1967.
USA (Paramount). Director: Gene Saks. 106 minuts. Color.
Guió:
Neil Simon, segons la seva pròpia obra teatral de 1963.
Productor:
Hall B. Wallis. Música: Neil Hefti. Fotografia: Joseph LaShelle.
Robert
Redford (Paul Bratter), Jane Fonda (Corie
Bratter), Charles Boyer (Victor Velasco), Mildred Natwick (Ethel Banks).
Després de triomfar a Broadway, la
segona obra teatral de Neil Simon va ser duta al cinema amb una parella ideal: Robert Redford, que ja l’havia interpretada als escenaris, i Jane Fonda. Són joves, guapos, acabats
de casar, i passen els set dies de lluna de mel a l’hotel Plaza de Nova York,
tancats a la seva habitació, suposem que convertits en uns amants incansables.
Els diaris s’apilen al costat de la porta. Al vuitè dia, ullerós i mig adormit, en surt Paul
Bratter. És advocat, s’ha de presentar a la feina, però Corie,
que està en plena forma, no li vol deixar anar. Pel que sembla no en té mai
prou, la noia. Paul es desfà com pot dels seus petons i de les seves abraçades.
Tot seguit ve un gag fenomenal: quan Paul finalment aconsegueix ficar-se a
l’ascensor, que és ple de gent, Corie, que l’ha seguit de puntetes, es planta
allà davant, vestida només amb una camisa d’home, i diu, amb molta gràcia, com
si fos una professional: “Gràcies, senyor Doolie. Si ve una altra vegada a
Nova York, truqui’m”(1).
Es queda petrificat Paul.
Les diferències de caràcter són
enormes: ella és alegre i arrauxada; ell és seriós i treballador. “És que tu
Paul ni quan estàs borratxo no et deixes anar!”, li reprotxa ella. Han anat
a viure en un apartament situat en un cinquè pis. No hi ha ascensor, i la gent
arriba a dalt esbufegant o, directament, mig morts (com el carter, que no pot
dir ni fava). És un gag
recurrent molt divertit: “Recordo que quan eres una nena petita deies que
t’agradaria anar a la lluna... Em pensava que feies broma”.(2)
La mare de
Corie, Ethel (continguda Mildred Natwick), els visita i no queda entusiasmada
amb el piset. És normal: encara no hi ha mobles, ni
banyera, hi ha un forat a la claraboia i al dormitori no hi cap un llit gran.
La dona és vídua i Corie intenta que es relacioni amb el veí de dalt, un home
de món despreocupat, de nom espanyol –Victor Velasco- però molt francès
(Charles Boyer, amb el seu personatge característic, sempre home de món,
cosmopolita… i a vegades un pèl carregós). Un vespre surten tots junts a sopar,
lluny, a un restaurant exòtic. S’avorreix molt Paul i, un cop a casa, la Corie
i ell discuteixen. La noia s’exalta molt i ja demana el divorci. A ell, és
clar, li toca dormir al sofà; passa fred i, a més, cau neu del forat de la
claraboia. El tram final és boníssim, molt divertit. Paul ha passat la nit al
parc, bevent com un cossac, i Corie el troba al matí, descalç i fent el beneit.
¿No volia un Paul divertit, que fos capaç “d’anar descalç pel parc”? Doncs ja
el té, però ara aquest Paul deixat anar l’esgarrifa.
La pel·lícula acaba amb un rescat
al terrat, amb abraçada final del jove matrimoni, que la gent del carrer
aplaudeix. Realment se’l mereixen l’aplaudiment, Robert Redford i Jane Fonda,
molt compenetrats i molt divertits tots dos, ella especialment a l’inici, amb
un inesgotable desfici sexual i ell, al final, destirotat, perillós i, tot
d’una, indefens. El director Gene Saks, en canvi, no demostra un especial
talent i no passa de correcte il·lustrador de l’obra teatral. Acabem amb una
frase de Corie, que es defineix a ella mateixa a la perfecció: “Paul, em penso que seré una esposa
desastrosa. Però t’estimo molt, i sóc molt sexi!” (3)
(1) Corie: Thank you, Mr.Doolie. Next time you are in New York, just call
me up.
(2) Ethel:
I remember when you were a little girl, you said you wanted to live on the
moon... I thought you were kidding.
(3) Corie: Paul,
I think I'm gonna be a lousy wife. But don't be angry with me. I love you very
much, and I'm very sexy!
