Conte: Daniel

 

DANIEL

En Daniel se sentia bé vivint a l’estranger, allunyat de la família i dels antics amics, voltant pel món com un albatros. A la multinacional on treballava era altament valorat: en Daniel no tenia horaris, no tenia lligams, no tenia mai un no per anar, el dia que fos, a l’hora que fos, durant el temps que calgués, al Canadà, al Brasil, a Corea, Nova Zelanda, Egipte… Viatjar l’entusiasmava, volar el fascinava. El menjar exòtic no l’espantava. Tenia un estómac d’acer inoxidable

De tant en tant, és clar, li arribaven notícies de casa. La família, el clan de proporcions bíbliques al qual pertanyia, estava en constant moviment. En general s’expandia amb naixements i casaments, però també hi havia, de tant en tant, alguna defunció. En Daniel enviava felicitacions o condols, segons el cas, però rarament es presentava a cap cerimònia. El món no podia funcionar si ell no era al peu del canó a totes hores, assessorant i decidint, contractant i fulminant. “M’estic convertint en un personatge llegendari”, pensava en Daniel sobre la seva pròpia figura en moments feliços dalt d’un avió, sobrevolant els núvols, satisfet de dur una vida tan plena i satisfactòria.

Quan es va morir el seu pare, no va tenir més remei que tornar a casa. En Daniel no sentia gran cosa per aquell home, a penes entrevist els darrers quinze anys, però un pare era un pare i calia assistir a l’enterrament.

El van rebre amb l’afecte habitual, però amb menys entusiasme. Tenint en compte la situació, era impensable una enèsima rebuda de fill pròdig. Però li va doldre una mica. Va analitzar a fons les mirades de les seves quatre germanes, totes més grans que ell, per descobrir-hi algun rastre de ressentiment, però no n’hi va trobar. Certa indiferència, sí, i li va doldre. Per refer la seva popularitat i perquè era de justícia -elles s’havien ocupat de tot al llarg de molts anys i ell, sempre absent, no havia fet res- en Daniel va optar per ser generós. Es va proveir d’un bon feix de bitllets de 100 euros i l’endemà de l’enterrament, en va repartir a dojo. “Per les molèsties”, “per compensar la meva absència”, “per les despeses adicionals”, “perquè em perdoneu una mica”, etcètera, deia mentre entregava els sobres amb bitllets a les seves germanes. La llegenda del tiet cosmopolita es va propulsar en la imaginació dels onze nebots i nebodes. El van veure en hotels sumptuosos, en pistes d’esquí enmig del desert, en platges caribenyes de sorra blanca, conduint descapotables a la costa de Califòrnia, analitzant grans de cafè en altiplans remots de Colòmbia…

Tot plegat li van presentar una noia, d’uns trenta anys, una mica més jove que ell. “M’han parat una trampa”, va pensar en Daniel de seguida. La noia, arquitecta, era agradable i intel·ligent, però no semblava especialment motivada. Aviat va quedar clar que la química entre ells era nul·la. Amb llargs silencis es va acabar la passejada organitzada per les germanes.

Al darrer moment, abans d’anar a l’aeroport, en Daniel, ferit en el seu orgull per la poca motivació de l’arquitecta, va preguntar a la seva germana petita, amb qui tenia més confiança, què havia dit la noia d’ell. “Res de l’altre món”, va dir la germana, mirant al terra. “No passa res, m’ho pots dir, estic acostumat a la veritat. El món dels negocis és brutal”, va dir ell. “Doncs si ho vols saber… però no t’agradarà. Va dir que et veia passadot, en tots els sentits”. “En tots els sentits?”, va repetir ell.

A dalt de l’avió, en ple vol nocturn cap a Boston, en Daniel es va sorprendre quan va veure la seva cara reflectida a la finestreta. Hi havia un deix de fàstic existencial que no li havia detectat mai. Necessitava oblidar aquells dies horribles i tornar a la vida feliç de sempre.

A Boston en Daniel de seguida es va posar en contacte amb el servei habitual. Desitjava tant que la Christine estigués disponible! Sí, ho estava, i arribaria en menys d’una hora. Un whisky el va posar a to mentre contemplava satisfet l’incomparable skyline de la ciutat. Van trucar a la porta. Era la Christine, o més aviat una versió cansada de la Christine. “Some other day”, es va excusar ell. “OK”, va dir la Christine, i se’n va anar.

                                         

                                                         Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Xesca

 

XESCA

A les acaballes d’una festa familiar celebrada a l’aire lliure, a començaments de juliol, la pobra Xesca, tan atlètica i alegre ella, va observar les seves dues nebodes preferides conversant en el racó més apartat i ombrívol del parc de les Set Fonts. La Xesca, sempre disposada a gastar una broma, va agafar la pistola d’aigua del més menut del nombrós clan i es va acostar a la torre on les dues nebodes, d’uns vint anys, es feien confidències. Mentre ascendia ran de paret per l’escala de pedra en espiral, la Xesca va escoltar algunes paraules, després frases senceres… Parlaven d’ella.

-No sé de què t’estranyes: la tieta sempre ha sigut molt pesada… És la seva manera de ser.

-Sí, ja ho entenc, no hi pot fer res, suposo. Però per què no pot relaxar-se una mica? S’ha de ficar sempre amb mi? Tot el dia m’ha de preguntar si surto amb aquest o amb l’altre? Què faig o què deixo de fer? Et juro que m’agradaria tapar-li la boca amb ciment.

-Jo també. Però suposo que ser tieta és això. Com que no té vida pròpia, doncs alguna cosa ha de fer…

-Podria anar-se’n a Austràlia una temporada…

-Ha, ha, ha… No els hi vulguis tant mal, als australians…

La Xesca va perdre l’esperit atlètic i l’alegria vital en aquell precís moment. Va baixar de puntetes el tram d’escala que havia pujat, es va fondre amb la vegetació, va allargar el braç per agafar la seva bossa i va fugir cap a l’aparcament. Una germana la va veure des del prat de la tirolina i li va fer un crit:

-Ja marxes?

-He de fer una cosa per demà. Ara m’ha vingut al cap! Adéu!

Va pujar al cotxe i va engegar sense cordar-se el cinturó de seguretat, cosa que no feia mai. Volia ser lluny, desaparèixer, pensar, reflexionar sobre la seva vida, autocompadir-se fins a la matinada…

Va aturar-se a Sant Marc. La gent que hi havia anat a passar la tarda ja es retirava. Els nens i els gossos pujaven als cotxes. Més enllà, entre els arbres, hi havia parelles abraçades a l’herba. La Xesca es va quedar dreta davant de l’ermita, contemplant la Plana, que el capvespre anava esborrant. “Necessito fumar”, es va dir, i va rescatar, de l’interior de la seva bossa, el cigarret que sempre duia per casos d’emergència. Feia cinc anys que havia deixat de fumar, però de tant en tant, en moments de crisi, en necessitava un. Va lamentar no tenir-ne més.

Dreta contra el món que s’ennegria, la Xesca va recordar el passat, tot el que havia fet per les seves nebodes al llarg dels anys: els diners que els havia donat, els regals que els havia fet (el seu era sempre el regal més espectacular de cada aniversari), la roba que els havia comprat, els llibres i les pel·lícules que els havia deixat… Era la tieta jove, alegre, generosa, indispensable. Així es veia ella i així es pensava que tothom la veia.

Va llençar la punta de cigarret rost avall. Tan de bo aquell cigarret encengués el sotabosc i cremés el món sencer.

Va somriure. Que n’era de ximple. ¿No sabia que no existeix un afecte menys recíproc que el que uneix les diverses generacions d’una família? ¿No sabia que el fet que ella adorés les seves nebodes no significava pas que les nebodes l’haguessin d’adorar a ella? No sabia que els joves són egoistes i només pensen en ells? Aviat faria cinquanta anys: ¿no se suposava que ja havia de tenir certs coneixements sobre la condició humana?

El somriure se li va tornar amarg als llavis. La Xesca s’havia pensat sempre que ella era especial. Una tieta única, rica i cultivada, atlètica i jovial, capaç de sintonitzar amb les noves generacions per l’absència del desgast quotidià que pateix la gent amb fills. Es va mirar la brusa, multicolor, amb gargots, tan juvenil; i es va palpar la cara, clivellada per l’edat i les caminades al sol. Es va sentir ridícula.

Va baixar a la Plana i va parar a la primera gasolinera per comprar tabac.

Quinze anys més tard, la família va anar a l’enterrament de la Xesca, la tieta soltera. El dolor va ser gran i tothom va recordar la seva alegria i generositat. Va ser impossible, però, no fer esment del canvi que havia sofert des de feia més d’una dècada. La seva absència a moltes festes del clan, el seu mutisme quan hi assistia, la seva ferotge addicció al tabac, que tothom li havia recriminat i que l’havia acabat matant…

Les dues nebodes van sentir realment la mort de la seva tieta i van vessar no poques llàgrimes recordant els colossals regals que n’havien rebut durant la infantesa i l’adolescència. No en van parlar prou, però, com per aprofundir en el canvi dràstic que havia sofert la Xesca quinze anys enrere i treure’n alguna conclusió. No hi havien pensat mai gaire. Aquest era l’únic motiu: falta d’interès en el tema.

Sortint del cementiri, abans d’entrar en els respectius cotxes amb els respectius marits i els respectius fills, van intercanviar un parell de frases:

-Era una mica estranya, la tieta.

-Sí, és que no és bo viure sol.

                                             

                                                       Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Canícula

 

CANÍCULA

El gos xisclava, udolava, plorava, grinyolava. Era una nit canicular. De sobte, una bala supersònica -o gairebé- va travessar aquella massa immensa d’aire càlid i feixuc, i va alleugerir, en un instant, tot el malestar de l’animal. Un acte caritatiu, va pensar, amb tota certesa, la persona que havia disparat l’arma. Un silenci sobtat, puntejat de misteri i d’horror, va emergir en aquella vall enclotada, un sector aïllat d’una urbanització que s’havia quedat a mig fer, ja feia quatre dècades.

Un crit ofegat va certificar la mort del gos. “Qui sou? Qui s’amaga darrera una finestra? Qui ha matat el meu gosset? Pinky, Pinky! Criminals, assassins... Tots us heu ajuntat per cometre aquest crim. Us he estat observant. Heu conspirat contra mi i contra en Pinky. Sou dolents, intolerants, ignorants, estúpids! El meu gosset valia més que tots vosaltres plegats. Ell era la Vida, vosaltres sou la Mort. Vells fastigosos, octogenaris, nonagenaris, vampirs que xucleu la vida dels altres per allargar la vostra. Vells decrèpits, escopiré sobre la vostra tomba....”

Va continuar per l’estil, durant una bona estona, fins que va callar. Era una dona de mitjana edat, aparentment soltera. Jo a penes la coneixia, perquè feia només quinze dies que m’havia instal·lat a la urbanització. M’havia sorprès, d’entrada, l’edat avançada de gairebé tota la gent que hi vivia. Els avis, a tot el país, abandonaven les ciutats, massa poblades i perilloses. No m’havien sorprès les acusacions de la dona. Viure entre vells pot alterar l’equilibri emocional.

A poc a poc, les siluetes encorbades que havien aparegut a totes les finestres es van anar retirant. L’espectacle s’havia acabat. Jo vaig desar el meu rifle M-40 amb mira telescòpica i vaig tornar al llit. Per fi vaig poder dormir amb tranquil·litat.

                                                       Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: El tabú

 

EL TABÚ

En Biel es va aturar i va fer un esbós de plor en el darrer instant, just abans d’entrar a classe, però es va refer i va continuar endavant, conscient que era el que tocava fer. Sabia que no hi havia alternativa. Els seus dies a casa els avis s’havien acabat. Els avis havien passat a millor vida, o a pitjor vida, qui sap, el tema era confús.

La mare, Abril, va dir un darrer adéu al seu fill, i observant la canalleta que ja omplia aquella aula de P3, va experimentar una esgarrifança. Va mirar la mestra, va obrir la boca com per dir alguna cosa, però es va reprimir. El tabú era allà, com una papallona multicolor que voleia incansable al nostre voltant, omnipresent.

L’Abril va sortir de l’escola i es va refugiar al cotxe. Abans d’engegar-lo, però, va fer una trucada.

“Bé, bé, molt tranquil·let”, va dir a la seva germana -més gran, però sense fills-, que havia exigit notícies immediates sobre el primer dia d’en Biel a l’escola.

“Bé, bé, molt tranquil·let”, va dir l’Abril deu minuts més tard als companys de l’oficina, molt menys interessats en el tema.

“Bé, bé, molt tranquil·let”, va dir al seu marit, Octavi, hores més tard, per videoconferència, perquè l’Octavi, de professió informàtic errant, ara passava tres mesos a Taiwan. Encara era allà el tabú, en forma de papallona voleiadora, exhibint incansablement la seva vitalitat multicolor. L’Abril i l’Octavi van tenir una conversa agradable, lleugera, banal.

Va ser un vespre com qualsevol altre. En Biel va jugar sorollosament amb les seves coses al terra del menjador i va sopar amb la gana habitual. A les nou ja era al llit, i es va adormir com sempre, de seguida. A les onze hi va anar la mare i també es va adormir de seguida.

A les dues, però, l’Abril es va despertar de cop. Havia tornat a veure, en somnis, la classe de P3, i havia experimentat, de nou, l’esgarrifança. El tabú, a aquelles hores de la nit, descansava en algun racó obscur, plegat d’ales.

“En Biel és l’únic nen català de la classe, l’únic, l’únic, l’únic...” va exclamar. “Déu meu, què ens ha passat, en aquest país?”

Com que sentim una gran simpatia per la nostra protagonista, no reproduirem pas exactament totes les paraules dites en aquells moments de ràbia i desesperació, però tampoc no amagarem que el ressentiment cap als seus companys i companyes de generació va desfermar un allau de dures acusacions. “Covards, covards, tot morirà per culpa vostra... Com voleu que en Biel, ell solet, catalanitzi tota la classe?” L’Abril, amb crits apagats, va maleir els gossos i els gossets, els gats i els gatets, els viatges i els viatgets, l’hedonisme estèril i la covardia extrema que fulminaria per sempre la llengua catalana, tan àrduament conservada per les generacions anteriors.

Després de la tempesta, ve la calma i, en les millors persones, amb la calma arriba el penediment pels excessos comesos. L’Abril va demanar perdó a Déu per les bestieses que havia dit i Déu -hem de suposar- li va respondre que, a vegades, desfogar-se una mica és bo per a l’esperit.

En qualsevol cas, l’Abril va dormir com un soc la resta de la nit. A l’alba, abans que sonés el despertador, el tabú ja papallonejava per l’habitació.

                                                            Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Gos al sender

 

GOS AL SENDER

Un gos enorme, ferotge, amb la boca escumejant, es va plantar de sobte al mig del camí. En realitat, es tractava d’un sender estretíssim, vorejat d’espessa vegetació a banda i banda. Les pluges constants de la primavera havien convertit aquell agradable bosquet en una selva tropical. El gos no es movia, el gos mirava fixament, el gos acumulava escuma. Ell, R.J., el primer de la fila, s’havia aturat a l’instant, però al seu darrera, un dels altres quatre ja havia dit allò de “com si res, com si res, avançant amb confiança”. Va reconèixer aquella veu. El “tertulià” li deien: ho sabia tot.

Però ell, R.J., el primer de la fila, no confiava en els animals. Totes les experiències traumàtiques amb bestioles viscudes al llarg de trenta-cinc anys van emergir de la seva capsa de records cerebral i van iniciar una dolorosa dansa circular a l’aire, al seu voltant: un poni l’havia descavalcat, una oca l’havia mossegat, un gat l’havia fet saltar pels aires (anant en bicicleta), els mosquits l’havien crucificat cada estiu infantil a Roses, una vaca l’havia empaitat, un porc senglar descontrolat l’havia obligat a ortigar-se fora mida, uns pardals infames s’havien menjat els seus espaguetis en un restaurant de Lió a l’aire lliure...

“Vinga, que se’ns hi farà tard, endavant, endavant”, va dir, al cap de pocs segons, l’inevitable “tertulià”. Ell, R.J., tenia la mà dreta permanentment alçada, exercint de prudent explorador. No apareixia ningú al darrera del gos, cap cara rústica dient allò de “no fa res, aquest gos, és molt tranquil, no fa res, vine, Txusqui, vine cap aquí”. Però no arribava cap amo del suposat Txusqui. El temps passava però al gos no li importava. Semblava viure més en l’espai que en el temps, i el seu espai definitiu era aquell, al mig del sender, ben fermes les potes, ben altiva la mirada, ben bavosa la boca.

“Mira, tertulià, si tan clar ho veus, passa tu al davant”, va dir ell, R.J., finalment, cansat d’escoltar l’home que ho sabia tot. Els altres tres, callats com morts, havien deixat d’emetre temporalment tot signe d’existència.

L’escena següent, de tan terrible, no pot ser descrita. El “tertulià”, destrossat, va ser traslladat in extremis a l’hospital. S’hi va passar sis mesos. R.J. no el va anar veure mai, perquè li semblava impossible no dir, amb paraules o amb la mirada, la frase inevitable: “Jo ja t’ho deia”.

                                                              Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Floyd

 

FLOYD

Evidentment, en Pau Morell no volia ser un home del passat. Estava al dia, cap jovenet no li havia d’explicar res en qüestions tecnològiques, participava a totes les xarxes socials que li pertocaven per edat, tenia les opinions correctes sobre qualsevol tema... El món canviava, el món evolucionava, i era absurd aferrar-se o sentir nostàlgia per allò que ja no era ni tornaria a ser. Si les dones ara totes volien fer coses d’homes -o, més ben dit, d’homenots- doncs endavant. Els vells esquemes s’havien capgirat i calia acceptar-ho, potser no amb eufòria, però sí amb una amable cordialitat.

Però, és clar, tot tenia límits.

Un cop de puny terrorífic va impactar en plena galta i la caiguda va ser fulminant. Gotes de sang van tacar el ring. En Pau Morell es va posar les mans al cap esfereït. Tots els esforços que havia fet durant mitja hora per aparentar la més absoluta normalitat -com si anés a veure un partit de tennis!- van desaparèixer en aquell moment. La seva cara, absolutament descomposta, transmetia un horror complet.

Natàlia, la seva filla, amant del pugilisme, que jeia demacrada i mig grogui al ring, va percebre nebulosament el seu pare, convertit en una rèplica del quadre El crit d’Edvard Munch.

-No passa res, papa, estic bé, estic bé....

-Ah.

-Cap problema.

-Ah.

Devia ser cert, perquè la Natàlia es va posar dreta amb una inesperada rapidesa i agilitat. No es podia negar que la noia tenia caràcter, coratge, i un formidable esperit pugilístic. Amb ganes ja es disposava a atonyinar la rival, o més probablement, a ser atonyinada de nou, però l’àrbitre va decidir que ja n’hi havia prou.

Tornant a casa amb cotxe en Pau Morell, silenciós perquè no sabia què dir, contemplava de reüll la seva filla, que menjava sorollosament patates xips mentre enviava fotos del combat per les xarxes.

-Fa venir gana, la boxa -va dir la noia, ben feliç.

-Ja ho veig -va dir ell.

Hores més tard, en el precís moment en què la Natàlia travessava el menjador en direcció a la cuina, en Pau Morell va dir:

-Seu un moment, Natàlia, que hem de parlar.

La Natàlia no es va aturar, però quan va tornar de la cuina amb un entrepà tan llarg com rudimentari -sense tomàquet, amb el pernil penjant- es va asseure al sofà. Abans de començar a parlar, en Pau Morell, vidu des de feia una dècada, va mirar la seva filla als ulls.

-Natàlia, jo crec que, a vegades, està molt bé provar coses noves, però també s’ha de saber estar alerta i tenir la intel·li...

-Passo -va dir la noia, amb la boca mig plena.

Així doncs, en Pau Morell, immòbil, es va quedar amb la paraula “intel·ligència” desfeta a la boca. L’angoixa, llavors, va retornar, bombejada des del pou dels horrors que preveia. La Natàlia, tossuda i arrauxada, no deixaria mai la boxa, com no havia deixat el violí fins que el va destrossar llançant-lo al carrer des del balcó, però ara no seria un objecte sinó ella, ella com a objecte, qui acabaria destrossada damunt la lona de qualsevol ring.

Durant els tres anys següents en Pau Morell, de tant en tant, encara somiava que la seva filla, en una versió més esvelta i menys masegada que l’actual, tocava magistralment el violí en una sala de concerts, formant part d’un quartet de corda, i ell, a la segona fila, agonitzava de tant orgullós i feliç que se sentia. Sí, agonitzava. En Pau Morell sempre moria en els seus somnis, fossin bons o dolents. Cap sorpresa, doncs, es va endur el dia que es va morir de veritat. Cert alliberament va experimentar, això sí.

La Natàlia va llençar les seves cendres a les fosques aigües del riu que passava no gaire lluny de casa. Lentament es va allunyar i es va dispersar, el polsós Pau Morell. La Natàlia, certament emocionada, va dir: “Digues adéu a l’avi, Floyd”.

El gos no va dir res.

                                                      Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Soler-Raïm i Karin

 

SOLER-RAÏM I KARIN

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan en Soler-Raïm, sempre tan ridícul i paperina, ens va dir que havia començat a estudiar suec perquè quan la Karin tornés al poble l’estiu vinent, a passar la setmana de rigor amb els seus cosins Pla Svensson, i ell se la trobés casualment a la piscina, a la plaça o a la Font dels Frares, la deixaria bocabadada. “En oändlig sommar med Karin är allt jag vill”, ens va anunciar que li diria. Ningú no li va preguntar què significava allò, però en Soler-Raïm, vanitós de mena, no es va poder estar de fer-nos la traducció: “Un infinit estiu amb la Karin és tot el que desitjo”. El vam xiular i el vam apedregar -amb grava, que consti- com es mereixia.

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres l’estiu vinent quan en Soler-Raïm, l’especialista local en llengües escandinaves, es va acostar tremolós a la Karin a la Font dels Frares i, quequejant més el que Rei dels Quecs, li va engaltar tres frases seguides en suec. La Karin, que aquell estiu havia tornat convertida en una nòrdica ufanosa i llustrosa, es va mirar aquell escanyolit especimen local amb cara de no entendre res -l’accent devia ser espantós!- i, per simple educació, li va dir en català: “Molt bé, Soler-Raïm, continua així.” El va facturar amb uns copets a l’espatlla, com una mestra de P3 al nen prodigi de la classe, i va tornar amb els seus cosins Pla Svensson i altres mitjamerdes de la Urbanització Gos de Fang.

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan vam veure passar en Soler-Raïm amb dues maletes, caminant desballestat cap a la parada de l’autocar, sense alè, amb una cosa al cap realment ridícula, una mena de gorra amb orelleres de color de gos quan fuig. “No agafis una calipàndria, sagal”, li vam dir, “que fa molta fresca allà dalt!”. Se n’anava a Estocolm, semblava, per fer-hi de professor adjunt de llengües romàniques. En Soler-Raïm, il·lús sideral, havia confessat a un amic d’un veí d’un amic nostre que tenia grans esperances amb la Karin. S’hi havia cartejat, es veu, i ella, amb la clàssica educació escandinava que no significa res, li havia dit que es moria de ganes de veure’l. Patètic en Soler-Raïm, realment.

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan vam veure en Soler-Raïm tornar de Suècia amb la cua entre cames, derrotat, separat, divorciat, arruïnat. “Aquesta mena de coses no funcionen mai”, havíem comentat els darrers vint anys. “Tard o d’hora tot peta, allà dalt són com són i aquí som com som”; “Si te’n vas a Arbúcies, ja és un altre món, imagina’t a les quintes vambes”. Dit i fet, érem tots allà quan l’il·lustre sagal, cap pelat i tot ossos, va baixar de l’autocar com una ànima en pena. Alguna rialleta inevitable se’ns va escapar i ell, orgullós de mena com sempre, se’ns va acostar amb mala cara. “Ens pots parlar en suec, si vols, que aquí ara ho entenem tot”, li vam dir. “Malparits!”, ens va dir només, i va girar cua. El vam xiular i el vam apedregar -amb grava, que consti- com es mereixia.

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan vam saber que algú, a les boscúries que hi ha un tros enllà de la Font dels Frares, s’havia volat el cap amb l’escopeta. “Aquest només pot ser en Soler-Raïm”, vam dir nosaltres, “se’l veia pansit i decandit últimament, fet un nyap.” “D’això se’n diu tancar el cercle”, vam afegir, “perquè ha volgut morir com un suec, beneit com és, impostor entre els impostors, perquè els suecs es moren així, pam!, asseguts contra un arbre i l’escopeta a la boca; aquí això no ho fem pas, aquí ens pengem amb una corda, que és més net i ventilat.” Després va resultar que no era en Soler-Raïm, el suïcida, sinó un desgraciat de qui sap on. Coses que passen.

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres perquè s’ha de reconèixer que el sagalet tenia la seva gràcia. Amb un Opel d’impressió, havia arribat al poble la Karin, que semblava la Reina de Suècia, només li faltava la corona, amb quatre patges, que devien ser els seus quatre fills, tots molt escandinaus excepte el petit, sec i escanyolit, Soler-Raïm pur i dur. L’amic d’un veí d’un amic nostre ens havia dit no sé què de reconciliació i que l’il·lustre sagal tornava a Suècia, però aquestes coses a nosaltres no ens fan ni fred ni calor. “Dos dies i ja el veiem aquí de quatre grapes”, vam dir per dir. I llavors, quan vam veure l’Opel que se n’anava, amb el Soler-Raïm a dins, sense ni dir adéu -l’orgull el mata- el sagalet abaixa la finestreta, ens apunta amb el dit i diu: “Mira, els malparits!”

                                                    Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Set tovalloles

 

SET TOVALLOLES

Vam aparcar a peu de carretera i vam baixar, per una escala certament perillosa, amb esgraons esquerdats i de mides diverses, fins a la cala, que s’anunciava com a paradisíaca. Hi havia més gent, potser una dotzena de persones, i ens vam sentir decebuts, perquè esperàvem estar sols. Un parell de gossos, desfermats, corrien amunt i avall. Nosaltres, que érem set, ens vam quedar palplantats amb la tovallola a la mà, indecisos. “¿I si ens n’anem cap a una altra banda?”, vaig proposar jo. “No, ara ja som aquí”, va dir en Prats, i els altres cinc van fer que sí amb el cap.

Vam deixar a la sorra set tovalloles multicolors i ens vam acostar a l’aigua. “Fredíssima”, va dir en Broc, retirant poruc el peu de l’aigua. “Refrescant”, va sentenciar en Prats, entrant al mar amb decisió. Tots el vam seguir. “Nedaré fins a la boia”, va anunciar en Costa, i amb un crol poderós es va perdre pel mar escumejant. “Jo no me’n fiaria gaire, d’aquestes onades”, va comentar en Prats, fi observador de l’entorn. Tenia raó, com sempre, perquè ja no vam tornar a veure en Costa. “Alguna cosa m’ha picat al peu”, va dir en Ravell llagrimejant, “quina picor, se’m va estenent…”

No li vam fer gaire cas, però, perquè reclamava més atenció en Broc. Fredolic, havia intentat tornar a la zona de les tovalloles i ara corria per la sorra en estat de pànic, perseguit per aquells dos gossos, tan enormes i ferotges. Una carnisseria era imminent. No la vam voler veure, i girant-nos de nou cap al cap mar vam dedicar-nos a contemplar les onades arrissades, cobertes de llum daurada, que s’allargaven fins a l’horitzó. El cos d’en Ravell, panxa enlaire, granellut i a la deriva, va passar breument per davant nostre.

Ens vam comptar, ara érem quatre. Ens vam quedar hores a dins de l’aigua, esperant que la platja es buidés de gent i, sobretot, de gossos. El solm finalment, va baixar. Les ombres dels pins inclinats ratllaven pictòricament la cala. Estàvem enfredorits. Tremolant de cap a peus ens vam embolicar amb la tovallola. “Jo me’n vaig, no espero ni un segon més”, va proclamar en Blanch, sempre impetuós. Va tirar pineda amunt, pel dret, no pas per les escales. Era fosc i aviat el vam perdre de vista. Uns minuts més tard es va sentir un xiscle de pneumàtics, un crit apagat, altres veus, “Caminem una mica per la platja, ens provarà”, va dir en Prats. La cala era petita i tancada per un rocam immens. Hi havia, però, un pas estret entre les roques, esgraonat, de fàcil accés, i aviat vam posar el peu en una segona cala, força similar a l’anterior. “Tinc ganes d’explorar una mica”, va dir en Quintà, i es va allunyar mig corrent platja enllà. Aviat la penombra crepuscular el va fer invisible.

En Prats i jo vam tornar a la primera cala i, per aquells esgraons perillosos, vam anar pujant fins a la carretera.

-Ha sigut un dia ben estrany -vaig dir jo.

-La vida, en general, és estranya. Tot comença i acaba -va fer ell, amb el seu estil habitual, sec i ple de sentit comú.

Vam arribar al cotxe. Ell tenia les claus.

-Me l’emporto -va dir en Prats.

I se’l va emportar. Els fars del cotxe, poderosíssims, van enfocar durant un instant els pins inclinats. Després es va fer fosc de cop, més fosc que mai.

La nit, caminant a peu per la carretera, prometia ser molt llarga, però aviat va aparèixer, a l’horitzó, la primera llum del dia.

-Bon dia -em va dir algú al meu darrera.

-Bon dia -vaig dir jo.

Era la Coixa, veïna meva, psicòloga de professió segons vaig pensar en aquells precís instant. Ella coixejava, és clar, i vaig afluixar una mica el pas.

-Tinc xocolata -em va dir amb inesperada simpatia.

-Ah, gràcies. Realment tinc gana.

-Les experiències traumàtiques fan venir gana -va comentar ella, mentre m’allargava una rajola de xocolata.

-Però jo no diria pas que he tingut una experiència traumàtica. De fet, estic acostumat a aquest tipus de dies. Els antics amics es presenten, fem alguna cosa junts i, fatalment, van desapareixent. I jo, no sé com dir-ho, ho lamento però no del tot. En realitat, diria que ja m’està bé, que desapareguin. ¿És trist pensar això?

-No ho sé. No té gaire importància. Res no té gaire importància, en definitiva. El repartiment és completament aleatori. O gairebé del tot.

-El repartiment? -vaig preguntar- Què vol dir el repartiment?

-El repartiment és important.

-Ah.

Em va oferir un tros més de xocolata. La Coixa pràcticament ja no coixejava. Caminàvem com marxadors atlètics. El dia s’anava fent clar. La conversa s’havia apagat.

-Aquí tinc el cotxe -va dir tot plegat.

Em va costar veure’l, camuflat com estava enmig de la vegetació.

-Si em pot ajudar a apartar aquestes branques… -em va demanar.

Vaig apartar branques i vaig empènyer el cotxe, mig atrapat en un bassal de fang,

-Gràcies, molt amable -va exclamar la Coixa, mentre premia gas a fons i s’allunyava carretera avall.

-Però, i jo? -vaig preguntar massa tard, quan el cotxe ja ni es veia.

Palpantat i decebut em vaig quedar enmig d’aquell bosquet. I extraviat, a més. On era la carretera? Vaig seguir un caminet prometedor, que feia un suau descens en ziga-zaga entre pins marcats amb una ratlla groga.

Aviat vaig veure el mar, al fons, fabulós, lluent pel sol naixent. Unes escales irregulars em van conduir a una cala petita, perfecta, emmarcada a banda i banda per grans roques. Set tovalloles multicolors, col·locades damunt la sorra, van pertorbar el meu estat d’ànim. Vaig cridar sis noms, els sis noms dels meus antics amics.

En van arribar dos nedant, en Costa i en Ravell. M’hi vaig acostar.

-Com a somni el trobo una mica estrany -vaig confessar.

-No és cap somni, és el més enllà -va replicar en Ravell. En Costa ho va confirmar amb un cop de cap.

-No, és impossible. Ara deuen ser cap a quarts de set del matí. D’aquí poca estona sonarà el despertador. Ho tinc pamat. No m’he mort.

-Has vist la Coixa? -em va preguntar en Costa.

-He vist la Coixa -vaig respondre.

-Doncs ja està.

Tenien raó. Des de fa mesos -o anys o segles, qui sap- que sóc aquí, de cala en cala, sempre amb les set tovalloles a la sorra, amb els antics amics apareixent i desapareixent a l’atzar, com condemnat a aquesta existència, potser per haver estat poc atent en vida.

                                                                Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Al parc

 

AL PARC

Després d’Anys de Submissió, vam decidir unànimement de no admetre més interferències ni més dictats elaborats a les Altes Instàncies. Érem lliures, érem forts, i hissàvem de nou la bandera del Quart Poder. Algú, a la redacció, va treure una ampolla de xampany per celebrar aquest moment únic. Animats, ens vam comptar; feia anys que no ens comptàvem, alarmats per les xifres minvants. Érem set, Set Apòstols disposats a escampar la Bona Nova del Periodisme Retrobat.

La Impactant Notícia, publicada amb esplendor tipogràfic i fotogràfic, va sacsejar les Altes Instàncies. La Indignació va ser general entre els Peixos Grossos, que afirmaven ofesos i/o llagrimosos haver-se sentit atacats des les Files Pròpies. “La Fidelitat a la Veritat és la nostra bandera”, vam publicar nosaltres l’endemà, i ens vam imaginar, tots Set, contemplant la bandera del Quart Poder, a mitja tarda, onejant orgullosa contra el fum immens que emetien les muntanyes flamejants de la Pàtria. Alguns mitjans -pocs, petits- van recollir la Impactant Notícia. La resta va preferir el Silenci.

Després d’Anys de Submissió i de dos dies de Rebel·lió, la Subvenció ens va ser retirada. Vam implorar ajuda al Públic Insubornable. A comptagotes ens van caure quatre cèntims.

Ara, dos de nosaltres, descalços i espellifats, desendollats, amb paper i llapis, encara resistim i fem cada dia un diari de dues pàgines, lliure i rebel, i el venem, a l’ombra dels xiprers, en un racó del Parc dels Matalassos Esventrats.

                                                                    Lluís Vilarrasa Tanyà 

Conte: L'espècie

 

L’ESPÈCIE

Ella se sentia abandonada i tenia ganes de plorar; ell se sentia aclaparat i tenia ganes d’estar sol. Així eren les coses després d’anys de convivència. No eren sentiments perpetus ni ocasionals. Es produïen sovint o no tant sovint, segons les estacions, segons el comportament dels fills, segons els diners que es guanyaven o es deixaven de guanyar.

Un vespre, al bell mig d’una mala setmana, es van asseure al sofà i, tement ell una crisi i ella una fugida, van decidir veure una pel·lícula acabada de comprar: Shenandoah, de l’any 1965, amb James Stewart de protagonista. Era el patriarca vidu d’una família de set fills, a Virgínia, durant la Guerra de Secessió dels Estats Units. L’home, a part de no voler que els seus fills participessin a la guerra, exercia de conseller matrimonial. Una càlida nit, al porxo de la gran casa, explicava al seu futur gendre –un oficial del Sud molt verd en psicologia femenina- com eren les dones. James Stewart li deia que a vegades trobaria la seva dona trista, plorant, deprimida, infeliç, i que en aquests casos no li havia de preguntar mai què li passava, perquè ella no l’hi diria pas. L’únic que havia de fer era abraçar-la, abraçar-la fort. “Ho has entès?”, preguntava James Stewart; “No”, deia el futur nuvi.

Al mateix temps, al pis de dalt, Katharine Ross, la nora de James Stewart, instruïa la filla gran de la casa, la futura esposa de l’oficial, sobre psicologia masculina. Li deia que no sempre havia de voler que el seu marit estigués amb ella, perquè els homes, a vegades, senten que el món els oprimeix, i llavors necessiten estar sols. “Ho has entès?”, preguntava Katharine Ross; “No”, contestava la futura núvia.

Els dos del sofà es van mirar perplexos, somrient. ¿Ah, resultava que ja no eren dues persones amb una complexa personalitat i unes experiències úniques que els havien conduït a ser com eren i a patir com patien, sinó que eren, simplement, una parella que seguia el comportament establert i perfectament estudiat de l’espècie humana?

Era un cop dur a la seva vanitat, però, alhora, era reconfortant. L’excés de psicologia personal ofega la vida.

Més junts, abraçats, van continuar veient la pel·lícula.

                                                                Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: La frase

 

LA FRASE

-M’han cancel·lat -em va dir l’Eusebi Poch.

El crepuscle, ennegrit de forma prematura per un incendi llunyà, presentava un aspecte estrany, amenaçador.

Vaig aguantar alçada la tapa del contenidor per estalviar-li l’esforç. Era el mínim que podia fer per un home cancel·lat. En Poch duia tres bosses, força pesades suposo, perquè li va costar llençar-les al contenidor. Semblava més vell, més fluix. Anava mal afaitat i amb xancletes. Va notar que m’hi fixava.

-Sí, ja ho veus com vaig pel món… -em va dir.

-Ho sento. Ja vaig pensar l’altre dia que feia temps que no et sentia per la ràdio…

-Catapultat.

L’Eusebi Poch va fer el gest de la catapulta amb el dit índex i amb la mirada vaig seguir el seu jo diminut, invisible, volar fins als contenidors.

-Caminem una mica, Fanals, si no t’importa -va dir.

No m’importava gens. De fet, feia dies que passejava a quarts de nou del vespre per aquell barri de la ciutat amb la intenció de trobar-lo.

En Poch es va aturar de seguida.

-No és bo aquest aire. I si ens asseiem?

Allà mateix hi havia un parc de gespa arrossinada. No hi havia cap banc enlloc, però si dues cadires fixades al terra de manera força extravagant.

-Oi que està fumat l’aire? -va dir.

-Sí, cada vegada es nota més…

-Un gran llibre, aquell teu… -va dir de cop

Oh, Déu meu… L’Eusebi Poch realment necessitava la meva simpatia i per això em parlava d’aquell “gran llibre meu”, que inevitablement seria el segon que havia publicat, L’home i la ira, gairebé feia vint anys, perquè segur que no havia ni fullejat cap dels cinc posteriors… Em passava amb tothom, era una condemna. Però, en fi, tampoc era una condemna tan dura. Molt pitjor seria treballar en una mina.

Uns minuts van passar i l’aire, potser per posar-se a to amb la incomoditat d’aquella conversa forçada, va arribar encara més fumat.

-Però cancel·lat, Eusebi, tu, un home tan versat i versàtil com tu, per què? -vaig dir de cop, per anar al gra.

Li va agradar allò de “versat i versàtil”. Em va mirar de manera entranyable, com si tots dos forméssim part d’un club exclusiu, el dels homes de lletres, altius abans, esmicolats ara en el nostre orgull per l’exèrcit d’analfabets intransigents que ho controlaven tot.

-La frase. Vols que et digui la frase que m’ha condemnat?

-Endavant.

-“Una cosa és respectar l’homosexualitat, cosa admirable, i una altra, molt diferent, és promoure-la des de les instàncies públiques”. Aixo vaig dir.

-No puc estar-hi més d’acord.

-Em van dir de tot, però de tot. Ja m’ho esperava i no em vaig immutar. Són idiotes i no m’immuto per res del que diuen. Però el que no m’esperava és que, després, el director de l’emissora em digués que prescindia dels meus serveis… Setze anys, Fanals, setze anys… Després de setze anys de tertulià a la casa, en diferents programes, a qualsevol hora, sempre disponible, un tot terreny, versat i versàtil que dius tu…

-Vas jugar amb foc, algú podria dir…

-Sí, és possible.

Va sospirar i es va quedar en silenci, capcot, contemplant les seves xancletes. Sempre havia sigut un personatge. Un dandi de jove, un cavaller amb perilla més endavant i ara, descavalcat i amb la setantena a la vista, el temptava fer de malencònic intel·lectual apotolat.

-I els fills, què t’han dit?

-M’han dit de tot. De carcamal cap amunt.

-Ja.

El fum ens envoltava i finalment ens va obligar a fugir cap a les respectives cases. Abans de separar-nos, vaig intentar animar-lo.

-Potser només et tenen una temporada a la nevera, Eusebi, com els àrbitres, i aviat et tornen a cridar.

-M’agradaria, Fanals, però al cap de dos minuts em tornarien a expulsar. Ara sóc un kamikaze. Vols escoltar una altra frase?

-Endavant.

-“La democràcia i l’autogovern ens han destruït. Si el tardofranquisme hagués durat vint-i-cinc anys més, ara hi hauria mig milió més de catalans”.

-Tens proves?

-Les tinc.

-No me les diguis. Em deprimiries.

Em vaig quedar una estona mirant-lo mentre s’allunyava carrer avall, lent, com un home d’una altra època, però amb xancletes, com un home actual.

L’Eusebi Poch no va tornar a les tertúlies, però tres mesos més tard, quan es va morir, el van recordar amb boniques paraules.

                                                         Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Darrere el Taj Mahal

 

DARRERE EL TAJ MAHAL

1

Aquell vespre, l’Alfons Cosp va arribar més d’hora que mai a l’assaig de cada dimecres. Necessitava explicar a algú el somni que havia tingut feia dues nits. A la feina no hi havia ànimes sensibles; a casa, la tortugueta ni escoltava ni comprenia.

Va distingir la Nati, avançant lentament pel llarg carrer costerut. Era la persona ideal, va pensar l’Alfons, i a més arribaria sense alè.

-Respira -li va dir quan la va tenir al davant-, que et vull explicar un somni que vaig tenir. Tu que vas fer una mica de psicologia, em diràs que significa.

-Ara mateix?

-És curt.

La Nati va fer que sí amb el cap, resignadament.

-El primer que recordo és que jo baixava d’un autobús i que allà davant hi havia el Taj Mahal. Em vaig quedar impressionat, perquè jo no he anat mai tan lluny. A l’acte, però, vaig pensar que potser aquell no era l’autèntic Taj Mahal. Sempre me l’havia imaginat més gran, més blanc, més lluent. Ho vaig dir als altres: “No ens han estafat? Voleu dir que aquest és Taj Mahal de veritat? No és una còpia barata?” Però els altres ja no hi eren, s’havien esfumat. Vull dir els meus companys de viatge. Érem una vintena, gent de tota mena, ja se sap com són els viatges organitzats. Com s’havien pogut esfumar tan ràpidament?; per què m’havien abandonat sense ni dir-me adéu? Els vaig buscar entre la multitud, però va ser inútil. Corria una mica de boira ran de terra, les cares no es veien bé… Em vaig angoixar molt, perquè jo no suporto viatjar sol a països estranys, exòtics; per això sempre m’apunto a viatges organitzats, i intento enganxar-me a algun grupet, per sentir-me més segur.

-Continua, continua…

-Potser s’han quedat a l’autobús, vaig pensar. Però ja no hi havia cap autobús, ni cap aparcament ni cap carretera enlloc; només gent d’allà, cabres i vaques. Vaig intentar calmar-me i pensar de manera racional. Tenia el Taj Mahal al meu davant, o un simulacre de cert mèrit arquitectònic; en qualsevol cas, era un edifici notable i el més natural era visitar-lo. Quan m’hi acostava, em va semblar que la multitud que anava i venia havia disminuït força. Alçant la mirada cap al Taj Mahal, també em va semblar que s’havia encongit. Ara el veia petit, més groc que blanc, ordinari, potser fins i tot una mica tort, inclinat cap a una banda.

-S’havia convertit en la Torre de Pisa?

-No, no, encara era el Taj Mahal. No em van fer pagar entrada. Em va molestar, perquè hauria protestat, exigint proves que aquell era l’autèntic Taj Mahal. L’interior era espaiós però tristoi. A les parets, hi havia murals enormes de la caça del tigre, però eren una mica descolorits, realment no valien gran cosa. Em vaig quedar una mica encantat mirant aquells murals. Tot plegat, em vaig adonar que ja no hi havia ningú. On era la porta? Em vaig angoixar encara més… Continuo, continuo. Palpant les parets, vaig trobar una porteta. Es va obrir fàcilment. Donava a un passadís llarguíssim, poc il·luminat. No, no facis aquesta cara, no et diré com em sentia. Al final, vaig veure una llum molt clara al fons. Era el món exterior. Hi havia vegetació, molt tons de verd, un sol esclatant. Feia molta calor i vaig començar a tenir set. Se sentien crits i rialles molt a la vora. Tot plegat va aparèixer algú, una mena de criat hindú amb un got a la mà. “Begui, senyor, ja l’esperàvem”, em va dir. “Gràcies, Sighnam”, vaig contestar jo amb tota naturalitat, com si el conegués de tota la vida. Per una porteta de ferro vam accedir a un jardí petit però ple de vida. La casa era petita i despintada, però es veia prou sòlida. Una casa estranya, de tipus oriental. Hi havia molta canalla al jardí, de totes les mides. Quan em van veure, se’m van acostar corrents. “Papa, papa”, em van dir, “ens has portat res?”. “Sí, caramels multicolors”, vaig dir jo, també amb tota naturalitat, i en tenia, realment, molts, a les butxaques. “Ai, ai, ai, això no està bé”, em va renyar una dona grassa, molt d’aquell món, lletja però riallera. Vaig entendre de seguida que era la meva dona. Vaig passar una bona estona, feliç com mai, en aquell jardí. Després em vaig despertar.

-Interessant.

-Estic molt trasbalsat, Nati. Crec que hi ha un abans i un després a la meva vida després d’aquest somni.

-És probable. I ho lamento.

-Per què ho lamentes?

-Perquè et costarà arribar al jardí que hi ha al darere del teu Taj Mahal. Ho sento, Alfons, és el que penso.

2

A les tres de la tarda la pluja era tan intensa que l’Alfons es va haver de refugiar sota un arbre del parc. Era un arbre enorme, centenari potser. “Com plou!”, va dir algú que va aparèixer per sorpresa des de l’altra banda del colossal tronc. Era una noia, potser d’uns vint-i-cinc anys, d’estil grunge, una mica deixada de vestuari però d’aspecte net i respectable. “Massa jove”, va pensar l’Alfons, decebut. Sempre eren massa joves. Ell, solter a dos anys de fer els quaranta, necessitava una dona d’uns trenta anys. La calvície l’atacava, una pota ranca -causada per un accident de moto- el maltractava. L’Alfons va sospirar desanimat.

“Problemes?”, va preguntar la noia. No era guapa, no era lletja; tenia un estrany atractiu, potser era fotogènica. Tenia un front molt ample i era lleugerament guenya. L’Alfons es va animar. Era evident que no podria conquerir una bellesa juvenil, però una noia amb un estrany atractiu i una estranya mirada potser sí que estava al seu abast. L’Alfons, després del somni del Taj Mahal, odiava la seva solteria, l’odiava físicament, com si fos aquella catifa gruixuda i voluminosa, polsosa i pudenta, que corre per casa i no hi ha manera de treure-la.

-La pluja! No m’agrada. Mulla.

La noia va riure. El riure l’afavoria: les celles ascendien, el front s’estrenyia, la mirada es redreçava. L’Alfons la va mirar astorat. Devia ser realment fotogènica quan reia.

-A més, ja m’han dit que plouria i que pensés a portar un paraigua. I no hi he pensat. No hi penso mai. Em sembla que ni en tinc, de paraigua.

Aquesta vegada ella no va riure. Se’l mirava fixament.

-Em sona la teva cara. Que fas sèries catalanes?

“Sí, una vegada vaig sortir fent de carter durant set segons i mig”, va estar a punt de dir l’Alfons, però es va retenir.

-No, no. Teatre amateur només. Fa poc vam fer...

-El ventall de Lady Windermere! Hi vam anar...

-Ah, gràcies.

-Feies de...

-Lord Darlington. “És absurd dividir la gent entre bona i dolenta. La gent és encantadora o tediosa. Jo sempre estic al costat dels encantadors, i vós, Lady Windermere, no podeu evitar pertànyer a aquest grup.”

-Me’n recordo. Una gran frase.

-Oscar Wilde és... -No li va sortir cap adjectiu adequat- ... uau.

-Sí.

-I vas venir amb algú? -va preguntar l’Alfons com aquell que pregunta qualsevol cosa.

-Amb el meu pare. S’acaba de divorciar.

-Tothom està divorciat.

-Tu també?

-No, jo sóc... solter -va dir amb posat greu i tristesa infinita. Es va sentir sobreactuat i no li va agradar.

-Ah -va dir ella, i se’l va mirar com el miraven les dones joves, amb certa cara de retret, com si li suposessin turisme prostibulari al sud-est asiàtic cada dos per tres.

-Però el teu pare s’ha divorciat... de qui?

-De la segona dona. La primera era la meva mare...

-Va morir jove?

-Se’n va anar a viure a Mèxic, amb un veneçolà. Fa temps que no en sabem res. Potser està viva, potser està morta.

Li agradava dir aquella darrera frase, va pensar l’Alfons. Segur que la deia sovint. Li proporcionava un toc de misteri de cara als altres.

-I us va agradar la representació?

Hi va haver un silenci incòmode. A més, la pluja, poc oportunament, va afluixar, i el silenci, per tant, es va notar més. La noia mirava més enllà d’on era ell, al difuminat horitzó.

-No us va agradar?

-Sí, sí. I el millor tu, Lord Darlington. Vam sortir contents, molt contents... Vam passar una bona estona.

-Me n’alegro.

El diàleg es va desplomar. L’Alfons sabia, des de temps immemorials, que no havia de preguntar mai si una obra havia agradat o no, però aquella vegada no havia pogut resistir la temptació, perquè aquella noia desprenia sinceritat en la seva mirada asimètrica.

-El primer acte em va semblar molt bo -va dir ella, fluixet, amb poc convenciment.

-Grà... cies. Sí, vam haver d’escurçar una mica la resta i... -va dir l’Alfons desmaiadament- Fem el que podem. Tampoc no tenim gaire temps per assajar. La feina, ja se sap.

-De què treballes?

-Transport. Una empresa del meu cosí. Algunes vegades he de portar el camió, però en general faig feina de despatx.

-M’agradaria actuar.

-Ah.

-Però no en sé.

-Això no se sap fins que no es prova. Sempre ens fa falta gent. Sobretot joves, com tu. Jo encara sóc el més jove de la companyia, imagina’t! Quants anys tens?

-Vint-i-set.

-La millor edat.

L’Alfons es va animar. No esperava aquell vint-i-set. Onze anys de diferència no eren tants. Dotze o tretze eren letals però onze eren passables. Una simple dècada, pràcticament.

-Ara mateix estem a punt de començar una altra obra. Molt soroll per res. No sencera, una part. L’hem adaptada. Si t’hi vols apuntar, et rebrem amb els braços oberts.

-Però sóc molt dolenta...

-No t’ha de fer por. Ja has vist que nosaltres no som res de l’altre món. Com et dius, per cert?

-Destí Pineda.

-Destí Pineda? Curiós.

-La meva mare era rara.

-Es deuen haver fet moltes bromes.

-Incomptables.

-Jo no te’n faré cap. Sóc una bona persona.

Li agradava dir aquella frase: “Sóc una bona persona”. S’emocionava amb ell mateix quan la deia, perquè era absolutament certa, i perquè com a indiscutible bona persona que era mereixia millor sort a la vida, no la solitud a la qual semblava estar condemnat.

La Destí Pineda havia acabat prometent, o mig prometent, que assistiria a un assaig, de prova, sense cap compromís, però l’Alfons sabia, per infinites experiències anteriors, que les possibilitats que ella aparegués eren mínimes. Feixugament, doncs, era com avançava l’Alfons, aquell dimecres al vespre, pel costerut carrer del casc antic de la ciutat que conduïa al semiruïnós local d’assaig. Darrere seu van ressonar damunt les llambordes unes passes ràpides, alegres. L’Alfons es va girar esperançat. Sí, era ella.

-Mira, m’he animat!

-Fabulós!

-Però si sóc molt dolenta, m’ho dieu i ja està.

-Ha, ha, ha...

Mentre reia, potser més del compte, l’Alfons suplicava al Creador Totpoderós que la Destí Pineda no fos, com a mínim, un complet desastre, una d’aquelles persones que es queden congelades dalt de l’escenari i que no saben ni dir la frase més senzilla amb una mica de gràcia.

Els altres quatre ja eren a la porta, esperant-lo, xerrant animadament. Van rebre amb entusiasme la Destí Pineda. Un entusiasme un pèl desesperat, va pensar l’Alfons. Els va contemplar amb una mirada nova aquell vespre i, per descomptat, els va veure més vells i pansits que mai. “Falstaff i la seva colla. Només falta la taverna”, va pensar mentre feia les presentacions: “Nati, Ruti, Santi i Toti”.

-És una broma?

-Algú que es diu Destí Pineda no pot fer aquesta mena de preguntes -va replicar l’Alfons.

Alegrement van entrar a dins. El local, poc airejat durant la setmana, feia certament tuf de resclosit. L’Alfons va córrer a obrir una finestra mentre, de nou, suplicava al Creador Totpoderós una mica de talent interpretatiu per a la jove incorporació.

Clara i contundent va ser la resposta del Creador Totpoderós, minuts més tard, quan tots sis -Nati, Ruti, Santi, Toti, Fonsi i Destí Pineda- feien una lectura calmada del text asseguts al voltant de la taula (una antiga porta sobre dos cavallets).

-Impressionant, Destí. Nascuda pel teatre -va exclamar la Nati, mirant d’esquillada, i amb un somriure còmplice, a l’Alfons.

-Estel·lar -va confirmar en Toti.

-I qui és el responsable del fitxatge, qui és el caçatalents? -va intervenir l’Alfons.

-Sí, però una cosa és llegir i l’altra, molt diferent, és moure’s amb la necessària desimboltura per l’escenari -va dir secament la Ruti, que ja sospitava que la nova incorporació, vint anys més jove que ella, li prendria tots els papers protagonistes femenins.

Però aviat es va poder comprovar que Destí Pineda es movia per l’escenari com peix a l’aigua. Va ser un primer assaig triomfal. L’Alfons, que havia previst no fer cap aproximació amorosa fins al tercer o quart assaig, no va poder evitar, un cop al carrer, sol amb la Destí, de fer un intent, o un esbós d’intent. La màgia d’aquell vespre, l’èxtasi experimentat contemplant-la dalt de l’escenari, pur carisma de cap a peus... No va poder reprimir-se.

Va arribar a casa abatut. “Ignasi”, va dir a la tortugueta allargant-li un tros d’enciam, “em sembla que tu i jo continuarem junts, i sols, durant molt de temps, i el que sobrevisqui, que enterri l’altre. No hi ha més veritat en aquesta vida que la derrota i el dolor, la solitud i la desesperació, el nínxol o el sarcòfag, segons el gust o les possibilitats de cadascú. I la resta és silenci.”

Després d’aquest monòleg improvisat, que el va deixar prou satisfet, es va desplomar al sofà. “No, no, no” havia dit sempre la Destí Pineda, a qualsevol proposta d’ell. “Amics i prou, hem de ser”, havia dit ella, i ell, és clar, havia dit, “doncs, per l’amistat”, i s’havia allunyat carrer avall, perquè això era el que sempre feia: allunyar-se carrer avall.

Quatre mesos va durar Destí Pineda amb el grup de teatre. Com sol passar en aquests casos, algú la va veure actuar, aquest algú ho va dir a algú altre, i aviat va arribar una oferta irresistible de Barcelona. “Destí Pineda, no, Destí Barcelona”, va exclamar la Ruti, feliç de veure-la marxar. Tothom va riure menys l’Alfons.

Aquella mateixa nit, l’Alfons va tornar al Taj Mahal. Hi tornava sovint. Un Taj Mahal cada vegada més fals i més tronat, més groc i més inclinat, amb el passadís menys recte i més laberíntic. Costava sortir d’allà, hi havia nits que ni ho aconseguia, d’arribar a l’exterior. Hi havia nits que només veia un fil de llum procedent de l’exterior, allà on se suposava que hi havia mil tons de verd diferents, i, poques passes més enllà, un jardí amb la seva família impossible.

2

Jo ja sabia que l’Ester, la meva afillada, em sorprendria amb alguna raresa quan arribés a l’edat adulta, perquè el seu tèrbol origen -filla d’uns pares drogaaddictes que van fer un pacte de suïcidi quan ella tenia set anys- m’ho feia pressentir. Durant anys vaig estar a l’aguait, una mica espantat, esperant que esclatés la inevitable bomba. Però no va passar res. L’Ester es va comportar de manera admirable des del dia que la vaig acollir a casa, amb dotze anys, fins que en va complir vint-i-tres. Era, certament, una noia una mica trista, reservada, amb comptats moments d’alegria i encara més comptats moments d’esclat confidencial. Tenint en compte el seu caràcter discret i la seva afició a la lectura, no va ser sorprenent que es decantés per estudiar biblioteconomia. La vaig felicitar per la seva elecció i, quan es va llicenciar, li vaig regalar una edició de luxe de les obres completes de William Shakespeare. Tot seguit, l’Ester em va anunciar que se n’aniria a viure amb una amiga seva -la també introvertida Alícia- en un pis del centre de la ciutat.

No em va saber greu. Semblava existir una incompatibilitat creixent entre ella i els meus dos fills adolescents, Nil i Marc, de tarannà molt més expansiu. No sé per què -o potser sí, pel pes dels anys conviscuts- em vaig emocionar més del compte en el moment del comiat. L’escena, que es va produir al massa il·luminat i massa emmirallat rebedor de casa, va ser una mica estranya. De fet, la incomoditat va ser màxima. No me’n culpo. Es difícil establir un moment de càlida intimitat amb algú tan enemic del contacte interpersonal com la meva afillada Ester.

Arribo al present. Al llarg dels darrers quatre anys només he vist l’Ester dotze vegades l’any, quan es presenta el primer diumenge de cada mes a dinar a casa, segons un acord formal a què vam arribar (només ens va faltar firmar-lo amb ploma i tinta). Els meus fills, això sí, la veuen a vegades a la biblioteca de la ciutat, on es mostra prou simpàtica quan els renya pels seus excessos.

En general, els diumenges, l’Ester parla poc i se’n va d’hora, al·legant compromisos ineludibles. L’últim diumenge, però, va ser diferent. Tot plegat, quan ja només quedàvem ella i jo a taula prenent el cafè, em va dir que necessitava tenir una conversa amb mi. Afers econòmics, vaig pensar. M’equivocava.

Ni tan sols vaig esmentar la possibilitat que la Sandra, la meva dona, pogués assistir a la reunió. No s’havien avingut mai. L’Ester havia percebut des del primer instant que la Sandra l’acceptava a casa a contracor, perquè algú de la família ho havia de fer i nosaltres érem de llarg els més adequats, però amb la infinita perspicàcia infantil sempre havia detectat que, sota les infinites capes de bones maneres que tenia la meva dona, hi havia una sòlida i persistent crosta de contrarietat pel fet de tenir a casa una intrusa.

Vaig sortir un moment al jardí per informar la Sandra, que feia estona que havia sortit a prendre l’aire, que l’Ester volia tenia una conversa amb mi.

-Diria que és per un tema important -vaig afegir.

-Ah -va dir ella, sense expressar cap emoció.

El dia era fresc, ventós, desagradable, i em vaig alegrar de poder tornar a dins. Vam passar al despatx-bliblioteca, una cambra il·luminada dèbilment per la llum que entra per una única finestra, alta i petita.

-Aquest lloc sí que el trobo a faltar -va dir l’Ester, i es va asseure amb gest amarg al vell balancí de la meva mare.

-Si vols algun llibre... -li vaig dir.

-Sí que n’agafaré algun, sí, gràcies. No encengui pas el llum, si us plau. M’estimo més la penombra per dir el que he de dir.

Vaig retirar la mà de l’interruptor, doncs, i em vaig asseure no a la cadira de darrera la taula del despatx sinó, més comfortablement, al vell sofà d’escai del meu pare, una mica clivellat aquí i allà. A uns dos metres davant meu, però un pèl de biaix, hi tenia l’Ester, mirant els abundants prestatges de llibres com qui mira un tresor perdut. “On és l’Ester?”, solia preguntar jo arribant a casa. “On vols que sigui?”, era la resposta habitual.

-Començo a estar una mica intrigat... -vaig deixar anar, i era cert.

-Ho diré ràpid. Em vull casar -Em va mirar a la cara, somrient de manera estranya.

-Ah. Ha tornat l’Albert?

L’Albert era l’únic xicot que havia tingut l’Ester. Un noi peculiar, sense conversa aparent, entretallat en les seves respostes. L’havíem tingut a taula tres diumenges i ja no havia tornat.

-No. Encara és a Saskatchewan, al Canadà, amb aquella, suposo.

-Has conegut algú, per tant....

-No, no he conegut ningú.

Em va clavar una mirada de biaix, molt del seu estil, lleugerament ofensiva, com si fos realment enutjós haver de parlar amb gent que no és capaç d’entendre res a la primera.

-És a dir, que no surts amb ningú.

-No.

-No festeges, que es deia abans.

-No.

-Però et vols casar... com a concepte teòric, vull dir, com a futur a mig termini.

-Sí.

-Bé, em sembla bé.

Vaig estar a punt de preguntar-li quin se suposava que era el meu paper en tot aquest tema, però em vaig estimar més callar i limitar-me a mirar-la interrogativamernt.

-Ja fa temps que tinc aquest.... concepte teòric. No tinc ganes de passar-me la vida sola o amb una companya de pis... Per cert, l’Alícia ja fa quinze dies que se’n va anar. Coses d’ella, és rara.

-Vau tenir alguna discussió?

L’Ester es va posar dreta i es va acostar a la finestra. Potser perquè la llum que entrava de fora era blanca, espectral, la vaig veure una mica demacrada de cara. Ja havia esgotat la primera joventut. La vaig escoltar d’una altra manera quan va tornar a parlar.

-Discussió? No, bestieses. Em va dir que creia que tard o d’hora li mataria el gat.

-No t’agradava el seu gat?

-No, però.... -es tornar a asseure al balancí, bruscament.

-Tornem al tema. Et vols casar però... no tens xicot. És això?

-Sí. I, per tant, necessito ajuda. Vull algú amb referències personals, d’algú de qui jo pugui refiar-me. Com ara, vostè.

-Oh, ja ho entenc...

-Actualment hi ha molt pocs homes disposats a formar una família... Videojocs, pornografia, apostes, drogues, immaduresa... La gran majoria són nens crescuts, uns autèntics inútils.

-Bé, jo no seria tan radical, però potser sí que tens una mica de raó. I estàs preocupada perquè el temps passa...

-Tinc vint-i-set anys i estic en via morta. No avui arribar a trenta, trenta-cinc, quaranta, i continuar en via morta. Necessito que algú m’ajudi.

-T’ajudaré, tranquil·la, t’ajudaré.

Li repetir deu o quinze vegades que l’ajudaria, més que res per abreujar la conversa i veure-la desaparèixer per la porta. “I ara què faig?”, vaig anar repetint en veu alta, com un personatge de teatre, mentre em dirigia al jardí. La dona i els fills em van encerclar.

La Sandra i en Nil no em van sorprendre amb els seus comentaris maliciosos sobre l’estat mental de l’Ester. En Marc, en canvi, mentre es gronxava dret i amb un sol peu a l’antic gronxador -únic supervivent al jardí de la infantesa perduda- va exclamar desafiant: “Doncs si no troba ningú, m’hi casaré jo, i tindrem cinc fills! Ja n’hi ha prou, de tant egoisme!” En Nil s’ho va agafar rient, però la Sandra, la meva dona, es va quedar parcialment esgarrifada. En Marc tenia una personalitat amb tocs extravagants i una tenacitat inaudita per aconseguir allò que es proposava. Els dos factors combinats podien ser explosius.

Dos dies més tard, quan jo tot just havia fet alguns contactes infructuosos amb alguns amics i coneguts, la Sandra em va dir que una cosina seva, la Nati, coneixia algú que seria perfecte per a l’Ester.

3

El dia era gris; el bar, ombrívol, sense ningú. Un electricista arreglava els ulls de bou del sostre. Haurien d’haver anat a una altra banda, van pensar, però cap dels dos no va dir res. La incomoditat era màxima. Tots dos ja pensaven que haver accedit a aquella cita havia sigut una idea absurda.

L’Ester el va trobar lleig i vellot, sense el menor atractiu, molt lluny de la planta que tenia l’enyorat Albert. Fingia calma i aplom, però ella li veia la desesperació de l’home que ja ha vist passar l’últim tren. No li van agradar les seves opinions literàries. Eren vulgars, les que calia esperar -va pensar de seguida- d’un home que feia teatre aficionat. Cada vegada que l’Alfons deia que tal obra o tal escena “funcionava” molt bé, l’Ester el detestava més i més. Passats deu minuts, ja se n’hauria anat.

L'Alfons la trobar lletja i eixuta, seca de caràcter, sense el menor carisma -ni el cinc per cent de l’encant de l’enyorada Destí Pineda. Tenia, a més, aquella mirada de biaix, ofensiva, de persona que examina cada paraula i cada gest de l’altre; que examina i amb fruïció suspèn. L’Ester li va llençar a la cara autors i obres que ell no coneixia, només per deixar-lo en evidència. Passats deu minuts, ja se n’hauria anat.

Si l’electricista no hagués caigut de l’escala i tots dos, en un gest ràpid, no haguessin posat la mà al cantell de la taula per evitar-li un cop fatal al cap, potser no s’haurien tornat a veure. Però aquell moment va crear un vincle entre ells. Mig minut de sospirs d’alleugeriment i de mitges rialles van produir que no es diguessin adéu per sempre. “Podríem anar un dia al cine?”, va dir l’Alfons. “Potser sí”, va dir l’Ester.

La sessió cinematogràfica no va ser un èxit. “Molt bona”, va dir ell. “En fi”, va dir ella. Van passejar una mica per la ciutat. “Gossos i més gossos”, va dir ella. “Caninalàndia”, va dir ell. “Fa pena”, va dir ella. “El declivi de l’espècie”, va dir ell. Es van mirar.

Poca gent va anar al seu casament. El dia va ser plujós, amb abundància de llamps i trons; pedra i tot va caure. “El millor dels auguris”, va dir la Nati, veterana companya de muntatges teatrals de l’Alfons. L’Ester es va emocionar particularment quan en Marc, el fill petit de la família que l’havia acollida durant la seva adolescència, se li va acostar al final de l’àpat, força borratxo, i li va dir, cridant: “Ester, Ester, pensa una cosa, si aquest personatge et falla, jo estic a la banqueta i em casaré amb tu quan tu vulguis, el dia que vulguis, només m’ho has de dir, i ens casem.” Alguna cara d’horror, procedent de la mare del noi, es va poder veure clarament, il·luminada per un llamp.

El matrimoni va ser un èxit. L’amor va sorgir a poc a poc, impulsat per la infinita satisfacció d’anar pel món amb tres criatures pròpies, humanes -dues nenes i un nen.

                                                                Lluís Vilarrasa i Tanyà