1945. Sol Lesser-RKO. Director: Kurt Neumann. 76
minuts. B/N
Guió: John Jacoby, Marjorie L. Pfaelzer. Mús: Paul
Sawtell. Fot: Archie Stout.
Johnny Weissmuller
(Tarzan), Brenda Joyce (Jane
Parker), Johnny Sheffield (Boy),
Henry Stephenson (Guy Henderson), Maria Ouspenskaya (Reina de les amazones),
Shirley O’Hara (Athena).
Mirar el sol encega
Un aspecte essencial diferencia els sis
primers films tarzanescs que va fer Johnny Weissmuller a la Metro (1932-1942)
dels altres sis que va fer, amb un ritme més accelerat (1943-1948) i amb
pressupostos més modestos, a la RKO. Parlo de geografia: si als Tarzans de la
Metro la geografia era fixa i creïblement africana (la sabana, l’altiplà, les
tribus negres…), a l’etapa de la RKO la geografia es destirota i apareixen
regnes estranys amb gent de totes races no gaire lluny d’on viu Tarzan. Aquesta
fantasia geogràfica, curiosament, és fidel a l’esperit del Tarzan literari,
perquè Edgar Rice Burroughs no tenia cap mania en aquest sentit i el realisme
no li importava gens. ¿Unes amazones blanques al bell mig del continent africà?
Cap problema.
Aquest és, molt probablement, el
millor Tarzan dels sis que Johnny Weissmuller va fer a la RKO. Debuta com a
Jane la rossa Brenda Joyce,
que va ser Jane als darrers quatre
Tarzans de Johnny Weissmuller. Era difícil substituir Maureen O’Sullivan, però
ho va fer amb prou encant. Ja era hora, de fet, que tornés la Jane de Londres,
idèntica o canviada, perquè el rei de la jungla ja estava més frisós del
compte. La nova Jane arriba en barca pel riu, vestida a l’occidental, i sorprèn
una mica l’actitud de Tarzan, perquè està content però es mostra poc efusiu.
¡Ah, però quan ja són a la casa de l’arbre i Jane ja va vestida de Jane,
llavors Tarzan vibra com canya al vent, recorda que fa dos anys que és a pa i
aigua i la persegueix com un animal en zel!
Però repassem la pel·lícula des
del començament. Tarzan i Boy, plàcidament, amb un rai acabat de fer, es
dirigeixen riu avall, fins al Trader Post Randini, per anar a buscar la Jane.
En Boy, pensatiu, diu que li agradaria veure els grans edificis de les ciutats.
“Arbres més alts”(1),
salta de seguida Tarzan senyalant els arbres. De cop, veuen una amazona
perseguida per un lleopard. Tarzan salta a la riba del riu. Apareix una pantera
negra, Tarzan llança el punyal i la mata. L’amazona, que havia rodolat per un
marge, s’ha fet mal al turmell. Tarzan sap d’on ve: el regne de Palmyria,
situat darrere d’unes impressionants muntanyes. El rei de la selva agafa en
braços la noia, avisa en Boy que s’esperi amb la Cheeta al rai, i se’n va. En
Boy, però, sent curiositat i segueix en Tarzan a certa distància. El paisatge
es torna irreal, molt estilitzat: muntanyes escarpades, un pont entre dos
abismes, la ciutat de Palmyria enmig d’una plana. És un decorat molt bonic.
Tarzan, que és un amic lleial de Palmyria, deixa la noia amb les amazones i torna
al riu. En Boy li diu: “Saps Tarzan, si tinc un nen vull que sàpiga tot el
que jo sé”. Te set de coneixements, el noi; en Tarzan, en canvi, desconfia
del progrés. El conflicte esclata per la presència de sis arqueòlegs. Quan
veuen el braçalet de l’amazona (l’havia recollit la Cheeta), que és d’or pur i
molt treballat, en volen saber la procedència. Tarzan els ho podria dir, però
s’hi nega i, bruscament, ordena Jane i Boy d’emprendre el viatge de retorn cap
a casa. Els arqueòlegs, però, arriben al territori de Tarzan l’endemà mateix.
El safari l’encapçala, com no pot ser altrament, un caçador molt cobdiciós.
La família es divideix. Jane i Boy, a favor
del progrés, topen amb Tarzan, que diu: “No bo per homes mirar sol. Sol com
or. Massa sol fa tornar cec.”(2) És retrògrad Tarzan, i no vol
saber res del que Boy aprèn amb els científics. És com és, Tarzan, i aquesta és
justament la grandesa d’aquests films. Aquest Tarzan no ha passat per Oxford
com el d’E.G. Burroughs. Té prejudicis contra el món exterior, no se sincera i
és molt sorrut. Tarzan és intuïtiu però primari. Quan Boy recita versos del Hyawatha
de Longfellow, Tarzan és incapaç d’aprendre’s aquest vers: “Swift of foot was
Hyawatha”. Tarzan, abans idolatrat, ara és vist pel seu fill adolescent amb tots
els seus defectes i limitacions. Marxen els arqueòlegs, Boy no vol anar de
cacera i Tarzan, furiós, li trenca l’arc i les flexes. El film es troba en punt
mort, però llavors arriba un comentari decisiu de la Jane sobre els arqueòlegs:
“Si jo pogués ajudar-los, ho faria”. En Boy no s’ho pensa dues vegades,
s’allunya, troba l’expedició i els fa de guia fins al regne de Palmyria.
Retrobem per fi les amazones, que aquí són unes noies blanques, guapes i
d’aspecte poc bel·licós. És força kitsch tot plegat, però no té
importància.
El tram final és magnífic i molt cruel. Els
homes blancs són capturats. L’amazona de l’inici els allibera, però llavors,
com havia predit Tarzan, el desig de l’or els encega. No a tots, però. Henry
Stephenson, l’arqueòleg més veterà, exerceix de veu de la consciència però el
caçador li clava una empenta mortal. Hi ha un enfrontament entre els intrusos i
les amazones, amb víctimes per totes bandes. Només dos dels set fugen de
Palmyria, però topen amb Tarzan, que els fa retrocedir amb la mirada fins a un
pou de fang, que els engoleix. Gens de compassió no mostra un Tarzan més dur i
implacable que mai. Una gran pel·lícula, doncs, brillant d’inici a fi, amb
seqüències magnífiques -Jane, en una ventosa tarda, sola a la casa de l’arbre,
cridant en Boy- i un gran gag final: la Cheeta per fi pesca un peix!
(1) Tarzan:
Trees taller.
(2) Tarzan: Not good for men to look into sun. Sun like gold. Too much sun make
people blind.
