GOS AL SENDER
Un gos enorme, ferotge, amb la boca escumejant, es va plantar de sobte al mig del camí. En realitat, es tractava d’un sender estretíssim, vorejat d’espessa vegetació a banda i banda. Les pluges constants de la primavera havien convertit aquell agradable bosquet en una selva tropical. El gos no es movia, el gos mirava fixament, el gos acumulava escuma. Ell, R.J., el primer de la fila, s’havia aturat a l’instant, però al seu darrera, un dels altres quatre ja havia dit allò de “com si res, com si res, avançant amb confiança”. Va reconèixer aquella veu. El “tertulià” li deien: ho sabia tot.
Però ell, R.J., el primer de la fila, no confiava en els animals. Totes les experiències traumàtiques amb bestioles viscudes al llarg de trenta-cinc anys van emergir de la seva capsa de records cerebral i van iniciar una dolorosa dansa circular a l’aire, al seu voltant: un poni l’havia descavalcat, una oca l’havia mossegat, un gat l’havia fet saltar pels aires (anant en bicicleta), els mosquits l’havien crucificat cada estiu infantil a Roses, una vaca l’havia empaitat, un porc senglar descontrolat l’havia obligat a ortigar-se fora mida, uns pardals infames s’havien menjat els seus espaguetis en un restaurant de Lió a l’aire lliure...
“Vinga, que se’ns hi farà tard, endavant, endavant”, va dir, al cap de pocs segons, l’inevitable “tertulià”. Ell, R.J., tenia la mà dreta permanentment alçada, exercint de prudent explorador. No apareixia ningú al darrera del gos, cap cara rústica dient allò de “no fa res, aquest gos, és molt tranquil, no fa res, vine, Txusqui, vine cap aquí”. Però no arribava cap amo del suposat Txusqui. El temps passava però al gos no li importava. Semblava viure més en l’espai que en el temps, i el seu espai definitiu era aquell, al mig del sender, ben fermes les potes, ben altiva la mirada, ben bavosa la boca.
“Mira, tertulià, si tan clar ho veus, passa tu al davant”, va dir ell, R.J., finalment, cansat d’escoltar l’home que ho sabia tot. Els altres tres, callats com morts, havien deixat d’emetre temporalment tot signe d’existència.
L’escena següent, de tan terrible, no pot ser descrita. El “tertulià”, destrossat, va ser traslladat in extremis a l’hospital. S’hi va passar sis mesos. R.J. no el va anar veure mai, perquè li semblava impossible no dir, amb paraules o amb la mirada, la frase inevitable: “Jo ja t’ho deia”.
Lluís Vilarrasa Tanyà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada