Conte: Canícula

 

CANÍCULA

El gos xisclava, udolava, plorava, grinyolava. Era una nit canicular. De sobte, una bala supersònica -o gairebé- va travessar aquella massa immensa d’aire càlid i feixuc, i va alleugerir, en un instant, tot el malestar de l’animal. Un acte caritatiu, va pensar, amb tota certesa, la persona que havia disparat l’arma. Un silenci sobtat, puntejat de misteri i d’horror, va emergir en aquella vall enclotada, un sector aïllat d’una urbanització que s’havia quedat a mig fer, ja feia quatre dècades.

Un crit ofegat va certificar la mort del gos. “Qui sou? Qui s’amaga darrera una finestra? Qui ha matat el meu gosset? Pinky, Pinky! Criminals, assassins... Tots us heu ajuntat per cometre aquest crim. Us he estat observant. Heu conspirat contra mi i contra en Pinky. Sou dolents, intolerants, ignorants, estúpids! El meu gosset valia més que tots vosaltres plegats. Ell era la Vida, vosaltres sou la Mort. Vells fastigosos, octogenaris, nonagenaris, vampirs que xucleu la vida dels altres per allargar la vostra. Vells decrèpits, escopiré sobre la vostra tomba....”

Va continuar per l’estil, durant una bona estona, fins que va callar. Era una dona de mitjana edat, aparentment soltera. Jo a penes la coneixia, perquè feia només quinze dies que m’havia instal·lat a la urbanització. M’havia sorprès, d’entrada, l’edat avançada de gairebé tota la gent que hi vivia. Els avis, a tot el país, abandonaven les ciutats, massa poblades i perilloses. No m’havia sorprès les acusacions de la dona. Viure entre vells pot alterar l’equilibri emocional.

A poc a poc, les siluetes encorbades que havien aparegut a totes les finestres es van anar retirant. L’espectacle s’havia acabat. Jo vaig desar el meu rifle M-40 amb mira telescòpica i vaig tornar al llit. Per fi vaig poder dormir amb tranquil·litat.

                                                       Lluís Vilarrasa Tanyà