BAKUSHÛ (1951)

 

1951. Japó. Director: Yasujiro Ozu. 124 minuts. B/N. 

Guió: Kogo Noda, Yasujiro Ozu. Música: Senji Ito. 

Setsuko Hara (Noriko Mamiya), Chisu Ryu (Koichi Mamiya), Chikage Awashima (Aya Tamura), Kuniko Miyake (Fumiko Mamiya), Ichiro Sugai (Shukichi Mamiya),  Hiroshi Nihonyanagi (Kenkichi Yabe).

Títol en català: El començament de l’estiu.

LA TRILOGIA DE NORIKO

Yasujiro Ozu (1903-1963), el més gran director japonès, va arribar a la perfecció artística amb l’anomenada trilogia de Noriko: Banshun (Primavera tardana, 1949); Bakushû (El començament de l’estiu, 1951); i Tokyo Monogatari (Contes de Tokyo, 1953). Són tres pel·lícules centrades en una noia anomenada Noriko, de 27 o 28 anys, sempre interpretada per Setsuko Hara, actriu de somriure càlid i mirada espiritual. El personatge és bàsicament el mateix en els tres films, però varien les seves circumstàncies personals i familiars. El gran tema que domina aquesta trilogia, i en gairebé tota l’obra de Yasujiro Ozu, és el conflicte de costums i mentalitat entre el Japó tradicional i el Japó modern i occidentalitzat, sorgit després de la derrota a la Segona Guerra Mundial. 

Un foxterrier als peus

A Bakushû, Noriko Mamiya viu a la casa familiar a Kamakura, Kanagawa, en companyia dels seus pares, el seu germà Koichi, la cunyada Fumiko i dos fills petits. Ella, soltera de vint-i-vuit anys, treballa en una oficina de Tokyo. Conserva tres amigues de l’escola. Dues són casades, i la seva vida és tan diferent que Noriko observa amb tristesa com l’amistat es va refredant. Tot canvia quan un oncle visita a casa dels Mamiya i els recorda que seria hora que Noriko es casés. Aviat li proposen un home de quaranta anys, Manabe, empresari d’èxit que juga a golf. Noriko el descarta, perquè afirma que no podria confiar en un home que ha estat solter fins als quaranta anys. Pel seu compte, en canvi, es busca marit. És Kenkichi Yabe, amic d’infantesa, ara vidu amb una nena petita. Yabe és un metge que acaba de ser enviat a Akita, una contrada rural molt lluny de Tokyo. Noriko fa el tracte amb la mare del metge. El curiós és que Kenkichi, quan la mare li explica entusiasmada el futur casament, no mostra cap alegria, simplement s’hi conforma. Per la seva banda, la família de Noriko queda absolutament consternada perquè ella no els ha consultat, com dicta la tradició: “No entenc els joves d’ara”, diu la mare. “Noriko és impossible”, exclama Koichi, el germà. També Aya Tamura, la millor amiga de Noriko, rep amb tristesa la notícia del casament, perquè no s’imaginava Noriko en una zona rural on encara es viu a la manera tradicional. El seu monòleg és inoblidable.

Aya Tamura: Jo em pensava que tu viuries a l’estil occidental, amb un jardí de flors, escoltant Chopin, i a la teva cuina enrajolada hi tindries una nevera plena de coca-cola. Quan jo et visités, tu m’esperaries al porxo, amb un suèter blanc i un fox-terrier als peus, i em saludaries des de la tanca: “Hello, how are you?”

Però és que Noriko, com diu un personatge, “és antiquada per ser una noia moderna”, i per això, encara que visqui, per la seva edat, escindida entre el Japó tradicional i el Japó modern, es decanta pel món antic, com Yasujiro Ozu. Ell se sent al costat dels vells, que contemplen la transformació del país amb resignació i serenitat, i no dels joves, fascinats pel món occidental, ni dels nens, més capriciosos que mai. (1) 

La mirada d’Ozu, feta de calma i contemplació, és la mirada malencònica d’algú que veu com mor el seu món. Al final de moltes seqüències, quan els personatges ja són fora de camp, la càmera es queda a l’estança buida durant uns segons, i una música lànguida reforça la sensació d’absència i de desolació.

Amb el frenesí visual a què estem sotmesos ara, pot costar una mica acostumar-se al ritme tranquil del cinema de Yasujiro Ozu, en què es diuen les paraules justes i no pas més, en què la càmera no es mou gairebé mai i sempre està situada molt baixa, a l’alçada dels ulls dels personatges asseguts a terra. És un esforç, però, que val la pena de fer.  

(1) Si a Bakushû, els nens de la casa ja fan rebequeries per un tren elèctric, a Ohayo (1959), una de les últimes pel·lícules d’Ozu, dos nens molt tossuts fan la llei del silenci per exigir que el seu pare els compri un televisor. Ho aconsegueixen. La tele arriba a casa, però Ozu es retira abans que la treguin de la caixa i l’endollin.