DARRERE EL TAJ MAHAL
1
Aquell
vespre, l’Alfons Cosp va arribar més d’hora que mai a l’assaig
de cada dimecres. Necessitava explicar a algú el somni que havia
tingut feia dues nits. A la feina no hi havia ànimes sensibles; a
casa, la tortugueta ni escoltava ni comprenia.
Va
distingir la Nati, avançant lentament pel llarg carrer costerut. Era
la persona ideal, va pensar l’Alfons, i a més arribaria sense alè.
-Respira
-li va dir quan la va tenir al davant-, que et vull explicar un somni
que vaig tenir. Tu que vas fer una mica de psicologia, em diràs que
significa.
-Ara
mateix?
-És
curt.
La
Nati va fer que sí amb el cap, resignadament.
-El
primer que recordo és que jo baixava d’un autobús i que allà
davant hi havia el Taj Mahal. Em vaig quedar impressionat, perquè jo
no he anat mai tan lluny. A l’acte, però, vaig pensar que potser
aquell no era l’autèntic Taj Mahal. Sempre me l’havia imaginat
més gran, més blanc, més lluent. Ho vaig dir als altres: “No ens
han estafat? Voleu dir que aquest és Taj Mahal de veritat? No és
una còpia barata?” Però els altres ja no hi eren, s’havien
esfumat. Vull dir els meus companys de viatge. Érem una vintena,
gent de tota mena, ja se sap com són els viatges organitzats. Com
s’havien pogut esfumar tan ràpidament?; per què m’havien
abandonat sense ni dir-me adéu? Els vaig buscar entre la multitud,
però va ser inútil. Corria una mica de boira ran de terra, les
cares no es veien bé… Em vaig angoixar molt, perquè jo no
suporto viatjar sol a països estranys, exòtics; per això sempre
m’apunto a viatges organitzats, i intento enganxar-me a algun
grupet, per sentir-me més segur.
-Continua,
continua…
-Potser
s’han quedat a l’autobús, vaig pensar. Però ja no hi havia cap
autobús, ni cap aparcament ni cap carretera enlloc; només gent
d’allà, cabres i vaques. Vaig intentar calmar-me i pensar de
manera racional. Tenia el Taj Mahal al meu davant, o un simulacre de
cert mèrit arquitectònic; en qualsevol cas, era un edifici notable
i el més natural era visitar-lo. Quan m’hi acostava, em va semblar
que la multitud que anava i venia havia disminuït força. Alçant la
mirada cap al Taj Mahal, també em va semblar que s’havia encongit.
Ara el veia petit, més groc que blanc, ordinari, potser fins i tot
una mica tort, inclinat cap a una banda.
-S’havia
convertit en la Torre de Pisa?
-No,
no, encara era el Taj Mahal. No em van fer pagar entrada. Em va
molestar, perquè hauria protestat, exigint proves que aquell era
l’autèntic Taj Mahal. L’interior era espaiós però tristoi. A
les parets, hi havia murals enormes de la caça del tigre, però eren
una mica descolorits, realment no valien gran cosa. Em vaig quedar
una mica encantat mirant aquells murals. Tot plegat, em vaig adonar
que ja no hi havia ningú. On era la porta? Em vaig angoixar encara
més… Continuo, continuo. Palpant les parets, vaig trobar una
porteta. Es va obrir fàcilment. Donava a un passadís llarguíssim,
poc il·luminat. No, no facis aquesta cara, no et diré com em
sentia. Al final, vaig veure una llum molt clara al fons. Era el món
exterior. Hi havia vegetació, molt tons de verd, un sol esclatant.
Feia molta calor i vaig començar a tenir set. Se sentien crits i
rialles molt a la vora. Tot plegat va aparèixer algú, una mena de
criat hindú amb un got a la mà. “Begui, senyor, ja l’esperàvem”,
em va dir. “Gràcies, Sighnam”, vaig contestar jo amb tota
naturalitat, com si el conegués de tota la vida. Per una porteta de
ferro vam accedir a un jardí petit però ple de vida. La casa era
petita i despintada, però es veia prou sòlida. Una casa estranya,
de tipus oriental. Hi havia molta canalla al jardí, de totes les
mides. Quan em van veure, se’m van acostar corrents. “Papa,
papa”, em van dir, “ens has portat res?”. “Sí, caramels
multicolors”, vaig dir jo, també amb tota naturalitat, i en tenia,
realment, molts, a les butxaques. “Ai, ai, ai, això no està bé”,
em va renyar una dona grassa, molt d’aquell món, lletja però
riallera. Vaig entendre de seguida que era la meva dona. Vaig passar
una bona estona, feliç com mai, en aquell jardí. Després em vaig
despertar.
-Interessant.
-Estic
molt trasbalsat, Nati. Crec que hi ha un abans i un després a la
meva vida després d’aquest somni.
-És
probable. I ho lamento.
-Per
què ho lamentes?
-Perquè
et costarà arribar al jardí que hi ha al darere del teu Taj Mahal.
Ho sento, Alfons, és el que penso.
2
A
les tres de la tarda la pluja era tan intensa que l’Alfons es va
haver de refugiar sota un arbre del parc. Era un arbre enorme,
centenari potser. “Com plou!”, va dir algú que va aparèixer per
sorpresa des de l’altra banda del colossal tronc. Era una noia,
potser d’uns vint-i-cinc anys, d’estil grunge, una mica deixada
de vestuari però d’aspecte net i respectable. “Massa jove”, va
pensar l’Alfons, decebut. Sempre eren massa joves. Ell, solter a
dos anys de fer els quaranta, necessitava una dona d’uns trenta
anys. La calvície l’atacava, una pota ranca -causada per un
accident de moto- el maltractava. L’Alfons va sospirar desanimat.
“Problemes?”,
va preguntar la noia. No era guapa, no era lletja; tenia un estrany
atractiu, potser era fotogènica. Tenia un front molt ample i era
lleugerament guenya. L’Alfons es va animar. Era evident que no
podria conquerir una bellesa juvenil, però una noia amb un estrany
atractiu i una estranya mirada potser sí que estava al seu abast.
L’Alfons, després del somni del Taj Mahal, odiava la seva
solteria, l’odiava físicament, com si fos aquella catifa gruixuda
i voluminosa, polsosa i pudenta, que corre per casa i no hi ha manera
de treure-la.
-La
pluja! No m’agrada. Mulla.
La
noia va riure. El riure l’afavoria: les celles ascendien, el front
s’estrenyia, la mirada es redreçava. L’Alfons la va mirar
astorat. Devia ser realment fotogènica quan reia.
-A
més, ja m’han dit que plouria i que pensés a portar un paraigua.
I no hi he pensat. No hi penso mai. Em sembla que ni en tinc, de
paraigua.
Aquesta
vegada ella no va riure. Se’l mirava fixament.
-Em
sona la teva cara. Que fas sèries catalanes?
“Sí,
una vegada vaig sortir fent de carter durant set segons i mig”, va
estar a punt de dir l’Alfons, però es va retenir.
-No,
no. Teatre amateur només. Fa poc vam fer...
-El
ventall de Lady Windermere! Hi vam anar...
-Ah,
gràcies.
-Feies
de...
-Lord
Darlington. “És absurd dividir la gent entre bona i dolenta. La
gent és encantadora o tediosa. Jo sempre estic al costat dels
encantadors, i vós, Lady Windermere, no podeu evitar pertànyer a
aquest grup.”
-Me’n
recordo. Una gran frase.
-Oscar
Wilde és... -No li va sortir cap adjectiu adequat- ... uau.
-Sí.
-I
vas venir amb algú? -va preguntar l’Alfons com aquell que pregunta
qualsevol cosa.
-Amb
el meu pare. S’acaba de divorciar.
-Tothom
està divorciat.
-Tu
també?
-No,
jo sóc... solter -va dir amb posat greu i tristesa infinita. Es va
sentir sobreactuat i no li va agradar.
-Ah
-va dir ella, i se’l va mirar com el miraven les dones joves, amb
certa cara de retret, com si li suposessin turisme prostibulari al
sud-est asiàtic cada dos per tres.
-Però
el teu pare s’ha divorciat... de qui?
-De
la segona dona. La primera era la meva mare...
-Va
morir jove?
-Se’n
va anar a viure a Mèxic, amb un veneçolà. Fa temps que no en sabem
res. Potser està viva, potser està morta.
Li
agradava dir aquella darrera frase, va pensar l’Alfons. Segur que
la deia sovint. Li proporcionava un toc de misteri de cara als
altres.
-I
us va agradar la representació?
Hi
va haver un silenci incòmode. A més, la pluja, poc oportunament, va
afluixar, i el silenci, per tant, es va notar més. La noia mirava
més enllà d’on era ell, al difuminat horitzó.
-No
us va agradar?
-Sí,
sí. I el millor tu, Lord Darlington. Vam sortir contents, molt
contents... Vam passar una bona estona.
-Me
n’alegro.
El
diàleg es va desplomar. L’Alfons sabia, des de temps immemorials,
que no havia de preguntar mai si una obra havia agradat o no, però
aquella vegada no havia pogut resistir la temptació, perquè aquella
noia desprenia sinceritat en la seva mirada asimètrica.
-El
primer acte em va semblar molt bo -va dir ella, fluixet, amb poc
convenciment.
-Grà...
cies. Sí, vam haver d’escurçar una mica la resta i... -va dir
l’Alfons desmaiadament- Fem el que podem. Tampoc no tenim gaire
temps per assajar. La feina, ja se sap.
-De
què treballes?
-Transport.
Una empresa del meu cosí. Algunes vegades he de portar el camió,
però en general faig feina de despatx.
-M’agradaria
actuar.
-Ah.
-Però
no en sé.
-Això
no se sap fins que no es prova. Sempre ens fa falta gent. Sobretot
joves, com tu. Jo encara sóc el més jove de la companyia,
imagina’t! Quants anys tens?
-Vint-i-set.
-La
millor edat.
L’Alfons
es va animar. No esperava aquell vint-i-set. Onze anys de diferència
no eren tants. Dotze o tretze eren letals però onze eren passables.
Una simple dècada, pràcticament.
-Ara
mateix estem a punt de començar una altra obra. Molt soroll per res.
No sencera, una part. L’hem adaptada. Si t’hi vols apuntar, et
rebrem amb els braços oberts.
-Però
sóc molt dolenta...
-No
t’ha de fer por. Ja has vist que nosaltres no som res de l’altre
món. Com et dius, per cert?
-Destí
Pineda.
-Destí
Pineda? Curiós.
-La
meva mare era rara.
-Es
deuen haver fet moltes bromes.
-Incomptables.
-Jo
no te’n faré cap. Sóc una bona persona.
Li
agradava dir aquella frase: “Sóc una bona persona”. S’emocionava
amb ell mateix quan la deia, perquè era absolutament certa, i perquè
com a indiscutible bona persona que era mereixia millor sort a la
vida, no la solitud a la qual semblava estar condemnat.
La
Destí Pineda havia acabat prometent, o mig prometent, que assistiria
a un assaig, de prova, sense cap compromís, però l’Alfons sabia,
per infinites experiències anteriors, que les possibilitats que ella
aparegués eren mínimes. Feixugament, doncs, era com avançava
l’Alfons, aquell dimecres al vespre, pel costerut carrer del casc
antic de la ciutat que conduïa al semiruïnós local d’assaig.
Darrere seu van ressonar damunt les llambordes unes passes ràpides,
alegres. L’Alfons es va girar esperançat. Sí, era ella.
-Mira,
m’he animat!
-Fabulós!
-Però
si sóc molt dolenta, m’ho dieu i ja està.
-Ha,
ha, ha...
Mentre
reia, potser més del compte, l’Alfons suplicava al Creador
Totpoderós que la Destí Pineda no fos, com a mínim, un complet
desastre, una d’aquelles persones que es queden congelades dalt de
l’escenari i que no saben ni dir la frase més senzilla amb una
mica de gràcia.
Els
altres quatre ja eren a la porta, esperant-lo, xerrant animadament.
Van rebre amb entusiasme la Destí Pineda. Un entusiasme un pèl
desesperat, va pensar l’Alfons. Els va contemplar amb una mirada
nova aquell vespre i, per descomptat, els va veure més vells i
pansits que mai. “Falstaff i la seva colla. Només falta la
taverna”, va pensar mentre feia les presentacions: “Nati, Ruti,
Santi i Toti”.
-És
una broma?
-Algú
que es diu Destí Pineda no pot fer aquesta mena de preguntes -va
replicar l’Alfons.
Alegrement
van entrar a dins. El local, poc airejat durant la setmana, feia
certament tuf de resclosit. L’Alfons va córrer a obrir una
finestra mentre, de nou, suplicava al Creador Totpoderós una mica de
talent interpretatiu per a la jove incorporació.
Clara
i contundent va ser la resposta del Creador Totpoderós, minuts més
tard, quan tots sis -Nati, Ruti, Santi, Toti, Fonsi i Destí Pineda-
feien una lectura calmada del text asseguts al voltant de la taula
(una antiga porta sobre dos cavallets).
-Impressionant,
Destí. Nascuda pel teatre -va exclamar la Nati, mirant d’esquillada,
i amb un somriure còmplice, a l’Alfons.
-Estel·lar
-va confirmar en Toti.
-I
qui és el responsable del fitxatge, qui és el caçatalents? -va
intervenir l’Alfons.
-Sí,
però una cosa és llegir i l’altra, molt diferent, és moure’s
amb la necessària desimboltura per l’escenari -va dir secament la
Ruti, que ja sospitava que la nova incorporació, vint anys més jove
que ella, li prendria tots els papers protagonistes femenins.
Però
aviat es va poder comprovar que Destí Pineda es movia per l’escenari
com peix a l’aigua. Va ser un primer assaig triomfal. L’Alfons,
que havia previst no fer cap aproximació amorosa fins al tercer o
quart assaig, no va poder evitar, un cop al carrer, sol amb la Destí,
de fer un intent, o un esbós d’intent. La màgia d’aquell
vespre, l’èxtasi experimentat contemplant-la dalt de l’escenari,
pur carisma de cap a peus... No va poder reprimir-se.
Va
arribar a casa abatut. “Ignasi”, va dir a la tortugueta
allargant-li un tros d’enciam, “em sembla que tu i jo continuarem
junts, i sols, durant molt de temps, i el que sobrevisqui, que
enterri l’altre. No hi ha més veritat en aquesta vida que la
derrota i el dolor, la solitud i la desesperació, el nínxol o el
sarcòfag, segons el gust o les possibilitats de cadascú. I la resta
és silenci.”
Després
d’aquest monòleg improvisat, que el va deixar prou satisfet, es va
desplomar al sofà. “No, no, no” havia dit sempre la Destí
Pineda, a qualsevol proposta d’ell. “Amics i prou, hem de ser”,
havia dit ella, i ell, és clar, havia dit, “doncs, per l’amistat”,
i s’havia allunyat carrer avall, perquè això era el que sempre
feia: allunyar-se carrer avall.
Quatre
mesos va durar Destí Pineda amb el grup de teatre. Com sol passar en
aquests casos, algú la va veure actuar, aquest algú ho va dir a
algú altre, i aviat va arribar una oferta irresistible de Barcelona.
“Destí Pineda, no, Destí Barcelona”, va exclamar la Ruti, feliç
de veure-la marxar. Tothom va riure menys l’Alfons.
Aquella
mateixa nit, l’Alfons va tornar al Taj Mahal. Hi tornava sovint. Un
Taj Mahal cada vegada més fals i més tronat, més groc i més
inclinat, amb el passadís menys recte i més laberíntic. Costava
sortir d’allà, hi havia nits que ni ho aconseguia, d’arribar a
l’exterior. Hi havia nits que només veia un fil de llum procedent
de l’exterior, allà on se suposava que hi havia mil tons de verd
diferents, i, poques passes més enllà, un jardí amb la seva
família impossible.
2
Jo
ja sabia que l’Ester, la meva afillada, em sorprendria amb alguna
raresa quan arribés a l’edat adulta, perquè el seu tèrbol origen
-filla d’uns pares drogaaddictes que van fer un pacte de suïcidi
quan ella tenia set anys- m’ho feia pressentir. Durant anys vaig
estar a l’aguait, una mica espantat, esperant que esclatés la
inevitable bomba. Però no va passar res. L’Ester es va comportar
de manera admirable des del dia que la vaig acollir a casa, amb dotze
anys, fins que en va complir vint-i-tres. Era, certament, una noia
una mica trista, reservada, amb comptats moments d’alegria i encara
més comptats moments d’esclat confidencial. Tenint en compte el
seu caràcter discret i la seva afició a la lectura, no va ser
sorprenent que es decantés per estudiar biblioteconomia. La vaig
felicitar per la seva elecció i, quan es va llicenciar, li vaig
regalar una edició de luxe de les obres completes de William
Shakespeare. Tot seguit, l’Ester em va anunciar que se n’aniria a
viure amb una amiga seva -la també introvertida Alícia- en un pis
del centre de la ciutat.
No
em va saber greu. Semblava existir una incompatibilitat creixent
entre ella i els meus dos fills adolescents, Nil i Marc, de tarannà
molt més expansiu. No sé per què -o potser sí, pel pes dels anys
conviscuts- em vaig emocionar més del compte en el moment del
comiat. L’escena, que es va produir al massa il·luminat i massa
emmirallat rebedor de casa, va ser una mica estranya. De fet, la
incomoditat va ser màxima. No me’n culpo. Es difícil establir un
moment de càlida intimitat amb algú tan enemic del contacte
interpersonal com la meva afillada Ester.
Arribo
al present. Al llarg dels darrers quatre anys només he vist l’Ester
dotze vegades l’any, quan es presenta el primer diumenge de cada
mes a dinar a casa, segons un acord formal a què vam arribar (només
ens va faltar firmar-lo amb ploma i tinta). Els meus fills, això sí,
la veuen a vegades a la biblioteca de la ciutat, on es mostra prou
simpàtica quan els renya pels seus excessos.
En
general, els diumenges, l’Ester parla poc i se’n va d’hora,
al·legant compromisos ineludibles. L’últim diumenge, però, va
ser diferent. Tot plegat, quan ja només quedàvem ella i jo a taula
prenent el cafè, em va dir que necessitava tenir una conversa amb
mi. Afers econòmics, vaig pensar. M’equivocava.
Ni
tan sols vaig esmentar la possibilitat que la Sandra, la meva dona,
pogués assistir a la reunió. No s’havien avingut mai. L’Ester
havia percebut des del primer instant que la Sandra l’acceptava a
casa a contracor, perquè algú de la família ho havia de fer i
nosaltres érem de llarg els més adequats, però amb la infinita
perspicàcia infantil sempre havia detectat que, sota les infinites
capes de bones maneres que tenia la meva dona, hi havia una sòlida i
persistent crosta de contrarietat pel fet de tenir a casa una
intrusa.
Vaig
sortir un moment al jardí per informar la Sandra, que feia estona
que havia sortit a prendre l’aire, que l’Ester volia tenia una
conversa amb mi.
-Diria
que és per un tema important -vaig afegir.
-Ah
-va dir ella, sense expressar cap emoció.
El
dia era fresc, ventós, desagradable, i em vaig alegrar de poder
tornar a dins. Vam passar al despatx-bliblioteca, una cambra
il·luminada dèbilment per la llum que entra per una única
finestra, alta i petita.
-Aquest
lloc sí que el trobo a faltar -va dir l’Ester, i es va asseure amb
gest amarg al vell balancí de la meva mare.
-Si
vols algun llibre... -li vaig dir.
-Sí
que n’agafaré algun, sí, gràcies. No encengui pas el llum, si us
plau. M’estimo més la penombra per dir el que he de dir.
Vaig
retirar la mà de l’interruptor, doncs, i em vaig asseure no a la
cadira de darrera la taula del despatx sinó, més comfortablement,
al vell sofà d’escai del meu pare, una mica clivellat aquí i
allà. A uns dos metres davant meu, però un pèl de biaix, hi tenia
l’Ester, mirant els abundants prestatges de llibres com qui mira un
tresor perdut. “On és l’Ester?”, solia preguntar jo arribant a
casa. “On vols que sigui?”, era la resposta habitual.
-Començo
a estar una mica intrigat... -vaig deixar anar, i era cert.
-Ho
diré ràpid. Em vull casar -Em va mirar a la cara, somrient de
manera estranya.
-Ah.
Ha tornat l’Albert?
L’Albert
era l’únic xicot que havia tingut l’Ester. Un noi peculiar,
sense conversa aparent, entretallat en les seves respostes. L’havíem
tingut a taula tres diumenges i ja no havia tornat.
-No.
Encara és a Saskatchewan, al Canadà, amb aquella, suposo.
-Has
conegut algú, per tant....
-No,
no he conegut ningú.
Em
va clavar una mirada de biaix, molt del seu estil, lleugerament
ofensiva, com si fos realment enutjós haver de parlar amb gent que
no és capaç d’entendre res a la primera.
-És
a dir, que no surts amb ningú.
-No.
-No
festeges, que es deia abans.
-No.
-Però
et vols casar... com a concepte teòric, vull dir, com a futur a mig
termini.
-Sí.
-Bé,
em sembla bé.
Vaig
estar a punt de preguntar-li quin se suposava que era el meu paper en
tot aquest tema, però em vaig estimar més callar i limitar-me a
mirar-la interrogativamernt.
-Ja
fa temps que tinc aquest.... concepte teòric. No tinc ganes de
passar-me la vida sola o amb una companya de pis... Per cert,
l’Alícia ja fa quinze dies que se’n va anar. Coses d’ella, és
rara.
-Vau
tenir alguna discussió?
L’Ester
es va posar dreta i es va acostar a la finestra. Potser perquè la
llum que entrava de fora era blanca, espectral, la vaig veure una
mica demacrada de cara. Ja havia esgotat la primera joventut. La vaig
escoltar d’una altra manera quan va tornar a parlar.
-Discussió?
No, bestieses. Em va dir que creia que tard o d’hora li mataria el
gat.
-No
t’agradava el seu gat?
-No,
però.... -es tornar a asseure al balancí, bruscament.
-Tornem
al tema. Et vols casar però... no tens xicot. És això?
-Sí.
I, per tant, necessito ajuda. Vull algú amb referències personals,
d’algú de qui jo pugui refiar-me. Com ara, vostè.
-Oh,
ja ho entenc...
-Actualment
hi ha molt pocs homes disposats a formar una família... Videojocs,
pornografia, apostes, drogues, immaduresa... La gran majoria són
nens crescuts, uns autèntics inútils.
-Bé,
jo no seria tan radical, però potser sí que tens una mica de raó.
I estàs preocupada perquè el temps passa...
-Tinc
vint-i-set anys i estic en via morta. No avui arribar a trenta,
trenta-cinc, quaranta, i continuar en via morta. Necessito que algú
m’ajudi.
-T’ajudaré,
tranquil·la, t’ajudaré.
Li
repetir deu o quinze vegades que l’ajudaria, més que res per
abreujar la conversa i veure-la desaparèixer per la porta. “I ara
què faig?”, vaig anar repetint en veu alta, com un personatge de
teatre, mentre em dirigia al jardí. La dona i els fills em van
encerclar.
La
Sandra i en Nil no em van sorprendre amb els seus comentaris
maliciosos sobre l’estat mental de l’Ester. En Marc, en canvi,
mentre es gronxava dret i amb un sol peu a l’antic gronxador -únic
supervivent al jardí de la infantesa perduda- va exclamar desafiant:
“Doncs si no troba ningú, m’hi casaré jo, i tindrem cinc fills!
Ja n’hi ha prou, de tant egoisme!” En Nil s’ho va agafar rient,
però la Sandra, la meva dona, es va quedar parcialment esgarrifada.
En Marc tenia una personalitat amb tocs extravagants i una tenacitat
inaudita per aconseguir allò que es proposava. Els dos factors
combinats podien ser explosius.
Dos
dies més tard, quan jo tot just havia fet alguns contactes
infructuosos amb alguns amics i coneguts, la Sandra em va dir que una
cosina seva, la Nati, coneixia algú que seria perfecte per a
l’Ester.
3
El
dia era gris; el bar, ombrívol, sense ningú. Un electricista
arreglava els ulls de bou del sostre. Haurien d’haver anat a una
altra banda, van pensar, però cap dels dos no va dir res. La
incomoditat era màxima. Tots dos ja pensaven que haver accedit a aquella cita havia sigut una idea absurda.
L’Ester
el va trobar lleig i vellot, sense el menor atractiu, molt lluny de
la planta que tenia l’enyorat Albert. Fingia calma i aplom, però
ella li veia la desesperació de l’home que ja ha vist passar
l’últim tren. No li van agradar les seves opinions literàries.
Eren vulgars, les que calia esperar -va pensar de seguida- d’un
home que feia teatre aficionat. Cada vegada que l’Alfons deia que
tal obra o tal escena “funcionava” molt bé, l’Ester el
detestava més i més. Passats deu minuts, ja se n’hauria anat.
L'Alfons
la trobar lletja i eixuta, seca de caràcter, sense el menor carisma
-ni el cinc per cent de l’encant de l’enyorada Destí Pineda.
Tenia, a més, aquella mirada de biaix, ofensiva, de persona que
examina cada paraula i cada gest de l’altre; que examina i amb
fruïció suspèn. L’Ester li va llençar a la cara autors i obres
que ell no coneixia, només per deixar-lo en evidència. Passats deu
minuts, ja se n’hauria anat.
Si
l’electricista no hagués caigut de l’escala i tots dos, en un
gest ràpid, no haguessin posat la mà al cantell de la taula per
evitar-li un cop fatal al cap, potser no s’haurien tornat a veure.
Però aquell moment va crear un vincle entre ells. Mig minut de
sospirs d’alleugeriment i de mitges rialles van produir que no es
diguessin adéu per sempre. “Podríem anar un dia al cine?”, va
dir l’Alfons. “Potser sí”, va dir l’Ester.
La
sessió cinematogràfica no va ser un èxit. “Molt bona”, va dir
ell. “En fi”, va dir ella. Van passejar una mica per la ciutat.
“Gossos i més gossos”, va dir ella. “Caninalàndia”, va dir
ell. “Fa pena”, va dir ella. “El declivi de l’espècie”, va
dir ell. Es van mirar.
Poca
gent va anar al seu casament. El dia va ser plujós, amb abundància
de llamps i trons; pedra i tot va caure. “El millor dels auguris”,
va dir la Nati, veterana companya de muntatges teatrals de l’Alfons.
L’Ester es va emocionar particularment quan en Marc, el fill petit
de la família que l’havia acollida durant la seva adolescència,
se li va acostar al final de l’àpat, força borratxo, i li va dir,
cridant: “Ester, Ester, pensa una cosa, si aquest personatge et
falla, jo estic a la banqueta i em casaré amb tu quan tu vulguis, el
dia que vulguis, només m’ho has de dir, i ens casem.” Alguna
cara d’horror, procedent de la mare del noi, es va poder veure
clarament, il·luminada per un llamp.
El
matrimoni va ser un èxit. L’amor va sorgir a poc a poc, impulsat
per la infinita satisfacció d’anar pel món amb tres criatures
pròpies, humanes -dues nenes i un nen.
Lluís Vilarrasa i Tanyà
