Conte: RODOLANT

 

RODOLANT

L’orgull mata, va pensar en Sadurní, l’esprimatxat antenista, mentre rodolava de forma imparable teulada avall. Durant tres dècades havia exhibit orgullosament el seu prodigiós sentit de l’equilibri, el seu domini de l’art de col·locar els peus -o un sol peu- ben travat entre les teules, la seva fabulosa resistència als vents, fins i tot als més huracanats... Ara veia que s’havia excedit fent perdurar tant aquell orgull gimnàstic. Una mica de prudència li hauria convingut amb l’edat, l’ús d’una corda, unes mínimes mesures de seguretat. Però dalt de les teulades se sentia tan poderós i immortal...

Ara, però, en Sadurní havia fet un mal pas i rodolava teulada avall... “Potser tindré sort”, va pensar, “i a baix hi haurà un carro de palla, com en aquell llibre d’en Tintin, i, txof, faré un aterratge ben flonjo i després trauré el cap per dalt i sorprendré aquell pagès tan pintoresc del barret alt i el fuet a la mà.” Els segons, expandint-se gairebé fins a l’infinit, li van permetre de pensar més coses, com ara que en aquell segle i en aquell entorn metropolità on es trobava, era molt improbable que hi hagués un carro de palla esperant-lo a baix.

“És bonic rodolar teulada avall”, va pensar en Sadurní. De fet, era el final lògic de la seva memorable carrera d’antenista acrobàtic. Tot gran artista de circ té un dia fatídic, tràgic. Se sentia una mica trist. Hi hauria poca gent al seu enterrament. Havia cultivat poc les amistats, això era indubtable. “El papa era una mica estrany, ja ho sabeu”, dirien les seves tres filles per excusar la poca assistència. La seva ex vindria tard i s’asseuria al fons de tot: “Jo sempre li vaig dir que es mataria”.

La teulada es va acabar. Els segons es van comprimir de cop, xocant entre ells rabiosament. En Sadurní va notar que volava, que queia.

La caiguda va ser flonja. El carro de palla era allà, el pintoresc pagès també, amb aquell barret tan peculiar i el fuet a la mà.

Es va despertar amb una certa angoixa, no per la caiguda (havia caigut infinites vegades en somnis), sinó per la poca assistència a l’enterrament.

                                                                                         Lluís Vilarrasa i Tanyà