Conte: L'espècie

 

L’ESPÈCIE

Ella se sentia abandonada i tenia ganes de plorar; ell se sentia aclaparat i tenia ganes d’estar sol. Així eren les coses després d’anys de convivència. No eren sentiments perpetus ni ocasionals. Es produïen sovint o no tant sovint, segons les estacions, segons el comportament dels fills, segons els diners que es guanyaven o es deixaven de guanyar.

Un vespre, al bell mig d’una mala setmana, es van asseure al sofà i, tement ell una crisi i ella una fugida, van decidir veure una pel·lícula acabada de comprar: Shenandoah, de l’any 1965, amb James Stewart de protagonista. Era el patriarca vidu d’una família de set fills, a Virgínia, durant la Guerra de Secessió dels Estats Units. L’home, a part de no voler que els seus fills participessin a la guerra, exercia de conseller matrimonial. Una càlida nit, al porxo de la gran casa, explicava al seu futur gendre –un oficial del Sud molt verd en psicologia femenina- com eren les dones. James Stewart li deia que a vegades trobaria la seva dona trista, plorant, deprimida, infeliç, i que en aquests casos no li havia de preguntar mai què li passava, perquè ella no l’hi diria pas. L’únic que havia de fer era abraçar-la, abraçar-la fort. “Ho has entès?”, preguntava James Stewart; “No”, deia el futur nuvi.

Al mateix temps, al pis de dalt, Katharine Ross, la nora de James Stewart, instruïa la filla gran de la casa, la futura esposa de l’oficial, sobre psicologia masculina. Li deia que no sempre havia de voler que el seu marit estigués amb ella, perquè els homes, a vegades, senten que el món els oprimeix, i llavors necessiten estar sols. “Ho has entès?”, preguntava Katharine Ross; “No”, contestava la futura núvia.

Els dos del sofà es van mirar perplexos, somrient. ¿Ah, resultava que ja no eren dues persones amb una complexa personalitat i unes experiències úniques que els havien conduït a ser com eren i a patir com patien, sinó que eren, simplement, una parella que seguia el comportament establert i perfectament estudiat de l’espècie humana?

Era un cop dur a la seva vanitat, però, alhora, era reconfortant. L’excés de psicologia personal ofega la vida.

Més junts, abraçats, van continuar veient la pel·lícula.

                                                                Lluís Vilarrasa i Tanyà