SELVÀTICA CABELLERA
L’Íngrid va arribar absolutament desanimada i es va desplomar damunt del sofà. El seu pare, Jonàs, va aturar la pel·lícula que veia per enèsima vegada, “El setè segell”, just quan Antonius Block, el cavaller croat de retorn a Suècia, provava les maduixes que li oferia Mia, la mare del petit Mikael. L’escena era assolellada, feliç, del tot incompatible amb l’estat d’ànim de l’Íngrid. En Jonàs va tancar la tele.
-No calia, no tinc pas ganes de parlar -va dir l’Íngrid, i va tancar els ulls, com per demostrar-ho.
En Jonàs va tornar a engegar la tele, però no va reprendre la pel·lícula sinó que va col·locar un canal peixera. Amb una música suau, tot de peixets multicolors de diverses mides travessaven la pantalla de banda a banda.
-Molt adequat. La perfecta metàfora de la meva vida. Me’n vaig a dormir. Bona nit.
-Bona nit.
En Jonàs es va quedar al sofà, immòbil. No calia pas anar al darrera de l’Íngrid per tenir-hi una conversa. Tot havia estat dit mil vegades. El temps de les paraules ja havia passat. L’Íngrid tenia trenta-sis anys. Els xicots se li escapolien en el moment decisiu. No se sentien preparats encara per tenir fills, per formar una família. Li solien dir: “Encara no m’hi veig”; “Em fa pal, realment”; “No podem parlar d’una altra cosa?”; “Portar fills en aquest món, tu creus que és raonable?”
Els anys passaven, en Jonàs veia com la seva filla gran es pansia (en tenia una altra, Liv, cinc anys més jove, antinatalista convençuda), amb aquell pansiment fruit de la frustració vital, no de l’edat.
L’endemà al matí, en Jonàs, després d’avisar a la feina que arribaria tard, es va acostar al concessionari de cotxes on treballava en Marc Presseguer, el darrer xicot de l’Íngrid, potser ja ex xicot a hores d’ara. Era un xicot alt, prim, simpàtic, amb cabells estranys, replantats. La línia del front era impecable, però faltava densitat capil·lar a la part de dalt.
-Jonàs! Quina sorpresa...
Una sorpresa desagradable, devia ser, pel to declinant, moribund, amb què la paraula havia estat dita.
-Hem de parlar, Marc. Et vull fer una proposta.
Tres anys més tard, en Jonàs tornava a veure “El setè segell” a la televisió i somreia contemplant com Mia oferia maduixes i un bol de llet a Antonius Block, cavaller turmentat que comprenia per fi que l’essència de la vida és el plaer que ens proporcionen les coses senzilles.
Era l’hora de les visites. En Jonàs va prémer la pausa i Bibi Andersson i Max von Sydow, immortals, es van quedar prenent el sol a la pantalla.
En Jonàs va sortir de la cel·la i es va dirigir, amb feixuc caminar de pres veterà, a la sala de visites.
-Fas bona cara -li va dir Íngrid, la seva filla.
-Les presons ja no són el que eren. Quan surti, em sembla que m’enyoraré. Però a tu sí que et veig radiant, Íngrid... Passa’m aquest homenet... Vine amb l’avi, Max. El gran Max. Està ufanós, el sagalet.
El petit Max, de dos anys, va ser transportat de la mare a l’avi, i no en va fer cap cas. Amb la maneta es va dedicar al seu esport preferit: rascar la galta de l’avi, sempre rasposa. L’avi vivia en un lloc ben estrany, potser pensava. Trigaria encara uns quants anys a saber que el seu avi era un delinqüent, un home sense escrúpols que havia fet un desfalc colossal a l’empresa on treballava i on era considerat, fins llavors, un comptable exemplar.
-I el pàjaru, què fa?
L’Íngrid va riure.
-El pàjaru és a Islàndia, ara. S’hi estarà tres setmanes, m’ha dit. Vol fer moltes fotos, tot un reportatge. Que faci com vulgui. Si corre massa per casa, s’estressa de seguida. Mira, una foto d’ell al costat d’un gèiser...
Sí, era ell, Marc Presseguer, l’home que havia rebut una colossal herència tres anys enrere que li havia permès de deixar el concessionari i voltar pel món, fent fotos o rascant-se la panxa, segons el gust de cada dia. Semblava un altre home, pels quilos que havia guanyat i, sobretot, per la impressionant cabellera que exhibia, negríssima, espessíssima, selvàtica.
Lluís Vilarrasa Tanyà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada