Conte: Revelació

 

REVELACIÓ

Un vespre qualsevol, després de fer un repàs ràpid als canals de televisió i de comprovar que no feien res de bo, l’Ernest i la Jordina van parlar una estona, tranquil·lament, asseguts al sofà, les cames estirades i els peus –tots quatre peus- damunt d’un gran puf. La Jordina, més xerraire i bulliciosa que el seu marit, es va queixar de la seva amiga Ester, que no s’havia ofert per dur-la a casa amb el cotxe, quan s’havien trobat al centre, perquè “tenia molta pressa”.

-I això que m’ha vist carregada de paquets –va afegir.

L’Ernest Miracle, que era un home tranquil, anava a fer un comentari dels seus, apel·lant a la concòrdia general i a la comprensió dels diferents punts de vista, quan, de cop, va recordar una frase provocativa del seu amic Òscar. Sens dubte la Jordina es prendria malament la frase, però l’Ernest, recordant ara que el seu amic Àngel solia dir que si un no era capaç de renovar el seu arsenal d’idees i d’opinions el declivi conjugal era inevitable, es va llançar a la piscina:

-Això passa perquè les dones, realment, no teniu sentit de l’amistat.

-Com? –va preguntar la Jordina.

L’Ernest va repetir la frase, potser amb més convicció, perquè, ja se sap, és més fàcil cometre el segon assassinat que el primer.

-Quina bestiesa! Qui t’ho ha dit això?

-Ningú. És un pensament com un altre.

-Un pensament absurd. Jo tinc un gran sentit de l’amistat.

-Segurament que sí, però ara mateix acabes de parlar malament d’una teva amiga, només perquè no t’ha portat amb cotxe a casa en un dia sense pluja.

-Jo ho hagués fet.

-Si tu ho dius et crec.

L’última frase l’Ernest l’havia dita sincerament i amb ella ja donava per acabat el tema, però la Jordina, dona perspicaç, hi havia captat un matís burleta.

-Els homes, en canvi, sí que teniu un enorme sentit de l’amistat –va fer la Jordina, allargant molt la “o” d’enorme.

-En general no ho sé, però els que jo conec sí. Tinc tres amics impecables, això tu ho has de reconèixer. No vull dir impecables com a persones, perquè qui no té un all té una ceba, vull dir impecables com a amics –va respondre l’Ernest, i a l’acte va pensar que haver repetit tres vegades l’adjectiu ‘impecable’ era temerari.

-Com que els hi has hagut de demanar diners tantes vegades…

-Què vols dir?

-Que no saps si són bons amics o no perquè no els has demanat mai res.

-L’Òscar em va deixar una vegada la màquina d’afaitar. Jo primer l’havia demanada a aquell altre que estava amb nosaltres al pis, no me’n recordo com es deia, i aquell em va dir “no, que és molt personal”, però l’Òscar de seguida, sense el més mínim problema, em va oferir la seva.

-No em vull imaginar en quin estat la tenia…

-Això no importa. El gest és el que compta –va recalcar l’Ernest, molt satisfet. Ja estava assegut però es va imaginar com un brillant advocat que s’asseu després d’haver presentat al jurat la prova definitiva.

-La màquina d’afaitar. ¿Quantes vegades em deus haver explicat la història de la màquina d’afaitar?

-Va ser el dia que vaig veure la diferència entre un amic i un no amic.

-Les cerveses que t’ha tret el teu gran amic Òscar gràcies a aquella màquina d’afaitar.

-L’altre dia va convidar ell.

-Un dia de cada vint.

-No tant, no tant… Jordina, aquesta conversa em comença a desagradar- va confessar l’Ernest i, com per demostrar que ja no estaven en sintonia, va treure els peus del puf.

-Primer desencadenes la tempesta i després, quan t’has mullat una mica, ja busques refugi en una cova. Tens sang d’orxata. D’això s’aprofiten els teus amics. T’ha pagat la raqueta en Jeanpi?

-Ho farà qualsevol dia d’aquests. Ara és una mala època per a qualsevol que treballi en un concessionari. Es venen pocs cotxes, ja ho saps. I per això, no penso demanar-li els diners.

-Ho veus? Tu hi poses la comprensió i ells hi posen la barra.

-No en parlem més.

L’Ernest va engegar de nou la tele, molt molest per aquella conversa, en què ell apareixia com un pobre xaiet rodejat per tres guineus. Fent zàping, va anar a parar a un capítol de “Hawaii 5-0” en què algú era tirotejat a la porta de casa seva per tres sicaris. La imatge era d’un simbolisme molt inoportú i l’Ernest va tancar la tele.

-Són bons amics, Ernest –li va dir la Jordina, conciliadora- però no els has posat mai a prova. I és bo que no els posis a prova, perquè potser et decebrien.

La ment de l’Ernest Miracle era una habitació clara i lluminosa, amb finestres per on entrava a raig el millor sol de primavera. Aquella conversa amb la Jordina, però, havia fet abaixar una de les persianes i ara, en un racó de la seva ment, hi havia una ombra llarga i inquietant. Va imaginar-se altres persianes abaixant-se, una rera l’altra, amb les ombres capturant tota la llum i la claror.

Va mirar el rellotge. Eren dos quarts d’onze del vespre.

-Sortiré a prendre una mica l’aire. Crec que ho necessito –va dir l’Ernest i se’n va anar del menjador sense esperar cap resposta.

-Però Ernest…

No va ser a temps de retenir-lo. La Jordina no havia encara tret els peus del puf que l’Ernest ja sortia de casa amb la gavardina posada i una maleta buida.

Al cotxe, recorrent els carrers buits de la ciutat, l’Ernest va pensar que ja havia fet el numeret, que ja havia sortit de casa i havia deixat la Jordina amb un pam de nas. Ja n’hi havia prou, podia girar cua. Però no ho va fer, per algun motiu que no acabava de comprendre, i es va dirigir, per una llarga avinguda dèbilment il·luminada, cap a l’est de la ciutat.

Va aparcar en doble fila al davant del gran bloc de pisos on vivia el seu amic Jeanpi. Va agafar la maleta buida, fingint que feia un pes considerable, i va prémer el piu del quart tercera. La veu del seu amic, festiva i estrident, va esbotzar la tensa calma de la nit.

-Qui hi ha?

-Jeanpi, sóc jo, l’Ernest.

-L’Ernest? A aquestes hores?

-Puc pujar?

-Puja, puja!

Al mirall de l’ascensor, Ernest Miracle va assajar la més compungida cara possible i així, capcot i depressiu, va aparèixer al replà de la cinquena planta, on el seu amic Jeanpi ja l’esperava. Estava alegre, havia begut. Se sentia música al seu pis i una veu femenina taral·lejant una cançó.

-Nano, què fas aquí? –va preguntar-li en Jeanpi, que estava dret davant de la porta, com protegint el pis d’intrusos- Que te’n vas de viatge?

-No, busco un lloc per dormir. La Jordina m’ha tret de casa.

-A tu? Però Ernest, valor, home! A aquestes hores la Jordina ja deu estar penedida.

-No ho crec, la discussió ha sigut terrible. Necessito passar la nit en algun lloc –va deixar la maleta al terra, amb infinit cansament.

-Ja, és clar que sí. Sempre tindràs un llit aquí, però aquesta nit és complicat… És una nit especial. Jo no t’espatllaria mai una nit especial, Ernest. Torna a casa, ja veuràs com la Jordina et perdona el que hagis dit, fet o pensat, jo què sé.

En Jeanpi, molt amical, li va posar la mà a l’espatlla i, hàbilment, li va fer fer una mitja volta molt precisa i el va conduir de tornada cap a l’ascensor.

-Demà ja et trucaré perquè em diguis com t’ha anat. Ànims!

L’Ernest encara no havia contestat que les portes ja es tancaven, comprimint el somriure forçat de l’amic. Baixant per l’ascensor l’Ernest va recordar la visita que en Jeanpi i ell havien fet, només feia dues setmanes, a una botiga d’esports. Tots dos necessitaven una raqueta de tennis nova. Ell no la volia gaire cara però en Jeanpi s’havia fixat en una molt moderna, feta amb el més modern aliatge, prometent la menor vibració mai vista durant l’impacte de la pilota. L’entusiasme d’en Jeanpi era tan gran que l’Ernest, feliç de poder fer feliç l’amic, li havia comprat aquella raqueta caríssima –ell, en canvi, se n’havia quedat una de normaleta- i després havia dit allò de “ja ho trobarem quan les coses et vagin més bé”. I sabia perfectament que aquell futur amb un Jeanpi pròsper no arribaria mai.

L’Ernest va pujar maquinalment al cotxe i maquinalment va conduir per avingudes i places desertes, cap al seu nou destí: la part alta de la ciutat, on vivia, en una caseta amb jardí, el seu amic Àngel, un home de pensaments profunds.

El va veure des de l’altra banda del carrer, on havia aparcat. El seu amic Àngel fumava dret al porxo mentre contemplava la lluna, mig amagada darrere els núvols. Ernest admirava molt l’Àngel, un home d’infinites lectures que, al llarg dels anys, l’havia ajudat molt a ampliar els seus horitzons intel·lectuals. Gràcies a ell, havia llegit Tolstoi i Turgenev, Faulkner i Flaubert, Greene i Graves, Austen i Auster, així, sempre per parelles amb inicial compartida, perquè era el mètode recomanat per l’Àngel. “La màgia de la dualitat fonètica”, en deia ell, i l’Ernest l’escoltava embadalit. No tenia cap dutbe que l’Àngel li oferiria un llit. Era un amic autèntic. A més, un home cultivat sempre és un home generós.

A tocar del portal de la casa va recordar que havia de fingir que era un marit abatut i que duia una pesada maleta.

-Àngel, sóc jo, l’Ernest –va dir amb un inesperat fil de veu, ocult entre les ombres del plàtan de la vorera.

L’amic, sorprès, va llançar el cigarret el terra i el va trepitjar. L’Ernest, llavors, va pensar que no l’havia vist mai fumar abans.

-Aquí a fora. Sóc jo.

-Ernest! Quin espant. Què fas aquí? –va fer l’Àngel.

-Busco un lloc per dormir.

-Que se t’ha cremat la casa?

-No, no.

-No em diguis que la Cristina t’ha tret fora…

-Sí, però es diu Jordina –va precisar l’Ernest, pensant que era força trist haver de fer aquest aclariment al teu segon millor amic.

-Ui sí, perdona.

Un gos va bordar en un jardí veí. Es va encendre un llum en una finestra de la casa del davant.

-Espera… El que passa és que l’Alba dorm, perquè s’ha de llevar molt d’hora. Però què em deies?

-Necessito un llit per dormir perquè la Jordina m’ha tret fora de casa…

-Ostres, no tinc cap llit disponible…

-Però no tenies una altra habitació…

-Hi tinc la sogra, de visita.

L’Àngel era un mentider impenitent. Això ho sabia de sobres l’Ernest, des d’un dia molt penós a la sortida d’un cinema. Una antiga professora de l’institut que passava pel carrer els havia saludat, hi havien parlat breument, i quan ja se n’anava, havia preguntat a l’Àngel si ja havia acabat la carrera de Dret. L’Àngel, que amb vint-i-nou anys encara tenia pendents assignatures de quart, havia mostrat un aplom imperial i havia contestat amb un “sí” majestuós, amb inclinació de cap inclosa.

Recordava l’Ernest aquell èmfasi impostor, el mateix que havia aplicat feia un moment quan li havia dit “hi tinc la sogra, de visita”.

-Potser el sofà… -va dir tristament l’Ernest, per acabar de sospesar l’amistat de l’Àngel.

-El sofà? És petit i estret, Ernest. Si vols hi pots dormir, però ho trobo tristíssim, la veritat. Tu no ets un home de sofà, Ernest, això és per a saltimbanquis de la vida, com en Jeanpi. Tu ets un home sòlid, autèntic… La imatge de veure’t ajagut al sofà del menjador seria desoladora per a mi i per a tu mateix. Una pura rendició. I si tu et rendeixes, Ernest, llavors ja som tots els homes els qui ens rendim, tota la civilització la que naufraga… No et rendeixis, Ernest. La… Jordina és un noia excel·lent i et tornarà a obrir la porta. Tu has tingut un matrimoni molt plàcid, Ernest, pel teu caràcter… infal·lible, però les discussions van i vénen. Torna a casa, em sembla que és el millor consell que et puc donar.

-Gràcies –va dir bovinament l’Ernest, que necessitava estar sol per pensar.

Va agafar de nou la maleta i no va haver de fingir que pesava, perquè realment sentia que li pesava. Al cotxe, amb el motor encara apagat, va observar de nou el seu amic Àngel. Encenia una altra cigarreta, dret al porxo, mentre contemplava la lluna.

Estrets i foscos eren els carrers del casc antic per on caminava, força atemorit, l’Ernest. Vivia el seu amic Òscar –el millor amic, l’imbatible Òscar- en un passatge situat al mig d’un eixam de carrerons. Hi havia encara alguns bars oberts i, de tant en tant, se sentien crits i aplaudiments. Encara estava en marxa algun partit de futbol, va deduir l’Ernest, a qui no agradava aquest esport i que, per això, a les converses sovint no deia res. Sóc l’amic ideal, va pensar amargament: no obro la boca i pago.

De sobte va notar que tenia les mans massa lliures. Havia oblidat la maleta al cotxe. Però no li importava. Ja se li havien passat les ganes de representar un paper. Només volia que l’Òscar li obrís la porta per poder fer amb ell una bona xerrada, sobre l’amistat, sobre la falsa amistat i sobre les decepcions de la vida.

Es va endinsar en l’estretíssim passatge i va trobar la porta de la casa entreoberta i amb el pany trencat –ho estava des de temps immemorials. A les palpentes va buscar el llum de l’escala, que ja no recordava on era, pel temps que feia que no visitava l’Òscar. Va pujar amb precaució l’escala -els esgraons eren molt irregulars- i va arribar esbufegant al segon pis. A l’única porta del replà hi havia un paper enganxat amb un tros de cel·lo. Hi deia el següent:

“Ernest, m’ha trucat en Jeanpi i sé que estàs vivint una situació complicada. Em sap greu però jo he hagut de marxar al polígon, perquè els del torn de nit tenien un problema gros amb una màquina i m’han avisat. Sembla que anirà per llarg. Per tant, millor que no m’esperis. De veritat que ho sento. En parlarem demà, de tot plegat. Espero que se solucioni. Òscar.”

L’Ernest es va quedar ben quiet davant la porta durant dos minuts, mirant el paper, rellegint-lo una vegada i una altra. “Tu també, Brutus?”, va pensar finalment. Va acostar l’orella a la porta i li va semblar sentir, procedent de l’interior, la veu d’un locutor de futbol. Potser eren imaginacions seves, per la paranoia creixent que s’havia instal·lat en ell. ¿I si, confiant en el seu amic, feia mitja volta i se n’anava? Va pensar que era el més raonable de fer, però es va quedar quiet davant la porta, tossut. Creixia en ell la certesa que fins i tot l’home més pacífic i comprensiu del món té dret, un dia, a deixar-se anar, a esbafar-se, a explotar.

-Foc! Foc! Foc! Foc! –va cridar, amb tota la potència de la seva veu, a ple pulmó, fent tremolar l’edifici, la ciutat sencera.

Va sortir esperitat el seu amic Òscar, vestit amb un barnús d’Spider-Man. Va topar amb ell i va rebotar cap a l’interior.

-Ernest! –va dir, el cul a terra, començant a comprendre- No és el que et penses. He tornat però m’he descuidat de treure el paper.

-Massa tard… amic.

Va fer mitja volta i es va llançar escales avall. Es va calmar a baix, i va caminar pels infinits carrers del casc antic escoltant el so de les seves passes damunt les llambordes. Era un so sec i trist, el so de la seva nova vida. La Jordina tenia raó. L’Òscar havia tret petroli d’una màquina d’afaitar.

Ja podia tornar a casa amb la cua entre cames, derrotat. L’amistat masculina era un mite, com a mínim en el seu cas. Però, i l’amor? Ell tampoc no havia posat mai a prova el seu matrimoni. ¿Sentia la Jordina per ell un amor autèntic o era un amor fet amb la matèria de què estan fetes les il·lusions? Va pujar al cotxe amb esperit kamikaze.

Volent aparentar serenitat, va anunciar el seu retorn a casa amb veu alegre.

-Hola, ja he arribat!

-Ernest! No m’ho facis mai més això! –La Jordina, amb la cara desfeta per haver plorat, el va abraçar tendrament.

L’abraçada el va fer dubtar, durant uns instants, del seu propòsit, però si ell tenia una virtut era la tenacitat. Tot el que començava ho acabava. Per això tothom podia confiar en ell, i aprofitar-se’n.

-On eres? –va preguntar la Jordina.

-Necessitava pensar. No sabia si t’havia d’explicar una cosa o no.

-Explicar-me què?

-No és fàcil… -va fer l’Ernest, retrocedint fins a la porta, molt compungit. Li va sorprendre la facilitat que tenia per a la interpretació.

-Però parla!

-Fa una setmana me’n vaig anar al llit amb la Vicky, la germana de l’Òscar.

Tres bufetades li van caure, molt ràpides, explosives i precises.

Un quart d’hora més tard tornava a ser al cotxe, però ara amb la maleta plena. “Tot el que és fràgil i preciós no s’ha de tocar gaire perquè es destrueix fàcilment”, va pensar. Ho devia haver llegit o escoltat en algun lloc, però no recordava on.

Va sortir de la ciutat i es va endinsar en una zona boscosa, on solia anar, de petit, amb els seus pares. Va aparcar el cotxe fora del camí, en una clariana, i va contemplar el cel, les infinites estrelles, la lluna creixent.

Tot allò era únic, bell, immortal i l’Ernest Miracle no es va sentir insignificant i efímer sinó afortunat. Va respirar l’aire fresc de la nit i va escoltar el silenci, el silenci de la vida eterna que baixava d’aquell cel estrellat. El propòsit de l’existència se li va revelar de cop, com si un d’aquells raigs daurats que baixaven de les esferes celestes contingués la Veritat Absoluta. Es va quedar esfereït. Fins aquell moment ho havia ignorat tot! Es pensava que el propòsit de la vida era ser una persona bona i agradable, un treballador de confiança, un amic lleial… No, no! Tot això era anecdòtic, superficial. El que comptava era la vida en si mateixa, la vida única, bella i immortal que hem rebut i que hem d’oferir…

Va pujar al cotxe i, gas a fons, alarmant les criatures del bosc, va tornar cap a casa.

Al llindar de la porta, L’Ernest ja va cridar:

-Era una broma!

-Sí, sí, ho sé, ho sé. Perdona’m, m’he destirotat… -va dir ella, amb el penediment a la cara.

-Jordina, què estem fent, ja pujant per la trentena, i sense fills?

-Com?

L’Ernest no va necessitar fer llargues explicacions sobre revelacions estel·lars difícilment explicables. Una comunió espiritual i física, com mai no havien experimentat fins llavors, els tenia presos i corpresos.

Fortament abraçats, van buscar adelerats el dormitori.

                                                                     Lluís Vilarrasa Tanyà