Conte: Revelació

 

REVELACIÓ

Un vespre qualsevol, després de fer un repàs ràpid als canals de televisió i de comprovar que no feien res de bo, l’Ernest i la Jordina van parlar una estona, tranquil·lament, asseguts al sofà, les cames estirades i els peus –tots quatre peus- damunt d’un gran puf. La Jordina, més xerraire i bulliciosa que el seu marit, es va queixar de la seva amiga Ester, que no s’havia ofert per dur-la a casa amb el cotxe, quan s’havien trobat al centre, perquè “tenia molta pressa”.

-I això que m’ha vist carregada de paquets –va afegir.

L’Ernest Miracle, que era un home tranquil, anava a fer un comentari dels seus, apel·lant a la concòrdia general i a la comprensió dels diferents punts de vista, quan, de cop, va recordar una frase provocativa del seu amic Òscar. Sens dubte la Jordina es prendria malament la frase, però l’Ernest, recordant ara que el seu amic Àngel solia dir que si un no era capaç de renovar el seu arsenal d’idees i d’opinions el declivi conjugal era inevitable, es va llançar a la piscina:

-Això passa perquè les dones, realment, no teniu sentit de l’amistat.

-Com? –va preguntar la Jordina.

L’Ernest va repetir la frase, potser amb més convicció, perquè, ja se sap, és més fàcil cometre el segon assassinat que el primer.

-Quina bestiesa! Qui t’ho ha dit això?

-Ningú. És un pensament com un altre.

-Un pensament absurd. Jo tinc un gran sentit de l’amistat.

-Segurament que sí, però ara mateix acabes de parlar malament d’una teva amiga, només perquè no t’ha portat amb cotxe a casa en un dia sense pluja.

-Jo ho hagués fet.

-Si tu ho dius et crec.

L’última frase l’Ernest l’havia dita sincerament i amb ella ja donava per acabat el tema, però la Jordina, dona perspicaç, hi havia captat un matís burleta.

-Els homes, en canvi, sí que teniu un enorme sentit de l’amistat –va fer la Jordina, allargant molt la “o” d’enorme.

-En general no ho sé, però els que jo conec sí. Tinc tres amics impecables, això tu ho has de reconèixer. No vull dir impecables com a persones, perquè qui no té un all té una ceba, vull dir impecables com a amics –va respondre l’Ernest, i a l’acte va pensar que haver repetit tres vegades l’adjectiu ‘impecable’ era temerari.

-Com que els hi has hagut de demanar diners tantes vegades…

-Què vols dir?

-Que no saps si són bons amics o no perquè no els has demanat mai res.

-L’Òscar em va deixar una vegada la màquina d’afaitar. Jo primer l’havia demanada a aquell altre que estava amb nosaltres al pis, no me’n recordo com es deia, i aquell em va dir “no, que és molt personal”, però l’Òscar de seguida, sense el més mínim problema, em va oferir la seva.

-No em vull imaginar en quin estat la tenia…

-Això no importa. El gest és el que compta –va recalcar l’Ernest, molt satisfet. Ja estava assegut però es va imaginar com un brillant advocat que s’asseu després d’haver presentat al jurat la prova definitiva.

-La màquina d’afaitar. ¿Quantes vegades em deus haver explicat la història de la màquina d’afaitar?

-Va ser el dia que vaig veure la diferència entre un amic i un no amic.

-Les cerveses que t’ha tret el teu gran amic Òscar gràcies a aquella màquina d’afaitar.

-L’altre dia va convidar ell.

-Un dia de cada vint.

-No tant, no tant… Jordina, aquesta conversa em comença a desagradar- va confessar l’Ernest i, com per demostrar que ja no estaven en sintonia, va treure els peus del puf.

-Primer desencadenes la tempesta i després, quan t’has mullat una mica, ja busques refugi en una cova. Tens sang d’orxata. D’això s’aprofiten els teus amics. T’ha pagat la raqueta en Jeanpi?

-Ho farà qualsevol dia d’aquests. Ara és una mala època per a qualsevol que treballi en un concessionari. Es venen pocs cotxes, ja ho saps. I per això, no penso demanar-li els diners.

-Ho veus? Tu hi poses la comprensió i ells hi posen la barra.

-No en parlem més.

L’Ernest va engegar de nou la tele, molt molest per aquella conversa, en què ell apareixia com un pobre xaiet rodejat per tres guineus. Fent zàping, va anar a parar a un capítol de “Hawaii 5-0” en què algú era tirotejat a la porta de casa seva per tres sicaris. La imatge era d’un simbolisme molt inoportú i l’Ernest va tancar la tele.

-Són bons amics, Ernest –li va dir la Jordina, conciliadora- però no els has posat mai a prova. I és bo que no els posis a prova, perquè potser et decebrien.

La ment de l’Ernest Miracle era una habitació clara i lluminosa, amb finestres per on entrava a raig el millor sol de primavera. Aquella conversa amb la Jordina, però, havia fet abaixar una de les persianes i ara, en un racó de la seva ment, hi havia una ombra llarga i inquietant. Va imaginar-se altres persianes abaixant-se, una rera l’altra, amb les ombres capturant tota la llum i la claror.

Va mirar el rellotge. Eren dos quarts d’onze del vespre.

-Sortiré a prendre una mica l’aire. Crec que ho necessito –va dir l’Ernest i se’n va anar del menjador sense esperar cap resposta.

-Però Ernest…

No va ser a temps de retenir-lo. La Jordina no havia encara tret els peus del puf que l’Ernest ja sortia de casa amb la gavardina posada i una maleta buida.

Al cotxe, recorrent els carrers buits de la ciutat, l’Ernest va pensar que ja havia fet el numeret, que ja havia sortit de casa i havia deixat la Jordina amb un pam de nas. Ja n’hi havia prou, podia girar cua. Però no ho va fer, per algun motiu que no acabava de comprendre, i es va dirigir, per una llarga avinguda dèbilment il·luminada, cap a l’est de la ciutat.

Va aparcar en doble fila al davant del gran bloc de pisos on vivia el seu amic Jeanpi. Va agafar la maleta buida, fingint que feia un pes considerable, i va prémer el piu del quart tercera. La veu del seu amic, festiva i estrident, va esbotzar la tensa calma de la nit.

-Qui hi ha?

-Jeanpi, sóc jo, l’Ernest.

-L’Ernest? A aquestes hores?

-Puc pujar?

-Puja, puja!

Al mirall de l’ascensor, Ernest Miracle va assajar la més compungida cara possible i així, capcot i depressiu, va aparèixer al replà de la cinquena planta, on el seu amic Jeanpi ja l’esperava. Estava alegre, havia begut. Se sentia música al seu pis i una veu femenina taral·lejant una cançó.

-Nano, què fas aquí? –va preguntar-li en Jeanpi, que estava dret davant de la porta, com protegint el pis d’intrusos- Que te’n vas de viatge?

-No, busco un lloc per dormir. La Jordina m’ha tret de casa.

-A tu? Però Ernest, valor, home! A aquestes hores la Jordina ja deu estar penedida.

-No ho crec, la discussió ha sigut terrible. Necessito passar la nit en algun lloc –va deixar la maleta al terra, amb infinit cansament.

-Ja, és clar que sí. Sempre tindràs un llit aquí, però aquesta nit és complicat… És una nit especial. Jo no t’espatllaria mai una nit especial, Ernest. Torna a casa, ja veuràs com la Jordina et perdona el que hagis dit, fet o pensat, jo què sé.

En Jeanpi, molt amical, li va posar la mà a l’espatlla i, hàbilment, li va fer fer una mitja volta molt precisa i el va conduir de tornada cap a l’ascensor.

-Demà ja et trucaré perquè em diguis com t’ha anat. Ànims!

L’Ernest encara no havia contestat que les portes ja es tancaven, comprimint el somriure forçat de l’amic. Baixant per l’ascensor l’Ernest va recordar la visita que en Jeanpi i ell havien fet, només feia dues setmanes, a una botiga d’esports. Tots dos necessitaven una raqueta de tennis nova. Ell no la volia gaire cara però en Jeanpi s’havia fixat en una molt moderna, feta amb el més modern aliatge, prometent la menor vibració mai vista durant l’impacte de la pilota. L’entusiasme d’en Jeanpi era tan gran que l’Ernest, feliç de poder fer feliç l’amic, li havia comprat aquella raqueta caríssima –ell, en canvi, se n’havia quedat una de normaleta- i després havia dit allò de “ja ho trobarem quan les coses et vagin més bé”. I sabia perfectament que aquell futur amb un Jeanpi pròsper no arribaria mai.

L’Ernest va pujar maquinalment al cotxe i maquinalment va conduir per avingudes i places desertes, cap al seu nou destí: la part alta de la ciutat, on vivia, en una caseta amb jardí, el seu amic Àngel, un home de pensaments profunds.

El va veure des de l’altra banda del carrer, on havia aparcat. El seu amic Àngel fumava dret al porxo mentre contemplava la lluna, mig amagada darrere els núvols. Ernest admirava molt l’Àngel, un home d’infinites lectures que, al llarg dels anys, l’havia ajudat molt a ampliar els seus horitzons intel·lectuals. Gràcies a ell, havia llegit Tolstoi i Turgenev, Faulkner i Flaubert, Greene i Graves, Austen i Auster, així, sempre per parelles amb inicial compartida, perquè era el mètode recomanat per l’Àngel. “La màgia de la dualitat fonètica”, en deia ell, i l’Ernest l’escoltava embadalit. No tenia cap dutbe que l’Àngel li oferiria un llit. Era un amic autèntic. A més, un home cultivat sempre és un home generós.

A tocar del portal de la casa va recordar que havia de fingir que era un marit abatut i que duia una pesada maleta.

-Àngel, sóc jo, l’Ernest –va dir amb un inesperat fil de veu, ocult entre les ombres del plàtan de la vorera.

L’amic, sorprès, va llançar el cigarret el terra i el va trepitjar. L’Ernest, llavors, va pensar que no l’havia vist mai fumar abans.

-Aquí a fora. Sóc jo.

-Ernest! Quin espant. Què fas aquí? –va fer l’Àngel.

-Busco un lloc per dormir.

-Que se t’ha cremat la casa?

-No, no.

-No em diguis que la Cristina t’ha tret fora…

-Sí, però es diu Jordina –va precisar l’Ernest, pensant que era força trist haver de fer aquest aclariment al teu segon millor amic.

-Ui sí, perdona.

Un gos va bordar en un jardí veí. Es va encendre un llum en una finestra de la casa del davant.

-Espera… El que passa és que l’Alba dorm, perquè s’ha de llevar molt d’hora. Però què em deies?

-Necessito un llit per dormir perquè la Jordina m’ha tret fora de casa…

-Ostres, no tinc cap llit disponible…

-Però no tenies una altra habitació…

-Hi tinc la sogra, de visita.

L’Àngel era un mentider impenitent. Això ho sabia de sobres l’Ernest, des d’un dia molt penós a la sortida d’un cinema. Una antiga professora de l’institut que passava pel carrer els havia saludat, hi havien parlat breument, i quan ja se n’anava, havia preguntat a l’Àngel si ja havia acabat la carrera de Dret. L’Àngel, que amb vint-i-nou anys encara tenia pendents assignatures de quart, havia mostrat un aplom imperial i havia contestat amb un “sí” majestuós, amb inclinació de cap inclosa.

Recordava l’Ernest aquell èmfasi impostor, el mateix que havia aplicat feia un moment quan li havia dit “hi tinc la sogra, de visita”.

-Potser el sofà… -va dir tristament l’Ernest, per acabar de sospesar l’amistat de l’Àngel.

-El sofà? És petit i estret, Ernest. Si vols hi pots dormir, però ho trobo tristíssim, la veritat. Tu no ets un home de sofà, Ernest, això és per a saltimbanquis de la vida, com en Jeanpi. Tu ets un home sòlid, autèntic… La imatge de veure’t ajagut al sofà del menjador seria desoladora per a mi i per a tu mateix. Una pura rendició. I si tu et rendeixes, Ernest, llavors ja som tots els homes els qui ens rendim, tota la civilització la que naufraga… No et rendeixis, Ernest. La… Jordina és un noia excel·lent i et tornarà a obrir la porta. Tu has tingut un matrimoni molt plàcid, Ernest, pel teu caràcter… infal·lible, però les discussions van i vénen. Torna a casa, em sembla que és el millor consell que et puc donar.

-Gràcies –va dir bovinament l’Ernest, que necessitava estar sol per pensar.

Va agafar de nou la maleta i no va haver de fingir que pesava, perquè realment sentia que li pesava. Al cotxe, amb el motor encara apagat, va observar de nou el seu amic Àngel. Encenia una altra cigarreta, dret al porxo, mentre contemplava la lluna.

Estrets i foscos eren els carrers del casc antic per on caminava, força atemorit, l’Ernest. Vivia el seu amic Òscar –el millor amic, l’imbatible Òscar- en un passatge situat al mig d’un eixam de carrerons. Hi havia encara alguns bars oberts i, de tant en tant, se sentien crits i aplaudiments. Encara estava en marxa algun partit de futbol, va deduir l’Ernest, a qui no agradava aquest esport i que, per això, a les converses sovint no deia res. Sóc l’amic ideal, va pensar amargament: no obro la boca i pago.

De sobte va notar que tenia les mans massa lliures. Havia oblidat la maleta al cotxe. Però no li importava. Ja se li havien passat les ganes de representar un paper. Només volia que l’Òscar li obrís la porta per poder fer amb ell una bona xerrada, sobre l’amistat, sobre la falsa amistat i sobre les decepcions de la vida.

Es va endinsar en l’estretíssim passatge i va trobar la porta de la casa entreoberta i amb el pany trencat –ho estava des de temps immemorials. A les palpentes va buscar el llum de l’escala, que ja no recordava on era, pel temps que feia que no visitava l’Òscar. Va pujar amb precaució l’escala -els esgraons eren molt irregulars- i va arribar esbufegant al segon pis. A l’única porta del replà hi havia un paper enganxat amb un tros de cel·lo. Hi deia el següent:

“Ernest, m’ha trucat en Jeanpi i sé que estàs vivint una situació complicada. Em sap greu però jo he hagut de marxar al polígon, perquè els del torn de nit tenien un problema gros amb una màquina i m’han avisat. Sembla que anirà per llarg. Per tant, millor que no m’esperis. De veritat que ho sento. En parlarem demà, de tot plegat. Espero que se solucioni. Òscar.”

L’Ernest es va quedar ben quiet davant la porta durant dos minuts, mirant el paper, rellegint-lo una vegada i una altra. “Tu també, Brutus?”, va pensar finalment. Va acostar l’orella a la porta i li va semblar sentir, procedent de l’interior, la veu d’un locutor de futbol. Potser eren imaginacions seves, per la paranoia creixent que s’havia instal·lat en ell. ¿I si, confiant en el seu amic, feia mitja volta i se n’anava? Va pensar que era el més raonable de fer, però es va quedar quiet davant la porta, tossut. Creixia en ell la certesa que fins i tot l’home més pacífic i comprensiu del món té dret, un dia, a deixar-se anar, a esbafar-se, a explotar.

-Foc! Foc! Foc! Foc! –va cridar, amb tota la potència de la seva veu, a ple pulmó, fent tremolar l’edifici, la ciutat sencera.

Va sortir esperitat el seu amic Òscar, vestit amb un barnús d’Spider-Man. Va topar amb ell i va rebotar cap a l’interior.

-Ernest! –va dir, el cul a terra, començant a comprendre- No és el que et penses. He tornat però m’he descuidat de treure el paper.

-Massa tard… amic.

Va fer mitja volta i es va llançar escales avall. Es va calmar a baix, i va caminar pels infinits carrers del casc antic escoltant el so de les seves passes damunt les llambordes. Era un so sec i trist, el so de la seva nova vida. La Jordina tenia raó. L’Òscar havia tret petroli d’una màquina d’afaitar.

Ja podia tornar a casa amb la cua entre cames, derrotat. L’amistat masculina era un mite, com a mínim en el seu cas. Però, i l’amor? Ell tampoc no havia posat mai a prova el seu matrimoni. ¿Sentia la Jordina per ell un amor autèntic o era un amor fet amb la matèria de què estan fetes les il·lusions? Va pujar al cotxe amb esperit kamikaze.

Volent aparentar serenitat, va anunciar el seu retorn a casa amb veu alegre.

-Hola, ja he arribat!

-Ernest! No m’ho facis mai més això! –La Jordina, amb la cara desfeta per haver plorat, el va abraçar tendrament.

L’abraçada el va fer dubtar, durant uns instants, del seu propòsit, però si ell tenia una virtut era la tenacitat. Tot el que començava ho acabava. Per això tothom podia confiar en ell, i aprofitar-se’n.

-On eres? –va preguntar la Jordina.

-Necessitava pensar. No sabia si t’havia d’explicar una cosa o no.

-Explicar-me què?

-No és fàcil… -va fer l’Ernest, retrocedint fins a la porta, molt compungit. Li va sorprendre la facilitat que tenia per a la interpretació.

-Però parla!

-Fa una setmana me’n vaig anar al llit amb la Vicky, la germana de l’Òscar.

Tres bufetades li van caure, molt ràpides, explosives i precises.

Un quart d’hora més tard tornava a ser al cotxe, però ara amb la maleta plena. “Tot el que és fràgil i preciós no s’ha de tocar gaire perquè es destrueix fàcilment”, va pensar. Ho devia haver llegit o escoltat en algun lloc, però no recordava on.

Va sortir de la ciutat i es va endinsar en una zona boscosa, on solia anar, de petit, amb els seus pares. Va aparcar el cotxe fora del camí, en una clariana, i va contemplar el cel, les infinites estrelles, la lluna creixent.

Tot allò era únic, bell, immortal i l’Ernest Miracle no es va sentir insignificant i efímer sinó afortunat. Va respirar l’aire fresc de la nit i va escoltar el silenci, el silenci de la vida eterna que baixava d’aquell cel estrellat. El propòsit de l’existència se li va revelar de cop, com si un d’aquells raigs daurats que baixaven de les esferes celestes contingués la Veritat Absoluta. Es va quedar esfereït. Fins aquell moment ho havia ignorat tot! Es pensava que el propòsit de la vida era ser una persona bona i agradable, un treballador de confiança, un amic lleial… No, no! Tot això era anecdòtic, superficial. El que comptava era la vida en si mateixa, la vida única, bella i immortal que hem rebut i que hem d’oferir…

Va pujar al cotxe i, gas a fons, alarmant les criatures del bosc, va tornar cap a casa.

Al llindar de la porta, L’Ernest ja va cridar:

-Era una broma!

-Sí, sí, ho sé, ho sé. Perdona’m, m’he destirotat… -va dir ella, amb el penediment a la cara.

-Jordina, què estem fent, ja pujant per la trentena, i sense fills?

-Com?

L’Ernest no va necessitar fer llargues explicacions sobre revelacions estel·lars difícilment explicables. Una comunió espiritual i física, com mai no havien experimentat fins llavors, els tenia presos i corpresos.

Fortament abraçats, van buscar adelerats el dormitori.

                                                                     Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: El declivi de l'espècie

 

El declivi de l’espècie

Dintre meu sempre tinc un Scott Fitzgerald de guàrdia, a punt per elaborar un paràgraf poètic en cas de necessitat. L’altre dia, després de saber la mort sobtada d’un antic company de classe, Amadeu Llort, víctima d’una relliscada fatal a la banyera, el meu Scott Fitzgerald particular es va abraonar sobre la vella màquina d’escriure i teclejant amb desfici –res no provoca tant desfici com els records de la infantesa- em va lliurar això:

“Recordo l’Amadeu sota la pluja, elèctric, llamp entre llamps, travessant com una fletxa incendiària el camp de futbol entre bassals immensos, a càmera lenta, produint esquitxos multicolors de l’alçada dels xiprers… Amadeu, cridàvem nosaltres darrere les finestres de la classe, protegits, segurs, alarmats per la possible mort socarrimada de l’Amadeu, fascinats per la possible mort llampegada de l’Amadeu. ‘Corre, Amadeu, corre abans que un llamp et converteixi en cendres!’ Junts van arribar, el llamp i el tro, el poder i la glòria, l’èxtasi i la destrucció. El llamp va fulminar l’Amadeu en ple vol, els dos peus a l’aire, entre esquitxos multicolors, amb una abraçada elèctrica terrorífica, devorat en un instant el cos, nu l’esquelet… Més enllà dels xiprers va ascendir malencònicament la prima columna de fum, el residu gasós final del nostre estimat Amadeu, a qui recordem quan remem incansables cap al passat; barques que es difuminen en la boira.

-El teu Scott Fitzgerald de guàrdia? -em va preguntar la meva dona.

-Sí.

-Cada dia més destirotat.

-És possible.

-L’anècdota és real?

-Sí, en un noranta per cent. Un llamp va caure allà mateix i va esqueixar un dels xiprers. Però l’Amadeu va arribar viu a classe. El vam aplaudir i tot.

-No hauries d’haver escrit això? La veritat, vull dir? No seria més interessant?

“Ens hem d’aferrar a la veritat, va dir ella, i va sortir per la porta, i aquella porta es va quedar allà cent anys més, entre parets enrunades, testimoni d’infinites llunes canviants, contemplant impàvida el declivi de l’espècie, la fi dels bons costums i de la millor literatura.”

                                                                    Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: La conspiració

 

LA CONSPIRACIÓ

1

-No -va dir l’Àlex amb suavitat, sense el menor èmfasi, com qui diu no a un altre tros de pastís.

“No”, va repetir de manera inaudible l’Eva.

El camí s’obria més a partir d’aquell punt i la vegetació groguejava. El sol era intens, ara a mig matí, realment despietat. L’Eva es va aturar i va allargar el braç. L’Àlex li va passar la cantimplora amb una sol·licitud exagerada. Va sospirar abans de parlar.

-No volia ser tan taxatiu, Eva, però és que realment un fill ara ho espatllaria tot. Estic bé… estem bé.

Aquell plural havia arribat una mica tard i el va repetir.

-Estem bé.

L’Eva, amb la mirada perduda, va pensar que aquells arbres i aquelles pedres serien allà quan ella ja només fos cendra i un record inexistent per a qualsevol persona viva.

-Em desanimes -va dir, i li va tornar la cantimplora.

L’Eva també havia parlar amb suavitat, sense el menor èmfasi. N’havia après d’ell. Feia sis anys que estaven junts. Els amics els idolatraven quan els sentien parlar, sempre amb aquella dolçor, sense una paraula més alta que l’altra. “Sembleu danesos”, els deien. L’Àlex i l’Eva, feliços de saber-se diferents, únics, somreien amb un somriure nòrdic.

Feia temps de tot allò.

En el camí de tornada es van trobar amb dues famílies amb canalla. Hi havia crits, protestes, una gran animació general. L’Alex va detestar aquella coincidència. L’Eva i ell es van arrambar una mica per deixar-los passar.

-Em semblava que havia esperat un temps prudencial… -va comentar l’Eva.

“Ja tinc trenta-dos anys”, va estar a punt d’afegir, pero no ho va fer. L’Àlex ja sabia quina edat tenia. Per què era tan difícil tot? ¿Per què la naturalesa no feia la seva feina i empenyia l’Àlex, que suposadament era un mascle de l’espècie, a voler-la fecundar? ¿Els impulsos més atàvics podien ser desactivats pel darrer gir de la civilització?

-Els verds són impressionants. Es nota que ha plogut últimament -va dir l’Àlex, que s’havia aturat per fer unes fotos amb el mòbil. En algun lloc les penjaria.

L’Eva va alçar el cap però no va veure els verds. Només el va veure a ell, i li va semblar més desconjuntat i lleig que mai. Sense la seva veu no era res. Aquell pensament la va fer somriure.

-Així m’agrada veure’t… -va comentar l’Àlex.

-Tinc gana. Com és que no hem portat res per menjar?

-Em sembla que tinc un parell de galetes en algun lloc…

L’Àlex, l’home de les mil butxaquetes, caçador sense escopeta, va trobar a la primera les galetes. Era eficient en algunes coses, no es podia negar, va pensar l’Eva.

-Has llegit alguna cosa interessant aquesta setmana? -va preguntar l’Àlex.

-No.

Aquell no solitari la va satisfer força. Semblava que estava de moda segellar els temes d’aquella manera. A més, estava menjant una galeta prou bona. Ja que no podia assaborir la vida, com a mínim podia assaborir una galeta.

Li podia haver dit, és clar, que havia llegit “Un cert somriure” de Françoise Sagan, i que la lectura li havia produït un trasbals considerable. No s’havia identificat amb la protagonista, que era molt jove, una adolescent, sinó amb un personatge secundari, la Françoise, d’uns quaranta anys, una trista dona sense fills mig abandonada pel marit. Sens dubte, llegir aquella novel·la l’havia esperonat a tornar a posar el tema sobre la taula.

El tema, sempre el tema.

“Els fills dinamiten l’esquema”, li havia dit una vegada l’Àlex, en un inesperat atac de sinceritat, quan se sentia tant contra les cordes que la barrera de diplomàcia amb què sempre es rodejava s’havia desplomat. “Els esquemes són intocables, per tant”, havia comentat amb resignació l’Eva. “Si funcionen a la perfecció, sí”, havia respost ell. L’Àlex viatjava molt, tres o quatres dies a la setmana, voltant per Espanya i Portugal venent o arreglant forns funeraris. Mig cap de setmana el dedicava a ella i mig als amics, en eternes partides de golf o, més sovint, tancat a casa, en infinites partides de videojocs.

No es van dir gran cosa la resta de caminada: “Fa un bon dia per caminar”; “Aquest airet s’agraeix”; “No em pensava que hi hauria tanta gent” “Mira, ja tenim el cotxe aquí.”

A casa, ell va dinar a correcuita, va agafar els pals de golf, li va fer un petó a la galta -ella encara menjava- i va sortir accelerat del pis. Al vespre, nerviós per tota una jornada sense contacte amb les xarxes, l’Àlex es passaria dues hores capbussat en la pantalleta, al sofà, al seu costat però en una altra dimensió.

“No t’agradaria tenir un gosset? Potser et faria companyia…”, l’Àlex li havia dit feia alguns mesos. De fet, en tenia un de disponible si volia, un cadell fabulós que un dels amics havia ofert a la colla. “La dona del gosset”, va pensar de seguida l’Eva. Hi havia un conte de Txékhov que es deia així, però ja no recordava què hi passava. En qualsevol cas, es va imaginar en un balneari, potser Baden-Baden, vestida d’època, amb barret extravagant i ombrel·la groga, sempre passejant el gosset, matí i tarda. “Mireu, la dona del gosset, ja torna a passar”, diria la gent, asseguda a les terrasses. Mitja rialleta se’ls escaparia.

L'Eva va sortir de casa a mitja tarda, pensant primer que s’acostaria al cementiri, perquè feia molt temps que no anava a contemplar la làpida dels seus pares. Realment tot es reduïa a contemplar una làpida. No deien gran cosa, els morts. En veure els xiprers davant seu, però, tan immensos i immòbils, es va desanimar. Hi aniria un altre dia, al cementiri.

Va girar cua i va fer una passa, una única passa. Es va aturar i va pensar que potser li aniria bé passejar pel cementiri. Devia ser una de les millors ocupacions que poden fer les persones tristes. Així la tristesa es duplica, o es triplica, qui sap, i un cop duplicada o triplicada, desapareix, perquè ja és excessiva.

-Hola -va dir l’Eva davant la làpida.

-Hola -no van dir els seus pares.

-Què he de fer? Va, digueu-m’ho, estic farta de tanta contenció. Digueu-me alguna cosa. Què he de fer? He d’esperar eternament? L’he d’esperar eternament?

Amb un peu va remenar llargament la grava del terra, esperant alguna revelació, alguna idea vinguda del més enllà.

-El tema és complicat -no va dir el pare.

-A vegades et pots pensar que hi guanyes, però en realitat hi perds -no va dir la mare.

-Per això deia que el tema és complicat -no va dir el pare.

-Jo penso el mateix -va dir l’Eva- És bonic que siguem una família tan ben avinguda.

-Passa ràpida, la vida -no va dir la mare.

-I, quan mires enrere, penses que no calia preocupar-se tant -no va dir el pare.

L’Eva va sortir del cementiri considerant que cada dia imaginava els seus pares fent comentaris més avorrits i estúpids. Ja només deixaven anar quatre frases fetes El seu record s’esllanguia. Perdien personalitat, espurna i vitalitat a cada visita.

La tarda era fabulosa, amb aquella llum que extreia el millor de cada cosa. “Uns verds inigualables”, potser deia en aquells moments l’Àlex al camp de golf; o potser no deia res d’això i es limitava a queixar-se d’aquest cop o d’aquell altre. No feia gaire que hi jugava. S’hi havia apuntat per sorpresa, després d’anys de malparlar-ne afirmant que era “un esport de panxuts”. L’Eva es va sobresaltar el dia que va pensar que aquella sobtada passió golfista de l’Àlex només pretenia enfortir, blindar, aquell esquema que no podia ser dinamitat.

2

Va tornar a casa i es va trobar asseguda davant la porta del pis, fumant amb certa desesperació, la seva germana Ester. Vivia en aquell mateix barri, amb companyes canviants i gats perennes. En tenia un a la falda. L’Eva no va poder evitar fer mala cara mentre buscava la clau del pis.

-No et preocupis, que no esgarrapa -va dir la germana mentre es posava dreta.

-No el podies deixar a casa?

-És una mica complicat. Les altres gatetes no la tracten gaire bé quan jo no hi sóc.

L’Eva va obrir la porta amb certa recança i va enviar una mirada severa a la seva germana.

-No et preocupis, que no farà malbé res ni es cagarà enlloc.

-Deixarà pèls.

-Oh, que ets horrible… -va dir l’Ester mig en broma, només mig, i es va asseure en una cadira del menjador, no al sofà.

-Estic bé, aquí?

-Tiraré la persiana amunt… -va fer l’Eva, més que res per allunyar-se de la seva germana.

Notava l’odi dintre seu, aquella mena d’odi absurd i injustificable que sentia cap a la seva germana des de feia anys. L’Ester se situava en el centre, en el precís centre diabòlic d’aquell món que conspirava contra ella.

-On el tens? -va preguntar amb un soterrat menyspreu l’Ester. Era el to habitual quan es referia a l’Àlex, un mascle tan tòxic com qualsevol altre, o potser més tòxic i tot perquè aparentment no semblava tan tòxic.

-Jugant a golf.

-Veus? A mi la Patty no m’abandona mai. Vine aquí, Patty, fes un petonet a la mama…

L’Eva va girar la cara cap a la finestra.

-Has vingut per algun motiu especial?

-Sí. Però ara no em ve de gust parlar-ne. No estàs de bon humor, es nota. Percebo males vibracions. Ja vindré una altra hora…

-Ah, com vulguis…

-Tampoc no era tan important.

-Doncs cap problema -va dir l’Eva, que ja li obria la porta en un gest brusc i malhumorat.

-Al final, Eva, potser seré més feliç jo que tu, no et sembla graciós, això? Tu i les teves idees “old-fashioned”… Hi ha com un naufragi en l’ambient.

L’Eva va somriure. S’havia imaginat que li agafava la Patty, a la seva germana, i la llençava per la finestra.

-Ah, així m’agrada, que t’ho prenguis amb esportivitat. Ja tornaré un altre dia.

-Avisa abans, si pots.

Va tancar la porta sense esperar que l’Ester es girés per fer un darrer adéu. Va anar a la cuina, es va fer un suc de llimona i va airejar la casa.

Després es va ajeure al sofà, va tancar els ulls i van aparèixer, com sempre, els seus fills potencials, que vivien a l’ultratomba esperant notícies. Seien a dalt d’una llitera, movent rítmicament les cames, ara una ara l’altra, com xutant pilotes invisibles. Feien mala cara, no deien res. Una llengota i tot li dedicaven de tant en tant.

-No us puc dir res. No me’n surto, de moment -va dir l’Eva.

Van saltar, ferotges, de la llitera al terra i van desaparèixer.

Si les coses continuaven com fins ara, acabaria al manicomi, va pensar l’Eva. Va anar a fer el sopar, va posar música. “A love that should have lasted years”, deia la cançó. Sí, aquesta era la situació.

L’Àlex va tornar més d’hora de l’habitual. Estava content i estava temerós; content perquè havia jugat bé i temerós perquè sabia que ella estava “desanimada”. Després de sopar, va fer l’esforç de deixar el mòbil a certa distància. El televisió, al seu davant, era un rectangle negre a punt de xuclar-los per sempre.

-Potser hauríem de parlar una mica més del tema -va dir tímidament l’Àlex.

-Vols dir?

-He sigut una mica massa radical al matí i ara me’n penedeixo. Ho vull matisar. No és que no vulgui tenir fills… Com a concepte em sembla bé. Una família, un o dos fills, és correcte. Però som joves encara. Per què posar-nos pedres a la motxilla abans d’hora? La vida és llarga. Tot arribarà, amb naturalitat, quan sigui el moment, quan tu i jo, tots dos, diguem: ara. Ningú no té fills tan d’hora. Aquells ni s’ho plantegen. Potser són una mica superficials, correcte, però no és possible que la gent superficial tingui a vegades la raó? Els fills causen un estrés… demolidor. En conec algun cas. Eva, per què em vols fer viure amb aquest estrés tan aviat? Deixem passar una mica de temps. Seré més bon pare si sóc una mica més gran… Què et sembla?

-Està bé que siguis sincer, com a mínim.

-Temps, només vull una mica de temps. Ara no puc…

-No pots.

-No, em va contra natura en aquests moments.

“Contra natura”, va repetir de manera inaudible l’Eva.

Ja no hi va haver més paraules. El menjador es va quedar a la penombra. Ningú no va anar a encendre el llum ni a tirar la persiana avall. L’hora del crepuscle, va pensar l’Eva. Es va sentir vella de cop, amb quaranta, cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta, noranta anys de cop, vella i eixorca.

3

La sala era petita i estranya, molt alta de sostre i tota de fusta, amb infinitat de quadres mariners a les quatre parets. Tota mena de velers trencaven les ones en totes direccions i sota tots els cels possibles.

-El mar és el nostre inconscient!

Les paraules van arribar abans que la persona. Una porta s’havia obert, un home havia entrat. Era petit, vell i d’aspecte decimonònic. No caminava, feia saltirons.

-El doctor Sigmund, suposo.

-Sigmund és el cognom, no fem bromes. Sigmund Sigmund, realment. Extravagàcies familiars.

-M’he d’ajeure al divan? -va preguntar l’Eva.

-Sí.

El divan era ridículament petit, com infantil. Les cames li penjaven. Les esquerdes del sostre feien dibuixos estranys.

-No m’expliqui el seu cas, ja l’intuiré jo. No, de fet, expliqui-me’l. Ara em fa mandra intuir res.

-El meu marit no vol tenir fills. Jo m’estic pansint. M’acabaré suïcidant segurament.

L’Eva es va sorprendre de les seves paraules. Per què havia dit “marit”? Per què havia parlat de suïcidi?

El doctor Sigmund, tot i la seva avaçada edat, va saltar prodigiosament per damunt la taula, es va asseure al seu costat i va desplegar el dit índex senyalant cap amunt.

-Miri les línies del sostre. Què hi veu?

-El caos, el laberint que no té sortida, el col·lapse.

-No hi veu una papallona blanca?

-No.

-Bé, ja pot seure. El seu cas és molt senzill. Es podia haver estalviat la visita. I els diners.

-És bo saber-ho.

-Què espera de mi? Per què ha vingut?

El doctor Sigmund saltironejava per tota l’habitació. Era un pur nervi.

-El mar és el nostre inconscient! Miri el mar!

-Ja el miro.

-Miri les onades, l’escuma, les veles inflades, les veles plegades, aquí el cel blau, aquí crepuscular… I què pensa, quan veu tot això?

-No penso res.

-Excel·lent. Pensar massa no és bo. Rumiar està sobrevalorat. S’ha de viure només, com el mar, que es mou i no pensa, simplement existeix, i fa el que ha de fer, i res més.

El professor Sigmund, exhaust, es va deixar caure a l’exhuberant butaca, com de cabaret oriental, que tenia rere la taula.

-Però què he de fer? -va preguntar l’Eva.

-Res. És molt senzill. Res. I no culpi el seu marit, si us plau. El pobre, que la viscut tota la vida sota la Síndrome de la Felicitat Inajornable, no es pot pas comportar d’una altra manera. No el culpi.

-La Síndrome de…

-La Síndrome de la Felicitat Inajornable. A mi no em van dir mai que s’havia de ser feliç a la vida. No es deien aquestes coses, en aquell temps. A mi em van dir que jo havia de ser una persona com cal, i que em costaria molt arribar-ho a ser. Això és el passat. Des de fa trenta anys, es diu als nens que han de ser feliços. Aquest és l’objectiu de la vida: la felicitat personal. Una felicitat immediata, inajornable. Els seus fills, Eva, aquests fills malcarats que viuen a l’ultratomba esperant notícies, es troben a l’exterior de la bombolla de felicitat en què es mou el seu marit. Ell ho sap, això, sap que són uns terroristes que volen fer explotar la seva bombolla de felicitat… Per això no els vol veure ni en pintura. No el culpi i no el vulgui canviar, és impossible. Està fabricat així i se n’anirà al desguàs així.

-No és molt radical això? La naturalesa humana… -va començar l’Eva.

-El temps s’ha acabat. Pot sortir volant, si vol.

El sostre es va obrir i l’Eva, fàcilment, gairebé sense moure els braços, va sortir volant. El dia era rúfol, la gent caminava de pressa pels carrers. No en feien cap cas, del fet que ella volés. Va topar contra un arbre i es va quedar allà dalt, penjada. Amb sensació de ridícul es va despertar.

L’Àlex, que aquells dies voltava per Andalusia, li havia enviat moltes fotos d’indrets interessants. Poca vida, hi havia en aquelles fotos. Carrers buits, esglésies solitàries, camps desolats, oliveres demacrades, platges sense ni una ànima… Li fa pena, a l’Eva, el pobre Àlex, acorralat per ella, intentant compensar la seva garreperia reproductiva amb una allau d’imatges.

Va arribar a la feina tard, una mica expressament. Els expedients s’acumulaven damunt la seva taula, les queixes eren infinites. A l’hora del cafè, un noi nou, en qui l’Eva a penes s’havia fixat, va oferir coca a tothom perquè feia trenta-sis anys. Estava prou ben fet, va pensar l’Eva. Tenia un aspecte esportiu i una mirada intel·ligent.

Es deia Abraham. Van parlar una estona. No semblava un analfabet, com tants d’altres. Tenia una conversa interessant, i aparentment, sabia escoltar. Van parlar d’una sèrie que tothom coneixia. L’Eva callava.

-No t’agraden les sèries? -li va preguntar l’Abraham mentre li oferia el darrer tros de coca, que ella va rebutjar.

-No ho sé, no en veig cap -va repondre l’Eva.

-Ah, ets l’ultima persona lliure… -va dir ell.

-Segurament.

Es van dedicar una mirada llarga, valorativa. Els temps de no mirar altres homes, va pensar l’Eva, ja havia passat a la història.

4

Enyoraria aquella vista: els tres turons, els camps de naps, el poblet al fons, la gran fàbrica de pinso a la dreta…

En estat contemplatiu la va trobar la mare de l’Àlex, que venia de dins ranquejant una mica, com sempre. L’Eva es gronxava lentament al mig del petit jardí. L’envaïa una sensació d’agradable tristesa. Hi havia una bomba pendent d’explotar i havia arribat el moment de fer-ho. A més, en tenia ganes. L’Eva sempre havia sentit simpatia pels pares de l’Àlex, però ara la simpatia s’havia evaporat. Ara els detestava. Ara, per ella, només eren unes persones que havien criat un nen que després, quan ja era un home, afirmava que tenir fills li anava contra natura… Alguna cosa havien fet malament. Sí, l’epicureisme de l’època actual podia esborrar els valors familiars llargament palpats a casa, però un nen consentit no palpa cap valor, només veu que el món gira al seu voltant.

La dona es va plantar, inclinada, a un metre del gronxador i es va mirar l’Eva amb preocupació.

-Estàs molt estranya, avui, Eva. Et passa alguna cosa?

-Sí que em pasen coses. O potser seria millor dir que no em passa res. I aquest és el problema.

La mare de l’Àlex, més inclinada encara, inestable, es mirava l’Eva amb temor, com intuint un cataclisme que acabaria destruint una part vital de la seva vida.

-Ja no vindré més per aquí -va deixar anar l’Eva.

-Però… per què? -va preguntar la dona amb veu esquerdada.

-L’Àlex es nega a tenir fills. Jo no puc continuar així… i estic a punt de deixar-lo. No puc fer res més. N’hem parlat moltes vegades i no el puc fer canviar. Em diu que esperi, sempre que esperi. No ho suporto més. No vull ser una dona sense fills. Ja sé que ara n’hi ha moltes. “La maternitat és una càrrega i una opressió…”, diuen. La meva germana també ho diu, i per això no té fills ni en tindrà. Molt bé, que cadascú faci el que vulgui. Però jo no puc viure així i l’Àlex no em deixa cap alternativa.

“Em sap greu”, estava a punt de dir com a conclusió, però no ho va fer. La mare de l’Àlex s’havia quedat sense paraules, amb la boca mig oberta. Feia una cara realment espantosa i semblava a punt de caure. L’Eva va pensar que aquell era un moment únic de la seva vida, perquè mai no havia vist ningú tan destrossat davant seu. Patia per aquella dona i, alhora, experimentava certa satisfacció. Tots portem una mala persona en el nostre interior, va pensar.

La mare de l’Àlex va buscar amb desesperació un lloc on seure. L’Eva va córrer a acostar-li una cadira que hi havia més enllà, tombada a l’herba.

-Em mata, això que dius… -va dir la dona, a punt de plorar o de desmaiar-se.

-Em sap greu -va dir, ara sí, l’Eva, per sentir-se millor.

-Però… -va començar la mare de l’Àlex, però no li van sortir les paraules.

-Em destrossarà la vida, sense voler segurament, però ho farà, i no ho vull permetre. Jo l’estimo, però ell no m’estima, no m’estima prou. Un home no pot negar-li, a una dona, els fills que ella vol tenir. És antinatural, és indecent, és lleig. L’acabaré odiant. Ja el començo a odiar ara, pel que m’està fent. Per això el vull deixar.

-I què serà de nosaltres?

La dona li va agafar la mà, fort, com per reternir-la.

-L’Àlex trobarà una altra noia.

-Però no serà com tu.

Ella no em cuidarà quan sigui gran, devia voler dir la mare de l’Àlex, ara coixa, demà potser amb cadira de rodes, va pensar l’Eva. Li venia de gust replicar de manera sarcàstica, però es va retenir.

-Parlaré amb l’Àlex. Hi parlaré.. Li falta madurar una mica. Dóna-li una mica de temps, Eva.

-No. Sé que no canviarà. De fet, no cal que canviï. Cadascú que faci el que vulgui amb la seva vida. Simplement no ens avenim en un punt molt important. El més important, per a mi. I ja està. No hi ha res més a dir.

-Eva, Eva, no, no… Ara ho veus tot molt negre, però…

-A la feina hi ha una noia que es diu, bé, ara no diré com es diu. Però va convèncer d’aquella manera el seu company i van tenir un fill. Als tres mesos ell ja se n’havia anat. L’estrés el matava, deia, i és clar, no podia viure amb un estrés tan insuportable. I ara ella està sola, amb la criatura, i ell és a Nova Zelanda o no sé on, tan feliç. En fi, aquestes coses passen força sovint ara. És molt normal. Els homes han canviat.

-Potser només van més tard..

-El que sigui. Però no aguanten, són tous. Sempre havia pensat que l’Àlex era una mica tou, però ara ho sé segur…

-Però si té bon caràcter… ´

-Li falta caràcter.

Un llampec de ràbia va aparèixer en la mirada de la mare de l’Alex en direcció a l’Eva.

El silenci es va fer etern. La mà vella va abandonar la mà jove.

No van trigar gaire a arribar els dos homes, procedents del garatge, on havien intentat arreglar una moto vella.

-L’Eva m’acaba de dir que et deixa, Àlex -va dir la mare posant-se dreta. Ara la ràbia experimentada per l’acusació de tenir un fill sense caràcter la sostenia.

-Sí, tenim problemes -va admetre ell.

-Per què no me n’has dit res? -va preguntar el pare, mentre mirava esfereït l’Eva.

Ella, dreta al límit del petit jardí, contemplava els tres turons, els camps de naps, el poblet, la gran fàbrica de pinso…

5

“El meu client, el senyor A, està sotmès a un xantantge intolerable”, va dir l’advocat defensor.

“Xantatge? ¿Però per què es pensa el senyor A que la gent s’aparella, per jugar al dòmino? Adolescent etern, això és el que vol ser, el senyor A, un Peter Pan que el temps situarà com a patètic exemple d’aquesta època infantil i estèril. Pobre criatura, aferrat a la irresponsabilitat com una sargantana a la roca!”, va dir el fiscal.

“Protesto! La comparació és ofensiva”, va dir l’advocat defensor.

“S’accepta. Que no consti en acta”, va dir el jutge.

“Canvio la imatge, però no l’essència. El senyor A, vist per la senyora E, és ara com una figura del Museu de Cera, una figura immòbil i encarcarada. La vida avança, la vida es mou. La vida mor, la vida neix. Qui no entén això dirigeix les seves passes, inevitablement, cap al Museu de Cera i allà s’hi queda”, va culminar el fiscal.

“Protesto, la comparació continua sent ofensiva”, va exclamar l’advocat defensor.

“No s’accepta. Ja n’hi ha prou d’ofendre’s per tot”, va concloure el jutge.

“La immobilitat sembla ser el gran argument de la fiscalia. Pero no cal córrer abans d’hora. El senyor A és jove, en ple glaudi de les seves facultats juvenils, si se’m permet l’expressió. És que no s’ho pot passar bé? Li ha de caure, de cop i volta, tot el pes d’una feixuga vida familiar?”, va preguntar de manera retòrica l’advocat defensor.

“El senyor A ja no té vint-i-cinc anys, en té trenta-cinc!”, va cridar el fiscal.

“Els trenta-cinc són els nou vint-i-cinc!”, va al·legar l’advocat defensor.

“Sí, i una pera és una poma. Per a la senyora E els trenta-dos anys que té ara no són els nous vint-i-dos. Els trenta-dos són trenta-dos i el senyor A, això, tot i la seva molt escassa comprensió del cicle vital, ho hauria de tenir en compte. Però per això, abans, hauria de sortir de la closca del seu egocentrisme”, va dir el fiscal.

“El comentari és intolerable”, va protestar l’advocat defensor.

“Correcte. Que no consti en acta. Moderi’s, fiscal”, va dir el jutge.

“La banalitat mata la vida dels notres joves actualment. La vida profunda, la vida que val la pena viure…”, va començar el fiscal.

“Fiscal, no s’enlairi tant, abandoni els núvols i baixi a la terra. No es distregui amb filosofades i faci el favor de centrar-se en el cas que ens ocupa”, va dir amb severitat el jutge.

“El senyor A no estima la senyora E, no l’estima. O s’estima més a ell mateix. De genolls el veig, com Narcís, mirant-se a l’aigua de la bassa, i més tard o més d’hora, tan fascinat contemplarà la seva imatge que caurà a la bassa i s’ofegarà”, va dir el fiscal.

“Protesto. Aquestes expansions retòriques són absurdes!”, va protestar l’advocat defensor.

“Protesta acceptada. El fiscal s’extralimita, potser per falta d’arguments. Ja n’hi ha prou. Em retiro a deliberar amb mi mateix”, va resoldre el jutge.

Al cap d’un minut el jutge ja havia tornat.

“El senyor A no és culpable de res. Ell té el seu ritme i té dret a tenir-lo. La senyora E ha demostrat poca paciència i massa exigència. Una actitud més relaxada i oberta li hauria convingut. Ha tractat molt malament el senyor A. Pròximament, quan redactem la sentència, fixarem la quantitat de la multa que haurà de pagar la senyora E pel comportament execrable que ha tingut en relació al senyor A, un jove prou admirable que tan sols pot ser acusat -és un dir- per moure’s al ritme de la seva època. Res de punible té això”, va dir el jutge.

L'Àlex, de camí cap a Coimbra, havia imaginat el judici del seu cas, com solia fer sempre que algun tema el pertorbava, i aquell tema, és clar, el pertorbava especialment. Així sospesava amb equanimitat pros i contres.

Estava content, havia guanyat el cas, però un estrany neguit no l’abandonava. Va aturar el cotxe en un lloc destinat a admirar el paisatge. En altres circumstàncies, hauria fet de seguida unes quantes fotos d’aquell indret extraordinari -les Ribes del Duero- i les hauria enviat a l’Eva, però ara se sentia terriblement insegur. S’ho prendria bé o s’ho prendria malament?

Ja no la coneixia. Uns éssers invisibles i impalpables -aquells futurs fills- havien eclipsat tota altra cosa, especialment a ell, convertit ara en un simple instrument, res més que això, un pur instrument. En si no era res i tampoc no ho seria, si es resignava a complir amb el seu paper instrumental, en el futur. Se sentia bandejat, foragitat. L’única solució possible era no cedir al xantatge i començar una nova vida lluny de la xantatgista.

Finalment va fer un parell de fotos. El lloc era indubtablement digne de ser fotografiat. ¿Però de què servia fer fotos si ningú no les mirava? Abans de patir un atac d’ansietat, va enviar una foto a l’Eva: “Mira, les Ribes del Duero”. Es va penedir de seguida del que havia fet. “I a mi què m’importa?”, s’imaginava l’Àlex que podia ser la resposta.

Anava de camí cap al cotxe, quan una família amb tres fills li van demanar que els fes una foto. Les famílies amb fills el perseguien. En veia a tot arreu, l’encerclaven, l’interceptaven, el comprimien.

Devia fer la foto amb un posat massa avinagrat, l’Àlex, perquè el pare de la família, a l’hora de recuperar la càmera, li va tocar amicalment l’espatlla i li va dir:

-Què? Sol pel món?

-Sí, em passo la setmana viatjant amunt i avall -va contestar l’Àlex- Ja se sap, la feina…

-És dur estar sempre lluny de la família. Jo ho havia fet una temporada. Ara ja no, per sort. És fabulós poder dinar cada dia a casa…

Una satisfacció immensa li va omplir la cara, ja de per si grossa. Ara ja no era un pare de família qualsevol, ara era un patriarca bíblic, vermell de cara pel sol i pel vi, assegut al mig d’una espaiosa tenda, allargant la mà cap al bol dels dàtils i preguntant als infintis fills pels ramats de cabres…

-Sí, es fa molt dur no poder dinar mai amb la família… -va dir l’Àlex, amb aire compungit, com pertocava.

-Ah, fer de pare és el millor que hi ha a la vida…

Oh, aquell home era horrible…Per què no el deixava en pau? Que més diria? Què més li faria dir?

-Teniu un fill, potser? -va dir l’home amb certa condescendència, com establint una clara diferència entre els pares de primera divisió, com ell, amb tres fills, i els pares de segona divisió, aquells que només en tenen un i gràcies.

-Dos, nen i nena. I ja tenim en camí el tercer, que pel que es veu serà un nen -va replicar l’Àlex, orgullós de no deixar-se vèncer en aquell combat de virilitat reproductora.

L’home el va felicitar i tot seguit ja volia saber noms i veure fotos. L’Àlex el va tallar dient que tenia molta pressa i va córrer cap al cotxe.

Va sospirar, va riure i tot seguit va veure la resposta de l’Eva a la foto: “Molt bé”.

6

Acabat el viatge, va tornar amb por a casa. Però pujant les escales va pensar que, habitualment, els pitjors temors no eren l’antesala d’un desastre sinó justament el contrari, que el desastre no es produiria. Amb optimisme, doncs, va obrir la porta.

-Eva, ja he arribat!

No va dir res més, perquè el rebedor era ple de les seves coses. L’Eva va aparèixer al final del corredor, desdibuixada per la penombra.

-Hola… i adéu. Segur que algun dels teus amics deu tenir alguna habitació lliure, oi? Com més aviat millor, francament. I, sobretot, no cal que parlem de res. Ja ho hem dit tot mil vegades.

L’Àlex no va dir res. Li va semblar que no era ell, aquell individu amb una maleta a la mà, palplantat sota el llindar de la porta, desencaixat. A ell no li passaven aquestes coses.

-Eva -va aconseguir dir finalment- no em pots tractar tan malament… Tu i jo encara…

“…tenim un llarg camí per recórrer junts”, era el final previst de la frase. Però la veu li sortia fosca i trencada i ella, al final d’aquell pis estret i llarg -l’antic pis del avis de l’Eva- no el devia ni sentir.

Va fer una llista dels amics disponibles. En va trucar un, el més solitari i de pis més garbós. No va rebre amb entusiasme la notícia d’haver-lo d’acollir, però no s’hi va negar.

7

En algun moment, va pensar l’Eva amb pessimisme, apareixeria el detall insignificant -gens insignificant, de fet- que ho espatllaria tot. De moment, però, aquest detall no apareixia i se sentia feliç. L’Eva escoltava embadalida l’Abraham. Feia dies que es veien. Ell era una versió millorada de l’Àlex: un home més segur d’ell mateix, més lliure, menys esclau del món actual, menys subordinat als seus amics, més llegit…

Li agradava caminar. Solien caminar mitja hora o tres quarts després de la feina, pels carrers més interessants des d’un punt de vista arquitectònic. L’Abraham, sempre mirant enlaire, ara li mostrava una gàrgula ara una balustrada vistosa…

-Com és que no vas fer arquitectura?

-Em feia por que hauria de treballar massa. La ganduleria em va matar. Trist però veritat. Però com diu Murakami en algun lloc, hem de cometre errors per poder semblar persones millors en el futur fent veure que sabem fer autocrítica.

Si l’Abraham es fixava en els edificis, l’Eva observava la cara que feia quan passaven a la vora de parcs infantils plens de canalla.

-M’agradaria tenir fills algun dia, no gaire llunyà… -va gosar dir l’Eva una tarda.

-Ha de ser tota una experiència -va respondre l’Abraham, en un to molt neutre, sense una calidesa especial però tampoc amb fredor.

-Per mi, és l’unica gran experiència que es pot tenir en aquesta vida… -va dir l’Eva, decidida de cop i volta a prémer l’accelerador a fons.

-Sí, potser sí… però jo, com t’ho diria, sóc més aviat partidari de les relacions obertes.

Aquella passejada va ser l’última. El detall insignificant havia aparegut i tot s’havia acabat. A la feina a penes si es miraven.

La sala potser encara era més petita i més alta de sostre. Les parets encara estaven més atapeïdes de quadres i els velers, castigats per anys de navegació, trencaven les onades de manera més agònica sota cels infal·liblement crepusculars.

-El naufragi és inevitable i hem d’aprendre a sobreviure!

Les paraules van arribar abans que la persona. Una porta s’havia obert, un home havia entrat. El doctor Sigmund presentava un aspecte rejovenit i era molt més alt i gros. Ja no feia saltirons, caminava feixugament.

-M’he d’ajeure al divan? -va preguntar l’Eva.

-Sí.

El divan era més esquifit que abans, especialment més estret. L’Eva s’hi va ajeure com va poder i s’hi va mantenir en un difícll equilibri. El doctor Sigmund, amb la seva immensa còrpora, va seure directament damunt la taula. La fusta cruixa sota aquell pes.

-Miri el sostre. Què hi veu? -va preguntar el doctor.

-No hi veig res. És molt amunt, és boirós.

-Digui’m la primera línia de lletres. Aquestes sí que les deu distingir, suposo.

-Lletres? -va repetir l’Eva.

Ara era un oculista, el doctor Sigmund? Se’l va mirar. Encara s’havia fet més gros. La taula s’enfonsava.

-Les lletres són importants. Quan ja no ens queda res, encara ens queden les lletres, movent-se pel sostre, intercanviant posicions… Em comprèn, suposo?

-Perfectament -va dir l’Eva, per no fer enfadar el gegantí doctor.

-El refugi dels fracassos vitals són les lletres. No en dubti, no n’hi ha cap més. Celebri la seva vida entre les lletres i oblidi la resta.

-Però jo encara tinc esperances… -va gosar dir l’Eva.

-No sigui absurda. ¿Quantes vegades ha de topar amb una paret per adonar-se que hi ha una paret? No culpi ningú, no culpi cap home. Vivim sota l’imperi de la Sindrome de la Canya al Vent.

-La Síndrome de què?

-La Síndrome de la Canya al Vent. Ens percebem com Canyes al Vent, vincladissos, efímers. Ens han arrancat la Immortalitat, perquè la Immortalitat pertany a l’espècie, no a l’individu; i ens han convertit en individus únicament, fràgils, valuosos perquè som fràgils, res més. Canyes al vent, pendents només de cada oscil·lació nostra, abduïts per nosaltres mateixos, devorats per nosaltres mateixos realment… M’entén, oi?

-La imatge és esfereïdora, però em sembla una mica radical… -va començar l’Eva.

-El temps s’ha acabat. Surti per la porteta del fons, si us plau.

Era esquifida la porteta del fons. De quatre grapes s’hi va aconseguir entaforar l’Eva. Darrere seu es va produir un terrabastall enorme. La taula havia cedit finalment, va pensar l’Eva. Potser milers d’estelles agullaven els quadres de les parets. Però era impensable tornar enrere.

A fora el dia era lluminós, assolellat. No hi havia ningú pels carrers, que sembaven d’extrarradi, amb moltes parcel·les encara per edificar. De fet, tot estava ple de males herbes. Amb sensació de derrota l’Eva es va despertar.

8

“Pot ser que estiguis una mica absent?”, era la frase que l’Àlex més escoltava des de feia setmanes. Intentava estar atent, concentrar-se en allò que tenia al davant -fos feina o joc-, escoltar les persones amb qui estava… però, inevitablement, fugia, una part d’ell o tot ell, lluny d’allà, cap aquell futur que li havia estat ofert i el qual ell, potser amb certa precipitació, havia rebutjat. Sense l’Eva se sentia infeliç, incomplet, extraviat. Intentava no detestar els amics, però li era difícil, perquè els considerava part essencial de la conspiració que havia acabat convertint-lo en un home solitari; un altre, un de tants, desaparellat, infeliç.

L’Eva no li contestava els missatges. Ja devia haver trobat un altre home. I, encara que aquest no fos el cas, segur ja no volia saber res més d’ell. Era molt tossuda, inflexible. Tenia bon caràcter fins a un cert límit; quan aquell límit es travessava, ja no hi havia negociació possible.

“Estic intentant canviar a marxes forçades, Eva”, li havia escrit, “intento reduir tot aquest món que, ara ho veig clar, pot destrossar la meva vida. De fet, ja l’ha destrossada. A poc a poc, vaig reduint el temps que estic amb el mòbil, amb la tablet, mirant sèries, etcètera. Era un addicte, ho admeto. Però estic en procés de rehabilitació. Només et demano una oportunitat, una simple conversa.”

Ella no li va contestar.

De visita a casa els seus pares, les tardes es desplomaven en un silenci terrorífic. “Mou-te, afanya’t, corre, recupera-la!”, semblava dir la cara anhelant, envellida al galop, de la mare, que ja es veia formant part d’aquell exèrcit de mares resignades a no ser mai àvies.

L’Alex, dret davant la tanca del jardí, amb el sol a la posta, contemplava els tres turons, els camps de naps, el poblet al fons i imaginava que els seus pares ja estaven morts i enterrats i que ell estava sol, absolutament sol.

9

Mesos més tard va arribar un breu missatge de l’Eva: “Per què no?”

Van anar a passejar vora el riu, que baixava molt ple. La vegetació presentava un aspecte selvàtic. Potser aquesta ufanor, aquesta vida que es desplegava davant seu, va motivar que les paraules de l’Àlex fossin més exaltades de les que havia preparat.

-Ja em sento preparat. Et comprenc i crec que jo… jo no et fallaré.

-Només ho creus?

-Ho sé. No trobarás un home millor en tota la comarca.

L’Eva se’l va mirar bé. Realment sembla un altre home, més fet, endurit. L’exili li havia provat.

-Potser és veritat -va dir.

A la nit, just tancar els ulls, van aparèixer, com sempre, els seus fills potencials, aquells que vivien a l’ultratomba esperant notícies. Seien a dalt de la llitera, movent rítmicament les cames, ara una ara l’altra, com xutant pilotes invisibles. No feien mala cara però tampoc no semblaven feliços.

-No hauríeu d’estar més contents? -els va preguntar l’Eva.

Desconfiats com eren, van arronsar les espatlles i prou.

                                                                  Lluís Vilarrasa Tanyà