GUNSMOKE (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Nathan Juran. 79 minuts. Color. (Març)

Guió: D.D. Beauchamp. Novel·la: Roughshod, de Norman A. Fox (1948).

Audie Murphy (Reb Kittredge), Susan Cabot (Rita Saxon), Paul Kelly (Dan Saxon), Charles Drake (Johhny Lake), Mary Castle (Cora), Jack Kelly (Curly).

Terrenys de pastura

Els pistolers Reb Kittredge i Johnny Lake, després de treballar junts a Wyoming i d’escapar pels pèls de la cavalleria, bifurquen els seus camins.  Kittredge arriba a una vall de Montana, contractat pel poderós Matt Telford, que vol quedar-se el ranxo dels Saxon, l’únic tros de terra que encara no li pertany. La vall bull de violència. Només posar-hi el peu, a Reb ja li maten el cavall. Puja a la diligència i es topa amb Rita Saxon. La noia arrufa el nas.  El primer diàleg entre Audie Murphy i Susan Cabot és més que prometedor. “I ran a little trouble this morning. I had to leave my horse back up the trail”, s’explica ell. If I closed my eyes and took a deep breath, I’d say you still had him with you”, comenta ella amb sarcasme.  L’antipàtica Rita Saxon i el rude Reb Kittredge estan fets l’un per l’altre. El xicot sempre va al gra, fins i tot en qüestions amoroses, sense el menor romanticisme. Al segon dia, ja li planteja les coses obertament. El diàleg és antològic.

Reb: Are you in love with Curly?

Rita: He wants to marry me.

Reb: That’s not what I asked you.

Rita: I don’t know why that would interest you.

Reb: I don’t want to stake my claim on range that’s already taken up.

És a dir: “No vull reclamar un terreny de pastura que ja està agafat.” Tot seguit, arriba una plantofada de la noia, que l’impertinent pistoler s’ha ben merescut.   

 

Reb és un pistoler que lloga el seu revòlver a qui més paga, però té independència de criteri, un fons decent i molta reticència a ser manat. Dan Saxon, pare de Rita, capta tot això i, en una jugada magistral, perd el ranxo jugant al pòquer amb Reb. Ho fa expressament, perquè ara té el millor pistoler de la vall al seu costat. Aquest original gir de guió propulsa el film en una nova direcció, perquè ara el pistoler és ranxer i la seva missió és traslladar vaques per vendre-les fora del territori controlat per Telford. En aquest tram hi ha una sensacional baixada rost avall amb un carro. El cuiner s’hi nega perquè no té ganes de suïcidar-se. Reb decideix fer-ho ell i puja al carro, però té una mà ferida i és finalment Rita qui, amb gran decisió, agafa les regnes i fa la proesa. El valor de les dones de l’Oest!

Com que Kittredge se’n surt amb el bestiar, Telford consulta la guia de pistolers disponibles i fa un altre fitxatge. Qui? Johnny Lake, l’antic company de Reb Kittredge. És una mala decisió, perquè Lake, en el moment crucial, opta per no disparar contra el col·lega i liquidar, en canvi, Telford, l’home que el paga, que ha aparegut dalt de l’escala amb una pistola, perquè “no m’ha agradat mai de disparar contra els meus amics”. Els professionals també tenen sentiments.

Acabem el comentari d’aquest western recordant algun altre d’aquests fabulosos diàlegs que tant l’animen. A l’inici, el recepcionista de l’hotel no vol que un pistoler com Reb Kittredge s’hi instal·li. “Tenim ratolins”, acaba dient com a excusa. “No els molestaré pas”(1), és la sensacional resposta de Kittredge. Audie Murphy tenia un aplom imperial per fer aquestes rèpliques. Acabem amb una memorable frase del bàrman del saloon: “Digueu quin és el vostre verí, senyors. Si no el tenim, el fabricarem.”(2)

(1)  “We, uh, we’ve got mice” / “I won’t bother them”.

(2) Bartender: Name your poison, gentlemen. If we haven’t got it, we’ll make it!  

NO NAME ON THE BULLET (1959)

 

1959. USA (Universal). Director: Jack Arnold. 77 minuts. Color.

Guió: Gene L. Coon. Argument: Howard Amacker.

Música: Herman Stein. Fotogtrafia: Harold Lipstein.

Audie Murphy (John Gant), Charles Drake (Dr. Luke Canfield), Joan Evans (Anne Benson), Virginia Grey (Roseanne Fraden), Willis Bouchey (Sheriff). 

El pistoler pacient

Aquest és, indiscutiblement, un dels millors westerns d’Audie Murphy. L’argument és excel·lent i genera una gran tensió al llarg de tota la pel·lícula. Murphy és John Gant, pistoler letal, un killer amb una reputació tan enorme que quan es presenta al poble de Lordsburg, tothom es queda esfereït i acovardit. Gant és conegut per arribar a un poble determinat, demanar habitació a l’hotel i esperar tranquil·lament el moment de complir el contracte criminal que l’ha dut fins allà. Només mata en defensa pròpia, després de provocar la seva víctima. A Lordsburg la histèria es desferma entre els poderosos, que pensen que algun dels seus enemics ha contractat Gant. El banquer de la ciutat, incapaç de disparar a sang freda, des de la finestra del banc, contra el killer, s’acaba matant al seu despatx. John Gant no s’immuta.

És un pistoler malaltissament calmat, trist i filosòfic. Traspua fàstig existencial. No creu que ell dugui el mal enlloc, sinó que, simplement, el fa emergir. Té bones converses amb el doctor Canfield, amb qui juga a escacs (el doctor amb peces blanques, el pistoler amb peces vermelles).

John Gant: I like you, phisician. You’re like me. You and I may well be the only two honest men in town.

Dr. Canfield: Don’t compare us. We have nothing in common

John Gant: Everybody dies.

S’ha escoltar la veu d’Audie Murphy, suau i lànguida, dient “everybody dies”. Més endavant, John Gant explica una bona paràbola –potser no precisament evangèlica- al metge: “Imaginem-nos dos lladres. Un home a qui aquests lladres han robat em ve a veure i em diu que en mati un, i jo ho faig. L’altre lladre es posa malalt i està a punt de morir, però un metge el cura i el lladre torna a robar. Qui és el dolent d’aquesta obra? Jo o el metge?”

La pel·lícula té grans moments: l’enfrontament amb el sheriff, l’intent d’expulsió que Gant resol assenyalant els cinc homes que liquidarà abans de ser abatut, i tot el tram final, quan John Gant, a l’hotel, arranca un tros de vestit d’Anne, per poder-lo després mostrar al seu pare, el jutge, i matar-lo d’un atac de cor. Llavors arriba el metge i fereix Gant amb un martell. És memorable la frase final de Gant, pistoler fatalista que explica la paradoxa abans d’allunyar-se: “A lot of people would like to kill John Gant. But it took a healer with a hammer to make it easy to them.”