LÀNGUID I ESPECTRAL
Certament, amb el pas dels anys, el nostre company Hermini havia perdut vitalitat, energia, i fins i tot, exagerant una mica, consistència. Era el més jove però semblava el més vell de la redacció, per lànguid, per lent, per vaporós. Amb prou feines complia amb les seves obligacions laborals, que d’altra banda eren les més senzilles: la informació local més rutinària. No en vam fer gaire cas, tot sigui dit, de la seva personalitat minvada, de la seva apatia infinita. La redacció bullia d’animació, l’Hermini passava desapercebut. Era allà, formava part del mobiliari, amb això ja en teníem prou.
Amb el declivi de la premsa escrita, la redacció es va reduir de manera alarmant. L’Hermini hauria d’haver sigut el primer de sortir volant per la finestra, però era tan pobrissó, tan callat, tan inofensiu, tan planta decorativa, que ni el nou propietari, xacal entre xacals, no havia gosat despatxar-lo. Amb la redacció pansida i mig buida, els supervivents vam tenir més temps per analitzar-nos els uns als altres. Un dia, contemplant des d’una certa distància el pobre Hermini, difuminat entre dues llums -la de la finestra i la de l’ordinador-, la boca entreoberta, els dits immòbils damunt el teclat, com si la paraula escollida s’hagués encallat en els boirosos passadissos del seu cervell... Contemplant-lo, doncs, em vaig preguntar què li havia passat. Recordava, vint anys enrere, un jove esportiu, enginyós, xerraire.
El vaig bloquejar un dia a la minúscula estança on hi havia la màquina de cafè. “La vida fa girs inexplicables”, vaig comentar a propòsit d’alguna notícia recent. “Hermini, t’ha passat mai alguna cosa que t’hagi canviat la vida de dalt a baix?” Es va empassar saliva, es va encongir imperceptiblement (però jo ho vaig notar!) i em va suplicar amb els ulls que tanqués la porta.
-Vaig ser capturat pels alienígenes fa molts anys, potser dinou -va comença a explicar-me- Eren amables i molt estudiosos. Em van regirar de dalt a baix, no sé com, és difícil de comprendre i més d’explicar. Al cap d’un temps, ja una mica refet, els vaig demanar si em pensaven alliberar. “No”, em van contestar. Com a resposta em vaig posar a udolar en un racó de la immensa nau. Em podien haver matat, però ho tenien prohibit. Al final, per no haver-me de suportar més, em van teletransportar al costat de casa, de nit, despullat. Em sentia fluix, lent, gasós. M’hi he sentit des de llavors.
En altres circumstàncies, m’hauria posat a riure, però la cara de l’Hermini expressava tal sentiment de tristesa, de derrota existencial, que ni un esbós de somriure era possible.
-Em sap greu.
-Ara ja saps el meu secret. No el diguis a ningú. Si ho fas, se’m tornaran a emportar. M’ho van especificar clarament. Només una persona pot saber el secret.
-No et preocupis, Hermini. Sóc una tomba.
Arrossegant els peus, amb un lent balanceig gerontocràtic de braços, va tornar al seu lloc crepuscular, entre dues llums.
“Sóc una tomba oberta”, li hauria d’haver dit realment, perquè només arribar a casa ho vaig explicar a la meva dona, i al meu cunyat, que passava per allà, i als fills, i als nebots...
L’Hermini, l’endemà, ja no va reaparèixer a la feina. La seva absència va ser poc comentada, perquè ningú no troba a faltar gaire una part del mobiliari, sigui una tauleta, un tamboret, una prestatgeria o un company lànguid i espectral.
Lluís Vilarrasa i Tanyà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada