2024.
USA (Apple TV). Guionista i director: Jon Watts. 108 m. Color. (27 set)
Fotografia:
Larkin Seiple. Música: Theodore Shapiro.
George Clooney, Brad Pitt, Amy Ryan (Margaret), Austin Abams (el noi).
Carisma
i foscor
Dos “netejadors” d’escenes
criminals, George Clooney i Brad Pitt, es presenten gairebé al mateix temps en
una habitació de l’hotel Delon (un homenatge?), on un jovencell s’ha matat
accidentalment saltironejant al llit abans de tenir relacions amb una important
fiscal de Nova York. El punt de partida, artificiós com és, no deixa de ser
prometedor, però la pel·lícula no té gran cosa i ho confia tot a l’indiscutible
carisma dels dos protagonistes. Jon Watts, guionista i director, demostra
limitacions en els dos àmbits.
L’argument és fluix, escàs i
allargassat, i els diàlegs, suposadament enginyosos per dissimular les
deficiències de la trama, són repetitius i avorrits. Watts no és Tarantino. Com
a director, la cosa no millora perquè deu ser ell qui ha ordenat al director de
fotografia una il·luminació tan escassa. Cansa molt, tanta foscor. És un greu
error. Recordem Collateral (2004), film nocturn i magistralment
il·luminat.
La pel·lícula té algun gir
argumental bo -el jovencell no està tan mort- pero en general té poca vida.
Feixucs i pansits hi deambulen Clooney i Pitt, ja tenen una edat. Al tram
final, apareixen complicacions argumentals i debats morals que volen motivar l’espectador,
però no ho aconsegueixen. Són tardans i gratuïts. El darrer pla del film, per
cert, sembla voler rememorar el de Butch Cassidy and the Sundance Kid
(1969), amb Paul Newman i Robert Redford, però la distància és sideral.
