8 FEMMES (2002)

 

2002. França. Director: François Ozon. 111 minuts. Color.

Catherine Deneuve (Gaby), Isabelle Huppert (Augustine), Fanny Ardant (Pierrette), Virginie Ledoyen (Suzon), Ludivine Sagnier (Catherine), Emmanuelle Béart (Louise), Danielle Darrieux (Mamy), Firmine Richard (Chanel).   

Joc i estil

A la manera d’Agatha Christie i de tot whodunit que vulgui merèixer el títol, aquest film presenta un mort inesperat -l’home de la casa, que apareix apunyalat al llit de bon matí- i tota una colla de candidats, en aquest cas candidates. Són les vuit dones del títol: la poc afligida Gaby, esposa del mort; la neuròtica Augustine, germana de Gaby; Pierrette, germana del mort, llagasta de categoria; la bella Suzon, filla gran del difunt; l’espavilada Catherine, la filla petita; la falsa impedida Mamy, la mare del mort; la descarada Louise, criada i amant del difunt; i la cuinera Chanel. Com pertoca, tot passa en un lloc tancat, de díficil accès i d’impossible sortida: una elegant casa lluny de la ciutat, un dia d’hivern, en plena nevada. A diferència del whodunit habitual, aquí no hi ha policia ni detectiu que faci interrogatoris.

Les vuit dones s’alternen en el paper de detectiu aficionat i, de seguida, les mentides i els secrets més inconfessables surten a la llum. De fet, potser hi ha un excés de secrets i mentides. Certa contenció hauria convingut. Encara que el whodunit és un gènere artificiós per essència, no cal excedir-se en el joc, perquè hi ha el risc de perdre la mínima credibilitat necessària. Per desgràcia, això és el que passa en aquest film i a mitja partida ja no creiem en els personatges.

Per tant, domina el joc, el pur espectacle, i no es pot negar que és considerable i que permet contemplar el film amb satisfacció fins al final. A part d’un guió desenfrenat, hi ha una estilitzada recreació d’època (anys 50), especialment en el vestuari de les actrius, i hi ha també una agraïda part musical. Vuit cançons, procedents del pop francès del anys 60, una per a cada actriu, van apareixent puntualment i serveixen per posar pausa i comentari als excessius diàlegs. En destacaria quatre: “Message personnel”, l’immortal tema de Françoise Hardy, aquí cantat per Isabelle Huppert; “Papa t’es plus dans le coup” i “Mon amour, mon ami”, cantats i ballats amb gràcia per Ludivine Sagnier i Virginie Ledoyen, respectivament; i finalment, “Toi jamais”, cantat per Catherine Deneuve amb gran charme.