VICKY CRISTINA BARCELONA (2008) *

 

2008. Espanya, USA. Guionista i director: Woody Allen. 96 minuts. Color.

Rebecca Hall (Vicky), Scarlet Johansson (Cristina), Javier Bardem (Juan Antonio), Penélope Cruz (María Elena).

L’última planta del soterrani

Barcelona no va tenir sort, perquè aquest film, de títol tan desgraciat, va marcar un dels punts més baixos de la trajectòria de Woody Allen. En aquest cas, la desgana és infinita. D’entrada hi ha una veu en off que no calla mai. Impotència narrativa? No, mandra d’escriure diàlegs. Els que hi ha semblen escrits a correcuita. El guió acumula tòpics sense fi. Les dues turistes americanes i el latin lover sembla que tinguin copes de vi enganxades a la mà. Com que som a Espanya, sempre sona una guitarra espanyola.

Llàstima que Javier Bardem no faci de torero, com volia Woody Allen, per espant dels productors catalans de la pel·lícula. No, Bardem fa de pintor (secció bohèmia daurada) i pinta amb una energia descomunal, perquè és així com pinten els “machos ibéricos” mentre dediquen mirades penetrants a les embadalides turistes americanes. De turistes, n’hi ha dues: Rebecca Hall (el millor del film, per cert) i Scarlett Johasson (insípida). La primera té un promès al seu país, que no ofereix, evidentment, les prestacions del latin lover (perquè quedi clar, és més baixet que ella). Bardem té un pare, que viu en una casa de pagès d’aquelles dels anuncis de Fabada Asturiana. L’home té pensaments lascius quan recorda Penélope Cruz. ¿Serà aquest vell l’alter ego del director? Ho sembla per la manera com Allen filma Scarlett Johansson.

Tot plegat apareix Penélope Cruz, que fa d’espanyola gelosa i exaltada, pura passió, buscant l’Oscar a l’estil de la Sophia Loren (i el va trobar!). Tòpic rere tòpic, postal rere postal, amb un argument insignificant, la pel·lícula avança però no millora. És esgotador sentir Bardem repetir “speak english” a la Pe, fins i tot quan estan sols; és ridícul el famós ménage à trois, que es queda en tímid esbós; i és lamentable la seqüència final, amb la Pe entrant a la casa amb una pistola. Pobre Jean Negulesco! ¡Com el van insultar, a ell, per les pel·lícules que va fer als anys 50 amb turistes americanes, latin lovers i postals turístiques! Però Woody Allen encara té una part de la crítica als seus peus, suposo que en record dels temps passats. Alguns van parlar, fins i tot, d’un cert retorn a l’antiga grandesa. Personalment, només hi veig mandra, negligència i cinisme.       

DOUBT (2008)

 

2008. USA. Guionista i director: John Patrick Shanley. 104 minuts. Color.

Obra: Doubt: A Parable, de J.P.Shanley (2004). Música: Howard Shore.

Meryl Streep (Germana Aloysius), Philip Seymour Hoffman (Pare Brendan Flynn), Amy Adams (Germana James), Viola Davis (Mrs. Miller).

La llum i la virtut

A la Germana Aloysius, l’autoritària directora d’un col·legi catòlic del Bronx, a Nova York, no li agrada el Pare Brendan Flynn, capellà de la parròquia que també fa de mestre a l’escola. Arrufa el nas quan li observa alguns detalls que denoten esperit modern i feblesa de caràcter -fer servir bolígraf en lloc de ploma, dur les ungles llargues, posar-se tres terrossos de sucre al cafè- i el detesta, sobretot, perquè es fa massa el simpàtic amb els alumnes. Un sermó dominical del Pare Flynn sobre el dubte la fa estar encara més alerta: “El dubte pot ser un vincle tan poderós i nutritiu com la certesa. Quan ens sentim perduts, no estem sols.”(1) Aquesta apologia del dubte, pensa la Germana Aloysius, només pot significar que el Pare Flynn amaga alguna conducta tèrbola. Ordena a les seves subordinades que tinguin els ulls ben oberts. La Germana James no triga a revelar alguns fets: Miller, l’únic noi negre de l’escola, per qui el Pare Flynn té una especial predilecció (potser comprensible, per protegir-lo d’atacs), va tornar d’una visita a les estances privades del capellà amb l’alè alcoholitzat; i el Pare Flynn també va ser vist deixant una samarreta a la taquilla del noi. Amb aquestes dades, la Germana Aloysius es llança a l’atac per tal d’allunyar el Pare Flynn de l’escola, per la repugnància que li creen els possibles abusos però també per les seves abismals diferències de tarannà religiós. El Pare Flynn es defensa indignat i enèrgic. L’enfrontament és titànic, amb diàlegs magnífics. Enmig dels dos hi ha la tendra i bondadosa Germana James, que no pot creure que el Pare Flynn hagi fet res de dolent, però que alhora li esgarrifa la possibilitat i la simple ieda que aquestes coses puguin passar. La Germana Aloysius i el Pare Flynn lluiten per tenir-la al seu costat. El capellà, al jardí de l’escola, li diu aquestes paraules: “Hi ha gent que voldrà acabar amb la seva humanitat, Germana, que li dirà que la llum que hi ha en el seu cor és una feblesa. No s’ho cregui. És una vella tàctica de la gent cruel per matar la bondat en nom de la virtut”.(2)    

John Patrick Shanley, autor de l’obra de teatre i del guió, també va dirigir la pel·lícula, de manera molt eficient, sense filigranes, confiant en els actors i en els diàlegs. Hi podia confiar, perquè són formidables. Destaquen,  per exemple, un magnífic sermó dedicat a la Germans Aloysius, sobre els rumors que s’escampen de manera indecent; i, més encara, una llarga conversa entre la Germana Aloysius i la mare del nen suposadament abusat. La monja li revela les seves sospites, però la mare no se n’escandalitza gaire, i no vol pas saber si és cert o no, perquè el Pare Flynn és l’única persona amb qui el seu fill pot comptar (el noi, a qui el propi pare sol pegar, va haver d’abandonar l’escola pública per la persecució a què el sotmetien els companys). Potser no és lloable, l’actitud de la mare, però és comprensible.

El desenllaç és ambivalent: el Pare Flynn abandona l’escola, però és ascendit per la cúpula eclesiàstica, acostumada, en aquest tipus de casos, a mirar cap a una altra banda. Era culpable? La Germana Aloysius, en un moment de debilitat, expressa algun dubte al final, però és un dubte que l’espectador no té. Pel que fa als actors, sobresurten especialment Philip Seymour Hoffman i Amy Adams.         

(1) Father Flynn: Doubt can be a bond as powerful and sustaining as certainty. When you are lost, you are not alone.

(2) Father Flynn: There are people who go after your humanity, Sister, that tell you that the light in your heart is a weakness. Don’t believe it. It’s an old tactic of cruel people to kill kindness in the name of virtue. 

INDIANA JONES AND THE KINGDOM OF THE CRYSTAL SKULL (2008)

 

2008. USA (Paramount-Lucasfilm). Director: Steven Spielberg. 122 min. Col.

Argument: George Lucas, Jeff Nathanson. Guió: David Koepp.

Música: John Williams. Fotografia: Janusz Kaminski.

Harrison Ford (Indiana Jones), Shia LaBoeuf (Mutt Williams), Cate Blanchett (Irina Spalko), Karen Allen (Marion Ravenwood), John Hurt (Professor Oxley), Ray Winstone (Mac). 

Indiana Jones no perd el barret 

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall, la quarta pel·lícula d’Indiana Jones, semblava que no veuria mai la llum, però finalment va arribar, i encara que evidentment no va poder satisfer totes les expectatives generades durant dinou anys, va ser tot un plaer assistir a l’espectacle. Té algunes flaqueses, però també un gran encant. La primera hora és impecable. En una bonica manera d’enllaçar amb el primer Indiana, el film comença a l’hangar on hi ha guardada l’Arca de l’Aliança. Els soviètics han irromput a les instal·lacions militars, però no busquen l’Arca (que s’entreveu un moment), sinó les restes d’un extraterrestre. Spielberg no oblida la mítica i presenta Indiana mostrant la seva ombra quan es posa el barret. És un gran moment. Som als anys 50, recreats brilantment, i hi ha el rock and roll, la caça de bruixes i la guerra freda. Els soviètics potser no són uns malvats tan carismàtics com els nazis, i per això es reforça la seva líder, Irina Spalko (magnífica Cate Blanchett), amb un sabre. Està vellot i polsós, Indiana, que ja té una edat, però aviat veiem que està en forma. Si hi havia algun dubte sobre Harrison Ford, s’esborra a l’instant. Ell és Indiana, i ningú més pot ser-ho.

La pel·lícula comença forta i, ja d’entrada, inclou una prova nuclear al desert de Nevada (som als anys 50!). L’escena és antològica: Indiana arriba a un poble, descobreix que tot són maniquís (un homenatge a “La dimensió desconeguda”?), s’adona que hi ha una exposió en marxa i es refugia en una nevera. La nevera vola pels aires, cau al desert i Indiana en surt com si res. Protesten els campions de la versemblança. Són uns pesats. 

La pel·lícula té acció i emoció. Indiana Jones, expulsat de la facultat,  comenta amb tristesa la mort del seu pare i de Marcus, i el seu col·lega diu una frase punyent sobre el pas del temps. “Hem arribat a una edat en què la vida ja no et dóna coses sinó que te les va traient”(1). Puja al tren Indiana, però no anirà enlloc perquè arriba a l’andana, amb moto i caçadora de pell –com pertoca a l’època- el jove Mutt Williams. De seguida s’estableix una gran química entre Ford i LaBoeuf. Hi ha bromes sobre l’edat d’Indiana i sobre la passió de Mutt per la pinta. El noi busca el professor Oxley, que ha desaparegut. Tot seguit es produeix una persecució sensacional, de la vella escola, sense ordinadors. Mutt porta la moto i Indy va al darrere. Els persegueix un cotxe, i Indiana  passa per l’interior del cotxe i torna a la moto; després irrompen al campus i el cotxe dels soviètics xoca contra l’estàtua de Marcus Brody (un gran toc), i els cau el cap a damunt; finalment Mutt i Indy llisquen amb la moto pel terra de la biblioteca, i un alumne aprofita per una pregunta al professor Jones: “Si vols ser un autèntic arqueòleg, has de sortir de la biblioteca!”(2), exclama Indiana. La pel·lícula va a tota marxa i continua així al Perú, on Mutt i Indy fan una visita nocturna a un cementiri, ara buscant les restes del conqueridor Orellana.

Fet això, arribem a l’Amazones i apareix la Marion del primer film de la sèrie. El joc a dos entre Ford i LaBeouf, que era tan interessant, es transforma ara en un triangle familiar no tan satisfactori. S’opta per la comicitat, però falta emoció. Apareix Oxley i van tots en grup, però no volem Indiana tan acompanyat. Hi ha una trepidant seqüència d’acció a la selva, amb grans moments però que acaba amb un excés d’efectes digitals (calia que Mutt fes de Tarzan, un atac de formigues gegants i tres cascades consecutives?).

La conclusió ni decep ni impressiona. Spielberg, fidel a ell mateix, fa emergir del terra un enorme platet volador. No és pitjor que els fantasmes que sortien de l’Arca. Per acabar, hi ha un epíleg fabulós jugant amb el barret d’Indiana. Se’l posa Mutt? No, l’agafa Indy, no hi ha relleu possible. I és cert, perquè si algú triomfa en aquesta quarta entrega és Harrison Ford, que interpreta un Indiana Jones diferent -més savi, menys cobdiciós- però alhora idèntic, amb la mateixa convicció, coratge i vitalitat. Una  autèntica estrella.

(1) Charles Stanforth: We seem to have reached the age where life stops giving up things and starts taking them away.

(2) Indiana Jones: You want to be a good archaeologist… you’ve got to get out of the library!