JUROR #2 (2024)

 

2024. USA (Malpaso, Warner). Director: Clint Eastwood. 114 min. Col. (1 nov.)

Guió:  Jonathan Abrams. Fot: Yves Bélanger. Música: Mark Mancina.    

Nicholas Hoult (Justin Kemp), Toni Collette (Faith Killebrew), Zoey Deutch (Allison Creson), Cris Messina (Erich Resnick), Gabriel Basso (James Michael Sythe), Kiefer Sutherland (Larry Lasker), Francesca Eastwood (Kendall Carter), J. K. Simmons (Harold).      

Dilemes i polsosos ideals

El jurat número 2 és Justin Kemp, un home jove, feliçment casat i a punt de ser pare. Alcohòlic rehabilitat, no és estrany que pensi que la força de voluntat és el factor clau per dirigir amb encert la pròpia vida. Ah, no compta amb l’atzar i l’altra gent… Tot es comença a tòrcer quan rep una notificació per formar part d’un jurat. En Justin se’n vol alliberar al·legant l’avançat estat de gestació de la seva dona, però la jutgessa, insensible, li denega la petició. Al judici, en Justin aviat s’adona que potser va ser ell qui, en una nit de tempesta, conduint per una carretera estreta, va matar Kendall Carter, una noia borratxa que havia discutit amb el seu xicot irascible en un bar proper. Sí, el cotxe no va impactar contra un cérvol, com ell creia, sinó contra la noia. L’acusat, un tipus menyspreable amb un llarg historial delictiu, és innocent, doncs. Justin, a més, no pot evitar mirar-se’l amb certa simpatia, perquè és, com ell, un home rehabilitat, o ho sembla.

El dilema que se li planteja al pobre Justin no té una solució fàcil. Si opta per ser honrat, acabarà a la presó, perquè el seu historial alcohòlic farà que ningú no es cregui que no havia begut aquella nit; si, en canvi, opta per no dir res, un home innocent pot ser durament condemnat, i en Justin serà devorat pels remordiments de consciència. D’entrada escull, amb cautela, el primer camí, i com Henry Fonda a Dotze homes sense pietat (Twelve Angry Men, 1957), ell és el primer dels dotze jurats que afirma no estar prou segur de la culpabilitat de l’acusat. El guió, però, no pretén recrear aquest cèlebre film i es dispersa hàbilment en diversos fronts: la investigació que duu a terme un altre membre del jurat -un policia jubilat a qui ha alarmat la inepta investigació del cas-; les converses entre l’advocat defensor i l’ambiciosa fiscal -que pensa sobretot en l’ascens que pot aconseguir si obté una bona condemna-; i, és clar, l’angoixa creixent del jurat número 2, que pertorba la felicitat de la seva dona embarassada.   

El desenllaç és excel·lent. En Justin resol el dilema a favor de la segona opció, és a dir, deixant que un home innocent sigui condemnat. No li falten motius: la seva llibertat és més necessària perquè té dona i fill, una família que ha de protegir. Tot sembla resolt, els remordiments s’esvairan amb el temps. Però, en aquest cas, no n’hi ha prou amb la seva força de voluntat per traçar el rumb de la seva vida. Hi ha l’atzar, l’altra gent, en especial, una fiscal que ara, aconseguit l’ascens, ja es pot permetre retrobar polsosos ideals de justícia.

Anys enrere, potser només deu anys enrere, Clint Eastwood hauria fet un film magistral amb aquest bon guió que retrata durament el sistema judicial americà. Ara, naturalment, és un home molt gran (94 anys) i la força expressiva del seu cinema ha minvat força. En queden rastres, emocionants de veure (clarobscurs a dins la casa, per exemple). En qualsevol cas, és un film notable i un més que meritori final de trajecte, si és que ho acaba essent.     

TROUBLE WITH THE CURVE (2012)

 

2012. USA (Malpaso-WB). Director: Robert Lorenz. 111 minuts. Color.

Clint Eastwood (Gus Lobel), Amy Adams (Mickey Lobel), Justin Timberlake (Johnny Flanagan), Robert Patrick (Vince), Scott Eastwood (Billy Clark). 

El factor humà

Gran Torino (2008) semblava que seria el final de Clint Eastwood com a actor, però, afortunadament, quatre anys més tard, va arribar aquesta magnífica pel·lícula, dirigida per un home de confiança. Clint és Gus Lobel, un veterà professional del bèisbol, scout dels Atlanta Braves, que volta pel país valorant els nous talents. Per descomptat, és un home de la vella escola que deplora veure els joves capbussats en portàtils examinant estadístiques: “Anybody who uses computers doesn’t know a damn thing about this game.”   

Ell és un home de percepcions i de sensacions a peu de camp i no de fredes xifres en una pantalla. El problema és que ja té una edat i, entre altres coses, li falla la vista, que és vital per a la seva feina. El cap dels scouts del club, Pete Klein, bon amic, avisa de seguida la filla de Gus, Mickey, perquè ajudi el seu pare. Mickey, tornant al bèisbol, torna a casa, perquè ella era feliç de petita acompanyant el seu pare, vidu, amunt i avall. Tot plegat, però, Gus no li voler més i Mickey, a casa d’uns oncles, va iniciar una nova vida que l’ha duta a ser una advocada d’èxit, a punt de ser admesa com a sòcia en un prestigiós bufet. La passió de Mickey, però, és el bèisbol. Es retroben pare i filla, i ressorgeix tot: la bona sintonia i la complicitat, l’amor que comparteixen pel bèisbol, però també els retrets. Una pregunta tortura Mickey: ¿per què el seu pare no va voler que anés més amb ell? Gus triga a respondre. Clint Eastwood, com sempre, és un home de poques paraules, i més encara quan es tracta de temes sòrdids. Però la resposta arriba: Mickey, ja adolescent, despertava mirades lascives dels homes; el pare, fins i tot, una vegada va haver d’intervenir a cops de puny.

La pel·lícula fa un viratge suau cap a la meitat, quan l’emotiva relació paternofilial entre Gus i Mickey cedeix espai a una història d’amor, tranquil·la i reposada, entre Mickey Lobel i un desencisat jugador de bèisbol reconvertit en scout, Johnny Flanagan (el cantant Justin Timberlake, movent-se amb un adequat perfil baix). Mickey, que ve del soroll i la fúria de la ciutat, es relaxa i troba la felicitat en les llargues sessions d’observació als camps de bèisbol, en la tranquil·la i nòmada vida de motel en motel, conversant en cafeteries o jugant a billar en bars plens de cowboys. En un d’aquests bars, Clint Eastwood deixa anar una frase memorable quan s’encara a un macarra que molesta la seva filla: “Now get out of here before I have a heart attack trying to kill you.”

El desenllaç, feliç i previsible, contempla la victòria total dels antics mètodes i dels professionals de tota la vida; els altres, els que només saben amorrar-se a l’ordinador, són despatxats sense contemplacions. Gus Lobel, que estava força atropellat a l’inici, acaba pletòric, més saludable que mai, i encara amb molta corda per endavant. Llegendari Clint Eastwood, aquí més ben acompanyat que mai per Amy Adams, ideal com a filla seva, tan fabulosa i emotiva com Laura Linney a Absolute Power (1997).

PALE RIDER (1985)

 

1985. Malpaso-WB. Director: Clint Eastwood. 115 minuts. Color.

Guió: Michael Butler, Dennis Shryach. Música: Lennie Niehaus.

Clint Eastwood (el Predicador), Michael Moriarty (Hull Barret), Carrie Snodgress (Sarah Wheeler), Sydney Penny (Megan Wheeler), Christopher Penn (Josh LaHood), John Russell (Stockburn), Richard Kiel (Club). 

Shane torna des de l’ultratomba

D’entrada, Pale Rider té el mèrit de ser el primer western fet per un gran estudi després del monumental fracàs de Heaven’s Gate (1980) de Michael Cimino, que va acabar amb la United Artists i va col·locar al western l’etiqueta de “verí per a la taquilla”. Clint Eastwood, conscient d’aquest  panorama, va tornar a l’Oest trepitjant terreny conegut. El genet pàl·lid va triomfar i es va convertir en el western més exitós dels anys 80.

Pale Rider és un remake de Shane amb un toc sobrenatural extret del primer western que Clint Eastwood va firmar com a director: High Plains Drifter (1973). Aquí també hi ha un pistoler que torna del més enllà per dur a terme una venjança. Seguint encara l’estela del personatge cinematogràfic que Eastwood va cimentar en els tres westerns italians dirigits per Sergio Leone, aquest pistoler és enigmàtic, lacònic i no té nom. A l’esquena, però, hi té sis marques de bala, letals per a qualsevol home.

Si a Shane el conflicte social era el prototípic de l’Oest (gran terratinent ramader s’enfronta als petits pagesos que s’instal·len a les seves terres), a Pale Rider hi ha una enorme explotació minera, propietat d’un tal LaHood, que utilitza uns potents canons d’aigua que es van menjant la muntanya. És un procediment salvatge que es contraposa al sistema tradicional que els buscadors d’or fan servir, a peu de rierol, amb la pala, el pic i el sedàs. Un aire modern, doncs, ecologista, recorre la pel·lícula.

Com que la cobdícia humana és infinita, LaHood envia els seus homes a arrasar el campament dels buscadors d’or. Davant de tanta brutalitat, la jove Megan demana a Déu un miracle. A l’acte, sobreimpressionat, apareix un genet cavalcant en un paratge mig nevat. És la resposta a la pregària. La idea es reforça quan el foraster arriba al campament amb Barret, l’home a qui ha ajudat al poble. Megan, filla de la dona amb qui Barret conviu, llegeix un text de l’Apocalipsi: “And when he had opened the fourth seal, I heard the voice of the fourth beast say: ‘Come and see’. And I looked, and behold a pale horse. And his name that sat upon him was Death”- i llavors, per la finestra, tant ella com Sarah, sa mare, veuen el misteriós foraster dalt d’un cavall pàl·lid (o cendrós): “And Hell followed with him”(1), conclou Megan.

Arriba l’hora de dinar. Sarah reprotxa a Hull Barret que hagi dut un pistoler a casa. De cop, apareix a la sala el foraster, amb alçacoll. És un predicador. El contemplen fascinades les dues dones. A partir d’aquí el film segueix Shane, però la condició religiosa del nouvingut comporta alguns canvis. Copio aquest interessant diàleg entre el Predicador i Hull Barrett:

El Predicador: Mentrestant, per què no em posa a treballar? 

Hull Barret: Oh no, no goso demanar-l’hi... Vull dir que, potser si hi hagués alguna feina espiritual...

El Predicador: L’esperit no val un rave sense una mica d’exercici. Ara digui’m què he de fer. (2)

Ara bé, hi ha una diferència profunda entre Shane i Pale Rider: El Predicador no té debat moral –“m’estableixo o el Destí em persegueix”- perquè no és d’aquest món sinó de l’ultratomba, i no té cap futur davant seu. Megan és una noia de gairebé quinze anys, l’edat en què la seva mare es va casar. En un bon diàleg al bosc, de nit, Megan es declara al Predicador i l’alarma amb proposicions sexuals. No és gaire creïble, tenint en compte la diferència d’edat. Quan ell s’hi nega, Megan l’acusa de preferir la seva mare. Per aquest camí, francament, la pel·lícula es perd. 

Al desenllaç recuperem el to, amb l’arribada del marshal Stockburn i dels seus ajudants, tots llogats per LaHood. El tiroteig final, però, és poc èpic. El Predicador juga a l’amagada pel poble, i fins i tot mata un ajudant estirat a l’abeurador! Després es venja d’Stockburn i li marca les sis bales que ell tenia a l’esquena (una entre els ulls: pur Leone). Al final arriba la noia i crida al Predicador, que ja s’allunya a cavall muntanya amunt. És innegable que el petit Joey de Shane ens emocionava més. Pale Rider és un bon western, admirable en molts moments, però viu massa d’un mite esgotat. Clint Eastwood necessitava humanitzar el seu personatge de l’Oest. Ho faria a Unforgiven (1992).

(1) Megan Wheeler: “I quan vaig obrir el quart segell, vaig sentir la veu del quart vivent que deia ‘Vine’. Aleshores vaig veure un cavall cendrós; el qui hi muntava tenia per nom La Mort, i el seu Reialme el seguia”. (Ap 6:7-8; segons la Bíblia de Montserrat. Sorprèn “reialme” allà on la traducció anglesa diu “hell”.) 

(2) The Preacher: Meantime, why don’t you put me to work?

Hull Barret: Oh no, I couldn’t ask you to, uh... Well, I mean, ya know - maybe if there was somethin’ spiritual.

The Preacher: Well, that Spirit ain’t worth spit without a little exercise. Now you tell me where.

BRONCO BILLY (1980)

 

1980. USA (Warner Bros). Director: Clint Eastwood. 116 min. Color.

Guió: Dennis Hackin. Fotografia: David Worth. Música: Snuff Garrett.

Clint Eastwood (Bronco Billy), Sondra Locke (Antoinette Lily), Geoffrey Lewis (John Arlington), Scatman Crothers (Doc Lynch), Bill McKinney (Lefty LeBow), Sam Bottoms (Leonard James), Dan Vadis (Chief Big Eagle), Sierra Pecheur (Lorraine Running Water).

Tenir punteria

THE GAUNTLET (1977)

 

1977. USA (Malpaso-WB). Director: Clint Eastwood. 109 minuts. Color.

Guió: Michael Butler, Dennis Shryack. Música: Jerry Fielding. 

Clint Eastwood (Ben Shockley), Sondra Locke (Gus Mally), Pat Hingle (Maynard Josephson), William Prince (Com. Blakelock), Bill McKInney (Constable).

Títols: Ruta suïcida; L’épreuve de force; L’uomo nel mirino.

El policia i la prostituta

Ben Shockley és un policia alcoholitzat i solitari. El veiem per primera vegada a l’alba, tornant d’una llarga nit de pòquer. Una ampolla cau del cotxe quan arriba a comissaria. El seu amic Josephson, company d’anys patrullant pels carrers, intenta que Ben tingui un aspecte decent abans de parlar amb el comissari. Es creuen amb l’ajudant del fiscal. “Aquest no podria condemnar ni en Hitler!”(1), comenta Josephson. Al cinema policíac dels anys 70 els càrrecs públics solen ser ineptes o corruptes. El comissari Blakelock envia Ben a Las Vegas a recollir un tal Gus Mally. “És un testimoni irrellevant en un cas sense importància”(2), afirma Blakelock. Vola Shockley cap a Las Vegas i, tot seguit, es troba amb la sorpresa que Gus Mally és una dona, concretament una jove prostituta.

“You’re a dead man, Shockley”, li diu de seguida, i es nega a sortir del calabós, perquè està convençuda que els mataran només trepitjar el carrer. Fins i tot hi ha apostes sobre el tema, afirma, i estan 50 a 1 en contra seva. Ho comprova Shockley en un bar: “Mally no show” és l’aposta i va pujant  ràpidament. El policia comença a tenir dubtes però ha de fer la feina. Lliga la noia a una camilla i amb una ambulància es dirigeix a l’aeroport. Comença aquí una autèntica ruta suïcida (títol del film en aquests verals), perquè se succeiran els intents d’assassinats, sempre molt aparatosos. Primer serà un cotxe bomba camí de l’aeroport, i després dues pluges de trets, sobre una casa i sobre un cotxe, que queden com coladors. És exagerat, grotesc, i és el leiv-motif visual del film. Si la corrupció és màxima també ho ha de ser la violència amb què s’expressa.

El guió combina molt bé l’acció explosiva amb la relació entre els dos protagonistes. Ben no és un geni deductiu, però aviat sap que ella té raó: el seu testimoni destaparia connexions entre la màfia i altes esferes policials. Ben i Mally s’intercanvien sarcasmes a l’inici, però després la lluita per la supervivència els fa col·laborar. El clímax del film és impressionant: Shockley i Mally pugen a un tren de càrrega i, allà, uns motoristes ressentits claven al policia una pallissa brutal; per evitar que el matin, la prostituta s’ofereix a ser violada. No hi ha paraules després, amb les mirades n’hi ha prou. Gran director Clint Eastwood, amb una planificació exemplar -cada pla és just i necessari, el millor possible-, que fa que els seus films millorin a cada visió. Mereix unes paraules Sondra Locke. Entre 1976 i 1983 va fer sis films amb Eastwood. Sempre va estar molt bé, però aquí té un gran personatge i deixa un record imborrable. Pel que fa al final, amb la pluja de bales definitiva, és una lluita entre la tenacitat de dues persones contra una massa de servidors públics manipulats pel poder. Semblava un thriller qualsevol i resulta que és un film polític de llarg abast.

(1) Josephson: He couldn’t convict Hitler.

(2) Blakelock: It’s a nothing witness for a nothing trial.

THE BEGUILED (1971)

 

1971. USA (Malpaso, Universal). Director: Don Siegel. 105 minuts. Color.

Guió: Albert Maltz, Irene Kamp. Novel·la: A Painted Devil, de Thomas P. Cullinan (1966). Fotografia: Bruce Surtees. Música: Lalo Schifrin.  

Clint Eastwood (John ‘McBee’ McBurney), Geraldine Page (Martha Farnsworth), Elizabeth Hartman (Edwina Dabney), Jo Ann Harris (Carol), Darleen Carr (Doris), Pamelyn Ferdin (Amy).  

Títols: El seductor; Les Proies; La notte brava del soldato Jonathan.

El perillós joc del caporal 

Clint Eastwood, decidit a fer un pas endavant en la seva carrera com a actor, va decidir abandonar el hieratisme lacònic que l’havia fet famós i acceptar un paper més sociable i xerraire. Un soldat de la Unió, el caporal McBee, ferit en combat es refugia en un internat per a noies situat en territori sudista. La seva presència esvalota el galliner o, dit tècnicament, fa emergir líbidos reprimides. Hi ha una alumna crescudeta, Carol, que només té disset anys però que ja se’l vol endur al llit a la primera: “I know a lot more than girls my age”, afirma; “I bet you do!”, respon convençut i animat el caporal. També hi ha una mestra jove, Edwina Dabney, que deplora el desvergonyiment de Carol –“A hussy is a hussy”, li diu; Edwina té somnis romàntics que McBee, sempre atent a les diverses necessitats del seu harem particular, alimenta sense escrúpols. Completa la nònima de dones ardents la severa directora de l’establiment, Martha Farnsworth, que el vol -atenció, que ve un revolt fort- com a substitut del seu germà mort, amb qui mantenia relacions incestuoses. Completa el panorama una nena, Amy, que va ser qui el va trobar desmaiat a l’entrada de l’internat i que l’adora des del primer moment.

El soldat veu que el panorama és més que prometedor i, com que és espavilat i una mica indecent, fa un joc a tres bandes. Però això és jugar amb foc i al final es crema. Qui hagi vist la pel·lícula segur que no ha oblidat la seqüència en què la directora li amputa la cama al soldat. Simbòlicament és una castració, perquè Martha Farnsworth l’ha enxampat in fraganti amb la molt més atractiva i molt més jove Carol, just la nit en què la directora l’esperava a la seva cambra. A partir d’aquí, la lluita pel poder abandona les bones maneres i les seduccions a cau d’orella, i es torna crua i violenta. Si el soldat branda una arma, la directora guanya la partida finalment gràcies a un plat de bolets verinosos.

Els bolets, justament, els proporciona la petita Amy, que tant adorava el soldat i que tant l’odia després que ell li hagi matat, en un atac d’ira, la seva tortugueta. Aquesta seqüència és una mica forçada; vull dir que es nota que es necessitava alguna cosa perquè la nena odiés a mort el soldat i fos capaç, tot seguit, d'anar a collir els bolets per enverinar-lo. Ara, també és cert que la situació provoca una de les millors frases de la pel·lícula: “Vostè m'ha condemnat a la beguda i al rancor!"(1), exclama McBee dirigint-se a Martha Farnsworth.

Geraldine Page i Clint Eastwood, molt ben acompanyats per Elizabeth Hartman i Jo Ann Harris, protagonitzen un duel memorable en aquest intens film gòtic -gòtic sudista, podríem dir- amb una altmosfera molt malaltissa, carregada de tèrboles relacions de desig i de poder entre els personatges. De les cinc pel·lícules que Don Siegel va fer amb Clint Eastwood, des de 1968 fins a 1979, aquesta és la millor juntament amb Escape from Alcatraz (1979).

(1) McBee: Stay away from me! I hate you! Condemned me, that’s what you’ve done, to bitterness and drink and doing mean things. Why the hell didn’t you just castrate me?  

HANG 'EM HIGH (1968)

 

1968. USA (Malpaso-UA). Director: Ted Post. 116 minuts. Color.

Guió: Leonard Freeman, Mel Goldberg. Música: Dominic Frontiere.

Clint Eastwood (Marshal Jed Cooper), Inger Stevens (Rachel Warren), Pat Hingle (jutge Fenton), Ed Begley (Cap. Wilson), Ben Johnson (marshal Dave Bliss), Charles McGraw (Sheriff Calhoun).

La subtil diferència

Després de passejar-se per Almeria amb un ponxo, Clint Eastwood va tornar als Estats Units, va crear la Malpaso Film Company i va fer aquest western. No és extraordinari, però sí molt més interessant que els tres spaghettis que va rodar sota la direcció de Sergio Leone. Té més ritme, millors actors i una credibilitat -tant del paisatge com del món que retrata- que només tenen els westerns fets als Estats Units (el western italià és una paròdia del gènere). Figura com a director Ted Post, però segons sembla, cal atribuir-ne la realització a Clint Eastwood.

La pel·lícula té un peu a cada banda: un peu al western clàssic i un peu a l’espagueti. La influència italiana es nota en l’abundància de pòtols sense afaitar entre els secundaris, en una planificació massa carregada de zooms i en una música molt carregosa que martelleja cada moment fort -o no tan fort- de la pel·lícula. No és cap novetat l’argument, centrat en una venjança. Jed Cooper, acusat injustament d’assassinat i de robar bestiar, és penjat per nou homes; el marshal Dave Bliss el salva a l’últim moment, es demostra la seva innocència i el jutge Fenton li ofereix una placa. Cooper accepta ser sheriff per dur a terme la seva venjança.

La pel·lícula no abusa de tiroteigs, ofereix una bona seqüència al desert i es permet, a més, alguna reflexió. Jed Cooper, esfereït per la contundència del jutge, que penja gent a tort i a dret, li pregunta quina diferència hi ha entre un linxament en un arbre i una execució en una plaça pública amb la bandera americana. El diàleg, que es produeix quan uns nois molt joves estan a punt de ser penjats, és molt interessant: 

Cooper: Escolta, m’és igual com t’ho miris. Tant si hi ha nou homes enmig d’un camp amb una corda bruta o un jutge amb la seva toga davant la bandera americana… Aquests nois estaran tan morts com si els haguessin linxat.

Fenton: Tens raó, Cooper, igual de morts, però no hauran estat linxats. Van ser jutjats. I si no captes la diferència, és millor que et treguis aquesta estrella ara mateix! (1)

El millor del film és el personatge d’Inger Stevens, la dona que surt al carrer quan arriba la “gàbia dels conills” (el carro dels presoners) per veure si hi ha els dos homes que li van matar el marit i després la van violar. Surten en carreta, de pícnic, Clint Eastwood i Inger Stevens, com sempre han fet els sheriffs dels westerns. Ell li vol fer un petó, ella li explica la seva història; plou i es refugien en una cabana; ell, encara convalescent, tremola i ella l’abraça perquè entri en calor i, fent això, s’allibera. Són vuit minuts extraordinaris. Sabia on volia anar, Clint Eastwood, ja el 1968. El cognom del seu personatge -Cooper- ja ho suggereix. La frase del jutge -“Agafa la placa, Cooper”- és una promesa de fidelitat al gènere. La compliria Clint Eastwood amb The Outlaw Josey Wales (1975), Pale Rider (1985) i Unforgiven (1992); també, des de la nostàlgia, amb Bronco Billy (1980).

(1) Cooper: Well, I don’t care how you slice it –whether there’s nine men out in the plains with a dirty rope or a judge with his robe on in front of the American flag –those boys are going to be just as dead as if they’d been lynched.

Fenton: That’s right, Cooper, just as dead , but they won’t have been lynched. They would have been judged. And if you can’t see the difference, you’d better take off that star right now!