Conte: El declivi de l'espècie

 

El declivi de l’espècie

Dintre meu sempre tinc un Scott Fitzgerald de guàrdia, a punt per elaborar un paràgraf poètic en cas de necessitat. L’altre dia, després de saber la mort sobtada d’un antic company de classe, Amadeu Llort, víctima d’una relliscada fatal a la banyera, el meu Scott Fitzgerald particular es va abraonar sobre la vella màquina d’escriure i teclejant amb desfici –res no provoca tant desfici com els records de la infantesa- em va lliurar això:

“Recordo l’Amadeu sota la pluja, elèctric, llamp entre llamps, travessant com una fletxa incendiària el camp de futbol entre bassals immensos, a càmera lenta, produint esquitxos multicolors de l’alçada dels xiprers… Amadeu, cridàvem nosaltres darrere les finestres de la classe, protegits, segurs, alarmats per la possible mort socarrimada de l’Amadeu, fascinats per la possible mort llampegada de l’Amadeu. ‘Corre, Amadeu, corre abans que un llamp et converteixi en cendres!’ Junts van arribar, el llamp i el tro, el poder i la glòria, l’èxtasi i la destrucció. El llamp va fulminar l’Amadeu en ple vol, els dos peus a l’aire, entre esquitxos multicolors, amb una abraçada elèctrica terrorífica, devorat en un instant el cos, nu l’esquelet… Més enllà dels xiprers va ascendir malencònicament la prima columna de fum, el residu gasós final del nostre estimat Amadeu, a qui recordem quan remem incansables cap al passat; barques que es difuminen en la boira.

-El teu Scott Fitzgerald de guàrdia? -em va preguntar la meva dona.

-Sí.

-Cada dia més destirotat.

-És possible.

-L’anècdota és real?

-Sí, en un noranta per cent. Un llamp va caure allà mateix i va esqueixar un dels xiprers. Però l’Amadeu va arribar viu a classe. El vam aplaudir i tot.

-No hauries d’haver escrit això? La veritat, vull dir? No seria més interessant?

“Ens hem d’aferrar a la veritat, va dir ella, i va sortir per la porta, i aquella porta es va quedar allà cent anys més, entre parets enrunades, testimoni d’infinites llunes canviants, contemplant impàvida el declivi de l’espècie, la fi dels bons costums i de la millor literatura.”

                                                                    Lluís Vilarrasa Tanyà