PARAGUAI
Vam arribar a port un dia molt assolellat, absolutament tropical, amb la ciutat adormida. Vaig fer un darrer adéu al mar, ben llis, daurat, lleugerament irònic. Certament, tot era una mica sorprenent des del punt de vista geogràfic, però no en vaig fer gaire cas. El món canvia, tothom ho sap. El cocoters em van assenyalar la meva ruta. L’avinguda quedava just al darrera, amplíssima, buida de cotxes, desmaiada a aquelles primeres hores de la tarda. L’emoció em va paralitzar uns segons quan vaig veure l’enorme placa: Avinguda Pompeu Fabra. “Per fi sóc al Paraguai, per fi!”, vaig exclamar amb un crit desmesurat. Alguns coloms es van enlairar, algunes persianes es van alçar, algun rostre indiat va aparèixer rere alguna finestra.
Molt vaig haver de caminar per aquella llarga avinguda fins arribar al número 131, seu de l’Associació per al Retrobament. APAR, deia simplement un petit rètol desgastat al costat de la modesta porta d’aquell modest edifici. Una escala de cargol, metàl·lica i mig rovellada, conduïa a l’àtic. Desgast i rovell, vaig considerar amb pessimisme. Semblava que anunciaven el fracàs de l’operació. Però si l’escala era estreta i millorable, l’àtic era espaiós i resplendent, amb tocs de luxe oriental. Gairebé em vaig dissoldre en el sofà verd poma on em van fer esperar. Quan la vicecònsol Myrna Wendy Vilardebò, al cap de pocs minuts, va aparèixer, vaig haver de lluitar contra els infinits coixins per posar-me dret.
Jo tenia certs prejudicis sobre la diligència dels funcionaris tropicals, però m’equivocava. La tramitació de la paperassa va ser rapidíssima. Myrna Wendy Vilardebò, tot ella pura amabilitat i pura simpatia, parlava amb un accent dolcet irresistible. El degradat català de la mare pàtria, vaig pensar, milloraria molt gràcies a la influència paraguaiana.
-Suposo que vós voleu embarcar aquesta mateixa tarda? -em va dir.
-Sí, seria fabulós -vaig dir jo, sorprès -Però ja estan a punt?
-Tenen una il·lusió bàrbara per fer el viatge, senyor delegat. Vós no us ho podeu arribar a creure. Són endimoniadament feliços.
-Més feliços som nosaltres desitjant la seva arribada. Hi haurà una gentada immensa al port de Barcelona per rebre’ls.
-Me satisfà enormement.
-Un plaer haver-la coneguda, Myrna Wendy. Espero que aquest sigui el primer de molts viatges.
-Un desig compartit, senyor delegat.
L’emoció em va desbordar en forma de llàgrima relliscosa galta avall. “Déu meu, sort que tenim una excolònia a les Amèriques plena de catalanoparlants”, vaig pensar, “sinó aniríem pel pedregar.”
Després recordo que ja érem dalt del vaixell, un vaixell immens, una mena de transatlàntic, no navegant ben bé pel mar, sinó per un riu ample i molt llarg, com si la geografia hagués protestat i hagués exigit una mica de rigor, fins i tot en els somnis. Hi havia un ambient de felicitat immensa dalt del vaixell. El català dolcet saltironejava de proa a popa, de babor a estribor, com un perfum tropical.
Un cop a l’oceà, curiosament, el vaixell ja era més petit. Els paraguaians ja no eren milers sinó uns pocs centenars. L’ambient s’havia enrarit. Plovia.
Albirant la costa catalana el vaixell ja era una barca de pesca, amb poca gent a bord, i ni un sol paraguaià. El patró, amb un gest brusc, em va indicar que saltés per la borda.
Nedant sense gaires dificultats -en somnis sóc un gran nedador- vaig arribar a la costa. Crec que era la platja de Tossa. Curiosament, tenia la tovallola allà mateix.
Lluís Vilarrasa Tanyà
