2003. USA. Guionista i directora: Audrey Wells. 113 minuts. Color.
Diane Lane (Frances Mayes), Sandra Oh (Patty), Vincent Riotta (Martini), Lindsay Duncan (Katherine), Raoul Bova (Marcello), Pawel Szajda (Pawel)
Confiança en el futur
Al
Simmering, regió austríaca, s’hi va construir una línia de ferrocarril, tram de
la futura línia Viena-Venècia, abans que existís cap tren capaç de superar
rampes tan pronunciades. Un exemple de confiança en el futur, se’n podria dir.
Aquesta informació la facilita el molt amable senyor Martini, de l’agència
immobiliària, per tal d’animar una mica l’americana Frances Mayes, que s’ha
instal·lat a la Toscana i ha començat a fer obres a una casa molt antiga i molt
arrossinada del poble de Cortona. Frances, escriptora de professió, ha arribat
a Itàlia trista i pansida després d’un divorci que no havia vist venir.
D’entrada, però, el trasllat transcontinental no fa miracles i Frances,
escalant per la trentena i sense fills, continua trista i pansida. Sense amor,
la vida és dura de pair.
El film,
sorprenentment, no és cap comèdia romàntica ni cap drama romàntic. L’amor
brilla per la seva absència. El pur i simple espectacle de la vida quotidiana
ocupa el seu lloc. Les converses de Frances amb el cordial i ben casat senyor
Martini, Frances i els tres paletes polonesos, Frances i el vell senyor de les
flors... A vegades treu el cap un agradable costumisme. Els italians no poden
deixar de ser italians. Aquest és el diàleg sobre semàfors que té Frances amb
Marcello, efímer latin lover, veient com condueix:
Frances: Do traffic lights mean
anything around here?
Marcello: Sure. Green light:
avanti, avanti. Yellow light: decoration.
Frances: What about red light?
Marcello: Just a suggestion.
Com deia a l’inici, si algun
missatge té el film és que la felicitat, tard o d’hora, arriba, i arriba no
quan la perseguim de manera incansable sinó quan ens deixem anar i jaiem a
l’herba, endormiscats. Així ho explica Catherine, una excèntrica anglesa que
també viu a Cortona, amb una bonica història: “Listen, when I was a little girl I used to spend hours
looking for ladybugs. Finally I’d just give up and fall asleep in the grass.
When I woke up, they were crawling all over me.”
La
fabulosa Diane Lane omple de
vida i d’emoció aquest film. La recordarem sempre amb el seu vestit blanc,
seient de costat, a l’antiga manera, a la vespa del policia.
