ENDER'S GAME (2013)

 

2013. USA. Guionista i director: Gavin Hood. 114 minuts. Color.

Novel·la: Ender’s Game, d’Orson Scott Card (1985).

Fotografia: Donald McAlpine. Música: Steve Jablonsky.

Asa Butterfield (Ender Wiggin), Harrison Ford (Coronel Graff), Hailee Steinfeld (Petra Arkanian), Ben Kingsley (Mazer Rackham), Viola Davis (Major Gwen Anderson).

La comprensió de l’enemic

Fa cinquanta anys uns bel·licosos extraterrestres anomenats els Fòrmics –per la seva semblança a un eixam d’insectes- van atacar la Terra. Gairebé la van destruir, abans de ser derrotats miraculosament per un pilot inspirat. S’intueix, se sap, però, que els Fòrmics tornaran. La Flota Internacional, per tant, es dedica a entrenar nens per afrontar la segona batalla, que es preveu definitiva. Els nens, entrenats en jocs de guerra, són capaços de prendre decisions més intuïtives i audaces. El cadet Ender Wiggin, amb un talent singular, capta l’atenció del coronel Graff i de la major Anderson. El van a buscar a casa, se l’enduen; els pares no s’hi poden negar. Dos germans grans d’Ender, Peter i Valentine, anys enrere no van passar la prova per integrar-se a la Flota: Peter per massa cruel, Valentine per massa compassiva. Ender, en canvi, mostra un equilibri perfecte en les dues variants. El coronel Graff ascendeix ràpidament Ender, que destaca en tots les proves. Per convertir-lo en un líder, el coronel Graff no dubta d’enemistar-lo amb els seus companys. Ender se’n queixa.

La pel·lícula, visualment elegant i atractiva, resumeix de manera molt intel·ligent la densa novel·la d’Orson Scott Card. No predomina l’acció sinó els debats morals, derivats tant de l’actitud maquiavèlica del coronel Graff (comprensible: la urgència de la situació exigeix resultats immediats) com de la pressió a què Ender es veu sotmès. El noi té fusta de comandant militar i li agrada dirigir les operacions i derrotar els rivals en les batalles d’entrenament que es produeixen en la gran esfera antigravitatòria (unes seqüències molt vistoses, per cert), però alhora sent el pes terrible de la responsabilitat. D’una possible derrota, sí, però també de la victòria. Aquest és un punt molt interessant. Ender estudia tant els Fòrmics, els intenta comprendre tant per trobar la manera de derrotar-los, que s’hi acaba identificant massa: “In the moment when I truly understand my enemy, understand him well enough to defeat him, then in that very moment I also love him.”   

No va tenir l’èxit esclatant que mereixia, El joc d’Ender, potser per massa reposada i reflexiva. En qualsevol cas, es tracta d’un clàssic de la ciència-ficció més recent. Dirigida amb gran aplom per Gavin Wood, cal destacar el jove Asa Butterfield, brillant com a Ender, i, per descomptat, Harrison Ford.