THE KILLER (2023)

 2023. USA (Netflix). Director: David Fincher. 118 minuts. Color.  

Michael Fassbender (The Killer), Tilda Swinton (The Expert), Charles Parnell (The Lawyer), Sophie Charlotte (Magdala).

Eixut i immoral

Michael Fassbender és un assassí sense nom. S’hostatja temporalment en un despullat apartament de París tot esperant que, a l’altra banda del carrer, en un àtic luxós, s’hi instal·li la persona -un ric i poderós, és clar- a qui ha de matar. L’assassí sense nom domina l’art de l’espera i de la reflexió. Sembla que ho tingui tot controlat i que un error sigui impensable. “Forbid empathy. Empathy is weakness. Weakness is vulnerability”, repeteix mentalment. De fet, potser no és recomanable tanta concentració i tants lemes, perquè en el moment decisiu l’assassí falla i ha de fugir per cames.   

És gran inici, uns vint minuts distingits i tensos. Després la pel·lícula manté el tipus però ja no ens emociona tant. L’argument, amb venjances encadenades, és correcte i prou. La primera venjança té com a víctima Magdala, la xicota de l’assassí, noia dominicana a qui el nostre home tenia confortablement instal·lada en un xalet de primera. Ben atonyinada queda, la pobra. L’assassí inicia tot seguit la venjança. Hi ha moments bons, moments brutals -una grapadora com a arma letal! – i moments en què una mica més de ritme hauria convingut. El director David Fincher, però, és bo i l’espectador mai no contempla la rendició.

El film, però, és molt eixut i immoral. Eixut perquè no hi ha diàlegs ni psicologia, i immoral perquè l’assassí mata innocents pel camí i no en rep cap conseqüència. Michael Fassbender supleix amb el seu carisma personal la poca substància del seu personatge.   

THE FATHER (2020)

 

2020. França, Gran Bretanya. Dir: Florian Zeller. 97 min. Color.

Guió: Florian Zeller, Christopher Hampton. Obra de teatre: Le Père, de Florian Zeller (2012). Fot: B.Smithard. Música: L.Einaudi. 

Anthony Hopkins (Anthony), Olivia Colman (Anne), Rufus Sewell (Paul), Olivia Williams (la dona), Imogen Poots (Jane).    

El pur caos de la vida

La demència senil, observada des del punt de vista dels familiars, és una cosa trista de veure; ara bé, observada des del punt de vista de l’afectat, és una experiència surrealista, estrambòtica: el pur caos instal·lat permanentment en el dia a dia d’una persona. Aquesta és l’opció que escull El pare, admirable obra teatral de Florian Zeller, que ell mateix es va encarregar de convertir en pel·lícula, de forma sòbria i molt convincent, sense voler airejar l’obra ni fer bestieses amb la càmera.

El pare es diu Anthony, un home de més de vuitanta anys que viu en un espaiós de pis de Londres de la seva propietat, o potser no, potser viu al pis de la seva filla, perquè ell ja no podia viure sol; i aquesta filla, Anne, ara està a punt d’anar a viure a Londres, o de fet no, i està casada amb en Paul, però en Paul ara és d’una manera i ara és d’una altra... Tot és un gran garbuix, en la vida d’Anthony. Qui era ell? Un gran ballarí o, com afirma l’Anne, un enginyer. I l’altra filla, la petita, la preferida, la més brillant, la pintora, per què no el ve a veure mai? Està molt ocupada, és clar, o potser... Sí, a vegades és bo no recordar les coses.

Anthony Hopkins està magnífic en el paper principal, encan-tador o irritant segons l’ocasió, tirànic o fràgil, mig conscient o del tot conscient de la seva decadència mental. Al seu costat Olivia Colman, també magnífica, és la soferta filla que aguanta estoicament la situació. Amb menys estoïcisme suporta la presència del sogre Rufus Sewell, Paul al film, que en un dels moments més impactants es dirigeix a Anthony sense contemplacions: “Fins quan estaràs per aquí tocant els pebrots a tothom?” (“How much longer do you intend to hang around getting on everybody’s tits?”).

THE CALL OF THE WILD (2020)

 

2020. USA. Director: Chris Sanders. 100 min. Color. (21 febrer)

Guió: Michael Green. Novel·la: The Call of the Wild, de Jack London (1903). Fotografia: Janusz Kaminski. Música:  John Powell. 

Harrison Ford (John Thornton), Omar Sy (Perrault), Dan Stevens (Hal), Cara Gee (Françoise), Karen Gillan (Mercedes).   

El gos i l’home

El fet que el protagonista de la famosa novel·la de Jack London sigui un gos -de nom Buck- és el problema més important al qual s’enfronta qualsevol adaptació. El 1935 ho van solucionar convertint el gos en secundari i ascendint el personatge de Jack Thornton, episòdic a la novel·la, a protagonista (amb Clark Gable). Poca cosa va quedar del llibre de London, excepte una seqüència memorable: l’aposta de Thornton que Buck és capaç d’arrossegar ell sol un trineu carregat amb mitja tona (450 quilos) durant 100 iardes. Aquesta impactant escena, curiosament, no figura en aquesta adaptació, perquè no s’adiu amb el veterà Thornton de Harrison Ford, que no és al Yukon per fer-se ric buscant or -o explotant un gos per benefici propi- sinó a la recerca de consol espiritual per la mort d’un fill.

En general, però, és un film molt fidel al llibre de London, començant perquè el protagonista és el gos de principi a fi. Ara bé, aquest Buck és un gos digital que és mou bàsicament en un món digital, i a vegades resulta convincent i a vegades no tant, i tot plegat se’l veu més gros i tot plegat més petit; i a l’inici, quan viu com un ca aviciat a la casa del jutge, fins i tot té un punt Scooby-Doo. Però la pel·lícula, amb encant i energia, supera fàcilment qualsevol retret de l’espectador més perepunyetes. D’altra banda, un gos real no seria capaç d’oferir les prestacions artístiques necessàries. Aquest Buck, amb la resta de gossos, fa trajectes frenètics per la neu empenyent el trineu del carter Perrault (animós Omar Sy), esquiva allaus i fa viratges impossibles en túnels de gel. Un gos real tampoc no podria transmetre tanta emoció amb la mirada com fa el nostre Buck en el seu enfrontament amb Spitz, el ferotge líder dels gossos.

La pel·lícula té moments esplèndids cinematogràficament parlant. És el cas, per exemple, de l’arribada de Buck a Alaska, quan passem de cop i volta de la foscor d’interior del vaixell on Buck estava reclòs a un pla general de l’entrada de mar que condueix a Skagway. Si la primera part del film està dominada per l’aventura i l’acció, la segona és mes calmada i reflexiva. Jack Thornton i Buck entaulen una bonica amistat. L’home el cura i el gos intenta que Jack deixi la beguda (un bon detall humorístic).

Harrison Ford aporta una càlida humanitat al seu personatge i Buck es torna més real i autèntic que mai. Es debat, el gos, entre la fidelitat a l’home i la crida que rep de la naturalesa salvatge. Està ben exposat i és bonic de veure. El desenllaç és admirable, perquè no busca l’espectacularitat, com seria de preveure en un film tan car, sinó simplement arrodonir amb estil i fidelitat la immortal història de Jack London.

A HOUSE OF DYNAMITE (2025)

 

2025. USA (Netflix). Directora: Kathryn Bigelow. 112 m. Col.

Guió: Noah Oppenheim.

Idris Elba (President), Rebecca Ferguson (Capt. Olivia Walker).     

Els Estats Units d’Andorra

La hipòtesi amb què treballa aquest film és que els Estats Units estan més o menys com Andorra a nivell militar; és a dir, que si un país enemic els envia tot plegat, i sense motiu aparent, un míssil nuclear, els americans no sabran d’on prové ni podran interceptar-lo, i el míssil caurà, inevitablement, en terra americana i farà una destrossa colossal. Tanta despesa militar per res, podríem dir.

La pel·lícula, dirigida nerviosament per la increïblement oscaritzada Kathryn Bigelow (The Hurt Locker, 2008), una dona que no coneix l’existència del trípode, té interés per la urgència de la situació, però no destaca per la direcció ni pel guió. Els diàlegs no tenen enginy ni substància. Tan sols podem destacar la frase que diu un agent secret sobre els presidents, que creu que són tots són uns narcisistes que sempre van tard: “They’re all chronically late narcissists.” 

Encara que el film explica tres vegades, des de tres punts de vista diferents, els mateixos fets -el compte enrere frenètic del míssil imparable que destruirà Chicago- les tres versions no ofereixen variacions importants ni revelacions sorprenents. Fa una mica estrany. El primer terç és segurament el millor, per la novetat de tot plegat i per la presència, sempre agradable, de Rebecca Ferguson; el segon terç es fa pesat; i el tercer, amb Idris Elba com a POTUS superat per les circumstàncies, aprova justet.

Al final, la pel·lícula acaba sense aclarir res, ni quin país ha enviat el míssil, ni quina ha estat la resposta dels americans, ni res de res. Decebedor, francament.    

HORIZON: AN AMERICAN SAGA - Chapter 1 (2024)

 

LE FIL (2024)

 

2024. França. Direcció: Daniel Auteuil. 115 minuts. Color. 

Guió: D.Auteuil i S.Mitz, segons el llibre de Jean-Yves Moyart.

Daniel Auteuil (Jean Monier), Grégory Gadebois (Nicolas Milik),

Sidse Babett Knudsen (Annie Debret). 

Títols: Presumpció d’innocència; An Ordinary Case. 

La ignorància

Aquesta és la cinquena pel·lícula que dirigeix l’actor Daniel Auteuil (1950). Per l’edat es podria esperar cert classicisme rere la càmera, però no és així, Un excés de plans poc naturals i una il·luminació escassa pertorben una mica la visió d’aquest film, només una mica. Després d’un parell de plans estranys, però, Auteuil sempre troba el bon camí, sovint amb una considerable força expressiva.

El film, notable, adapta un cas judicial real. Jean Monier, veterà advocat que temps ha cometé un greu error defensant la innocència d’un violador, torna el 2020 a defensar un altre suposat innocent. És Nikolas Milik, pare de cinc fills acusat de matar la seva dona, una alcohòlica que sovint acabava passant la nit en un banc a l’aire lliure. Les proves aportades per la fiscalia són circumstancials, gens concloents: testimonis que només han vist figures borroses, un fil blau (d’aquí el títol) d’una jaqueta de Milik trobat en una ungla de la morta, etc. A part d’això, Milik és un gran pare -segons afirma tothom-, no beu, no té antecedents i no hi ha cap motiu pel crim.

Jean Monier no fa cas d’Annie, la seva companya professional i personal, i torna a excedir-se en la implicació emocional en el cas. “El vull salvar!”, exclama. “No l’has de salvar, només l’has de defensar”, replica Annie. Monier brilla en l’al·legat final, però no pot salvar Milik, que acaba condemnat a 20 anys de presó. Monier havia convençut el jurat, però no la jutgessa.  

La sorpresa arriba tot seguit, quan Milik, just després que Monier ja li parla d’apel·lar, diu que no, que ja està cansat i que, a més… la sentència és justa, perquè ell sí va matar la seva dona. Afegeix que no havia gosat dir-li això abans perquè “ningú mai abans l’havia respectat com ho ha fet ell”.  

Consternat es queda Monier, que potser fins i tot admira un pèl Milik per la seva sinceritat. Però pocs anys després la consternació augmenta i l’admiració s’esvaeix del tot quan un gir final demolidor, de naturalesa incestuosa, dinamita la reputació de pare exemplar de Milik. Res no sabem dels altres.     

GOODRICH (2024)

 

2024. USA. Guió i direcció: Hallie Meyers-Shyer. 111 min. Col. 

Música: Christopher Willis.  

Michael Keaton (Andy Goodrich), Mila Kunis (Grace).

L'art espantós i l'equilibri mental

Andy Goodrich és un bon home, una mica pesat, més interessat en ell mateix que en els altres. És un narcisista? Potser sí. No és casual que la seva galeria d’art es digui com ell, Goodrich, i que quan la seva dona, empastillada fora mida, ingressi per voluntat pròpia en una clínica de rehabilitació, ell se sorprengui. Certa disculpa té l’home, perquè tant els quadres que té a casa com els que exposa a la galeria són espantosos i poden perjudicar l’equilibri mental de qualsevol.

Goodrich té una filla gran, Grace, d’un primer matrimoni, i dos bessons de nou anys, nen i nena, del segon. Tots tres mostren més aplom i sapiència vital que el nostre veterà protagonista, el qual, tot i la seva edat (uns 70 anys), té molt camp per córrer pel que fa a maduresa personal. Lògicament, es passa el dia demanant disculpes pels seus errors. El món és així ara, absolutament capgirat.

La pel·lícula, irregular però en general de bon to, té els seus millors moments en les converses entre el trasbalsat pare, preocupat perquè la galeria té els dies comptats i Grace, la filla embarassada. Les converses són bones, emotives, amb retrets filials però sense excessos melodramàtics. Destaca Mila Kunis, molt natural, 

CIVIL WAR (2024)

 

2024. USA, UK. Director: Alex Garland. 109 minuts. Color.

Guió: A.G. Fotografia: Rob Hardy. Música: B.Salisbury, G.Barrow.  

Kirsten Dunst (Lee Smith), Wagner Moura (Joel), Cailee Spaeny (Jessie Cullen), Stephen McKinley Henderson (Sammy), Jesse Plemons.  

L’avís no escoltat

Aquesta notable pel·lícula planteja una guerra civil als Estats Units, hipòtesi impensable dècades enrera, però que ara, amb la diferència abismal existent entre uns i altres, ja no sembla tan extravagant. El film, curiosament, no es fica en temes polítics i, per tant, no s’expliquen ni s’analitzen les causes que han provocat la guerra. Amb quatre pinzellades es dibuixa el mapa del conflicte: uns Estats lleials al President; unes Forces Occidentals formades per Texas i Califòrnia (estranya aliança, per cert); un Nou Exèrcit Popular al nord-oest; i l’Aliança de Florida.

Al guionista i director Alex Garland, però, el que li interessa és mostrar la guerra sobre el terreny, l’horror quotidià d’una guerra entre americans. La protagonista, Lee Smith, veterana fotògrafa de guerra, contempla amb infinit desànim com les atrocitats viscudes a l’estranger ara es produeixen a casa. La seva feina, que ella entenia com un avís als seus compatriotes, ha estat en va: “Every time I survived a war zone, I thought I was sending a warning home: ‘Don’t do this’. But here we are”.

La pel·lícula narra el viatge d’un grup de periodistes des de Nova York a Washington D.C., per arribar just quan els rebels intentin descavalcar el president. La interacció entre els personatges no és gaire interessant. És, per exemple, més aviat previsible la relació entre la veterana Lee Smith i la jove i ambiciosa Jessie Cullen. La grandesa del film arriba per la força i la varietat dels diversos llocs i gent que van trobant pel camí: hi ha episodis apocalíptics, fantasmagòrics i, fins i tot, un inesperat, i molt agraït, moment bucòlic, molt poètic. L’episodi més recordat, per la brutal tensió que aporta al film, és l’aparició d’un grup de supremacistes blancs, encapçalats pel sempre inquietant Jesse Plemons (marit de la Kirsten Dunst, per cert),

Per acabar, cal destacar un fet sorprenent i realment meritori en aquests temps de dones empoderades nit i dia. És el fet que, al tram final, a la tremenda i nocturna batalla que es produeix a Washington D.C., Lee Smith, que ha viscut massa escenes com aquesta, s’ensorra moralment durant una bona estona. És convincent, és natural i allunya el film dels avorrits esquemes actuals. Kirsten Dunst brilla exhibint desgast, col·lapse i ressorgiment. El director Alex Garland demostra en general un talent considerable.   

KILLER HEAT (2024)

 

2024. USA (Amazon). Director: Philippe Lacôte. 97 minuts. Col.  

Guió: Roberto Bentivegna, Mark Chapman. Relat: “The Jealousy Man”, de Jo Nesbo (2021). Fot: Andrew Dunn. Música: J.Shirley.     

Joseph Gordon-Levitt (Nick Vali), Shailene Woodley (Penelope Vardakis), Richard Madden (Leo Vardakis / Elias Vardakis).   

Tèrbol passat, present criminal

Nick Vali, detectiu de Nova York autoexiliat a Atenes, es dedica bàsicament a beure fins a caure rodó perquè els records no truquin a la porta: “There’s a calculus to drinking, and if I got the math right, I’d land in the perfect blackout. No memories.” Tot i el seu boirós estat (o a causa d’ell?), rep una oferta de feina procedent d’una illa grega. Una jove compatriota americana, Penelope, lloga els seus serveis per tal que investigui la mort, declarada accidental, del seu cunyat, Leo Vardakis, que feia escalada sense corda vora el mar, com de costum. Els Vardakis són molt rics i poderosos. Hi ha, a més, un germà bessó, Elias Vardakis, idèntic al mort, i marit de Penelope.

El passat, com és de rigor en el cinema negre, antic o contemporani, és tèrbol: Leo va ser qui primer va sortir amb Penelope, a la universitat, però va arribar Elias, amb la seva personalitat dominant, i li va prendre la xicota. Com que els germans són absolutament idèntics (Richard Madden, és clar, és idèntic a ell mateix), l’espectador aviat comença a pensar si el mort serà el mort o no serà l’altre, pel natural desig de venjança. Bé, cal dir que la pel·lícula, en el pla argumental, decep una mica, perquè s’endinsa de manera massa esquemàtica en un camí molt transitat pel gènere. Caldria haver desenvolupat molt més, per exemple, l’interessant triangle que formen els dos Vardakis amb Penelope.

En qualsevol cas, el resultat no és pas menyspreable, especialment pel paisatge lluminós de Grècia, que un director més talentós hauria aprofitat més, i per l’estil que gasten els protagonistes, en especial Shailene Woodley, que llueix un bonic vestuari i es mou amb gran elegància.    

CONCLAVE (2024)

 

2024. UK, USA. Director: Edward Berger. 120 minuts. Color.

Guió: Peter Straughan. Nov: Conclave, de Robert Harris (2014).

Fotografia: Stéphane Fontaine. Música: Volker Bertelmann. 

Ralph Fiennes (Cardenal Thomas Lawrence), Stanley Tucci (Cardenal Bellini), John Lithgow (Cardenal Tremblay), Sergio Castellitto (card. Tedesco), Isabella Rossellini (germana Agnes).    

Guerra vaticana

El Papa ha mort. “Sede vacante”, es proclama. La consternació és general als passadissos del Vaticà. Comença la lluita per escollir el nou papa. El sofert cardenal Lawrence, degà del Col·legi Cardenalici, home encarregat d’organitzar el conclave, podria ser un gran candidat, però li falta la voluntat, perquè la seva fe és fràgil i no se sent amb la profundidat espiritual necessària per ser papa. La seva neutralitat alarma el cardenal Bellini, amic seu. El conclave és una guerra, afirma, i cal prendre part: “It is a war, and you have to commit to a side.”

Bellini vol impedir com sigui que el cardenal Adeyemi, nigerià, a qui els vents bufen a favor, sigui papa, pel seu odi atàvic als homosexuals. Tampoc no vol que ho sigui el cardenal italià Tedesco, ferotge retrògrad, que enyora els dies de la missa en llatí i vol que un italià torni a ser a papa. Tedesco adverteix que sense un gir al passat, l’Església està sentenciada. Per això cita el poema “The Second Coming” de W. B. Yates –“Things fall apart. The centre can not hold”- i un salm de la Bíblia: “Abyssus abyssum invocat” (Cada aiguat en crida un altre).

L’ambiciós cardenal Tremblay, canadenc, sembla que té tots els trumfos a la mà, però el cardenal Lawrence descobreix, en una incursió nocturna a l’estança precintada del pontífex mort, que l’anterior papa el volia destituir per corrupció. Més encara, Bellini és un dels cardenals subornats per Tremblay. “Déu meu, doneu-me forces”, sembla dir el trasbalsat rostre de Lawrence.

Aquesta és una pel·lícula magnífica, visualment fascinant en alguns moments, molt ben dirigida per Edward Berger, amb passió extrema pel detall i la precisió. Per desgràcia, el guió adapta una novel·la de Robert Harris, i ja se sap que quan el bestseller entra per la porta, la classe surt per la finestra. I això passa justament al tram final d’aquest film, que té un desenllaç lamentable. El podria explicar, però em fa mandra. En qualsevol cas, cal deixar constància dels fabulosos primers cent minuts i de la presència del gran Ralph Fiennes, que controla, observa i dona joc magistralment.      

COMPANION (2025)

 

2025. USA (New Line, WB). Guió i dir.: Drew Hancock. 97 m. Col.

Sophie Thatcher (Iris), Jack Quaid (Josh), Lukas Gage (Patrick), Megan Suri (Kat), Harvey Guillén (Eli), Rupert Friend (Sergey).   

Robot empoderada

Josh, per satisfer les seves necessitats i no sentir-se a totes hores com un perdedor, disposa d’una acompanyant robòtica, de nom Iris, dissenyada perquè l’adori intensament i contínua. Josh, mediocre però ambiciós, té un pla per fer-se ric, una mica a l’estil de Raskòlnikov (el protagonista de Crim i càstig de Dostoievski), per la justificació moral que implica matar un tipus que no mereix viure. L’individu en qüèstió és Sergey, un suposat gàngster rus amb qui es relaciona Kat, amiga de Josh. Una reunió d’amics en una casa molt aïllada ho permetrà.

La gràcia de l’invent és que Josh no exerceix d’assassí sinó que ho prepara tot -en companyia de Kat, còmplice seva- perquè sigui Iris, la robot, qui mati el rus Sergey en defensa pròpia. Deixant-li un ganivet en una butxaca i posant a 100 la capacitat de violència que Iris pot exercir, la robot liquida el rus sense problemes, un cop aquest intenta violar-la. Després Iris, que no sap que és un robot, té problemes de consciència. Josh li diu la veritat sense embuts: “You’re an emotional support robot that fucks”.

Té una bona primera part, la pel·lícula, que està ben escrita i ben dirigida. L’ombra de Blade Runner sobrevola i ja està bé. El problema arriba a la segona part, quan el film es decanta per les crispetes -acció, inversemblances i assassinats a dojo- i, més important encara, se sotmet del tot a les exigències ideològiques de l’agressiu feminisme actual. Josh acaba convertit en un tipus cruel i violent (coses de la masculinitat tòxica, ja se sap) i Iris, la robot, acaba empoderada, alliberada de la tirania de l’amor (una construcció cultural feta per oprimir les dones, ja se sap).

Al darrer pla del film, la veiem sola i feliç, al volant d’un cotxe, en una bonica carretera boscosa, sota el sol; o sigui, com el primer final de Blade Runner, però si a Rachael l’acompanyava Rick Deckard, Iris està sola, com ha d’estar tota dona feliç actualment. Esperem que trobi un gat o un gos al primer poble.        

MISSION: IMPOSSIBLE - THE FINAL RECKONING (2025)

 

2025. USA (Par.). Dir: Christopher McQuarrie. 170 min. Col.

Guió: McQ, E.Jendresen. Fot: F.Taggart. Mús: M.Aruj, A.Godfrey.   

Tom Cruise (Ethan Hunt), Hayley Atwell (Grace), Simon Pegg (Benji Dunn), Ving Rhames (Luther Stickwell), Esai Morales (Gabriel), Pom Klementieff (Paris), Angela Basset (Erika Sloane).

Messiànic Cruise

L’èxit esclatant de Top Gun: Maverick (2022), en comparació amb les xifres més modestes que va recaptar Mission: Impossible – Dead Reckoning Part One (2023), van fer concloure a Tom Cruise i al seu inseparable Christopher McQuarrie que calia augmentar el protagonisme del propi Tom Cruise, mitificant més el seu personatge, Ethan Hunt, gairebé fins a nivells messiànics, de salvador de la humanitat. “Erika, I need you to trust me… one last time”, diu Ethan a la presidenta dels Estats Units, Erika Sloane, però ho diu també a tots nosaltres, als espectadors, un per un, i realment ens emociona. Sí, confiem en tu, Tom, és clar que sí, una darrera vegada i les que facin falta. (Per cert, a nivell de taquilla la cosa no va canviar gaire: 571 milions de dolars va fer el film del 2023 i 597 aquest).

Per gaudir de la pel·lícula, que és molt llarga i té les seves mancances, és bo saber que té una primera hora interessant però  amb un excés d’explicacions i una absència total de seqüències que perdurin en la memòria. És impossible no trobar a faltar la inoblidable Ilsa Faust. Hayley Atwell, més calmosa que a l’anterior film, actua correctament però no entusiasma. Es troba a faltar més presència de Simon Pegg i el seu celebrat sentit de l’humor. És possible, però, que a un líder messiànic no li convingui un segon graciós. No sé si és una bona idea matar lànguidament el fidel Luther, que aprofita l’ocasió per buidar el seu arsenal de frases solemnes.

La pel·lícula s’enlaira dramàticament i visual en dues seqüèn-cies que sí es recorden. La primera és la incursió d’Ethan Hunt al submarí rus Sevastopol, encallat al fons de l’oceà, que és pur cinema en tot el seu esplendor. La segona, potser més extra-vagant, és una vibrant i acrobàtica persecució amb dos avions biplans, de la Primera Guerra Mundial com si diguéssim, invulne-rables al poder malvat de la Intel·ligència Artificial. A en Tom Cruise, tan actor com saltimbanqui, aquestes coses el tornen boig. La seqüència és molt vistosa però resulta, de manera inevitable, un pèl gratuïta. Gabriel, a més, continua essent un dolent de segona divisió. Combinar aquesta escena aèria amb la desactivació d’una bomba és força tòpic (recordem M:I – Fallout) però funciona bé.   

Tanmateix, es nota que hi ha escassedat d’idees. Amb vuit missions impossibles potser ja n’hi ha hagut prou.

THE WOMAN IN CABIN 10 (2025)

 

2025. USA, UK (Netflix). Director: Simon Stone. 92 minuts. Co. 

Keira Knightley (Laura Blacklock), Guy Pearce (Richard Bullmer).

Aigües tèrboles, marits tòxics,  

Els rics molt rics que naveguen en iots luxosos pretextant finalitats benèfiques poden ser persones molt malvades. Això ho sospita ben aviat Laura Blacklock, admirable periodista desgas-tada per un excés de feina. S’ha apuntat a un viatge en iot luxós per aigües escandinaves per relaxar-se una mica. El relax, però, li dura poquíssim, perquè aviat assisteix -o creu assistir- a la desaparició de la dona que ocupava la cabina número 10. No ha vist com queia a l’aigua, però amb un crit, un xipolleig d’aigua i una taca de sang en té prou per treure conclusions en plena nit. Avisa a tothom, però no li fan cas. A la cabina 10 no hi ha hagut mai ningú, li diuen. “Relax, relax”, li recomana Richard Bullmer, el simpàtic i amable marit de la propietària del iot, malalta sense remei.

Aquesta pel·lícula, una típica producció Netflix que no és gran cosa més que un modest telefilm amb cares conegudes, sorprèn per la monotonia visual -grisos i blaus apagats tothora- i per la pobresa dels diàlegs. Els rics actuals ja no tenen classe. Keira Knightley hi posa ganes, però no ho té fàcil. A bord del iot també hi va un fotògraf negre que resulta ser el seu ex, però la química és totalment inexistent i no ens creiem el passat compartit. La insistència interracial actual ja es comença a fer pesada.

El film, que s’anima amb una caiguda de la Knightley a la piscina del iot i amb la presència d’un malvat doctor que es passeja pels foscos passadissos de la nau amb una xeringa mor-tal, assenyala finalment, com no podia ser altrament, a Guy Pearce com a dolent d’una peça. Era ell qui tenia una doble a la cabina 10 per reemplaçar la seva dona i refer, així, un testament advers. Per sort, com estableix el manual, la sororitat es posa en marxa i liquida el tòxic marit amb gran eficiència.      

SIRAT (2025)

 

2025. Espanya, França. Director: Óliver Laxe. 115 min. Color. 

Guió: O.Laxe, Santiago Fillol. Fotografia: Mauro Herce Mira.  

Sergi López (Luis), Bruno Núñez (Esteban).

Un home llest

Celebrada pel·lícula espanyola enviada als Oscars, Sirat té un punt de partida curiós: Luis, un home amb una edat, es planta al Marroc amb el seu fill de deu anys, Esteban, tot buscant la seva filla gran, de qui només sap que corre per aquests deserts del nord d’Àfrica participant en raves (festes interminables de música electrònica amb consumició de subtàncies diverses perquè el cos aguanti). L’home mostra la foto de la noia però ningú no la té vista. Quan li diuen que hi ha una altra rave un bon tros més avall, s’hi apunta sense pensar-s’ho gaire, tot i que té un cotxe poc adequat per trescar per la serralada de l’Atles.

A partir d’aquí l’argument és escàs, el tema de la recerca de la filla s’evapora i els personatges tenen poc interès. No sabem gran cosa d’ells, els diàlegs són mínims i sense substància. Hi ha, això sí, alguns bons plans de desert i de les àrides muntanyes per on pugen els vehicles. Poca gent acompanya Luis i Esteban cap a la suposada segona rave. Són veterans, més aviat francesos, realment un estol d’outsiders; un d’ells duu una camiseta del film Freaks (1932), i sembla força adequat.

El film viu dramàticament de tragèdies gratuïtes. Primer mor Esteban, el fill de Luis, quan jugant amb el gos, el cotxe se li desfrena. És força indignant, francament, per ser un truc fàcil i barat. Cap al final, hi ha mines i una bona colla de personatges exploten quan les trepitgen. No es pot negar que Óliver Laxe, coguionista i director, sap evitar que la gent s’adormi. Podria haver explicat el motiu polític d’aquestes barreres de mines (el Marroc les va col·locar per impedir el retorn dels saharauis al seu país), però el sagal és massa guai i massa llest per fer-ho.       

STOLEN GIRL (2025)

 

2025. USA, Itàlia. Director: James Kent. 110 min. Color. 

Kate Beckinsale (Maureen), Scott Eastwood (Robeson).

Ai, Kate

Maureen, americana divorciada d’un sirià, veu amb horror, però no pas amb total sorpresa, com el seu exmarit se li enduu la filla mútua, Amina, de quatre anys, cap al seu país. No és pas un segrest, li informen les autoritats americanes, perquè és el pare. Maureen, abatuda però incansable, trigarà vuit anys a tornar a veure la seva filla, però el retrobament no serà tan feliç com ella preveia.

Enmig d’aquest llarg periple, i com caigut del cel, apareix un home, Robeson, exmarine, que es dedica justament a recuperar nens “segrestats” per pares estrangers. No li ofereix pas anar a buscar Amina, de moment introbable, sinó una feina, perquè una presència femenina és necessària en aquest perillós ofici. Maureen, llaviplena, ulltensada i torrefactada (ai, Kate Beckinsale, que bufona que eres abans!) accepta i, a part de viure emocions fortes a Mèxic i altres contrades, aprofita l’ocasió per rebolcar-se entre els llençols amb el briós exmarine (Scott, fill de Clint, sempre natural i competent).

  La pel·lícula, modesta però dirigida amb prou solvència, té un bon gir argumental (la CIA treu el nas per tot arreu), però al tram final, suposadament de gran desbordament emocional (la filla, feliç al Líban, no vol tornar amb la mare), resulta difícil de veure perquè l’actriu protagonista naufraga en els primers plans (ai, Kate, que bufona que eres abans!).  

ALL IS LOST

 

HERETIC (2024)

 

2024. USA (A24). Guió i direcció: Scott Beck, Bryan Woods. 111 m. Col. (8 nov)

Fotografia: Chung Chung-hoon. Música: Chris Bacon.  

Hugh Grant (Mr. Reed), Chloe East (Sister Paxton), Sophie Thatcher (Sister Barnes), Topher Grace (Elder Kennedy).

L’ateu perillós

La conclusió que s’extreu després de veure aquesta pel·lícula és evident: l’ateisme és perillosíssim. No em refereixo, és clar, a l’ateisme distret d’aquelles persones que, al llarg de la seva vida, pensen dos minuts com a màxim en l’existència de Déu, la salvació de l’ànima, el sentit de la vida o el grau de veritat que conté cada religió. No, parlo d’aquells individus que, fascinats pels afers religiosos, indaguen a fons cada fe, en descobreixen les fissures o les impostures, i conclouen, irats, que les religions són només armes de control social; arribats a aquest punt, l’individu, pertorbat per aquesta revelació, perd tota brúixola moral –“Sense Déu, tot està permès”-  i és capaç de qualsevol atrocitat.   

WHIRLPOOL (1950)

 

1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener)

Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy Endore (1946) Fotografia: Arthur C. Miller. Música: David Raksin.  

Gene Tierney (Ann Sutton), Richard Conte (Dr. William Sutton), Jose Ferrer (Mr. Korvo), Charles Bickford (Lt. James Colton), Barbara O’Neil (Theresa Randolph).

Títols: Le Mystérieux Docteur Korvo; Il segreto di una donna; Vorágine.

El psicoanalista estúpid

Ann Sutton, de petita, es va iniciar en el món dels robatoris perquè el seu pare, tot i ser ric, no li donava diners per comprar res. Anys més tard, casada amb un prometedor psicoanalista, Ann desenvolupa una cleptomania aguda perquè el seu marit, el doctor Sutton, la persuadeix de viure amb mitjans escassos -sense fer ús dels diners propis-  i, per tant, tampoc no pot comprar res. Un marit ben ximple, francament. Així doncs, Ann Sutton es dedica a furtar petits objectes de gran valor en grans magatzems, com una agulla de pit en forma de sirena que val 300 dòlars. Fatalment, l’enxampen. ¡Ah, quin moment més incòmode per a l’espectador veure Gene Tierney, tan bella i distingida, interceptada per lladregota!

La rescata del mal moment un cavaller de cognom estrany que casualment passava per allà, Mr. Korvo. De fet, no és un cavaller, és un tipus espavilat, que exerceix de psicòleg sense títol, que domina la hipnosi i que sap enamorar les dames de la bona societat per treure’ls els diners. Mr. Korvo, ara, justament té problemes amb una dona, Theresa Randolph, i es troba contra les cordes. L’aparició d’Ann Sutton és realment oportuna per a Korvo, que hàbilment ho prepara tot perquè sembli que hi hagi una relació sentimental entre ells i que Ann, per gelosia, hagi matat Theresa Randolph. Campió de la hipnosi, Korvo dirigeix els passos d’Anne fins al mateix cadàver de Theresa mentre ell, en una coartada perfecta, jeu hospitalitzat.  

La policia engarjola la pobra Ann Sutton i avisa el marit. I què fa el perspicaç psicoanalista? Doncs ser menys perspicaç que mai. Dolgut perquè creu que Ann era l’amant de Korvo, de seguida es retira ofès. En aquest moment, Ann Sutton es rebel·la i deixa anar un monòleg memorable: “Run away from the truth, as you have ever since you married me. You made me play-act. I had to pretend I was happy when I was sick and miserable. Headaches, I couldn’t sleep. Afraid to tell you, afraid to lose your wonderful love. Locked away in the characterisation of a serene and devoted wife.”

Encara que l’argument sigui rebuscat i força inversemblant, aquest és un film molt convincent, per la bona direcció d’Otto Preminger i per les magnífiques prestacions de Gene Tierney, Jose Ferrer i Charles Bickford (sofert policia vidu de fa poc), que fan oblidar la grisor de Richard Conte. El guió, a més, té estil i gràcia. Com a exemple, anotem aquesta peculiar reflexió de Korvo sobre les dones que enganyen els seus marits: “Personally, I have nothing against women betraying their husbands. Even our government is against monopoly.”

DANGEROUS CROSSING (1953)

1953. USA (Fox). Director: Joseph M. Newman. 75 minuts. B/N (7 d’agost)  

Guió: Leo Townsend. Obra de ràdio: “Cabin B-13”, de John Dickson Carr (1943).  

Fotografia: Joseph LaShelle. 

Michael Rennie (Dr. Paul Manning), Jeanne Crain (Ruth Stanton Bowman).