EL CATASTRÒFIC FARGAS
“Oh, no”, vaig exclamar quan a la pantalla, entre la llista de correus volguts i no volguts, hi va aparèixer el seu nom. A penes vaig tenir temps de llegir “Hola, fa molt temps que no ens veiem…” que el meu dit índex, rapidíssim amb el ratolí, obeint una ordre fulminant del meu cervell, va marcar el missatge i el va suprimir. “Era ell realment, en Fargas?”, em vaig preguntar just després, perquè amb tanta celeritat ja dubtava del que havien llegit els meus ulls en dècimes de segon.
El fet em va trasbalsar i vaig anar al club a pedalar amb la bicicleta estàtica. Naturalment que era en Fargas. Potser feia un any que no el veia. La vida ens havia allunyat; de fet, jo l’havia allunyat. Durant un cert temps -els breus anys de la primera adolescència-, vaig tenir la sensació que em faltaven amics. Després, i ja per sempre, la sensació va ser la contrària: que en tenia massa. Els amics eren moltes hores perdudes, trucades, obligacions, converses inútils, visites inesperades, regals, actes socials, celebracions… M’atabalava l’excés de vida social i vaig començar a tallar relacions. Quan, passada la vintena, vaig arribar a comptar fins a cinc amics amb els quals encara mantenia un lligam força estret, em vaig alarmar i vaig iniciar un procés de simplificació.
El primer que vaig deixar caure va ser, per descomptat, en Fargas, el catastròfic Fargas. Jo l’havia recollit per veïnatge i per pura commiseració als tretze anys, quan ell havia anat a parar al meu col·legi i havia trobat en mi, en una aula plena d’ulls hostils, el seu únic refugi. En Fargas era orellut i arrissat, sec i desconjuntat, desastrós en els esports i mediocre en els estudis. Se’m va enganxar com un xiclet a la sabata. Tenia una virtut: sabia escoltar, podia escoltar-me durant hores, assentint sempre a totes les meves afirmacions. ¿A qui no agrada un admirador incondicional, encara que sigui poc despert? M’hi vaig acostumar com qui s’acostuma a un animal de companyia. Era un refugi: quan els altres em fallaven, em replicaven o s’afartaven de mi, sempre hi havia en Fargas disponible.
Però quinze anys més tard, la seva simple presència m’era insuportable. Em recordava el pitjor de mi mateix: la rendició a l’afalac dels necis, el conformisme, la falta d’un autèntic esperit de lluita per assaltar els cims més alts... En Fargas, que havia heretat una antiga propietat de la família de la seva mare, situada entre Moià i Castellterçol, vivia al camp, amb solitud i austeritat, dedicat a l’horticultura ecològica o biològica, no ho sé. Un cop a la setmana baixava a Vic i, inevitablement, em venia a veure. Jo, ocupat en mil afers –el periodisme digital és tan ingrat com esgotador-, el rebia sovint de mala gana, sense dissimular, excepte quan em duia enciams, cogombres, tomàquets o pastanagues. Quan, després de la visita, em queixava d’ell a la meva dona, la Valèria, aficionada a les amanides, em deia: “No siguis absurd, en Fargas és justament l’únic amic que hauries de conservar”.
No li vaig fer cas, i un vespre, quan en Fargas es va presentar a casa, em vaig plantar davant la porta, impedint-li el pas, i amb veu d’infinit cansament, li vaig dir: “Estic esgotat, avui, i encara em queden moltes coses per escriure. Fargas, per què no vens la setmana que ve, o el mes que ve…? Jo, és que no puc amb tot. Fer córrer tanta gent és molt complicat i em treu totes les energies… Em comprens, oi?”. En Fargas va fer que sí amb el cap i, esblaimat, va girar cua cap a l’ascensor. L’escena va ser penosa, perquè l’ascensor, llavors, no estava disponible i estàvem ell i jo a tres metres l’un de l’altre, capcots, mirant-nos de reüll. “El mes que ve?”, va dir ell per dir alguna cosa. Més desconjuntat que mai semblava en aquell moment, amb el dit clavat al piu de l’ascensor, desesperat. “Sí, el mes que ve. Potser…” Aquell “potser” va ser com la punyalada definitiva a l’esquena d’en Fargas, que quan finalment es van obrir les portes de l’ascensor s’hi va refugiar com si s’escapés d’un perill mortal. “Adéu”, vaig fer jo en el darrer moment, quan ell, engolit per les portes, ja era fora de la meva vista. Res no va respondre l’amic invisible. Quan em vaig tancar de nou al pis, sentia tot el pes de la culpa damunt les meves espatlles. Però després de beure una cervesa, de menjar unes escopinyes i d’escoltar música durant una hora sencera, em vaig sentir molt millor, feliç i relaxat, amb els deures fets; alliberat per sempre d’una nosa que feia quinze anys que duia a la motxilla.
Amb cert temor vaig esperar la reaparició d’en Fargas la setmana seguënt, però no va donar senyals de vida, ni al cap de quinze dies ni d’un mes. La Valèria, que sempre es queixava dels tomàquets que es podien comprar a la ciutat, em va preguntar: “Com és que ja no ve el teu amic?”. “Sempre ha sigut molt estrany, ja ho saps?”, vaig respondre.
Tres mesos van passar sense tenir cap notícia d’en Fargas. Llavors un dia, passant pel carrer, el vaig veure fent cua en una entitat bancària. Es va mig girar, com intuint la meva presència, però jo vaig ser molt ràpid desapareixent de la zona. Va passar mig any més, i aviat vaig deixar de pensar en ell. Tenia moltes altres preocupacions, laborals especialment.
Però havia arribat aquell correu electrònic. Esborrar-lo no va servir de res, perquè de seguida en van arribar tres més, idèntics tots ells. Si en Fargas tenia alguna qualitat era la constància, ja fos en les pròpies rareses, en l’amistat o enviant missatges fins obtenir-ne una resposta. No em quedava més remei que llegir-lo. Ho vaig fer en diagonal, molt ràpid, i en acabat vaig fer una riallada. En Fargas era únic. La solitud al camp l’havia acabat de trastocar. Vaig rellegir amb calma el missatge, que deia el següent:
Hola, Víctor. Només tinc un amic i ets tu. Sé que vas atabalat i que potser et molestarà rebre un missatge meu. Però ho havia de fer. M’he de desfogar. Fa dies que ho volia fer, però m’he retingut per por de molestar-te. He esperat, he esperat… però ja no puc més. És massa estrany el que està passant en aquesta casa i necessito dir-t’ho, a tu, el meu millor amic, l’únic amic, l’única persona en qui confio perquè em doni un consell o un cop de mà. Víctor, Víctor, com he trobat a faltar la teva amistat els últims mesos! Potser la Valèria es va enfadar amb mi per algun motiu. Aquestes coses passen. Digue-li que ho sento, sigui el que sigui. Passo a explicar-te el meu cas.
És un misteri. Tu ja coneixes la casa, tan ensotada i humida, tan gran i tan solitària. Hi tenia una dona, però va marxar, perquè havia de cuidar la seva germana, o això em va dir. Si no recordo malament, Víctor, tu ja fa més de cinc anys que vas venir per aquí per primera i última vegada. No la coneixeries, la casa, ara, ni els voltants. La vegetació ha crescut molt. A altres llocs els boscos cremen, però aquí no, aquí plou i tot creix, les bones herbes i les males herbes. Jo prou feina tinc als horts i als hivernacles com per ocupar-me de netejar la zona. El camí procuro que estigui net i la resta que vagi fent. Pugen les heures per les parets de la casa i les branques dels freixes piquen a les finestres. La situació espanta una mica, sobretot d’entrada. Sortia amb una noia, aquests últims mesos, la primera en deu anys. Una bona noia, d’Eslovàquia, que havia vingut enganyada, com tantes altres, però se n’havia sortit. La vaig conèixer a Moià. Feia de cambrera al bar de la carretera. Es deia Mirka i m’agradava. Ens vèiem alguns diumenges. Jo li vaig comprar una bicicleta, perquè em va dir que en tenia una al seu país, i no vaig estalviar-hi els diners. Tenia timbre, llum i una cistelleta i tot. Vam passar dies meravellosos. Era una noia forta, de pagès, i jo em pensava que era la classe de dona que jo necessitava. Un dia la vaig portar a veure la casa, amb el cotxe, i la Mirka reia molt pel camí, però quan vam ser a dalt del turó i va veure aquella fondalada trista i la casa tapada per tanta vegetació, va fer una cara estranya i ja no va ser la mateixa. Les vistes de dins no la van animar. Les habitacions buides, les humitats, els mobles vells, les cortines plenes de pols… No ens vam dir res a la tornada i no l’he vista més. Ja no goso entrar al bar on treballa i sé, a més, que surt amb un altre home, perquè la vaig veure un dia en un carreró. Ai, Víctor…
Però no era això el que et volia explicar. Bé, sí, també t’ho volia explicar, però no és aquest el misteri. Aniré al gra. Deus tenir pressa, vas atabalat, ja ho sé. El misteri són les plantes, unes plantetes petítissimes que apareixen a la gran sala (recordes: estrant a mà dreta, amb les bigues de fusta). Primer em pensava que era molsa, però no, són unes plantes diferents, amb una tija prima, molt fina, un fil d’un verd brillant. Amb una lupa, ajupit al terra, em dedico els vespres a resseguir el rejuntat de les rajoles. Primer era molt fàcil comptar les plantetes, ara ja no ho és tant. Aquest vespre mateix, ara que t’escric, n’he comptat cinc de noves, distribüides amb cert ordre per la sala, com formant un pentàgon. En un racó hi ha la planta més ufanosa. Li dic P1. Ja no és només tija sinó que ja ha tret unes fulles. Són unes fulletes molt petites, dentades, d’uns dos mil·límetres, però tenen una forma perfecta. No estic alarmat, però sí una mica nerviós. Un hortalà que conec m’ho va venir a veure abans d’ahir, però no va reconèixer la planta ni va trobar cap explicació al fenomen. Em sento una mica tens, Víctor, i m’agradaria molt que vinguessis a veure’m. Potser tu, que ets tan intel·ligent, trobaries la clau del misteri. Vine, Víctor, vine, t’espero qualsevol dia. Només cal que em diguis l’hora i el dia, i seré aquí esperant-te amb una cervesa fresca a la nevera. Ha passat el temps, però la nostra amistat és tan autèntica com sempre. T’espero, Víctor, amic meu.
Una càlida abraçada del teu amic Fargas, i fins aviat.
Que llefiscós que arribava a ser! “Ets el meu millor amic”, “ai, Víctor”, “la nostra amistat és tan autèntica com sempre”… ¿No s’adonava de res o ho feia veure? ¿Havia sigut sempre tan repel·lent pidolant atenció? Només imaginar una “càlida abraçada” d’aquell individu em posava els pèls de punta. Mai no havia llegit tantes bajanades juntes. Només faltava que atribuís la meva fredor amb ell a la Valèria. ¿Ho creia realment o es feia l’orni? Potser li hauria d’haver contestat qualsevol animalada –no mereixia ni un minut de reflexió el seu ”misteri”- i deixar resolt el tema, però em feia una mandra terrible. El simple fet de dirigir-me a ell significava un insuportable retorn al passat. Ja me n’havia desfet, d’en Fargas. Vaig tancar l’ordinador, doncs, i me’n vaig anar a dutxar.
Mentre em queia l’aigua al damunt, a raig, calenta i vaporosa, sentia que em descontaminava de l’efecte radioactiu d’aquell missatge que havia rebut. El món ranci i rídícul d’en Fargas s’escolava amb l’aigua i el xampú, baixava per les tuberies de l’edifici i corria pel clavegueram, allunyant-se de mi.
Vaig sortir de la dutxa com un home nou, net i feliç. Reia sol de les bestieses que havia llegit al correu d’en Fargas. Una casa envoltada de vegetació, arbres picant contra les finestres, una eslovaca amb bicicleta, puntets verds i, el millor de tot, en Fargas de quatre grapes al terra amb una lupa. La imatge em feia partir de riure, i així, cargolant-me, em va trobar la Valèria quan va arribar de la feina. La vaig posar al corrent de l’afer Fargas.
-I el més increïble és que pretén que el vagi a veure perquè li resolgui el misteri –vaig concloure.
-Com a mínim portaries enciams i tomàquets… -va dir, centrant-se purament en el seu interès particular.
-Això és tot el que m’has de dir? Tu creus que me n’he d’anar a veure puntets verds al casalot d’en Fargenstein?
-Però no era amic teu?
-Examic.
-Però si era l’únic amic autèntic que tenies! –em va engaltar, i per sort va desaparèixer en direcció al dormitori.
Em vaig quedar aturat enmig de la sala. La paraula “autèntic” sobrevolava la cambra i dibuixava cercles al meu voltant. Vaig repassar noms i relacions, moments càlids i converses cordials amb la meva breu llista d’amics. Em vaig espantar una mica. Quant temps feia que no jugava a pàdel amb aquells tres?
Els vaig trucar, un per un. Tenien el calendari esportiu ple durant les pròximes setmanes.
No vaig tornar a parlar del tema Fargas amb la Valèria. En general, sobre qualsevol matèria, tenia punts de vista invariables i repetir converses amb ella, per tant, era una pèrdua de temps. Jo, de tant en tant, als temps morts de la feina, hi rumiava, no ho podia evitar, i intentava examinar la qüestió amb rigor i imparcialitat. En Fargas era un antic amic, un home del passat; mereixia una certa consideració però no una dedicació excessiva. Una visita, doncs, era innecessària, tant pel declivi de la nostra amistat com per la poca entitat de l’afer en qüestió, que es podia resoldre amb un plaguicida o simplement amb lleixiu. Ara, quatre frases eren obligatòries. “Ets un porc, Fargas. Neteja una mica la casa!”, seria el contingut, però dit d’una altra manera. Empeltat de racionalitat i de fermesa em vaig posar a escriure a aquell solitari estrambòtic.
Fargas,
No t’equivoques quan suposes que vaig molt atabalat per la feina. Com ja deus saber, si és que aquestes coses arriben als habitants d’aquests sots feréstecs, la premsa digital viu constantment a la corda fluixa. Ara mateix, o rebem una subvenció o morim. He d’estar, doncs, al peu del canó, movent-me com una anguila entre els despatxos dels poderosos. Per això m’és impossible venir-te a veure en aquests moments. Em dol, perquè el teu cas realment atreu la meva atenció. És fascinant, de fet, i comprenc que estiguis preocupat, o fins i tot, alarmat. Sé, a més, que la teva preocupació ecològica no et permet fàcilment de recórrer a un planticida, plaguicida o com es digui, però realment crec que és el que hauries de fer. En moments extrems no és bo aferrar-se al dogmatisme ideològic. Una neteja a fons amb algun producte potent seria el més recomanable. No t’acovardis, Fargas, i entra en acció. Jo, des d’una distància ara insalvable per les múltiples ocupacions, et dono tot el meu suport moral i espiritual.
Atentament,
Víctor Gamba.
Vaig rellegir la carta i la vaig enviar, content per aquell to irònic i desimbolt. Em podia imaginar en Fargas a un pam de la pantalla, la boca oberta i els colzes damunt la taula, incapaç de detectar, entre les boniques frases, la burla infinita. Tan feliç em sentia que vaig deixar llegir el missatge a la Valèria.
-Però que barrut que arribes a ser… -em va dir ella, i no es va poder estar de riure una mica, perquè des de sempre li havia agradat el meu jo trapella.
-Se t’enfadarà, ja ho veuràs… -va afegir, ja més seriosa, apuntant-me amb el dit.
-No, en Fargas no capta aquesta mena de… -No vaig acabar la frase, perquè començava a pensar que la Valèria tenia raó. Potser m’havia excedit.
Si hagués pogut, hauria retingut el missatge i n’hauria fet una versió més continguda. Però ja era tard i vaig passar unes hores intranquil al llit, tement, per primera vegada a la vida, una reacció furiosa d’en Fargas. Un home estrany i solitari podia acabar sent perillós. Em vaig imaginar en Fargas sortint de l’ascensor brandant una aixada…
La Valèria, sempre càlida amb mi quan em veia tocat, em va mirar als ulls a l’hora d’esmorzar i em va dir que encara podia rectificar.
-Escriu-li ara mateix. Li dius que s’ha anul·lat una reunió que tenies aquesta tarda i que, per tant, hi pots passar avui mateix, a les quatre o a les cinc.
-Sí, bona idea.
Però quan vaig obrir la pàgina del correu ja m’esperava a primera fila la resposta d’en Fargas.
-Massa tard! –vaig cridar a la Valèria, que ja tenia un peu a fora del pis.
Va tornar i es va situar darrere meu, amb les mans agafant-me les espatlles. Em vaig sentir protegit i, a l’instant, més fort. Por d’en Fargas? Tot era culpa de la nit. No s’ha de pensar mai de nit, tot s’acaba veient terrible i sinistre.
Hola Víctor,
Sé perfectament la crisi que hi ha i que les coses a la ciutat no ho són gota, de fàcils. Ho comprenc, ho comprenc. Però, però… Sí, sé que puc semblar un egoista i que només penso en mi mateix, però és que realment necessito que em vinguis a veure, que ho miris tot amb els teus propis ulls, que analitzis la situació amb la teva ment freda i analítica… És que Víctor, els punts verds van apareixent, broten, es filamenten, creixen… Aquesta nit gairebé no he dormit.
Ahir, després de llegir la teva resposta vaig tallar amb ràbia P1, la planteta més grossa, que creixia tan esponerosa... La vaig tallar i vaig rascar amb un ganivet allà on havia brotat. Després vaig anar a Moià a comprar un plaguicida. Em va costar entrar a la botiga de la cooperativa i fer el pas, però el vaig fer, convençut per les teves paraules. Arribant a casa vaig ruixar amb el plaguicida tota la sala, fins que, intoxicat, vaig haver de fugir corrents a dalt. Va passar una estona, no sé quanta, i vaig tornar a la sala, protegit amb una mascareta improvisada. Després em vaig posar a fregar de genolls, amb un fregall fort, d’aquells d’alumini, tota la sala, passant i passant per cada rejuntat del terrasso. Després hi vaig passar el pal i vaig treure no sé quantes galledes d’aigua verdosa, no ho vulguis saber. Però la sala va quedar neta, lliure de plantes invasores. Em vaig deixar caure al sofà, feliç i agraint-te el consell. Era veritat: com deies tu, no es pot ser un dogmàtic ideològic. Si s’han de fer servir plaguicides, s’han de fer servir. Vaig pujar content al dormitori i vaig caure pla damunt del llit, esgotat però content. El consell del meu millor amic m’havia salvat, una vegada més. O això és el que jo pensava.
He somiat coses terribles, que no t’explicaré, plantes carnívores que se’m menjaven passejant pel bosc, i ningú no feia res per ajudar-me, em miraven i prou, mentre les plantes em devoraven. Amb malsons d’aquest calibre, m’he despertat a primera hora, més cansat que quan em vaig anar a dormir. El primer sol ja entrava per la finestra de bat a bat. Els porticons oberts, la branca de freixe amenaçant d’entrar. Llavors he anat a baix, a la gran sala, a veure com estava… Esperava veure-la neta i lluent, però no, ja hi havia una dotzena o dues dotzenes de puntets verds al terra, repartits per tota la sala… M’he fregat els ulls pensant que no podia ser, que era un miratge. Havia rascat com un negre aquell terra, i allà hi tornaven a ser, els punts verds, i els filaments, i P1 rebrotant, com si res… He plorat amargament, Víctor, i m’he menjat llàgrimes salades…
Ara ja m’he calmat i per això t’escric. Víctor, Víctor, vine i aconsella’m. Un moment deus tenir, tothom té un moment, vine a veure’m. Recordes el trencant? A mà dreta, després de la recta, hi ha una masia enrunada, fas cinquanta metres i ja hi ha el trencant a mà esquerra. Abans el camí es veia més bé, però ara la vegetació se l’ha anat menjant. Ah, la vegetació, la maleïda vegetació…
Gràcies per venir, Víctor. Gràcies.
Una abraçada del teu amic Fargas, i fins aviat.
-Ara ja no és càlida l’abraçada –vaig comentar.
-Una mica melodramàtic, el teu amic –va fer la Valèria- “M’he menjat llàgrimes salades”. Què deu llegir?
-El seu avi tenia una col·lecció sencera de Blasco Ibáñez. Em sembla que eren els únics llibres d’aquella casa.
La Valèria va girar la cadira on jo seia i, mirant-me als ulls, em va dir:
-No hi hauries d’anar? El veig molt desesperat.
-T’has fixat en això? Em diu que ha somiat coses terribles que no m’explicarà, i tot seguit, comença a explicar-me que les plantes carnívores el devoraven… No ho suporto, això. A més, es nota que s’ho ha inventat.
-Sí, potser sí, però Víctor…
-I això? “Gràcies per venir, Víctor. Gràcies”. Com s’atreveix a suposar que…?
-Em vols escoltar un moment? –La Valèria, agafant-me per la barbeta, em va obligar a mirar-la.
-No m’ho tornis a dir.
-Doncs ho faré. Hi has d’anar. ¿No veus que és un home desesperat que et demana ajuda? Com pots ser tan insensible?
-No sóc insensible!
-Començo a estar preocupada… Però qui ets? A mi també m’ho faràs, això? Quan estigui amb l’aigua al coll, ofegant-me en una bassa, també et quedaràs plegat de braços i miraràs cap a una altra banda? –Em va dir, força agitada. ¿Parlava seriosament o era en broma? Era difícil de saber, amb ella. La seva mirada, però, era poc amistosa.
-Francament, Valèria, no et veig banyant-te en una bassa.
-Hi aniràs o no?
-No.
-Doncs hi hauries d’anar. És tard. Me’n vaig.
Ni un breu petó de comiat no em va fer, ni un copet a l’espatlla, ni una lleu carícia a la galta. Va obrir i tancar la porta d’una revolada, i ni tan sols es va girar a mirar-me. Una onada d’aire fred va entrar al pis i em va deixar els ossos gelats, o aquesta és la sensació que vaig tenir.
Les coses es començaven a complicar. Retornava un personatge del passat amb una història absurda i la Valèria, per primera vegada, fugia de mi enfadada. Com odiava en Fargas! Des de la distància, amb la seva obtusa tossuderia, estava acabant amb els meus nervis i acabaria també amb el meu matrimoni. ¡Tan de bo apareguessin autèntiques plantes carnívores a la seva selvàtica propietat i se’l mengessin de viu en viu!
Me’n vaig anar a la feina, però el panorama que hi vaig trobar era desolador. Les aixetes públiques ja no rajaven i, sense elles, el nostre diari digital estava sentenciat. El meu soci, sempre animós, ja parlava de començar un altre projecte. No el vaig ni voler escoltar. Vaig agafar el cotxe i vaig anar al club. Esperava que la piscina coberta em reanimaria, però al cap de quatre braçades ja em sentia lent i feixuc, el clor bullint-me als ulls.
Em vaig passar la resta de la tarda a dins el cotxe, aparcat en un polígon abandonat, fent trucades a tothom qui em pogués donar feina o que pogués saber-ne d’alguna. El resultat va ser el que ja esperava i vaig tornar a casa maleint l’època que m’havia tocat néixer. En obrir la porta del pis, la Valèria em va rebre amb una frase terrorífica.
-En Fargas t’ha escrit un altre correu.
-Esborra’l! –vaig bramar, i em vaig acostar al minibar. Necessitava alguna cosa forta.
Només quedava un dit de whisky a l’ampolla. Les males notícies s’enllaçaven imparablement.
-L’has de llegir. Fa cosa i tot.
-El diari s’enfonsa definitivament –vaig afirmar, però la notícia no la va commoure.
-Ja estava enfonsat. Llegeix el correu, va, seu.
La Valèria em va agafar de la mà, com un nen, i em va conduir fins a la cadira giratòria de l’ordinador. Semblava penedida per la fugida intempestiva d’hores abans. Em transmetia afecte. Era una càlida sensació, que necessitava amb urgència. Per ella, i només per ella, vaig llegir el correu de l’odiós Fargas.
Víctor, no puc més. Estic arribant al límit de les meves forces. Aquesta invasió vegetal acabarà amb mi, ho sé, estic a la vora del precipici, a punt de fer la passa definitiva. Una invasió, he dit, perquè és justament això: una invasió. Abans era la sala, ara és tota la casa. Miri on miri, hi brilla un puntet verd, un brot, un filament o una fulla ja formada... Surten al terra, pugen per darrere el sòcol, a dalt i a baix, per dins i per fora la casa… Estic aquí, sol, espantat, arraulit en un racó, abraçat a l’ordinador, que és l’únic company, perquè tu no vens… Víctor, on ets? Per què no vens? Sóc jo, Fargas, Fargas, Fargas! Jo sempre et vaig fer costat, fins i tot quan els altres es burlaven de tu i deien que et feies el llest però que eres el més burro de la classe. Jo em vaig barallar defensant-te. O ja no te’n recordes? Tot s’oblida, ja ho veig. Però encara confio en tu i sé que vindràs… Oh no, aquesta no hi era… Una altra fulla, brillant i dentada, com totes. És un exèrcit, i volen acabar amb mi i amb la casa.
Víctor, no em deixis sol!
-I ara, què? –em va preguntar la Valèria.
-No ho sé –vaig dir. La frase d’en Fargas sobre el nostre passat a l’escola m’havia deixat tocat i enfonsat.
-Digue-li que hi aniràs demà al matí.
-Sí –vaig contestar d’esma, i em vaig posar a escriure.
“Fargas, demà a primera hora seré aquí. Ara calma’t i ves-te’n a dormir. Repeteixo: demà vinc, espera’m. Alguna explicació trobarem al fenomen. El teu amic, Víctor”.
Em va contestar de seguida: “Gràcies, Víctor, gràcies. Ara, sabent que demà vens, ja podré descansar. Ara, aquest grapat de fulles brillants que acabo d’arrancar ja no em fan por. Tu i jo vencerem”.
Vaig dormir encadenant malsons. Alguns em torturaven sobre el passat i altres sobre el present. Em vaig llevar molt d’hora, quan la Valèria encara dormia, i vaig sortir a l’alba cap a Moià, per l’antiga carretera. El cotxe resseguia els infinits revolts i jo tenia la ment en blanc. Contemplava la meva vida com un tot, i era un tot força depriment. Vaig pujar fins a Collsuspina i vaig baixar fins a Moià. Finalment, camí de Castellterçol, vaig veure la masia enrunada i un tros enllà, el trencant a mà esquerra. A penes si es veia el camí, sepultat com estava per la vegetació. El cotxe, llavors, es va frenar, per un acte reflex del meu peu.
Potser va ser el sol, que es va alçar poderós rere un núvol, però vaig sentir dintre meu un esclat de renaixement. ¿Què hi feia allà, en aquell sot feréstec, sotmès al xantatge d’un tipus com en Fargas? On era el meu orgull? Em vaig redreçar al seient, vaig agafar fort el volant, vaig prémer l’accelerador, vaig fer mitja volta i vaig tornar a la carretera, lluny d’aquell home odiós, lluny d’aquella submissió penosa. “Jo sóc en Víctor Gamba!”, vaig cridar i els pneumàtics, lliscant sobre l’asfalt, van assentir.
Van passar vuit mesos veloçment, i no vaig tenir cap notícia d’en Fargas. De tant en tant, observava de cua d’ull la premsa per si hi havia la notícia de la seva mort –“Home mor ofegat per la vegetació”- però mai no hi vaig trobar res. Vivia feliç, divorciat i amb una nova feina de vigilant de supermercat. Era avorrit, però cobrava cada mes. Esquivava com podia les mirades dels antics companys.
Un dia, però, va arribar a la meva nova adreça de correu electrònic un missatge d’en Fargas. El dit índex, rapidíssim amb el ratolí, va marcar el missatge, però no el va suprimir. Ah, la curiositat… Deia així el missatge:
Hola Víctor. Aquest és l’últim missatge que mai rebràs de mi. T’escric perquè potser com a periodista, no com a amic, vols saber com va acabar la invasió vegetal que vaig patir, i que segueixo patint. Però potser el verb és gaudir, perquè la planta invasora ha resultat ser estèvia, un edulcorant natural molt apreciat actualment. En recullo tres quilos al dia i me’l compren a un preu més que satisfactori. Adéu per sempre. Fargas.
Ah, quan penso que la meitat del seu negoci podia haver sigut meu…
Lluís Vilarrasa i Tanyà
