Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2007. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2007. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 de juliol del 2023

FRACTURE (2007)

 

2007. USA, Alemanya. Director: Gregory Hoblit. 113 minuts. Color.

Guió: Daniel Pyne (argument), Glenn Gers. Fotografia: Kramer Morgenthau.

Música: Mychael Danna, Jeff Danna.

Ryan Gosling (Willy Beachum), Anthony Hopkins (Ted Crawford), Rosamund Pike (Nikki Gardner), David Strathairn (fiscal Joe Lobruto), Bob Gunton (jutge Gardner), Cliff Curtis (detectiu Flores).  

L’ineludible imperatiu moral

Willy Beachum és un jove advocat de la fiscalia de Los Angeles amb un índex altíssim de condemnes aconseguides. És ambiciós, intel·ligent, llest (sol desfer-se dels casos que veu complicats de guanyar) i, si cal, una mica trampós i tot. Gràcies a una de les seves jugades, en què va enganyar un advocat de la firma Wooton, Sims & Crowley, aquest bufet l’acaba de contractar.  És així com funciona el món. Cert cinisme és obligatori per prosperar. Beachum ho sap i ho accepta amb naturalitat.

Ara bé, el seu cinisme és insignificant comparat al de Ted Crawford, un pervers enginyer aeronàutic que ha deixat en coma la seva dona, que tenia relacions extramatrimonials amb un policia, després de disparar contra ella a sang freda i a boca de canó. El cas sembla molt senzill i Beachum, amb el cap a la futura feina, no el prepara a consciència. És un greu error, perquè Crawford aprofita el garantisme del sistema judicial per derrotar el jove fiscal. En un primer moment s’havia declarat culpable, però després afirma que ho va fer coaccionat (pel policia que era amant de la seva dona). A més, no hi ha manera de trobar a la casa de Crawford l’arma del crim, i sense arma, no hi cap prova concloent. Beachum, furiós, ordena un escorcoll rere un altre: “No crec que a la pistola li hagin crescut unes potetes de pistola i hagi sortit caminant de la casa. Ha de ser aquí dins, en algun lloc. Trobeu-la!”(1). La recerca, però, és infructuosa.

Crawford és deixat en llibertat i Beachum, derrotat, queda en evidència. A Wooton, Sims & Crowley ja el volen fer fora –no els interessen els perdedors- però l’advocada Nikki Gardner aconsegueix que no ho facin. Enamorada com n’està, el vol retenir en el seu món elegant i luxós. Beachum, però, ja només pensa a fer justícia. Visita a l’hospital la dona de Crawford, que acaba morint. Crawford, ara, és un assassí, i és indecent que se n’hagi sortit. Beachum, ara, ja no és un cínic ambiciós, sinó un home guiat per un imperatiu moral que havia abandonat. La justícia ja no és un joc, és un deure. 

La trama és brillant, l’enfrontament entre el fiscal i l’assassí és intens i el gir final, un cop resolt l’enigma sobre l’arma del crim, és convincent i original. El director Gregory Hoblit lluita amb totes les seves forces perquè la pel·lícula no sembli un telefilm -la petita pantalla va plena de temes judicials- i surt victoriós, tot i que alguna vegada cau en certa ampul·lositat (¿calia fer un travelling circular?). Pel que fa als actors, Ryan Gosling, somnolent i antipàtic a l’inici, millora amb la “presa de consciència” i acaba en gran forma. D’altra banda, Anthony Hopkins, en un paper bigger-than-life fet a mida, és un espectacle en ell mateix (i no sé si aixo és del tot bo). En segona fila brillen la molt atractiva Rosamund Pike com a advocada high-class, i David Strathairn, com a fiscal en cap i brúixola moral de Ryan Gosling.

Una molt bona pel·lícula, doncs, amb alguns diàlegs afinats, com aquell en què la família liberal de Nikki Gardner, tots passats per Harvard, li retreuen a Beachum, de més baixa extracció social, que vulgui enriquir-se en un bufet elegant en comptes de treballar per Greenpeace. Beachum, sense immutar-se, replica que aquest tipus de comentaris sempre el fan els rics.  

(1) Willy Beachum: I don’t think the gun grew little gun legs and walked out of the house. It’s in here somewhere, find it.

dimarts, 11 de juliol del 2023

EASTERN PROMISES (2007)

 

2007. Gran Bretanya-Canadà-USA. Director: David Cronenberg. 101 min. Col.

Guió: Steve Knight. Música: Howard Shore. 

Viggo Mortensen (Nikolai Luzhin), Naomi Watts (Anna Ivanovna Khitrova), Vincent Cassel (Kirill), Armin Mueller-Stahl (Semyon), Sinéad Cusack (Helen), Jerzy Skolimowski (Stepan). 

El xofer que no ho era

Aquesta pel·lícula s’endinsa, amb l’habitual mirada precisa i inquietant del director canadenc David Cronenberg, en el submón criminal dels russos establerts a Londres. Anna Ivanovna Khitrova, llevadora, assisteix d’urgència a l’hospital a una noia russa que s’ha desmaiat, dessagnada, en una botiga. Està embarassada. Ella mor, però la seva filla sobreviu. Hi ha un diari, escrit en rus, on la pobra noia detalla el seu penós periple, des de l’esperança d’una vida millor, quan al seu poble d’Ucreïna somiava ser cantant, a la dura realitat de la seva estada a Londres, on la màfia russa la va convertir en prostituta i drogoaddicta. Hi ha una tarja d’un restaurant rus a l’interior del diari. Anna el visita. La rep Semyon, el propietari, un home simpàtic, familiar, que s’interessa molt pel diari i que s’ofereix a traduir-lo. Se’l mira amb recel Anna, i fa bé, perquè Semyon és en realitat un dels caps més importants de la màfia russa a Londres, i el seu fill Kirill, un borratxo capaç de qualsevol animalada. Kirill té un enigmàtic xofer i home de confiança: Nikolai, un siberià de cara pètria.

Qui és, però, Kirill? En realitat, és un policia infiltrat. Ho sabem molt al final de la pel·lícula, quan ni la protagonista ni nosaltres ja no sabem què pensar d’ell. “Qui ets tu realment? Per què ens has ajudat?”, li pregunta Anna, després que Nikolai no només hagi salvat la vida del seu oncle, enviant-lo lluny, sinó que ha salvat la filla de la prostituta, a qui Kirill, per ordres del seu pare Semyon, estava a punt d’ofegar al Tàmesi. Nikolai persuadeix Kirill de no fer-ho i entrega la criatura a Anna, que vivia frustrada per no tenir parella ni fills. Nikolai, però, no diu qui és i es limita a jutificar la seva actitud per la seva ambició de destronar Semyon: “Com em puc convertir el rei si el rei encara és al seu lloc?”(1)

La pel·lícula, dura i intensa, té seqüències d’una violència extrema. Els membres de la màfia russa prefereixen els ganivets a les pistoles, i això queda clar des de l’inici, quan el client que seu a la cadira d’una barberia rep un afaitat definitiu a la gola, o més tard, quan el clan rival efectua la seva venjança entre una multitud d’aficionats al futbol. La seqüència més recordada, però, és una brutal baralla en una sauna on Nikolai aconsegueix sobreviure a l’atac inesperat de dos sicaris. Però fins i tot és més dura de pair una altra seqüència: una visita de Kirill i Nikolai al prostíbul favorit de Semyon -un prostíbul on sempre hi ha noies russes acabades d’arribar- on el primer obliga al seu xofer i “amic” a tenir relacions amb una prostituta drogada.

David Cronenberg, fidel al seu estil, no s’aparta –l’home no ha conegut mai el fora de camp- i continua amb la càmera enfocada, perquè contemplem fins a quin punt pot arribar la degradació de l’ànima humana. És una sort que el final sigui feliç –Anna amb la nena a casa- perquè necessitàvem respirar una mica. Cal destacar, finalment, l’admirable repartiment, encapçalat per l’atractiva Naomi Watts, indignada i tenaç, i Viggo Mortensen, granític i ferotge fins al desglaç final.         

(1) Anna: Who are you really? Why have you helped us?  

Nikolai: How can I become King if the King is still in place? 

WHIRLPOOL (1950)

  1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener) Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy ...