BAREFOOT IN THE PARK (1967)

 

1967. USA (Paramount). Director: Gene Saks. 106 minuts. Color.

Guió: Neil Simon, segons la seva pròpia obra teatral de 1963.

Productor: Hall B. Wallis. Música: Neil Hefti. Fotografia: Joseph LaShelle.

Robert Redford (Paul Bratter), Jane Fonda (Corie Bratter), Charles Boyer (Victor Velasco), Mildred Natwick (Ethel Banks). 

“Truqui’m si torna a Nova York”

Després de triomfar a Broadway, la segona obra teatral de Neil Simon va ser duta al cinema amb una parella ideal: Robert Redford, que ja l’havia interpretada als escenaris, i Jane Fonda. Són joves, guapos, acabats de casar, i passen els set dies de lluna de mel a l’hotel Plaza de Nova York, tancats a la seva habitació, suposem que convertits en uns amants incansables. Els diaris s’apilen al costat de la porta. Al vuitè dia, ullerós i mig adormit, en surt Paul Bratter. És advocat, s’ha de presentar a la feina, però Corie, que està en plena forma, no li vol deixar anar. Pel que sembla no en té mai prou, la noia. Paul es desfà com pot dels seus petons i de les seves abraçades. Tot seguit ve un gag fenomenal: quan Paul finalment aconsegueix ficar-se a l’ascensor, que és ple de gent, Corie, que l’ha seguit de puntetes, es planta allà davant, vestida només amb una camisa d’home, i diu, amb molta gràcia, com si fos una professional: “Gràcies, senyor Doolie. Si ve una altra vegada a Nova York, truqui’m”(1). Es queda petrificat Paul.

Les diferències de caràcter són enormes: ella és alegre i arrauxada; ell és seriós i treballador. “És que tu Paul ni quan estàs borratxo no et deixes anar!”, li reprotxa ella. Han anat a viure en un apartament situat en un cinquè pis. No hi ha ascensor, i la gent arriba a dalt esbufegant o, directament, mig morts (com el carter, que no pot dir ni fava). És un gag recurrent molt divertit: “Recordo que quan eres una nena petita deies que t’agradaria anar a la lluna... Em pensava que feies broma”.(2)

La mare de Corie, Ethel (continguda Mildred Natwick), els visita i no queda entusiasmada amb el piset. És normal: encara no hi ha mobles, ni banyera, hi ha un forat a la claraboia i al dormitori no hi cap un llit gran. La dona és vídua i Corie intenta que es relacioni amb el veí de dalt, un home de món despreocupat, de nom espanyol –Victor Velasco- però molt francès (Charles Boyer, amb el seu personatge característic, sempre home de món, cosmopolita… i a vegades un pèl carregós). Un vespre surten tots junts a sopar, lluny, a un restaurant exòtic. S’avorreix molt Paul i, un cop a casa, la Corie i ell discuteixen. La noia s’exalta molt i ja demana el divorci. A ell, és clar, li toca dormir al sofà; passa fred i, a més, cau neu del forat de la claraboia. El tram final és boníssim, molt divertit. Paul ha passat la nit al parc, bevent com un cossac, i Corie el troba al matí, descalç i fent el beneit. ¿No volia un Paul divertit, que fos capaç “d’anar descalç pel parc”? Doncs ja el té, però ara aquest Paul deixat anar l’esgarrifa.

La pel·lícula acaba amb un rescat al terrat, amb abraçada final del jove matrimoni, que la gent del carrer aplaudeix. Realment se’l mereixen l’aplaudiment, Robert Redford i Jane Fonda, molt compenetrats i molt divertits tots dos, ella especialment a l’inici, amb un inesgotable desfici sexual i ell, al final, destirotat, perillós i, tot d’una, indefens. El director Gene Saks, en canvi, no demostra un especial talent i no passa de correcte il·lustrador de l’obra teatral. Acabem amb una frase de Corie, que es defineix a ella mateixa a la perfecció: “Paul, em penso que seré una esposa desastrosa. Però t’estimo molt, i sóc molt sexi!” (3)

(1) Corie: Thank you, Mr.Doolie. Next time you are in New York, just call me up.

(2) Ethel: I remember when you were a little girl, you said you wanted to live on the moon... I thought you were kidding.

(3) Corie: Paul, I think I'm gonna be a lousy wife. But don't be angry with me. I love you very much, and I'm very sexy!