MATA HARI (1931)

 

1931. USA (MGM). Director: George Fitzmaurice. 89 minuts. B/N (26 des.)

Guió: B.Glazer, etc. Fotografia: William Daniels. Música: William Axt.    

Greta Garbo (Mata Hari), Ramon Novarro (Alexis Rosanoff), Lionel Barrymore (Gen. Serge Shubin), Lewis Stone (Andriani).   

El ciri apagat

Greta Garbo va aconseguir un èxit esclatant fent de Mata Hari (1876-1917), ballarina exòtica i espia cèlebre -per bé que mediocre, sembla, per massa enamoradissa-  que va ser descoberta i executada per França abans del final de la Primera Guerra Mundial. L’eròtic exotisme dels balls de Mata Hari a la Garbo manera va fascinar els espectadors de 1932, però ara en queda poca cosa, perquè només ha sobreviscut una còpia censurada de la pel·lícula, i és una llàstima.

El film, sòlid, no és excel·lent i es mou amb certa lentitud a vegades, però té un fragment estel·lar, amb una classe magistral de seducció de Mata Hari. Un jove tinent rus, aviador, de nom Alexis Rosanoff, té uns documents que Mata Hari ha d’interceptar. Ella es presenta de nit al seu apartament, ell fa mala cara, per incidents anteriors; Mata Hari, llavors, l’abraça per darrera i li diu “Are you sorry I came?” Rosanoff es revifa a l’acte. Tot seguit li ensenya una imatge de la Mare de Déu de Kazan, regal de la seva mare, després d’un pelegrinatge de 160 quilòmetres. Rosanoff sempre hi té un ciri encès davant la imatge, ho va prometre a la mare. Mata Hari i Rosanoff conversen, s’ajauen. Ell, apassionat, comença a fer declaracions d’amor. “I love you as one adores sacred things”, afirma. “What sacred things?”, li demana Mata Hari. Rosanoff fa la llista: “God, Country, Honour… you”. Es queixa Mata Hari: “I come last?”  No vol ser l’última, vol ser la primera i per això li exigeix que apagui tots els llums de l’estança… també el ciri. S’esglaia Rosanoff, es tortura; gaudeix del moment Mata Hari, del seu poder. Planifica la seqüència de meravella el director George Fitzmaurice (foto). És extraordinària la interpretació de Greta Garbo, tan poderosa com subtil. Rosanoff, no cal dir-ho, apaga la flama del ciri.

Després d’aquest clímax fabulós, el film decau perquè Mata Hari abandona l’ofici de pèrfida espia i es torna bona. És poc convincent que s’enamori amb tanta passió de l’aviador rus perquè Ramon Novarro -cal dir-ho- és un pes ploma i no està al nivell de la Garbo. Tot el tram final, encara que notablement executat (mai més ben dit), abusa de melodrama i de falta d’originalitat. Pel que fa als secundaris, Lionel Barrymore i, especialment, Lewis Stone, apuntalen molt bé la pel·lícula.   

MAN OF THE WORLD (1931)

 

1931. USA (Paramount). Director: Richard Wallace. 72 minuts. B/N (28 març)

Guió: Herman J. Mankiewicz. Fotografia: Victor Milner. 

William Powell (Michael Trevor), Carole Lombard (Mary Kendall), Wynne Gibson (Irene Hoffa), Lawrence Gray (Frank Reynolds), Guy Kibbee (Harry Taylor).

Redempció impossible

Fa uns anys Michael Trevor era tota una promesa del periodisme americà, però, ingenu, va pagar uns plats trencats que no li corresponien i ara, desenganyat i cínic, viu exiliat a París fent veure que és un Hemingway escrivint una gran novel·la. En realitat, però, publica un setmanari clandestí en anglès, anomenat American Scandal Sheet, amb el qual, com el nom indica, publica draps bruts d’americans rics que corren per París amb ganes d’aventures nocturnes pujades de to. Trevor, elegant, tot un home de món, té contactes a tots els clubs i redacta els escàndols; abans de publicar-los, amb l’article a la mà, es fa el bon samarità i ofereix al ric en qüestió la possibilitat que l’escàndol no sigui publicat. És així com, a l’inici del film, aconsegueix treure-li 2000 dòlars a Harry Taylor, milionari i oncle de Mary Kendall.

Quan Michael Trevor i Mary Kendall es troben cara a cara, l’atracció és inmediata. La companyia d’una noia tan atractiva i desimbolta com Mary Kendall (Carole Lombard, sempre fabulosa), fa despertar en Trevor, que viu sense viure,  el desig d’abandonar una vida tan menyspreable. Mary l’estima, ell l’estima, ja entreveu el casament. Però el futur no es pot edificar damunt d’una mentida. Trevor, amb coratge, confessa a Mary la seva trista condició: “I live by my wits”, li diu. Un enginy pervers, és clar. La conversa, que té lloc en un parc, és magnífica. Ella, que ja es veia abocada a un casament sense amor amb l’avorrit Frank Reynolds, jove de Pittsburgh com ella, reacciona de manera sorprenent. Arriba a dir que fins i tot li agrada la notícia, perquè aquesta taca en el passat de Trevor -ho veu com a passat però només fa un dia que ell s’ha retirat de xantatgista- el converteix en un home més entranyable. La imperfecció el millora, perquè ja no és aquell gentleman tan impecable que la tenia un pèl acomplexada.   

La felicitat sembla a l’abast de la mà per a Michael i Mary, però no serà així. Trevor té una sòcia en el negoci, i antiga amant, de nom Irene Hoffa. No el vol deixar marxar, i menys amb una noia tan atractiva i amb tants diners. Irene delata Trevor a la policia, que ipso facto l’obliga a abandonar França. Trevor desenganya Mary, ella li clava una bufetada de rigor, i ell ja prepara les maletes cap a Ciutat del Cap. El millor gir arriba llavors, quan Irene Hoffa, mig penedida, s’ofereix per acompanyar-lo en el viatge. Trevor, resignat, acepta: “Well, I’m taking so much excess baggage, I suppose I might as well take you too.”

És demolidor el final: dos vaixells amb rumbs diferents; en un, Trevor, catatònic, en companyia d’Irene Hoffa, que no aconsegueix que li faci cas; en l’altre, camí d’Estats Units, Mary Kendall, prou feliç de tenir al costat el lleial i fiable Frank, i amb moltes ganes d’oblidar París i arribar a Pittsburgh.

Un bon melodrama, doncs, il·luminat per Carole Lombard i amb la sòlida  presència de William Powell, sempre un gentleman, fins i tot en la derrota més amarga.