Perris, Pruna i Pera
Incansables proposant bestieses, els de la feina, ara, havien optat pel barranquisme. En Pere Perris hauria dit el que deia sempre –“Deixeu-me tranquil i mateu-se vosaltres”- però passava ànsia per la Magda Pruna, abans una noia prudent, però que des de feia poc, arran d’una traumàtica separació, havia embogit força i semblava voler fer drecera cap a la tomba. “M’hi apunto, m’hi apunto!”, havia dit la Magda Pruna quan l’organitzador de tot plegat, el nefast Garcia Garcia, no havia encara acabat de pronunciar la paraula “barranquisme”.
En Pere Perris, solter que ja albirava amb temor els quaranta anys, aspirava a formar una família amb la Magda Pruna, que feia poc havia trencat amb el seu xicot etern -onze anys junts!- perquè ell volia postergar la paternitat fins a l’infinit i ella havia exclamat -a l’oficina, per telèfon, cridant com una esperitada- “Ja sé que tu t’has quedat clavat als divuit anys, Peter Pan de merda, però jo estic a punt de fer-ne trenta-dos i ja no et suporto més. Que et bombin!” Hi va haver aplaudiments, rialletes sarcàstiques, silencis incòmodes i, per part d’en Pere Perris, una sensació de tap de xampany que surt disparat cap al cel. Ho va explicar a casa aquell mateix vespre. “Tinc esperances”, va dir a la seva mare, que l’endemà ho va dir a la veïna de dalt, de baix, de l’altra banda, etcètera. Qui deia que no podria casar el nen?
Hi havia hagut sempre un corrent de simpatia evident entre en Pere Perris i la Magda Pruna. Ella sempre li deia hola i adéu amb un somriure, sempre li agraïa amb frases molt amables tots els innombrables favors laborals que ell li havia fet al llarg dels anys: “No et preocupis, Magda, ja ho acabo jo, això, que encara et perdràs el començament de la pel·lícula”; “Ai, Pere, que ets maco, no hi ha ningú com tu!”; i els veia marxar per la finestra, a ella i aquell Peter Pan penós, carrer avall, i la Magda, en el darrer moment, encara es girava per fer-li un simpàtic adéu amb la mà, que ell, llagrimós d’autocompassió, captava difuminat a través del vidre glaçat.
La jornada de barranquisme va anar prou bé. La Magda Pruna va saltar pels barrancs amb tal esperit kamikaze que va provocar una crisi espantosa en el monitor, que va acabar, derrotat i taquicàrdic, somicant abraçat a una roca. Com sol passar en aquests casos, la Magda Pruna no es va fer ni una rascada. Déu protegeix els borratxos i els sonats. En Pere Perris, per la seva part, va acabar masegat però sense res trencat. Va patir tant per la Magda Pruna, va suar tant contemplant-la, que es va deshidratar tres vegades. Qui li va facilitar l’aigua necessària per mantenir-se en vida va ser la Montse Pera, molt atenta als seus sospirs i als seus quasi-desmais.
A l’autocar de tornada, en Pere Perris i la Montse Pera van seure junts al darrera de tot i van conversar breument. De fet, la cosa va consistir bàsicament en un monòleg de la Montse Pera.
-Una mica més tranquil? -va preguntar ella.
-Sí. Gràcies, Montse, per tot. Ha sigut un dia complicat.
-Ja ho he vist, ja.
-A vegades puc ser una mica ridícul -va confessar ell.
-Ens passa a tots, això.
La Montse Pera va agafar aire.
-Pere Perris, comprenc la teva admiració per la Magda Pruna. És una noia extraordinària… des d’alguns punts de vista. No em vull interposar entre vosaltres. Jo crec que tens algunes possibilitats. Jo només volia dir-te que si les coses no van com tu desitges, no cal que et desesperis. Jo sóc aquí. Ara, és clar, no sé quant de temps hi seré. Potser quinze dies, potser un mes. No esperaré eternament. El temps passa ràpid, oi? T’ho dic només perquè ho sàpigues. Jo sempre he cregut que les coses s’han de dir, perquè després no sigui massa tard. És trist quan ja s’ha fet tard, oi? És terrible pensar que tot es podria haver arreglat dient unes quantes paraules en el moment oportú. Em comprens, oi? No t’has enfadat, oi?
-No, no. I m’agrada que diguis oi.
-Oi que sí?
Un altre tap de xampany, encara que amb una propulsió menor, va tornar a sortir disparat cap al cel. En Pere Perris ho va explicar a casa aquell mateix vespre. “Se m’han duplicat les esperances”, va dir a la seva mare, que l’endemà ho va tornar a dir a la veïna de dalt, de baix, de l’altra banda, etcètera. Qui deia que no podria casar el nen?
Doncs, sí. Al cap de tres mesos en Pere Perris es va casar amb la Montse Pera.
Lluís Vilarrasa i Tanyà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada