Conte: L'atzar

 

L’ATZAR

El somni era estrany, començant pel paisatge, molt pla, sense ni un sol arbre, amb herba de dos pams d’alçada, ara verda ara grogosa. Caminava a l’atzar per un llarg camí de pedretes. Tot plegat, algú, venint per darrera, es va situar al meu costat. Tot i certs canvis físics, el vaig reconèixer a l’instant.

-Has de buscar el meu assassí. Per què no has fet res encara? -em va dir.

Era un antic amic, mort feia uns vint anys, quan tots dos en teníem trenta-dos. Tenia un aspecte peculiar, amb una edat imprecisa, o millor dit, com si tot signe d’edat hagués estat llimat. Era ell, simplement, en Roca, en estat pur, i per tant, una mica difuminat, vaporós.

-M’has sentit? Has de buscar el meu assassí.

Vint anys a l’ultratomba no li havien curat la impaciència, aquell impuls nerviós que el propulsava a fer coses abans de rumiar-les una mica. Per això s’havia mort. “Bah, segur que la corda té la mida correcta!”, va ser la seva última frase, dita just abans de llençar-se, amb un crit salvatge, pont avall, i d’impactar terriblement de cap contra les roques d’aquell riu sec.

Havia sigut un accident, o en qualsevol cas, un cas de negligència per part dels inexperts organitzadors, però en Roca, repetidament, des de l’ultratomba, m’instava a buscar el seu assassí. Al llarg de vint anys jo havia tingut una dotzena de somnis semblants, en paisatges diversos, amb en Roca apareixent de sobte per qualsevol banda, ansiós, menys difuminat abans, més ara, com si el Temps, el Temps infinit de l’eternitat, no fos tan etern realment. Potser, amb el transcurs de la pròxima dècada, en Roca ja no tornaria a irrompre en els meus somnis; o ho faria només com una presència gairebé invisible, amb una veu fluixa, pràcticament inaudible.

-Tranquil, Roca, he anat investigant, aviat sabré qui va ser el teu assassí -li vaig dir finalment, com tantes altres vegades.

Una cosa era certa. La xicota d’en Roca, la incomparable Maria Nash, s’havia acabat casant amb mi. Ja en vida d’ell la Maria tenia dubtes grans sobre la seva relació amb un xicot tan impulsiu i -ho aporto com a dada objectiva- m’observava a mi amb simpatia creixent pel meu superior aplom. La mort d’en Roca simplement va accelerar una substitució cantada. O, potser no tant, penso a vegades, en nits d’angoixa i desesperació, quan m’assalta de nou el terror d’aquells dies histèrics, quan em pensava que no tindria mai entre els meus braços la incomparable Maria Nash, i estava disposat a tot, a tot, per aconseguir-la. En aquestes nits d’angoixa i desesperació, els malsons em visiten i sóc jo qui mesuro malament ponts i cordes per assegurar-me que l’impacte sigui brutal i immediata la mort del temerari.

Somnis, malsons… Què va passar, realment? És impossible de saber. Una cosa és certa: l’atzar afavoreix qui més rumia.

                                                             Lluís Vilarrasa i Tanyà