte reflex del meu peu.

Potser va ser el sol, que es va alçar poderós rere un núvol, però vaig sentir dintre meu un esclat de renaixement. ¿Què hi feia allà, en aquell sot feréstec, sotmès al xantatge d’un tipus com en Fargas? On era el meu orgull? Em vaig redreçar al seient, vaig agafar fort el volant, vaig prémer l’accelerador, vaig fer mitja volta i vaig tornar a la carretera, lluny d’aquell home odiós, lluny d’aquella submissió penosa. “Jo sóc en Víctor Gamba!”, vaig cridar i els pneumàtics, lliscant sobre l’asfalt, van assentir.

Van passar vuit mesos veloçment, i no vaig tenir cap notícia d’en Fargas. De tant en tant, observava de cua d’ull la premsa per si hi havia la notícia de la seva mort –“Home mor ofegat per la vegetació”- però mai no hi vaig trobar res. Vivia feliç, divorciat i amb una nova feina de vigilant de supermercat. Era avorrit, però cobrava cada mes. Esquivava com podia les mirades dels antics companys.     

Un dia, però, va arribar a la meva nova adreça de correu electrònic un missatge d’en Fargas. El dit índex, rapidíssim amb el ratolí, va marcar el missatge, però no el va suprimir. Ah, la curiositat… Deia així el missatge:

Hola Víctor. Aquest és l’últim missatge que mai rebràs de mi. T’escric perquè potser com a periodista, no com a amic, vols saber com va acabar la invasió vegetal que vaig patir, i que segueixo patint. Però potser el verb és gaudir, perquè la planta invasora ha resultat ser estèvia, un edulcorant natural molt apreciat actualment. En recullo tres quilos al dia i me’l compren a un preu més que satisfactori. Adéu per sempre. Fargas.

Ah, quan penso que la meitat del seu negoci podia haver sigut meu…

                                                                           Lluís Vilarrasa i Tanyà 

Conte: Lànguid i espectral

 

LÀNGUID I ESPECTRAL

Certament, amb el pas dels anys, el nostre company Hermini havia perdut vitalitat, energia, i fins i tot, exagerant una mica, consistència. Era el més jove però semblava el més vell de la redacció, per lànguid, per lent, per vaporós. Amb prou feines complia amb les seves obligacions laborals, que d’altra banda eren les més senzilles: la informació local més rutinària. No en vam fer gaire cas, tot sigui dit, de la seva personalitat minvada, de la seva apatia infinita. La redacció bullia d’animació, l’Hermini passava desapercebut. Era allà, formava part del mobiliari, amb això ja en teníem prou.

Amb el declivi de la premsa escrita, la redacció es va reduir de manera alarmant. L’Hermini hauria d’haver sigut el primer de sortir volant per la finestra, però era tan pobrissó, tan callat, tan inofensiu, tan planta decorativa, que ni el nou propietari, xacal entre xacals, no havia gosat despatxar-lo. Amb la redacció pansida i mig buida, els supervivents vam tenir més temps per analitzar-nos els uns als altres. Un dia, contemplant des d’una certa distància el pobre Hermini, difuminat entre dues llums -la de la finestra i la de l’ordinador-, la boca entreoberta, els dits immòbils damunt el teclat, com si la paraula escollida s’hagués encallat en els boirosos passadissos del seu cervell... Contemplant-lo, doncs, em vaig preguntar què li havia passat. Recordava, vint anys enrere, un jove esportiu, enginyós, xerraire.

El vaig bloquejar un dia a la minúscula estança on hi havia la màquina de cafè. “La vida fa girs inexplicables”, vaig comentar a propòsit d’alguna notícia recent. “Hermini, t’ha passat mai alguna cosa que t’hagi canviat la vida de dalt a baix?” Es va empassar saliva, es va encongir imperceptiblement (però jo ho vaig notar!) i em va suplicar amb els ulls que tanqués la porta.

-Vaig ser capturat pels alienígenes fa molts anys, potser dinou -va comença a explicar-me- Eren amables i molt estudiosos. Em van regirar de dalt a baix, no sé com, és difícil de comprendre i més d’explicar. Al cap d’un temps, ja una mica refet, els vaig demanar si em pensaven alliberar. “No”, em van contestar. Com a resposta em vaig posar a udolar en un racó de la immensa nau. Em podien haver matat, però ho tenien prohibit. Al final, per no haver-me de suportar més, em van teletransportar al costat de casa, de nit, despullat. Em sentia fluix, lent, gasós. M’hi he sentit des de llavors.

En altres circumstàncies, m’hauria posat a riure, però la cara de l’Hermini expressava tal sentiment de tristesa, de derrota existencial, que ni un esbós de somriure era possible.

-Em sap greu.

-Ara ja saps el meu secret. No el diguis a ningú. Si ho fas, se’m tornaran a emportar. M’ho van especificar clarament. Només una persona pot saber el secret.

-No et preocupis, Hermini. Sóc una tomba.

Arrossegant els peus, amb un lent balanceig gerontocràtic de braços, va tornar al seu lloc crepuscular, entre dues llums.

“Sóc una tomba oberta”, li hauria d’haver dit realment, perquè només arribar a casa ho vaig explicar a la meva dona, i al meu cunyat, que passava per allà, i als fills, i als nebots...

L’Hermini, l’endemà, ja no va reaparèixer a la feina. La seva absència va ser poc comentada, perquè ningú no troba a faltar gaire una part del mobiliari, sigui una tauleta, un tamboret, una prestatgeria o un company lànguid i espectral.

                                                  Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: L'atzar

 

L’ATZAR

El somni era estrany, començant pel paisatge, molt pla, sense ni un sol arbre, amb herba de dos pams d’alçada, ara verda ara grogosa. Caminava a l’atzar per un llarg camí de pedretes. Tot plegat, algú, venint per darrera, es va situar al meu costat. Tot i certs canvis físics, el vaig reconèixer a l’instant.

-Has de buscar el meu assassí. Per què no has fet res encara? -em va dir.

Era un antic amic, mort feia uns vint anys, quan tots dos en teníem trenta-dos. Tenia un aspecte peculiar, amb una edat imprecisa, o millor dit, com si tot signe d’edat hagués estat llimat. Era ell, simplement, en Roca, en estat pur, i per tant, una mica difuminat, vaporós.

-M’has sentit? Has de buscar el meu assassí.

Vint anys a l’ultratomba no li havien curat la impaciència, aquell impuls nerviós que el propulsava a fer coses abans de rumiar-les una mica. Per això s’havia mort. “Bah, segur que la corda té la mida correcta!”, va ser la seva última frase, dita just abans de llençar-se, amb un crit salvatge, pont avall, i d’impactar terriblement de cap contra les roques d’aquell riu sec.

Havia sigut un accident, o en qualsevol cas, un cas de negligència per part dels inexperts organitzadors, però en Roca, repetidament, des de l’ultratomba, m’instava a buscar el seu assassí. Al llarg de vint anys jo havia tingut una dotzena de somnis semblants, en paisatges diversos, amb en Roca apareixent de sobte per qualsevol banda, ansiós, menys difuminat abans, més ara, com si el Temps, el Temps infinit de l’eternitat, no fos tan etern realment. Potser, amb el transcurs de la pròxima dècada, en Roca ja no tornaria a irrompre en els meus somnis; o ho faria només com una presència gairebé invisible, amb una veu fluixa, pràcticament inaudible.

-Tranquil, Roca, he anat investigant, aviat sabré qui va ser el teu assassí -li vaig dir finalment, com tantes altres vegades.

Una cosa era certa. La xicota d’en Roca, la incomparable Maria Nash, s’havia acabat casant amb mi. Ja en vida d’ell la Maria tenia dubtes grans sobre la seva relació amb un xicot tan impulsiu i -ho aporto com a dada objectiva- m’observava a mi amb simpatia creixent pel meu superior aplom. La mort d’en Roca simplement va accelerar una substitució cantada. O, potser no tant, penso a vegades, en nits d’angoixa i desesperació, quan m’assalta de nou el terror d’aquells dies histèrics, quan em pensava que no tindria mai entre els meus braços la incomparable Maria Nash, i estava disposat a tot, a tot, per aconseguir-la. En aquestes nits d’angoixa i desesperació, els malsons em visiten i sóc jo qui mesuro malament ponts i cordes per assegurar-me que l’impacte sigui brutal i immediata la mort del temerari.

Somnis, malsons… Què va passar, realment? És impossible de saber. Una cosa és certa: l’atzar afavoreix qui més rumia.

                                                             Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Cornèlia Ferri

CORNÈLIA FERRI

“Espectacular”, va dir tot plegat el nostre amic Evarist Coma, sota les voltes, mirant cap al centre de la plaça. Una noia francament ben feta, formosa, amb un caminar atractiu, passava de l’ombra al sol mentre es dirigia cap al Carrer Estret. “Jo la conec”, va dir l’Ildefons Rius, grassonet prototípic, amb les mans juntes damunt la panxa. “Es diu Cornèlia Ferri, sí, de l’Òptica Ferri que acaba d’obrir a la cantonada del Carrer de les Escales. Són de Barcelona, de Sant Andreu concretament. Un meu cosí hi va sortir dues vegades amb la Cornèlia. Sense èxit. Es rara, deia ell. No ho sembla, però la Cornèlia és del tipus literari. El meu cosí és alt i no pas lleig, però no tenia prou conversa, i el fracàs estava cantat. La familia Ferri té nivell i, pel que es veu, italianeja molt. Jo diria que és aquí on es concentra l’orgull de la família, temes òptics a part, és clar”.

Era imbatible, l’Ildefons Rius, fent informes. Per això el manteníem com a amic, tot i ser absolutament inservible en el terreny esportiu. “Interessant”, va dir l’Evarist Coma, mentre es rascava la barbeta amb mirada perduda i posat d’home reflexiu; un gest inusual, que semblava inaugurar tota una transformació personal de cara a triomfar amb la Cornèlia Ferri. “Me’n vaig a la biblioteca. Torno d’aquí cinc minuts!”, va exclamar. Un quart d’hora ben bo va trigar a tornar. Duia set llibres: sis novel·les italianes (Bassani, Buzzatti, Ginzburg, Pavese, Svevo, Lampedusa) i una gramàtica. “Se m’ha girat feina. Me’n vaig”, va dir tot seguit i se’n va anar directe cap al mig de la plaça a grans gambades, passant del sol a l’ombra, balancejant alegrement la bossa amb els set llibres.

L’Evarist Coma no va reaparèixer a les nostres vides fins al cap de quinze dies. Aquella tarda només érem dos sota les voltes, l’Ildefons Rius i jo, bevent orxata en una taula, sota el sol excessiu d’un maig estiuenc. “Buon pomeriggio, bambini”, va dir una veu darrere nostre. “O, com diem aquí, bona tarda, sagalets. No, no em pregunteu per la Cornèlia Ferri perquè no us diré res. No, encara no surto amb ella però tot va pel bon camí. Simpatitzem, de moment. L’italià és més difícil del que sembla. He fet algunes pífies descomunals. ¿Us podeu creure que la primera vegada que vaig anar a l’Òptica Ferri no sabia com es deia ulleres en italià i, per fer-me l’interessant, vaig dir que em volia emprovar unes “ulleri”? “Occhiali”, em va dir la Cornèlia, trasbalsada com si m’hagués assegut sobre el seu gat. "Ha, ha, ha!", vaig fer jo, "che grosso errore!". Aquí la vaig fer riure. Sóc un habitual de l’Òptica. Ara me n’hi vaig. Només falta mitja hora per tancar. Potser tinc sort. Arrivederci, bambini”.

L’Ildefons Rius i jo no ens vam dir res. A correcuita ens vam acabar l’orxata i vam seguir l’Evarist Coma a certa distància. Era un home enamorat, sense cap dubte, perquè volava il·lusionat cap a l’Òptica Ferri. L’Ildefons Rius, esbufegant al cap de quatre passes, em va demanar una pausa. “És que tinc flato”, em va dir, i es va quedar allà, d’esquena contra una façana del carrer dels Argenters, amb una mà a cada costat, com si el seu flato fos doble. La recuperació va ser lenta, eterna. Pobre Ildefons, el físic no l’acompanyava. Me’l vaig mirar amb cara compassiva. No li va agradar. “No em miris així. Pensa que jo sóc molt bo amb les matemàtiques i em faré ric, salvatgement ric. Tu ets el passat i l’Evarist és el no-res.” Si pretenia que la compassió se m’evaporés a l’instant, l’èxit va ser total.

Cinc segons més tard, vam trobar-nos de cara l’Evarist i la Cornèlia, menjant un gelat, felicíssims d’haver-se conegut, tan conjuntats amb el seu nasset idèntic, tan ben perfilat. Fins i tot el sol, en general indiferent a la bellesa humana, va tenir l'amabilitat d’enviar un raig prodigiós entre els vells edificis per daurar les testes de la fabulosa parella.

“Siamo stati bene”, ens va dir l’Evarist passant pel nostre costat. Potser no era la frase més adequada, perquè vaig percebre una certa tensió en els llavis de la Cornèlia, com si se’n mossegués un per dins.

M’agrada recordar aquest moment irrepetible de la vida de l’Evarist Coma -l’idil·li amb la Cornèlia va durar dos dies, per cert- ara que, el pobre, és a la presó, per estafa i malversació, divorciat i amb els fills renegant d’ell. “Què ens ha passat?”, em va preguntar la setmana passada, quan el vaig anar a veure. No vaig dir res. Aquell inesperat plural m'havia desconcertat.  

                                                             Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: L'autoestopista

 

L’AUTOESTOPISTA

I

Si els Terns-Vallès no haguessin tingut una agra i llarga discussió durant molts quilòmetres, ell, que conduïa, no s’hauria aturat a recollir aquell autoestopista d’aspecte apotolat i mirada emboirada que, a peu de carretera, mostrava un cartell surrealista amb el nom de Pampolna (sic) en sagnants lletres vermelles.

-Però què fas? -va dir ella, alarmada.

-Ens vindrà bé una mica de companyia -va respondre ell.

Un minut més tard, tots dos ja eren fora del cotxe, no ben bé apunyalats, però sí punxats pel contundent autoestopista, que ni tan sols s’havia acabat d’asseure al seient del darrera que ja els havia amenaçat amb un petit ganivet, com de pelar fruita. Un parell de crits incomprensibles i, tot seguit, txac, txac, txac, unes quantes ganivetades a les espatlles del matrimoni Terns-Vallès. Van sortir esperitats del cotxe.

La contrada era geològicament molt interessant, amb una bonica carretera que serpentejava entre turons rocosos. L’aire era ple de flaire de farigola. Eren les cinc de la tarda. Feia un agradable solet de tardor.

-Si no passa ningú, ens espera una caminada de quinze quilòmetres -va dir ell.

-No passarà ningú -va dir ella.

Era probable, perquè aquella era l’antiga carretera que anava del poble A al poble B, i feia vint anys que n’hi havia una de nova, molt més ampla i recta. Ells, els Terns-Vallès, feien aquell recorregut per motius laborals. Eren fotògrafs professionals i, actualment, tenien en marxa un projecte anomenat “Carreteres oblidades”.

Al cap d’una hora de caminar, van veure el seu cotxe, capgirat i fumejant, en un sot entre dos turons, mig ocult entre la vegetació.

L’autoestopista, que emetia paraules incomprensibles, semblava que agonitzava entre la ferralla.

-No es preocupi, de seguida vindrà una ambulància -li van dir.

Amb penes i treballs van recuperar, del seient del darrera, les jaquetes i les càmeres de fotografia.

-La llum és impressionant -va dir ell.

-Fabulosa -va dir ella.

El sol, que es dirigia a la posta, oferia una esponjosa llum ataronjada damunt la fascinant escena: el cotxe capgirat, l’home amb mig cos a fora, la seva cara ratllada per les ombres de la vegetació, i de fons, els granítics turons mil·lenaris.

Els Terns-Vallès, grans professionals de la fotografia, van immortalitzar l’escena en color i en blanc i negre, des de tots els angles possibles.

-Ara ja s’ha mort- va dir tot plegat ella, observant una ganyota nova, marmòria, definitiva, de l’autoestopista.

-L’ambulància -va recordar ell, i va agafar el mòbil- Me n’havia descuidat.

-Qui no té compassió dels altres no pot esperar compassió de ningú -va comentar ella.

Ell se la va quedar mirant.

II

Lluïssor criminal. Ell havia après aquest concepte en una novel·la negra llegida feia molts anys i no l’havia oblidat. El tenia latent, en algun racó de la seva memòria, i ara, gràcies les circumstàncies actuals, havia passat a primer terme. Una lluïssor criminal era el que ell, de tant en tant, detectava en la mirada de la seva dona. Alguna cosa havia canviat entre ells des d’aquell dia funest. La coneixia bé: ella no perdonava ni oblidava, simplement ho feia veure. Era tan bona dissimulant, hi tenia tanta pràctica, que ell, al cap d’un cert temps, creia que l’incident amb l’autoestopista havia desaparegut de les seves vides. Però tot plegat…

-M’estimo més conduir jo, avui -va dir ella.

El to de veu era natural, els gestos relaxats, el somriure indefinible, però a la mirada hi va aparèixer, durant un instant terrorífic, una lluïssor criminal. Ell es va aclofar amb por al seient de l’acompanyant.

Els Terns-Vallès recorrien els cims del Pirineus per a un nou projecte, encara no del tot definit, sobre les muntanyes europees. Feien molts quilòmetres. De tant en tant, de manera inevitable, apareixia un autoestopista.

“Que no n’aparegui cap avui, Déu meu, fes-me aquest favor”, va pensar ell. La por el feia retornar al catolicisme, però Déu no deu apreciar aquestes conversions interessades perquè, a la sortida d’un revolt, va aparèixer una parella -nòrdica, neta, gens sospitosa- amb un cartell que deia Puigcerdà, amb l’accent obert i tot.

-No, ho sento, però no, jo no arrisco la vida de ningú -va dir ella en veu alta, com si parlés amb els autoestopistes.

-Ja no puc demanar-te perdó més vegades… -va dir ell, aclofant-se encara més.

-És un dir, no em facis cas.

La jornada va anar molt bé. La llum era esplèndida i van fer fotos magnífiques. Ell era feliç. Treballaven tan bé junts, s’avenien tant… Al final ella va aparcar el cotxe a peu d’un penya-segat. La vista era formidable.

Ell es va acostar al precipici, sense por. Estava avergonyit dels seus pensaments i de la seva actitud. Lluïssors criminals? Quines bestieses! Era massa imaginatiu i massa poc reflexiu. Va fer una passa més, fins a situar-se a un pam escàs de la terrible caiguda. Ella havia anat a buscar alguna cosa al cotxe, segurament la cantimplora.

-Jo també beuré una mica -va dir ell.

Va obrir els braços. Se sentia absolutament indefens i, alhora, absolutament segur. Era una demostració d’amor total, de confiança cega. Sempre s’havia mogut a cop d’intuïció, i la intuïció no li havia fallat mai.

-Des d’aquell dia… que no et suporto -va dir ella, darrera seu.

Ell es va girar de cop, i va poder contemplar, en tota la seva intensitat, un oceà infinit de lluïssor criminal.

Un cop precís amb el trípode, just al ring-ring, el va enviar al fons del penya-segat. 

                                                                        Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Perris, Pruna i Pera

 

PERRIS, PRUNA I PERA

Incansables proposant bestieses, els de la feina, ara, havien optat pel barranquisme. En Pere Perris hauria dit el que deia sempre –“Deixeu-me tranquil i mateu-se vosaltres”- però passava ànsia per la Magda Pruna, abans una noia prudent, però que des de feia poc, arran d’una traumàtica separació, havia embogit força i semblava voler fer drecera cap a la tomba. “M’hi apunto, m’hi apunto!”, havia dit la Magda Pruna quan l’organitzador de tot plegat, el nefast Garcia Garcia, no havia encara acabat de pronunciar la paraula “barranquisme”.

En Pere Perris, solter que ja albirava amb temor els quaranta anys, aspirava a formar una família amb la Magda Pruna, que feia poc havia trencat amb el seu xicot etern -onze anys junts!- perquè ell volia postergar la paternitat fins a l’infinit i ella havia exclamat -a l’oficina, per telèfon, cridant com una esperitada- “Ja sé que tu t’has quedat clavat als divuit anys, Peter Pan de merda, però jo estic a punt de fer-ne trenta-dos i ja no et suporto més. Que et bombin!” Hi va haver aplaudiments, rialletes sarcàstiques, silencis incòmodes i, per part d’en Pere Perris, una sensació de tap de xampany que surt disparat cap al cel. Ho va explicar a casa aquell mateix vespre. “Tinc esperances”, va dir a la seva mare, que l’endemà ho va dir a la veïna de dalt, de baix, de l’altra banda, etcètera. Qui deia que no podria casar el nen?

Hi havia hagut sempre un corrent de simpatia evident entre en Pere Perris i la Magda Pruna. Ella sempre li deia hola i adéu amb un somriure, sempre li agraïa amb frases molt amables tots els innombrables favors laborals que ell li havia fet al llarg dels anys: “No et preocupis, Magda, ja ho acabo jo, això, que encara et perdràs el començament de la pel·lícula”; “Ai, Pere, que ets maco, no hi ha ningú com tu!”; i els veia marxar per la finestra, a ella i aquell Peter Pan penós, carrer avall, i la Magda, en el darrer moment, encara es girava per fer-li un simpàtic adéu amb la mà, que ell, llagrimós d’autocompassió, captava difuminat a través del vidre glaçat.

La jornada de barranquisme va anar prou bé. La Magda Pruna va saltar pels barrancs amb tal esperit kamikaze que va provocar una crisi espantosa en el monitor, que va acabar, derrotat i taquicàrdic, somicant abraçat a una roca. Com sol passar en aquests casos, la Magda Pruna no es va fer ni una rascada. Déu protegeix els borratxos i els sonats. En Pere Perris, per la seva part, va acabar masegat però sense res trencat. Va patir tant per la Magda Pruna, va suar tant contemplant-la, que es va deshidratar tres vegades. Qui li va facilitar l’aigua necessària per mantenir-se en vida va ser la Montse Pera, molt atenta als seus sospirs i als seus quasi-desmais.

A l’autocar de tornada, en Pere Perris i la Montse Pera van seure junts al darrera de tot i van conversar breument. De fet, la cosa va consistir bàsicament en un monòleg de la Montse Pera.

-Una mica més tranquil? -va preguntar ella.

-Sí. Gràcies, Montse, per tot. Ha sigut un dia complicat.

-Ja ho he vist, ja.

-A vegades puc ser una mica ridícul -va confessar ell.

-Ens passa a tots, això.

La Montse Pera va agafar aire.

-Pere Perris, comprenc la teva admiració per la Magda Pruna. És una noia extraordinària… des d’alguns punts de vista. No em vull interposar entre vosaltres. Jo crec que tens algunes possibilitats. Jo només volia dir-te que si les coses no van com tu desitges, no cal que et desesperis. Jo sóc aquí. Ara, és clar, no sé quant de temps hi seré. Potser quinze dies, potser un mes. No esperaré eternament. El temps passa ràpid, oi? T’ho dic només perquè ho sàpigues. Jo sempre he cregut que les coses s’han de dir, perquè després no sigui massa tard. És trist quan ja s’ha fet tard, oi? És terrible pensar que tot es podria haver arreglat dient unes quantes paraules en el moment oportú. Em comprens, oi? No t’has enfadat, oi?

-No, no. I m’agrada que diguis oi.

-Oi que sí?

Un altre tap de xampany, encara que amb una propulsió menor, va tornar a sortir disparat cap al cel. En Pere Perris ho va explicar a casa aquell mateix vespre. “Se m’han duplicat les esperances”, va dir a la seva mare, que l’endemà ho va tornar a dir a la veïna de dalt, de baix, de l’altra banda, etcètera. Qui deia que no podria casar el nen?

Doncs, sí. Al cap de tres mesos en Pere Perris es va casar amb la Montse Pera.

                                                                        Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Els simpàtics immortals

 

ELS SIMPÀTICS IMMORTALS

-El pont, el pont! -va cridar algú.

El tren bala corria salvatgement per les grans planures centrals. Traient el cap pels seus caus respectius, talps, musteles i animalons diversos, trigarien anys, dècades, segles i tot, abans d’assimilar el nou cavall de ferro, molt més rabiós que l’anterior. Jo seia feliç al meu seient, devorant el verd paisatge, que caducava tot just haver-lo contemplat un parell de segons.

-El pont, el pont! Mireu, mireu! -va cridar algú una altra vegada.

Altres veus s’hi van afegir. Mig vagó s’exclamava, alçava els braços, mostrava les seves pantalles amb frenesí.

-Però què passa? -vaig preguntar al meu veí, un home de la meva edat, amb el mateix aplom imperial que jo tenia.

-Generació de cagamandúrries -va dir.

-Correcte -vaig fer jo.

Els crits eren imparables, creixents, inaudits. Al davant dels nassos ens van acabar mostrant les pantalletes, amb un grandiós pont que s’enfonsava a càmera lenta, a causa d’una torrentada de proporcions tsunàmiques que doblegava els pilars del pont com si fossin potes de camells imperials.

-El pont, el pont! És aquí mateix! Ens matarem, ens matarem!

L’exaltació era de mercat persa, els crits propis de felins engabiats, el frenesí infinit. Alguns intentaven, inútilment, de trencar els vidres de les finestres del vagó.

-Bromes típiques d’internet -em va dir el meu veí, més calmós que la neu acabada de caure.

-Correcte -vaig fer jo.

Crits, plors, udols, últimes voluntats, últimes declaracions, últimes fotos… el vagó era un melodrama de passions desfermades. Només el meu veí i jo continuàvem impertorbables, ell llegint la premsa seriosa, jo llegint un diari esportiu (i assaborint un èxit inesperat en les meves apostes a l’hipòdrom).

-Ja el veig, ja el veig! El pont, el pont! Oh, no! -van cridar uns quants.

El tren va grinyolar, el tren va trontollar, el tren es va capbussar.

-Crec que sí que ens matarem -va dir el meu veí.

-Correcte -vaig fer jo.

De cop i volta, em vaig trobar jaient en una hamaca, en un prat immens, onejant d’herba alta i amb gallerets dispersos, travessat per alguns rierols, amb centenars d’arbrets petits i rabassuts que sostenien centenars d’hamaques. L’aire era dolcet, passava una brisa agradable, volava alguna papallona. El lleu balanceig de l’hamaca feia venir nyonya. Entre son i son observava els núvols; o, de fet, un únic núvol, allargassat, amb forma de barra de pa, molt quiet enmig del cel. Em feia mandra incorporar-me per comprovar-ho, però intuïa que hi havia gent a la gran majoria de les hamaques. M’arribaven remors de converses, lleus sospirs, algun plany apagat.

-Hem entrat en una altra dimensió -em va dir el meu veí del tren, que ara també era el meu veí d’hamaca- Aquest núvol no es mou gens i aquest cel sembla fals, de tan net i polit. Jo diria que som a l’interior d’una estança immensa del més enllà o en un espai oníric compartit

-Correc…te -vaig fer jo, abans de tornar-me a endormiscar.

Tenia somnis breus, insignificants. En general bevia aigua, en aquests somnis. Fes el que fes i em trobés on em trobés, sempre tenia un vas d’aigua a la mà i feia un glop rere un altre. Curiosament no em despertava amb set sinó content per haver begut una aigua tan bona.

-Jo diria que estem en ple procés de desmemorització -va dir el meu veí amb el to neutre i calmós amb què hauria parlat del temps- No aconsegueixo recordar com em dic. Només em sé les inicials: F.A.A. Es troba vostè en la mateixa situació?

Vaig pensar una llarga estona, en va. Ni tan sols recordava les meves inicials, jo.

-Justa la fusta. Desmemorització, fi de la identitat personal. Bé, era d’esperar a l’ultratomba, segurament. Però potser seria adequat parlar amb algun encarregat.

-Correcte -vaig fer jo.

Em pensava que el meu veí baixaria de l’hamaca i es posaria a trescar pel prat immens. Res d’això. Amb calma imperial, va alçar el braç dret i el dit índex de la mà corresponent. Anava a dir-li que em semblava un gest massa tímid, però a l’acte es va presentar un individu vestit de color verd herba. Devia estar camuflat entre la vegetació.

-Bon dia -va començar el meu veí- ¿M’agradaria que ens pogués confirmar si en aquest indret on som ara acabarem perdent, nosaltres, les persones de les hamaques, tots els records i, per tant, la nostra identitat?

-Sí, és exactament així.

-D’acord. Ara bé, ¿això és inevitable o hi ha un altre indret a la nostra disposició en què això no passi?

-Hi ha l’Espai 42, perfectament habilitat per al manteniment dels records.

-Excel·lent. I és complicat anar-hi?

-No, és ràpid i fàcil. Feu espetegar tres vegades els dits, amb el dit gros i el del mig, així, i hi sereu a l’instant.

-Ah, gràcies. Molt amable, jove.

-Per servir-lo.

L’individu va desaparèixer. Aquell núvol allargassat del cel encara era allà, avorrit de no moure’s, les papallones ja em cansaven i el balanceig de l’hamaca havia perdut el seu encant.

-Fem un canvi d’aires? -em va proposar el meu veí.

-Correcte -vaig fer jo.

Com que conec la manera de treballar de les grans corporacions, no em va sorprendre gaire que l’Espai 42 fos un pedregar immens, ventós a matar, amb algun cactus aquí i allà, i sargantanes buscant refugi entre les esquerdes de roca. No plovia gaire, però queien llamps a dojo. Aparentment, no hi havia ningú.

-Me’n torno -va dir el meu veí, i va fer espetegar tres vegades els dits.

No va desaparèixer, es va quedar allà mateix, amb una matisada cara d’estupefacció.

-Tenim un problema.

-Correcte -vaig fer jo.

-Tornem-hi -va dir el meu veí del tren, i de nou va fer espetegar els dits tres vegades.

Va desaparèixer. El vaig imitar.

L’estança on ens trobàvem ara era senzilla -blanca de parets, de terra i de sostres- i molt silenciosa. Per una finestra petita es veia el prat de les hamaques. Era una vista reconfortant, pel relax que transmetia, però també una mica inquietant, perquè aquell prat era el paratge de la desmemòria. El meu veí del tren devia pensar el mateix, perquè va fer un sorollós brrrr amb els llavis. El nostre aplom començava a no ser tan imperial.

-No sé què pensar. O més ben dit, no vull dir el que penso. ¿Ens queda alguna carta per jugar o aquí acaba el nostre recorregut d’ultratomba? Oi que és aquesta la pregunta?

-Correcte.

Sèiem en dues cadires blanques, al bell mig de l’habitació, encarats a la finestra. Una lleu brisa movia lleument les hamaques, però al cel, el núvol amb forma de barra de pa continuava ben quiet. Em començava a endormiscar. Desitjava no haver abandonat mai la meva hamaca. No hauria hagut de seguir mai el meu veí del tren. Però sempre he tingut poca personalitat i em fascina la gent amb iniciativa pròpia.

Un individu vestit de color blanc es va presentar davant nostre. Potser havia sigut sempre allà, camuflat en algun racó.

-Hola -ens va dir.

-Estem decebuts -va dir el meu veí del tren.

-Ho comprenc.

-Ens pot oferir alguna cosa o hem d’anar directament a les hamaques?

-No, les hamaques ja no estan disponibles. Ara s’han de quedar aquí o. bé…

-O bé?

-Optar per un retorn a la vida anterior.

-Què? -va dir el meu veí del tren, il·lusionat.

Ens vam mirar.

-Però de quina mena de retorn parlem?

-Un retorn autèntic. Pot durar dies, mesos, anys, és absolutament aleatori. Però que és retorn autèntic és absolutament cert. Ho puc garantir.

-I si no ens hi apuntem?

-Aquesta estança. És prou agradable. I té bones vistes.

Ens vam mirar, el meu veí del tren i jo.

-Què fem? Tornem, oi?

-Correcte.

-L’únic que han de fer és tancar els ulls, ara un ara l’altre, durant un minut, i el trasllat és immediat.

L’individu va desaparèixer, o més ben dit, es va fondre amb la blancor de l’estança.

-Suposo que això significa un adéu, amic.

El tractament amical del meu company d’aventures metafísiques em va emocionar. Vaig intentar trobar una resposta adequada. No me’n vaig sortir.

-Correcte.

Vam procedir a l’uníson al tancament alternatiu d’ulls.

No va ser un adéu.

Els crits eren imparables, creixents, inaudits. Al davant dels nassos ens van acabar mostrant, aquells energúmens, les pantalletes, amb un grandiós pont que s’enfonsava a càmera lenta, a causa d’una torrentada de proporcions tsunàmiques que doblegava els pilars del pont com si fossin potes de camells imperials.

-El pont, el pont! És aquí mateix! Ens matarem, ens matarem!

Crits, plors, udols, últimes voluntats, últimes declaracions, últimes fotos… el vagó era un melodrama de passions desfermades. Nosaltres dos, però, érem com dues esfinxs de pedra. El tren va grinyolar, el tren va trontollar, el tren es va capbussar.

Ara l’estança era tota de color taronja i molt més petita. No podíem ni posar-nos drets, sèiem al terra. Un ull de bou d’un pam de diàmetre permetia veure l’estança del costat, ben blanca, i molt al fons, a través d’una finestra, el prat de les hamaques.

-Són bromistes, els immortals -va dir el meu veí del tren.

-Correcte -vaig fer jo.    

                                                                                        Lluís Vilarrasa Tanyà