Conte: La frase

 

LA FRASE

-M’han cancel·lat -em va dir l’Eusebi Poch.

El crepuscle, ennegrit de forma prematura per un incendi llunyà, presentava un aspecte estrany, amenaçador.

Vaig aguantar alçada la tapa del contenidor per estalviar-li l’esforç. Era el mínim que podia fer per un home cancel·lat. En Poch duia tres bosses, força pesades suposo, perquè li va costar llençar-les al contenidor. Semblava més vell, més fluix. Anava mal afaitat i amb xancletes. Va notar que m’hi fixava.

-Sí, ja ho veus com vaig pel món… -em va dir.

-Ho sento. Ja vaig pensar l’altre dia que feia temps que no et sentia per la ràdio…

-Catapultat.

L’Eusebi Poch va fer el gest de la catapulta amb el dit índex i amb la mirada vaig seguir el seu jo diminut, invisible, volar fins als contenidors.

-Caminem una mica, Fanals, si no t’importa -va dir.

No m’importava gens. De fet, feia dies que passejava a quarts de nou del vespre per aquell barri de la ciutat amb la intenció de trobar-lo.

En Poch es va aturar de seguida.

-No és bo aquest aire. I si ens asseiem?

Allà mateix hi havia un parc de gespa arrossinada. No hi havia cap banc enlloc, però si dues cadires fixades al terra de manera força extravagant.

-Oi que està fumat l’aire? -va dir.

-Sí, cada vegada es nota més…

-Un gran llibre, aquell teu… -va dir de cop

Oh, Déu meu… L’Eusebi Poch realment necessitava la meva simpatia i per això em parlava d’aquell “gran llibre meu”, que inevitablement seria el segon que havia publicat, L’home i la ira, gairebé feia vint anys, perquè segur que no havia ni fullejat cap dels cinc posteriors… Em passava amb tothom, era una condemna. Però, en fi, tampoc era una condemna tan dura. Molt pitjor seria treballar en una mina.

Uns minuts van passar i l’aire, potser per posar-se a to amb la incomoditat d’aquella conversa forçada, va arribar encara més fumat.

-Però cancel·lat, Eusebi, tu, un home tan versat i versàtil com tu, per què? -vaig dir de cop, per anar al gra.

Li va agradar allò de “versat i versàtil”. Em va mirar de manera entranyable, com si tots dos forméssim part d’un club exclusiu, el dels homes de lletres, altius abans, esmicolats ara en el nostre orgull per l’exèrcit d’analfabets intransigents que ho controlaven tot.

-La frase. Vols que et digui la frase que m’ha condemnat?

-Endavant.

-“Una cosa és respectar l’homosexualitat, cosa admirable, i una altra, molt diferent, és promoure-la des de les instàncies públiques”. Aixo vaig dir.

-No puc estar-hi més d’acord.

-Em van dir de tot, però de tot. Ja m’ho esperava i no em vaig immutar. Són idiotes i no m’immuto per res del que diuen. Però el que no m’esperava és que, després, el director de l’emissora em digués que prescindia dels meus serveis… Setze anys, Fanals, setze anys… Després de setze anys de tertulià a la casa, en diferents programes, a qualsevol hora, sempre disponible, un tot terreny, versat i versàtil que dius tu…

-Vas jugar amb foc, algú podria dir…

-Sí, és possible.

Va sospirar i es va quedar en silenci, capcot, contemplant les seves xancletes. Sempre havia sigut un personatge. Un dandi de jove, un cavaller amb perilla més endavant i ara, descavalcat i amb la setantena a la vista, el temptava fer de malencònic intel·lectual apotolat.

-I els fills, què t’han dit?

-M’han dit de tot. De carcamal cap amunt.

-Ja.

El fum ens envoltava i finalment ens va obligar a fugir cap a les respectives cases. Abans de separar-nos, vaig intentar animar-lo.

-Potser només et tenen una temporada a la nevera, Eusebi, com els àrbitres, i aviat et tornen a cridar.

-M’agradaria, Fanals, però al cap de dos minuts em tornarien a expulsar. Ara sóc un kamikaze. Vols escoltar una altra frase?

-Endavant.

-“La democràcia i l’autogovern ens han destruït. Si el tardofranquisme hagués durat vint-i-cinc anys més, ara hi hauria mig milió més de catalans”.

-Tens proves?

-Les tinc.

-No me les diguis. Em deprimiries.

Em vaig quedar una estona mirant-lo mentre s’allunyava carrer avall, lent, com un home d’una altra època, però amb xancletes, com un home actual.

L’Eusebi Poch no va tornar a les tertúlies, però tres mesos més tard, quan es va morir, el van recordar amb boniques paraules.

                                                         Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Darrere el Taj Mahal

 

DARRERE EL TAJ MAHAL

1

Aquell vespre, l’Alfons Cosp va arribar més d’hora que mai a l’assaig de cada dimecres. Necessitava explicar a algú el somni que havia tingut feia dues nits. A la feina no hi havia ànimes sensibles; a casa, la tortugueta ni escoltava ni comprenia.

Va distingir la Nati, avançant lentament pel llarg carrer costerut. Era la persona ideal, va pensar l’Alfons, i a més arribaria sense alè.

-Respira -li va dir quan la va tenir al davant-, que et vull explicar un somni que vaig tenir. Tu que vas fer una mica de psicologia, em diràs que significa.

-Ara mateix?

-És curt.

La Nati va fer que sí amb el cap, resignadament.

-El primer que recordo és que jo baixava d’un autobús i que allà davant hi havia el Taj Mahal. Em vaig quedar impressionat, perquè jo no he anat mai tan lluny. A l’acte, però, vaig pensar que potser aquell no era l’autèntic Taj Mahal. Sempre me l’havia imaginat més gran, més blanc, més lluent. Ho vaig dir als altres: “No ens han estafat? Voleu dir que aquest és Taj Mahal de veritat? No és una còpia barata?” Però els altres ja no hi eren, s’havien esfumat. Vull dir els meus companys de viatge. Érem una vintena, gent de tota mena, ja se sap com són els viatges organitzats. Com s’havien pogut esfumar tan ràpidament?; per què m’havien abandonat sense ni dir-me adéu? Els vaig buscar entre la multitud, però va ser inútil. Corria una mica de boira ran de terra, les cares no es veien bé… Em vaig angoixar molt, perquè jo no suporto viatjar sol a països estranys, exòtics; per això sempre m’apunto a viatges organitzats, i intento enganxar-me a algun grupet, per sentir-me més segur.

-Continua, continua…

-Potser s’han quedat a l’autobús, vaig pensar. Però ja no hi havia cap autobús, ni cap aparcament ni cap carretera enlloc; només gent d’allà, cabres i vaques. Vaig intentar calmar-me i pensar de manera racional. Tenia el Taj Mahal al meu davant, o un simulacre de cert mèrit arquitectònic; en qualsevol cas, era un edifici notable i el més natural era visitar-lo. Quan m’hi acostava, em va semblar que la multitud que anava i venia havia disminuït força. Alçant la mirada cap al Taj Mahal, també em va semblar que s’havia encongit. Ara el veia petit, més groc que blanc, ordinari, potser fins i tot una mica tort, inclinat cap a una banda.

-S’havia convertit en la Torre de Pisa?

-No, no, encara era el Taj Mahal. No em van fer pagar entrada. Em va molestar, perquè hauria protestat, exigint proves que aquell era l’autèntic Taj Mahal. L’interior era espaiós però tristoi. A les parets, hi havia murals enormes de la caça del tigre, però eren una mica descolorits, realment no valien gran cosa. Em vaig quedar una mica encantat mirant aquells murals. Tot plegat, em vaig adonar que ja no hi havia ningú. On era la porta? Em vaig angoixar encara més… Continuo, continuo. Palpant les parets, vaig trobar una porteta. Es va obrir fàcilment. Donava a un passadís llarguíssim, poc il·luminat. No, no facis aquesta cara, no et diré com em sentia. Al final, vaig veure una llum molt clara al fons. Era el món exterior. Hi havia vegetació, molt tons de verd, un sol esclatant. Feia molta calor i vaig començar a tenir set. Se sentien crits i rialles molt a la vora. Tot plegat va aparèixer algú, una mena de criat hindú amb un got a la mà. “Begui, senyor, ja l’esperàvem”, em va dir. “Gràcies, Sighnam”, vaig contestar jo amb tota naturalitat, com si el conegués de tota la vida. Per una porteta de ferro vam accedir a un jardí petit però ple de vida. La casa era petita i despintada, però es veia prou sòlida. Una casa estranya, de tipus oriental. Hi havia molta canalla al jardí, de totes les mides. Quan em van veure, se’m van acostar corrents. “Papa, papa”, em van dir, “ens has portat res?”. “Sí, caramels multicolors”, vaig dir jo, també amb tota naturalitat, i en tenia, realment, molts, a les butxaques. “Ai, ai, ai, això no està bé”, em va renyar una dona grassa, molt d’aquell món, lletja però riallera. Vaig entendre de seguida que era la meva dona. Vaig passar una bona estona, feliç com mai, en aquell jardí. Després em vaig despertar.

-Interessant.

-Estic molt trasbalsat, Nati. Crec que hi ha un abans i un després a la meva vida després d’aquest somni.

-És probable. I ho lamento.

-Per què ho lamentes?

-Perquè et costarà arribar al jardí que hi ha al darere del teu Taj Mahal. Ho sento, Alfons, és el que penso.

2

A les tres de la tarda la pluja era tan intensa que l’Alfons es va haver de refugiar sota un arbre del parc. Era un arbre enorme, centenari potser. “Com plou!”, va dir algú que va aparèixer per sorpresa des de l’altra banda del colossal tronc. Era una noia, potser d’uns vint-i-cinc anys, d’estil grunge, una mica deixada de vestuari però d’aspecte net i respectable. “Massa jove”, va pensar l’Alfons, decebut. Sempre eren massa joves. Ell, solter a dos anys de fer els quaranta, necessitava una dona d’uns trenta anys. La calvície l’atacava, una pota ranca -causada per un accident de moto- el maltractava. L’Alfons va sospirar desanimat.

“Problemes?”, va preguntar la noia. No era guapa, no era lletja; tenia un estrany atractiu, potser era fotogènica. Tenia un front molt ample i era lleugerament guenya. L’Alfons es va animar. Era evident que no podria conquerir una bellesa juvenil, però una noia amb un estrany atractiu i una estranya mirada potser sí que estava al seu abast. L’Alfons, després del somni del Taj Mahal, odiava la seva solteria, l’odiava físicament, com si fos aquella catifa gruixuda i voluminosa, polsosa i pudenta, que corre per casa i no hi ha manera de treure-la.

-La pluja! No m’agrada. Mulla.

La noia va riure. El riure l’afavoria: les celles ascendien, el front s’estrenyia, la mirada es redreçava. L’Alfons la va mirar astorat. Devia ser realment fotogènica quan reia.

-A més, ja m’han dit que plouria i que pensés a portar un paraigua. I no hi he pensat. No hi penso mai. Em sembla que ni en tinc, de paraigua.

Aquesta vegada ella no va riure. Se’l mirava fixament.

-Em sona la teva cara. Que fas sèries catalanes?

“Sí, una vegada vaig sortir fent de carter durant set segons i mig”, va estar a punt de dir l’Alfons, però es va retenir.

-No, no. Teatre amateur només. Fa poc vam fer...

-El ventall de Lady Windermere! Hi vam anar...

-Ah, gràcies.

-Feies de...

-Lord Darlington. “És absurd dividir la gent entre bona i dolenta. La gent és encantadora o tediosa. Jo sempre estic al costat dels encantadors, i vós, Lady Windermere, no podeu evitar pertànyer a aquest grup.”

-Me’n recordo. Una gran frase.

-Oscar Wilde és... -No li va sortir cap adjectiu adequat- ... uau.

-Sí.

-I vas venir amb algú? -va preguntar l’Alfons com aquell que pregunta qualsevol cosa.

-Amb el meu pare. S’acaba de divorciar.

-Tothom està divorciat.

-Tu també?

-No, jo sóc... solter -va dir amb posat greu i tristesa infinita. Es va sentir sobreactuat i no li va agradar.

-Ah -va dir ella, i se’l va mirar com el miraven les dones joves, amb certa cara de retret, com si li suposessin turisme prostibulari al sud-est asiàtic cada dos per tres.

-Però el teu pare s’ha divorciat... de qui?

-De la segona dona. La primera era la meva mare...

-Va morir jove?

-Se’n va anar a viure a Mèxic, amb un veneçolà. Fa temps que no en sabem res. Potser està viva, potser està morta.

Li agradava dir aquella darrera frase, va pensar l’Alfons. Segur que la deia sovint. Li proporcionava un toc de misteri de cara als altres.

-I us va agradar la representació?

Hi va haver un silenci incòmode. A més, la pluja, poc oportunament, va afluixar, i el silenci, per tant, es va notar més. La noia mirava més enllà d’on era ell, al difuminat horitzó.

-No us va agradar?

-Sí, sí. I el millor tu, Lord Darlington. Vam sortir contents, molt contents... Vam passar una bona estona.

-Me n’alegro.

El diàleg es va desplomar. L’Alfons sabia, des de temps immemorials, que no havia de preguntar mai si una obra havia agradat o no, però aquella vegada no havia pogut resistir la temptació, perquè aquella noia desprenia sinceritat en la seva mirada asimètrica.

-El primer acte em va semblar molt bo -va dir ella, fluixet, amb poc convenciment.

-Grà... cies. Sí, vam haver d’escurçar una mica la resta i... -va dir l’Alfons desmaiadament- Fem el que podem. Tampoc no tenim gaire temps per assajar. La feina, ja se sap.

-De què treballes?

-Transport. Una empresa del meu cosí. Algunes vegades he de portar el camió, però en general faig feina de despatx.

-M’agradaria actuar.

-Ah.

-Però no en sé.

-Això no se sap fins que no es prova. Sempre ens fa falta gent. Sobretot joves, com tu. Jo encara sóc el més jove de la companyia, imagina’t! Quants anys tens?

-Vint-i-set.

-La millor edat.

L’Alfons es va animar. No esperava aquell vint-i-set. Onze anys de diferència no eren tants. Dotze o tretze eren letals però onze eren passables. Una simple dècada, pràcticament.

-Ara mateix estem a punt de començar una altra obra. Molt soroll per res. No sencera, una part. L’hem adaptada. Si t’hi vols apuntar, et rebrem amb els braços oberts.

-Però sóc molt dolenta...

-No t’ha de fer por. Ja has vist que nosaltres no som res de l’altre món. Com et dius, per cert?

-Destí Pineda.

-Destí Pineda? Curiós.

-La meva mare era rara.

-Es deuen haver fet moltes bromes.

-Incomptables.

-Jo no te’n faré cap. Sóc una bona persona.

Li agradava dir aquella frase: “Sóc una bona persona”. S’emocionava amb ell mateix quan la deia, perquè era absolutament certa, i perquè com a indiscutible bona persona que era mereixia millor sort a la vida, no la solitud a la qual semblava estar condemnat.

La Destí Pineda havia acabat prometent, o mig prometent, que assistiria a un assaig, de prova, sense cap compromís, però l’Alfons sabia, per infinites experiències anteriors, que les possibilitats que ella aparegués eren mínimes. Feixugament, doncs, era com avançava l’Alfons, aquell dimecres al vespre, pel costerut carrer del casc antic de la ciutat que conduïa al semiruïnós local d’assaig. Darrere seu van ressonar damunt les llambordes unes passes ràpides, alegres. L’Alfons es va girar esperançat. Sí, era ella.

-Mira, m’he animat!

-Fabulós!

-Però si sóc molt dolenta, m’ho dieu i ja està.

-Ha, ha, ha...

Mentre reia, potser més del compte, l’Alfons suplicava al Creador Totpoderós que la Destí Pineda no fos, com a mínim, un complet desastre, una d’aquelles persones que es queden congelades dalt de l’escenari i que no saben ni dir la frase més senzilla amb una mica de gràcia.

Els altres quatre ja eren a la porta, esperant-lo, xerrant animadament. Van rebre amb entusiasme la Destí Pineda. Un entusiasme un pèl desesperat, va pensar l’Alfons. Els va contemplar amb una mirada nova aquell vespre i, per descomptat, els va veure més vells i pansits que mai. “Falstaff i la seva colla. Només falta la taverna”, va pensar mentre feia les presentacions: “Nati, Ruti, Santi i Toti”.

-És una broma?

-Algú que es diu Destí Pineda no pot fer aquesta mena de preguntes -va replicar l’Alfons.

Alegrement van entrar a dins. El local, poc airejat durant la setmana, feia certament tuf de resclosit. L’Alfons va córrer a obrir una finestra mentre, de nou, suplicava al Creador Totpoderós una mica de talent interpretatiu per a la jove incorporació.

Clara i contundent va ser la resposta del Creador Totpoderós, minuts més tard, quan tots sis -Nati, Ruti, Santi, Toti, Fonsi i Destí Pineda- feien una lectura calmada del text asseguts al voltant de la taula (una antiga porta sobre dos cavallets).

-Impressionant, Destí. Nascuda pel teatre -va exclamar la Nati, mirant d’esquillada, i amb un somriure còmplice, a l’Alfons.

-Estel·lar -va confirmar en Toti.

-I qui és el responsable del fitxatge, qui és el caçatalents? -va intervenir l’Alfons.

-Sí, però una cosa és llegir i l’altra, molt diferent, és moure’s amb la necessària desimboltura per l’escenari -va dir secament la Ruti, que ja sospitava que la nova incorporació, vint anys més jove que ella, li prendria tots els papers protagonistes femenins.

Però aviat es va poder comprovar que Destí Pineda es movia per l’escenari com peix a l’aigua. Va ser un primer assaig triomfal. L’Alfons, que havia previst no fer cap aproximació amorosa fins al tercer o quart assaig, no va poder evitar, un cop al carrer, sol amb la Destí, de fer un intent, o un esbós d’intent. La màgia d’aquell vespre, l’èxtasi experimentat contemplant-la dalt de l’escenari, pur carisma de cap a peus... No va poder reprimir-se.

Va arribar a casa abatut. “Ignasi”, va dir a la tortugueta allargant-li un tros d’enciam, “em sembla que tu i jo continuarem junts, i sols, durant molt de temps, i el que sobrevisqui, que enterri l’altre. No hi ha més veritat en aquesta vida que la derrota i el dolor, la solitud i la desesperació, el nínxol o el sarcòfag, segons el gust o les possibilitats de cadascú. I la resta és silenci.”

Després d’aquest monòleg improvisat, que el va deixar prou satisfet, es va desplomar al sofà. “No, no, no” havia dit sempre la Destí Pineda, a qualsevol proposta d’ell. “Amics i prou, hem de ser”, havia dit ella, i ell, és clar, havia dit, “doncs, per l’amistat”, i s’havia allunyat carrer avall, perquè això era el que sempre feia: allunyar-se carrer avall.

Quatre mesos va durar Destí Pineda amb el grup de teatre. Com sol passar en aquests casos, algú la va veure actuar, aquest algú ho va dir a algú altre, i aviat va arribar una oferta irresistible de Barcelona. “Destí Pineda, no, Destí Barcelona”, va exclamar la Ruti, feliç de veure-la marxar. Tothom va riure menys l’Alfons.

Aquella mateixa nit, l’Alfons va tornar al Taj Mahal. Hi tornava sovint. Un Taj Mahal cada vegada més fals i més tronat, més groc i més inclinat, amb el passadís menys recte i més laberíntic. Costava sortir d’allà, hi havia nits que ni ho aconseguia, d’arribar a l’exterior. Hi havia nits que només veia un fil de llum procedent de l’exterior, allà on se suposava que hi havia mil tons de verd diferents, i, poques passes més enllà, un jardí amb la seva família impossible.

2

Jo ja sabia que l’Ester, la meva afillada, em sorprendria amb alguna raresa quan arribés a l’edat adulta, perquè el seu tèrbol origen -filla d’uns pares drogaaddictes que van fer un pacte de suïcidi quan ella tenia set anys- m’ho feia pressentir. Durant anys vaig estar a l’aguait, una mica espantat, esperant que esclatés la inevitable bomba. Però no va passar res. L’Ester es va comportar de manera admirable des del dia que la vaig acollir a casa, amb dotze anys, fins que en va complir vint-i-tres. Era, certament, una noia una mica trista, reservada, amb comptats moments d’alegria i encara més comptats moments d’esclat confidencial. Tenint en compte el seu caràcter discret i la seva afició a la lectura, no va ser sorprenent que es decantés per estudiar biblioteconomia. La vaig felicitar per la seva elecció i, quan es va llicenciar, li vaig regalar una edició de luxe de les obres completes de William Shakespeare. Tot seguit, l’Ester em va anunciar que se n’aniria a viure amb una amiga seva -la també introvertida Alícia- en un pis del centre de la ciutat.

No em va saber greu. Semblava existir una incompatibilitat creixent entre ella i els meus dos fills adolescents, Nil i Marc, de tarannà molt més expansiu. No sé per què -o potser sí, pel pes dels anys conviscuts- em vaig emocionar més del compte en el moment del comiat. L’escena, que es va produir al massa il·luminat i massa emmirallat rebedor de casa, va ser una mica estranya. De fet, la incomoditat va ser màxima. No me’n culpo. Es difícil establir un moment de càlida intimitat amb algú tan enemic del contacte interpersonal com la meva afillada Ester.

Arribo al present. Al llarg dels darrers quatre anys només he vist l’Ester dotze vegades l’any, quan es presenta el primer diumenge de cada mes a dinar a casa, segons un acord formal a què vam arribar (només ens va faltar firmar-lo amb ploma i tinta). Els meus fills, això sí, la veuen a vegades a la biblioteca de la ciutat, on es mostra prou simpàtica quan els renya pels seus excessos.

En general, els diumenges, l’Ester parla poc i se’n va d’hora, al·legant compromisos ineludibles. L’últim diumenge, però, va ser diferent. Tot plegat, quan ja només quedàvem ella i jo a taula prenent el cafè, em va dir que necessitava tenir una conversa amb mi. Afers econòmics, vaig pensar. M’equivocava.

Ni tan sols vaig esmentar la possibilitat que la Sandra, la meva dona, pogués assistir a la reunió. No s’havien avingut mai. L’Ester havia percebut des del primer instant que la Sandra l’acceptava a casa a contracor, perquè algú de la família ho havia de fer i nosaltres érem de llarg els més adequats, però amb la infinita perspicàcia infantil sempre havia detectat que, sota les infinites capes de bones maneres que tenia la meva dona, hi havia una sòlida i persistent crosta de contrarietat pel fet de tenir a casa una intrusa.

Vaig sortir un moment al jardí per informar la Sandra, que feia estona que havia sortit a prendre l’aire, que l’Ester volia tenia una conversa amb mi.

-Diria que és per un tema important -vaig afegir.

-Ah -va dir ella, sense expressar cap emoció.

El dia era fresc, ventós, desagradable, i em vaig alegrar de poder tornar a dins. Vam passar al despatx-bliblioteca, una cambra il·luminada dèbilment per la llum que entra per una única finestra, alta i petita.

-Aquest lloc sí que el trobo a faltar -va dir l’Ester, i es va asseure amb gest amarg al vell balancí de la meva mare.

-Si vols algun llibre... -li vaig dir.

-Sí que n’agafaré algun, sí, gràcies. No encengui pas el llum, si us plau. M’estimo més la penombra per dir el que he de dir.

Vaig retirar la mà de l’interruptor, doncs, i em vaig asseure no a la cadira de darrera la taula del despatx sinó, més comfortablement, al vell sofà d’escai del meu pare, una mica clivellat aquí i allà. A uns dos metres davant meu, però un pèl de biaix, hi tenia l’Ester, mirant els abundants prestatges de llibres com qui mira un tresor perdut. “On és l’Ester?”, solia preguntar jo arribant a casa. “On vols que sigui?”, era la resposta habitual.

-Començo a estar una mica intrigat... -vaig deixar anar, i era cert.

-Ho diré ràpid. Em vull casar -Em va mirar a la cara, somrient de manera estranya.

-Ah. Ha tornat l’Albert?

L’Albert era l’únic xicot que havia tingut l’Ester. Un noi peculiar, sense conversa aparent, entretallat en les seves respostes. L’havíem tingut a taula tres diumenges i ja no havia tornat.

-No. Encara és a Saskatchewan, al Canadà, amb aquella, suposo.

-Has conegut algú, per tant....

-No, no he conegut ningú.

Em va clavar una mirada de biaix, molt del seu estil, lleugerament ofensiva, com si fos realment enutjós haver de parlar amb gent que no és capaç d’entendre res a la primera.

-És a dir, que no surts amb ningú.

-No.

-No festeges, que es deia abans.

-No.

-Però et vols casar... com a concepte teòric, vull dir, com a futur a mig termini.

-Sí.

-Bé, em sembla bé.

Vaig estar a punt de preguntar-li quin se suposava que era el meu paper en tot aquest tema, però em vaig estimar més callar i limitar-me a mirar-la interrogativamernt.

-Ja fa temps que tinc aquest.... concepte teòric. No tinc ganes de passar-me la vida sola o amb una companya de pis... Per cert, l’Alícia ja fa quinze dies que se’n va anar. Coses d’ella, és rara.

-Vau tenir alguna discussió?

L’Ester es va posar dreta i es va acostar a la finestra. Potser perquè la llum que entrava de fora era blanca, espectral, la vaig veure una mica demacrada de cara. Ja havia esgotat la primera joventut. La vaig escoltar d’una altra manera quan va tornar a parlar.

-Discussió? No, bestieses. Em va dir que creia que tard o d’hora li mataria el gat.

-No t’agradava el seu gat?

-No, però.... -es tornar a asseure al balancí, bruscament.

-Tornem al tema. Et vols casar però... no tens xicot. És això?

-Sí. I, per tant, necessito ajuda. Vull algú amb referències personals, d’algú de qui jo pugui refiar-me. Com ara, vostè.

-Oh, ja ho entenc...

-Actualment hi ha molt pocs homes disposats a formar una família... Videojocs, pornografia, apostes, drogues, immaduresa... La gran majoria són nens crescuts, uns autèntics inútils.

-Bé, jo no seria tan radical, però potser sí que tens una mica de raó. I estàs preocupada perquè el temps passa...

-Tinc vint-i-set anys i estic en via morta. No avui arribar a trenta, trenta-cinc, quaranta, i continuar en via morta. Necessito que algú m’ajudi.

-T’ajudaré, tranquil·la, t’ajudaré.

Li repetir deu o quinze vegades que l’ajudaria, més que res per abreujar la conversa i veure-la desaparèixer per la porta. “I ara què faig?”, vaig anar repetint en veu alta, com un personatge de teatre, mentre em dirigia al jardí. La dona i els fills em van encerclar.

La Sandra i en Nil no em van sorprendre amb els seus comentaris maliciosos sobre l’estat mental de l’Ester. En Marc, en canvi, mentre es gronxava dret i amb un sol peu a l’antic gronxador -únic supervivent al jardí de la infantesa perduda- va exclamar desafiant: “Doncs si no troba ningú, m’hi casaré jo, i tindrem cinc fills! Ja n’hi ha prou, de tant egoisme!” En Nil s’ho va agafar rient, però la Sandra, la meva dona, es va quedar parcialment esgarrifada. En Marc tenia una personalitat amb tocs extravagants i una tenacitat inaudita per aconseguir allò que es proposava. Els dos factors combinats podien ser explosius.

Dos dies més tard, quan jo tot just havia fet alguns contactes infructuosos amb alguns amics i coneguts, la Sandra em va dir que una cosina seva, la Nati, coneixia algú que seria perfecte per a l’Ester.

3

El dia era gris; el bar, ombrívol, sense ningú. Un electricista arreglava els ulls de bou del sostre. Haurien d’haver anat a una altra banda, van pensar, però cap dels dos no va dir res. La incomoditat era màxima. Tots dos ja pensaven que haver accedit a aquella cita havia sigut una idea absurda.

L’Ester el va trobar lleig i vellot, sense el menor atractiu, molt lluny de la planta que tenia l’enyorat Albert. Fingia calma i aplom, però ella li veia la desesperació de l’home que ja ha vist passar l’últim tren. No li van agradar les seves opinions literàries. Eren vulgars, les que calia esperar -va pensar de seguida- d’un home que feia teatre aficionat. Cada vegada que l’Alfons deia que tal obra o tal escena “funcionava” molt bé, l’Ester el detestava més i més. Passats deu minuts, ja se n’hauria anat.

L'Alfons la trobar lletja i eixuta, seca de caràcter, sense el menor carisma -ni el cinc per cent de l’encant de l’enyorada Destí Pineda. Tenia, a més, aquella mirada de biaix, ofensiva, de persona que examina cada paraula i cada gest de l’altre; que examina i amb fruïció suspèn. L’Ester li va llençar a la cara autors i obres que ell no coneixia, només per deixar-lo en evidència. Passats deu minuts, ja se n’hauria anat.

Si l’electricista no hagués caigut de l’escala i tots dos, en un gest ràpid, no haguessin posat la mà al cantell de la taula per evitar-li un cop fatal al cap, potser no s’haurien tornat a veure. Però aquell moment va crear un vincle entre ells. Mig minut de sospirs d’alleugeriment i de mitges rialles van produir que no es diguessin adéu per sempre. “Podríem anar un dia al cine?”, va dir l’Alfons. “Potser sí”, va dir l’Ester.

La sessió cinematogràfica no va ser un èxit. “Molt bona”, va dir ell. “En fi”, va dir ella. Van passejar una mica per la ciutat. “Gossos i més gossos”, va dir ella. “Caninalàndia”, va dir ell. “Fa pena”, va dir ella. “El declivi de l’espècie”, va dir ell. Es van mirar.

Poca gent va anar al seu casament. El dia va ser plujós, amb abundància de llamps i trons; pedra i tot va caure. “El millor dels auguris”, va dir la Nati, veterana companya de muntatges teatrals de l’Alfons. L’Ester es va emocionar particularment quan en Marc, el fill petit de la família que l’havia acollida durant la seva adolescència, se li va acostar al final de l’àpat, força borratxo, i li va dir, cridant: “Ester, Ester, pensa una cosa, si aquest personatge et falla, jo estic a la banqueta i em casaré amb tu quan tu vulguis, el dia que vulguis, només m’ho has de dir, i ens casem.” Alguna cara d’horror, procedent de la mare del noi, es va poder veure clarament, il·luminada per un llamp.

El matrimoni va ser un èxit. L’amor va sorgir a poc a poc, impulsat per la infinita satisfacció d’anar pel món amb tres criatures pròpies, humanes -dues nenes i un nen.

                                                                Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Certa recança

 

CERTA RECANÇA

Ella es deia Paula, ell es deia Pau. No tenien ni vint anys. Es van trobar, l’estiu del 2019, en una discoteca i l’atracció mútua va ser instantània, elèctrica. Havien vingut amb altra gent, els van oblidar ipso facto. Un piset d’algú els va servir. Els mòbils, la roba, tot va quedar per terra, deixat de qualsevol manera. La nit va ser especial, màgica.

-Ei, una relació oberta, eh? -van dir tots dos alhora, en Pau i la Paula, la Paula i en Pau, un cop feta la cosa, en el merescut descans amb porro inclòs.

Van riure, celebrant la total sintonia. Potser s’haurien vist més vegades, però la Paula es trobava a mig erasmus, no gaire lluny, a Berna, i en Pau els caps de setmanes els tenia molt ocupats, amb el League of Legends i etcètera. Eren joves, la vida era llarga. Si s’havien de trobar una altra vegada, ja es trobarien. Va aparèixer certa recança a l’ambient, procedent potser d’altres èpoques, quan la gent s’aparellava de per vida, però es va esvair de seguida.

Tres dècades més tard, a la tardor del 2049, l’atzar els va reunir. No tenien ni cinquanta anys. En un resort de Cancun, fabulós de serveis i de vistes, en Pau i la Paula compartien malhumor pel mal temps fins que es van trobar en un jacuzzi. Es van reconèixer a l’instant. L’atracció mútua va ser, de nou, instantània, elèctrica. Aquesta vegada no van haver d’oblidar ningú perquè havien vingut sols. Van passar una setmana memorable. Els dies i les nits eren màgiques, especials. Reien sovint rememorant la frase d’aquell primer dia, dita a l’uníson -“Ei, una relació oberta, eh?”- en total sintonia.

Es van acomiadar a l’aeroport (en Pau tenia la tornada abans que la Paula), on, amb entusiasme compartit, van prometre que es mantindrien en contacte i que es veurien tan aviat com les respectives vides laborals ho permetessin.

No es van veure més. Pensar que la seva càlida llar unipersonal podia ser envaïda per un estrany els produïa esgarrifances. Naturalment, apareixia, de tant en tant, certa recança, certs dubtes, certa sensació de fragilitat pensant en els anys futurs, però s’esvaïa de seguida.

`                                                  Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Martina

 

MARTINA

De cop i volta, vaig sentir la necessitat, un assolellat diumenge al matí, de comprar el diari. Per què?, em vaig preguntar. Se’m van acudir dos motius: un, per apuntalar la civilització -perquè un món sense premsa escrita és un món deixat anar- i dos, per sentir-me jove, perquè els clients habituals d’aquell agònic establiment tenien tots, com a mínim, seixanta-cinc anys.

Certa ferum feia el lloc, una tímida bombeta el mig il·luminava. Era d’hora, però hi havia pocs exemplars de cadascun dels diaris. Amb cert ressentiment em va mirar la dependenta. Feia setmanes que no hi anava.

Vaig tornar cap a casa caminant amb el cap dret per la vorera, exhibint orgullosament el meu diari sota el braç. Els pocs vianants, però, estaven pendent del seu gos. “He anat a comprar el diari!”, hauria exclamat alegrement un cop a casa, en cas d’haver-hi hagut algú, a casa, però tothom era a fora, a l’estranger, en viatges de negocis o d’estudis, jo què sé. Em vaig ajeure al sofà, com hi seia el meu pare, amb dos coixins, a la romana manera, i vaig obrir el diari, com l’obria ell, per la meitat, a veure què em deparava l’atzar.

Hi havia un article sobre una cosa que es deia Tiktok. Funesta cosa, vaig intuir. Ah, vaig considerar tot seguit, res de prejudicis, Estanislau, informem-nos amb la severa imparcialitat d’un magistrat suec amb cara de Max von Sydow. Vaig començar a llegir el llarg article. La primera frase deia: “La Martina té vuit anys.” Correcte. Una frase informativa. La segona frase deia: “Avui és cap de setmana i els seus pares la deixen sopar amb l’iPad sobre la taula.”

No vaig aconseguir superar aquesta segona frase i em vaig quedar glaçat amb el diari a les mans, ben obert però ja amb la mirada perduda. Vaig agrair que no hi hagués ningú a casa per fer-me una foto, perquè hauria sortit lleugerament desconcertat, com superat per les circumstàncies, com arrasat per aquest bulliciós present que ho sepulta tot, com estabornit, com grogui…

En fi.

Quan l’espècie entra en declivi, la literatura es retira impotent.

                                                                                 

                                                                       Lluís Vilarrasa i Tanyà 

Conte: El catastròfic Fargas

 

EL CATASTRÒFIC FARGAS

“Oh, no”, vaig exclamar quan a la pantalla, entre la llista de correus volguts i no volguts, hi va aparèixer el seu nom. A penes vaig tenir temps de llegir “Hola, fa molt temps que no ens veiem…” que el meu dit índex, rapidíssim amb el ratolí, obeint una ordre fulminant del meu cervell, va marcar el missatge i el va suprimir. “Era ell realment, en Fargas?”, em vaig preguntar just després, perquè amb tanta celeritat ja dubtava del que havien llegit els meus ulls en dècimes de segon.

El fet em va trasbalsar i vaig anar al club a pedalar amb la bicicleta estàtica. Naturalment que era en Fargas. Potser feia un any que no el veia. La vida ens havia allunyat; de fet, jo l’havia allunyat. Durant un cert temps -els breus anys de la primera adolescència-, vaig tenir la sensació que em faltaven amics. Després, i ja per sempre, la sensació va ser la contrària: que en tenia massa. Els amics eren moltes hores perdudes, trucades, obligacions, converses inútils, visites inesperades, regals, actes socials, celebracions… M’atabalava l’excés de vida social i vaig començar a tallar relacions. Quan, passada la vintena, vaig arribar a comptar fins a cinc amics amb els quals encara mantenia un lligam força estret, em vaig alarmar i vaig iniciar un procés de simplificació.

El primer que vaig deixar caure va ser, per descomptat, en Fargas, el catastròfic Fargas. Jo l’havia recollit per veïnatge i per pura commiseració als tretze anys, quan ell havia anat a parar al meu col·legi i havia trobat en mi, en una aula plena d’ulls hostils, el seu únic refugi. En Fargas era orellut i arrissat, sec i desconjuntat, desastrós en els esports i mediocre en els estudis. Se’m va enganxar com un xiclet a la sabata. Tenia una virtut: sabia escoltar, podia escoltar-me durant hores, assentint sempre a totes les meves afirmacions. ¿A qui no agrada un admirador incondicional, encara que sigui poc despert? M’hi vaig acostumar com qui s’acostuma a un animal de companyia. Era un refugi: quan els altres em fallaven, em replicaven o s’afartaven de mi, sempre hi havia en Fargas disponible.

Però quinze anys més tard, la seva simple presència m’era insuportable. Em recordava el pitjor de mi mateix: la rendició a l’afalac dels necis, el conformisme, la falta d’un autèntic esperit de lluita per assaltar els cims més alts... En Fargas, que havia heretat una antiga propietat de la família de la seva mare, situada entre Moià i Castellterçol, vivia al camp, amb solitud i austeritat, dedicat a l’horticultura ecològica o biològica, no ho sé. Un cop a la setmana baixava a Vic i, inevitablement, em venia a veure. Jo, ocupat en mil afers –el periodisme digital és tan ingrat com esgotador-, el rebia sovint de mala gana, sense dissimular, excepte quan em duia enciams, cogombres, tomàquets o pastanagues. Quan, després de la visita, em queixava d’ell a la meva dona, la Valèria, aficionada a les amanides, em deia: “No siguis absurd, en Fargas és justament l’únic amic que hauries de conservar”.

No li vaig fer cas, i un vespre, quan en Fargas es va presentar a casa, em vaig plantar davant la porta, impedint-li el pas, i amb veu d’infinit cansament, li vaig dir: “Estic esgotat, avui, i encara em queden moltes coses per escriure. Fargas, per què no vens la setmana que ve, o el mes que ve…? Jo, és que no puc amb tot. Fer córrer tanta gent és molt complicat i em treu totes les energies… Em comprens, oi?”. En Fargas va fer que sí amb el cap i, esblaimat, va girar cua cap a l’ascensor. L’escena va ser penosa, perquè l’ascensor, llavors, no estava disponible i estàvem ell i jo a tres metres l’un de l’altre, capcots, mirant-nos de reüll. “El mes que ve?”, va dir ell per dir alguna cosa. Més desconjuntat que mai semblava en aquell moment, amb el dit clavat al piu de l’ascensor, desesperat. “Sí, el mes que ve. Potser…” Aquell “potser” va ser com la punyalada definitiva a l’esquena d’en Fargas, que quan finalment es van obrir les portes de l’ascensor s’hi va refugiar com si s’escapés d’un perill mortal. “Adéu”, vaig fer jo en el darrer moment, quan ell, engolit per les portes, ja era fora de la meva vista. Res no va respondre l’amic invisible. Quan em vaig tancar de nou al pis, sentia tot el pes de la culpa damunt les meves espatlles. Però després de beure una cervesa, de menjar unes escopinyes i d’escoltar música durant una hora sencera, em vaig sentir molt millor, feliç i relaxat, amb els deures fets; alliberat per sempre d’una nosa que feia quinze anys que duia a la motxilla.

Amb cert temor vaig esperar la reaparició d’en Fargas la setmana seguënt, però no va donar senyals de vida, ni al cap de quinze dies ni d’un mes. La Valèria, que sempre es queixava dels tomàquets que es podien comprar a la ciutat, em va preguntar: “Com és que ja no ve el teu amic?”. “Sempre ha sigut molt estrany, ja ho saps?”, vaig respondre.

Tres mesos van passar sense tenir cap notícia d’en Fargas. Llavors un dia, passant pel carrer, el vaig veure fent cua en una entitat bancària. Es va mig girar, com intuint la meva presència, però jo vaig ser molt ràpid desapareixent de la zona. Va passar mig any més, i aviat vaig deixar de pensar en ell. Tenia moltes altres preocupacions, laborals especialment.

Però havia arribat aquell correu electrònic. Esborrar-lo no va servir de res, perquè de seguida en van arribar tres més, idèntics tots ells. Si en Fargas tenia alguna qualitat era la constància, ja fos en les pròpies rareses, en l’amistat o enviant missatges fins obtenir-ne una resposta. No em quedava més remei que llegir-lo. Ho vaig fer en diagonal, molt ràpid, i en acabat vaig fer una riallada. En Fargas era únic. La solitud al camp l’havia acabat de trastocar. Vaig rellegir amb calma el missatge, que deia el següent:

Hola, Víctor. Només tinc un amic i ets tu. Sé que vas atabalat i que potser et molestarà rebre un missatge meu. Però ho havia de fer. M’he de desfogar. Fa dies que ho volia fer, però m’he retingut per por de molestar-te. He esperat, he esperat… però ja no puc més. És massa estrany el que està passant en aquesta casa i necessito dir-t’ho, a tu, el meu millor amic, l’únic amic, l’única persona en qui confio perquè em doni un consell o un cop de mà. Víctor, Víctor, com he trobat a faltar la teva amistat els últims mesos! Potser la Valèria es va enfadar amb mi per algun motiu. Aquestes coses passen. Digue-li que ho sento, sigui el que sigui. Passo a explicar-te el meu cas.

És un misteri. Tu ja coneixes la casa, tan ensotada i humida, tan gran i tan solitària. Hi tenia una dona, però va marxar, perquè havia de cuidar la seva germana, o això em va dir. Si no recordo malament, Víctor, tu ja fa més de cinc anys que vas venir per aquí per primera i última vegada. No la coneixeries, la casa, ara, ni els voltants. La vegetació ha crescut molt. A altres llocs els boscos cremen, però aquí no, aquí plou i tot creix, les bones herbes i les males herbes. Jo prou feina tinc als horts i als hivernacles com per ocupar-me de netejar la zona. El camí procuro que estigui net i la resta que vagi fent. Pugen les heures per les parets de la casa i les branques dels freixes piquen a les finestres. La situació espanta una mica, sobretot d’entrada. Sortia amb una noia, aquests últims mesos, la primera en deu anys. Una bona noia, d’Eslovàquia, que havia vingut enganyada, com tantes altres, però se n’havia sortit. La vaig conèixer a Moià. Feia de cambrera al bar de la carretera. Es deia Mirka i m’agradava. Ens vèiem alguns diumenges. Jo li vaig comprar una bicicleta, perquè em va dir que en tenia una al seu país, i no vaig estalviar-hi els diners. Tenia timbre, llum i una cistelleta i tot. Vam passar dies meravellosos. Era una noia forta, de pagès, i jo em pensava que era la classe de dona que jo necessitava. Un dia la vaig portar a veure la casa, amb el cotxe, i la Mirka reia molt pel camí, però quan vam ser a dalt del turó i va veure aquella fondalada trista i la casa tapada per tanta vegetació, va fer una cara estranya i ja no va ser la mateixa. Les vistes de dins no la van animar. Les habitacions buides, les humitats, els mobles vells, les cortines plenes de pols… No ens vam dir res a la tornada i no l’he vista més. Ja no goso entrar al bar on treballa i sé, a més, que surt amb un altre home, perquè la vaig veure un dia en un carreró. Ai, Víctor…

Però no era això el que et volia explicar. Bé, sí, també t’ho volia explicar, però no és aquest el misteri. Aniré al gra. Deus tenir pressa, vas atabalat, ja ho sé. El misteri són les plantes, unes plantetes petítissimes que apareixen a la gran sala (recordes: estrant a mà dreta, amb les bigues de fusta). Primer em pensava que era molsa, però no, són unes plantes diferents, amb una tija prima, molt fina, un fil d’un verd brillant. Amb una lupa, ajupit al terra, em dedico els vespres a resseguir el rejuntat de les rajoles. Primer era molt fàcil comptar les plantetes, ara ja no ho és tant. Aquest vespre mateix, ara que t’escric, n’he comptat cinc de noves, distribüides amb cert ordre per la sala, com formant un pentàgon. En un racó hi ha la planta més ufanosa. Li dic P1. Ja no és només tija sinó que ja ha tret unes fulles. Són unes fulletes molt petites, dentades, d’uns dos mil·límetres, però tenen una forma perfecta. No estic alarmat, però sí una mica nerviós. Un hortalà que conec m’ho va venir a veure abans d’ahir, però no va reconèixer la planta ni va trobar cap explicació al fenomen. Em sento una mica tens, Víctor, i m’agradaria molt que vinguessis a veure’m. Potser tu, que ets tan intel·ligent, trobaries la clau del misteri. Vine, Víctor, vine, t’espero qualsevol dia. Només cal que em diguis l’hora i el dia, i seré aquí esperant-te amb una cervesa fresca a la nevera. Ha passat el temps, però la nostra amistat és tan autèntica com sempre. T’espero, Víctor, amic meu.

Una càlida abraçada del teu amic Fargas, i fins aviat.

Que llefiscós que arribava a ser! “Ets el meu millor amic”, “ai, Víctor”, “la nostra amistat és tan autèntica com sempre”… ¿No s’adonava de res o ho feia veure? ¿Havia sigut sempre tan repel·lent pidolant atenció? Només imaginar una “càlida abraçada” d’aquell individu em posava els pèls de punta. Mai no havia llegit tantes bajanades juntes. Només faltava que atribuís la meva fredor amb ell a la Valèria. ¿Ho creia realment o es feia l’orni? Potser li hauria d’haver contestat qualsevol animalada –no mereixia ni un minut de reflexió el seu ”misteri”- i deixar resolt el tema, però em feia una mandra terrible. El simple fet de dirigir-me a ell significava un insuportable retorn al passat. Ja me n’havia desfet, d’en Fargas. Vaig tancar l’ordinador, doncs, i me’n vaig anar a dutxar.

Mentre em queia l’aigua al damunt, a raig, calenta i vaporosa, sentia que em descontaminava de l’efecte radioactiu d’aquell missatge que havia rebut. El món ranci i rídícul d’en Fargas s’escolava amb l’aigua i el xampú, baixava per les tuberies de l’edifici i corria pel clavegueram, allunyant-se de mi.

Vaig sortir de la dutxa com un home nou, net i feliç. Reia sol de les bestieses que havia llegit al correu d’en Fargas. Una casa envoltada de vegetació, arbres picant contra les finestres, una eslovaca amb bicicleta, puntets verds i, el millor de tot, en Fargas de quatre grapes al terra amb una lupa. La imatge em feia partir de riure, i així, cargolant-me, em va trobar la Valèria quan va arribar de la feina. La vaig posar al corrent de l’afer Fargas.

-I el més increïble és que pretén que el vagi a veure perquè li resolgui el misteri –vaig concloure.

-Com a mínim portaries enciams i tomàquets… -va dir, centrant-se purament en el seu interès particular.

-Això és tot el que m’has de dir? Tu creus que me n’he d’anar a veure puntets verds al casalot d’en Fargenstein?

-Però no era amic teu?

-Examic.

-Però si era l’únic amic autèntic que tenies! –em va engaltar, i per sort va desaparèixer en direcció al dormitori.

Em vaig quedar aturat enmig de la sala. La paraula “autèntic” sobrevolava la cambra i dibuixava cercles al meu voltant. Vaig repassar noms i relacions, moments càlids i converses cordials amb la meva breu llista d’amics. Em vaig espantar una mica. Quant temps feia que no jugava a pàdel amb aquells tres?

Els vaig trucar, un per un. Tenien el calendari esportiu ple durant les pròximes setmanes.

No vaig tornar a parlar del tema Fargas amb la Valèria. En general, sobre qualsevol matèria, tenia punts de vista invariables i repetir converses amb ella, per tant, era una pèrdua de temps. Jo, de tant en tant, als temps morts de la feina, hi rumiava, no ho podia evitar, i intentava examinar la qüestió amb rigor i imparcialitat. En Fargas era un antic amic, un home del passat; mereixia una certa consideració però no una dedicació excessiva. Una visita, doncs, era innecessària, tant pel declivi de la nostra amistat com per la poca entitat de l’afer en qüestió, que es podia resoldre amb un plaguicida o simplement amb lleixiu. Ara, quatre frases eren obligatòries. “Ets un porc, Fargas. Neteja una mica la casa!”, seria el contingut, però dit d’una altra manera. Empeltat de racionalitat i de fermesa em vaig posar a escriure a aquell solitari estrambòtic.

Fargas,

No t’equivoques quan suposes que vaig molt atabalat per la feina. Com ja deus saber, si és que aquestes coses arriben als habitants d’aquests sots feréstecs, la premsa digital viu constantment a la corda fluixa. Ara mateix, o rebem una subvenció o morim. He d’estar, doncs, al peu del canó, movent-me com una anguila entre els despatxos dels poderosos. Per això m’és impossible venir-te a veure en aquests moments. Em dol, perquè el teu cas realment atreu la meva atenció. És fascinant, de fet, i comprenc que estiguis preocupat, o fins i tot, alarmat. Sé, a més, que la teva preocupació ecològica no et permet fàcilment de recórrer a un planticida, plaguicida o com es digui, però realment crec que és el que hauries de fer. En moments extrems no és bo aferrar-se al dogmatisme ideològic. Una neteja a fons amb algun producte potent seria el més recomanable. No t’acovardis, Fargas, i entra en acció. Jo, des d’una distància ara insalvable per les múltiples ocupacions, et dono tot el meu suport moral i espiritual.

Atentament,

Víctor Gamba.

Vaig rellegir la carta i la vaig enviar, content per aquell to irònic i desimbolt. Em podia imaginar en Fargas a un pam de la pantalla, la boca oberta i els colzes damunt la taula, incapaç de detectar, entre les boniques frases, la burla infinita. Tan feliç em sentia que vaig deixar llegir el missatge a la Valèria.

-Però que barrut que arribes a ser… -em va dir ella, i no es va poder estar de riure una mica, perquè des de sempre li havia agradat el meu jo trapella.

-Se t’enfadarà, ja ho veuràs… -va afegir, ja més seriosa, apuntant-me amb el dit.

-No, en Fargas no capta aquesta mena de… -No vaig acabar la frase, perquè començava a pensar que la Valèria tenia raó. Potser m’havia excedit.

Si hagués pogut, hauria retingut el missatge i n’hauria fet una versió més continguda. Però ja era tard i vaig passar unes hores intranquil al llit, tement, per primera vegada a la vida, una reacció furiosa d’en Fargas. Un home estrany i solitari podia acabar sent perillós. Em vaig imaginar en Fargas sortint de l’ascensor brandant una aixada…

La Valèria, sempre càlida amb mi quan em veia tocat, em va mirar als ulls a l’hora d’esmorzar i em va dir que encara podia rectificar.

-Escriu-li ara mateix. Li dius que s’ha anul·lat una reunió que tenies aquesta tarda i que, per tant, hi pots passar avui mateix, a les quatre o a les cinc.

-Sí, bona idea.

Però quan vaig obrir la pàgina del correu ja m’esperava a primera fila la resposta d’en Fargas.

-Massa tard! –vaig cridar a la Valèria, que ja tenia un peu a fora del pis.

Va tornar i es va situar darrere meu, amb les mans agafant-me les espatlles. Em vaig sentir protegit i, a l’instant, més fort. Por d’en Fargas? Tot era culpa de la nit. No s’ha de pensar mai de nit, tot s’acaba veient terrible i sinistre.

Hola Víctor,

Sé perfectament la crisi que hi ha i que les coses a la ciutat no ho són gota, de fàcils. Ho comprenc, ho comprenc. Però, però… Sí, sé que puc semblar un egoista i que només penso en mi mateix, però és que realment necessito que em vinguis a veure, que ho miris tot amb els teus propis ulls, que analitzis la situació amb la teva ment freda i analítica… És que Víctor, els punts verds van apareixent, broten, es filamenten, creixen… Aquesta nit gairebé no he dormit.

Ahir, després de llegir la teva resposta vaig tallar amb ràbia P1, la planteta més grossa, que creixia tan esponerosa... La vaig tallar i vaig rascar amb un ganivet allà on havia brotat. Després vaig anar a Moià a comprar un plaguicida. Em va costar entrar a la botiga de la cooperativa i fer el pas, però el vaig fer, convençut per les teves paraules. Arribant a casa vaig ruixar amb el plaguicida tota la sala, fins que, intoxicat, vaig haver de fugir corrents a dalt. Va passar una estona, no sé quanta, i vaig tornar a la sala, protegit amb una mascareta improvisada. Després em vaig posar a fregar de genolls, amb un fregall fort, d’aquells d’alumini, tota la sala, passant i passant per cada rejuntat del terrasso. Després hi vaig passar el pal i vaig treure no sé quantes galledes d’aigua verdosa, no ho vulguis saber. Però la sala va quedar neta, lliure de plantes invasores. Em vaig deixar caure al sofà, feliç i agraint-te el consell. Era veritat: com deies tu, no es pot ser un dogmàtic ideològic. Si s’han de fer servir plaguicides, s’han de fer servir. Vaig pujar content al dormitori i vaig caure pla damunt del llit, esgotat però content. El consell del meu millor amic m’havia salvat, una vegada més. O això és el que jo pensava.

He somiat coses terribles, que no t’explicaré, plantes carnívores que se’m menjaven passejant pel bosc, i ningú no feia res per ajudar-me, em miraven i prou, mentre les plantes em devoraven. Amb malsons d’aquest calibre, m’he despertat a primera hora, més cansat que quan em vaig anar a dormir. El primer sol ja entrava per la finestra de bat a bat. Els porticons oberts, la branca de freixe amenaçant d’entrar. Llavors he anat a baix, a la gran sala, a veure com estava… Esperava veure-la neta i lluent, però no, ja hi havia una dotzena o dues dotzenes de puntets verds al terra, repartits per tota la sala… M’he fregat els ulls pensant que no podia ser, que era un miratge. Havia rascat com un negre aquell terra, i allà hi tornaven a ser, els punts verds, i els filaments, i P1 rebrotant, com si res… He plorat amargament, Víctor, i m’he menjat llàgrimes salades…

Ara ja m’he calmat i per això t’escric. Víctor, Víctor, vine i aconsella’m. Un moment deus tenir, tothom té un moment, vine a veure’m. Recordes el trencant? A mà dreta, després de la recta, hi ha una masia enrunada, fas cinquanta metres i ja hi ha el trencant a mà esquerra. Abans el camí es veia més bé, però ara la vegetació se l’ha anat menjant. Ah, la vegetació, la maleïda vegetació…

Gràcies per venir, Víctor. Gràcies.

Una abraçada del teu amic Fargas, i fins aviat.

-Ara ja no és càlida l’abraçada –vaig comentar.

-Una mica melodramàtic, el teu amic –va fer la Valèria- “M’he menjat llàgrimes salades”. Què deu llegir?

-El seu avi tenia una col·lecció sencera de Blasco Ibáñez. Em sembla que eren els únics llibres d’aquella casa.

La Valèria va girar la cadira on jo seia i, mirant-me als ulls, em va dir:

-No hi hauries d’anar? El veig molt desesperat.

-T’has fixat en això? Em diu que ha somiat coses terribles que no m’explicarà, i tot seguit, comença a explicar-me que les plantes carnívores el devoraven… No ho suporto, això. A més, es nota que s’ho ha inventat.

-Sí, potser sí, però Víctor…

-I això? “Gràcies per venir, Víctor. Gràcies”. Com s’atreveix a suposar que…?

-Em vols escoltar un moment? –La Valèria, agafant-me per la barbeta, em va obligar a mirar-la.

-No m’ho tornis a dir.

-Doncs ho faré. Hi has d’anar. ¿No veus que és un home desesperat que et demana ajuda? Com pots ser tan insensible?

-No sóc insensible!

-Començo a estar preocupada… Però qui ets? A mi també m’ho faràs, això? Quan estigui amb l’aigua al coll, ofegant-me en una bassa, també et quedaràs plegat de braços i miraràs cap a una altra banda? –Em va dir, força agitada. ¿Parlava seriosament o era en broma? Era difícil de saber, amb ella. La seva mirada, però, era poc amistosa.

-Francament, Valèria, no et veig banyant-te en una bassa.

-Hi aniràs o no?

-No.

-Doncs hi hauries d’anar. És tard. Me’n vaig.

Ni un breu petó de comiat no em va fer, ni un copet a l’espatlla, ni una lleu carícia a la galta. Va obrir i tancar la porta d’una revolada, i ni tan sols es va girar a mirar-me. Una onada d’aire fred va entrar al pis i em va deixar els ossos gelats, o aquesta és la sensació que vaig tenir.

Les coses es començaven a complicar. Retornava un personatge del passat amb una història absurda i la Valèria, per primera vegada, fugia de mi enfadada. Com odiava en Fargas! Des de la distància, amb la seva obtusa tossuderia, estava acabant amb els meus nervis i acabaria també amb el meu matrimoni. ¡Tan de bo apareguessin autèntiques plantes carnívores a la seva selvàtica propietat i se’l mengessin de viu en viu!

Me’n vaig anar a la feina, però el panorama que hi vaig trobar era desolador. Les aixetes públiques ja no rajaven i, sense elles, el nostre diari digital estava sentenciat. El meu soci, sempre animós, ja parlava de començar un altre projecte. No el vaig ni voler escoltar. Vaig agafar el cotxe i vaig anar al club. Esperava que la piscina coberta em reanimaria, però al cap de quatre braçades ja em sentia lent i feixuc, el clor bullint-me als ulls.

Em vaig passar la resta de la tarda a dins el cotxe, aparcat en un polígon abandonat, fent trucades a tothom qui em pogués donar feina o que pogués saber-ne d’alguna. El resultat va ser el que ja esperava i vaig tornar a casa maleint l’època que m’havia tocat néixer. En obrir la porta del pis, la Valèria em va rebre amb una frase terrorífica.

-En Fargas t’ha escrit un altre correu.

-Esborra’l! –vaig bramar, i em vaig acostar al minibar. Necessitava alguna cosa forta.

Només quedava un dit de whisky a l’ampolla. Les males notícies s’enllaçaven imparablement.

-L’has de llegir. Fa cosa i tot.

-El diari s’enfonsa definitivament –vaig afirmar, però la notícia no la va commoure.

-Ja estava enfonsat. Llegeix el correu, va, seu.

La Valèria em va agafar de la mà, com un nen, i em va conduir fins a la cadira giratòria de l’ordinador. Semblava penedida per la fugida intempestiva d’hores abans. Em transmetia afecte. Era una càlida sensació, que necessitava amb urgència. Per ella, i només per ella, vaig llegir el correu de l’odiós Fargas.

Víctor, no puc més. Estic arribant al límit de les meves forces. Aquesta invasió vegetal acabarà amb mi, ho sé, estic a la vora del precipici, a punt de fer la passa definitiva. Una invasió, he dit, perquè és justament això: una invasió. Abans era la sala, ara és tota la casa. Miri on miri, hi brilla un puntet verd, un brot, un filament o una fulla ja formada... Surten al terra, pugen per darrere el sòcol, a dalt i a baix, per dins i per fora la casa… Estic aquí, sol, espantat, arraulit en un racó, abraçat a l’ordinador, que és l’únic company, perquè tu no vens… Víctor, on ets? Per què no vens? Sóc jo, Fargas, Fargas, Fargas! Jo sempre et vaig fer costat, fins i tot quan els altres es burlaven de tu i deien que et feies el llest però que eres el més burro de la classe. Jo em vaig barallar defensant-te. O ja no te’n recordes? Tot s’oblida, ja ho veig. Però encara confio en tu i sé que vindràs… Oh no, aquesta no hi era… Una altra fulla, brillant i dentada, com totes. És un exèrcit, i volen acabar amb mi i amb la casa.

Víctor, no em deixis sol!

-I ara, què? –em va preguntar la Valèria.

-No ho sé –vaig dir. La frase d’en Fargas sobre el nostre passat a l’escola m’havia deixat tocat i enfonsat.

-Digue-li que hi aniràs demà al matí.

-Sí –vaig contestar d’esma, i em vaig posar a escriure.

“Fargas, demà a primera hora seré aquí. Ara calma’t i ves-te’n a dormir. Repeteixo: demà vinc, espera’m. Alguna explicació trobarem al fenomen. El teu amic, Víctor”.

Em va contestar de seguida: “Gràcies, Víctor, gràcies. Ara, sabent que demà vens, ja podré descansar. Ara, aquest grapat de fulles brillants que acabo d’arrancar ja no em fan por. Tu i jo vencerem”.

Vaig dormir encadenant malsons. Alguns em torturaven sobre el passat i altres sobre el present. Em vaig llevar molt d’hora, quan la Valèria encara dormia, i vaig sortir a l’alba cap a Moià, per l’antiga carretera. El cotxe resseguia els infinits revolts i jo tenia la ment en blanc. Contemplava la meva vida com un tot, i era un tot força depriment. Vaig pujar fins a Collsuspina i vaig baixar fins a Moià. Finalment, camí de Castellterçol, vaig veure la masia enrunada i un tros enllà, el trencant a mà esquerra. A penes si es veia el camí, sepultat com estava per la vegetació. El cotxe, llavors, es va frenar, per un acte reflex del meu peu.

Potser va ser el sol, que es va alçar poderós rere un núvol, però vaig sentir dintre meu un esclat de renaixement. ¿Què hi feia allà, en aquell sot feréstec, sotmès al xantatge d’un tipus com en Fargas? On era el meu orgull? Em vaig redreçar al seient, vaig agafar fort el volant, vaig prémer l’accelerador, vaig fer mitja volta i vaig tornar a la carretera, lluny d’aquell home odiós, lluny d’aquella submissió penosa. “Jo sóc en Víctor Gamba!”, vaig cridar i els pneumàtics, lliscant sobre l’asfalt, van assentir.

Van passar vuit mesos veloçment, i no vaig tenir cap notícia d’en Fargas. De tant en tant, observava de cua d’ull la premsa per si hi havia la notícia de la seva mort –“Home mor ofegat per la vegetació”- però mai no hi vaig trobar res. Vivia feliç, divorciat i amb una nova feina de vigilant de supermercat. Era avorrit, però cobrava cada mes. Esquivava com podia les mirades dels antics companys.     

Un dia, però, va arribar a la meva nova adreça de correu electrònic un missatge d’en Fargas. El dit índex, rapidíssim amb el ratolí, va marcar el missatge, però no el va suprimir. Ah, la curiositat… Deia així el missatge:

Hola Víctor. Aquest és l’últim missatge que mai rebràs de mi. T’escric perquè potser com a periodista, no com a amic, vols saber com va acabar la invasió vegetal que vaig patir, i que segueixo patint. Però potser el verb és gaudir, perquè la planta invasora ha resultat ser estèvia, un edulcorant natural molt apreciat actualment. En recullo tres quilos al dia i me’l compren a un preu més que satisfactori. Adéu per sempre. Fargas.

Ah, quan penso que la meitat del seu negoci podia haver sigut meu…

                                                                           Lluís Vilarrasa i Tanyà