1931. USA (MGM). Director: George Fitzmaurice. 89
minuts. B/N (26 des.)
Guió: B.Glazer, etc. Fotografia: William Daniels.
Música: William Axt.
Greta Garbo (Mata Hari), Ramon Novarro (Alexis
Rosanoff), Lionel Barrymore (Gen. Serge Shubin), Lewis Stone (Andriani).
Greta Garbo va aconseguir un èxit esclatant fent
de Mata Hari (1876-1917), ballarina exòtica i espia cèlebre -per bé que
mediocre, sembla, per massa enamoradissa- que va ser descoberta i executada per França
abans del final de la Primera Guerra Mundial. L’eròtic exotisme dels balls de
Mata Hari a la Garbo manera va fascinar els espectadors de 1932, però ara en
queda poca cosa, perquè només ha sobreviscut una còpia censurada de la
pel·lícula, i és una llàstima.
El film, sòlid, no és excel·lent i es mou amb
certa lentitud a vegades, però té un fragment estel·lar, amb una classe
magistral de seducció de Mata Hari. Un jove tinent rus, aviador, de nom Alexis
Rosanoff, té uns documents que Mata Hari ha d’interceptar. Ella es presenta de
nit al seu apartament, ell fa mala cara, per incidents anteriors; Mata Hari,
llavors, l’abraça per darrera i li diu “Are you sorry I came?” Rosanoff
es revifa a l’acte. Tot seguit li ensenya una imatge de la Mare de Déu de Kazan,
regal de la seva mare, després d’un pelegrinatge de 160 quilòmetres. Rosanoff sempre
hi té un ciri encès davant la imatge, ho va prometre a la mare. Mata Hari i
Rosanoff conversen, s’ajauen. Ell, apassionat, comença a fer declaracions d’amor.
“I love you as one adores sacred things”, afirma. “What sacred
things?”, li demana Mata Hari. Rosanoff fa la llista: “God, Country,
Honour… you”. Es queixa Mata Hari: “I come last?” No vol ser l’última, vol ser la primera i per
això li exigeix que apagui tots els llums de l’estança… també el ciri. S’esglaia
Rosanoff, es tortura; gaudeix del moment Mata Hari, del seu poder. Planifica la
seqüència de meravella el director George Fitzmaurice (foto). És extraordinària la
interpretació de Greta Garbo, tan poderosa com subtil. Rosanoff, no cal dir-ho,
apaga la flama del ciri.
Després d’aquest clímax fabulós, el film decau
perquè Mata Hari abandona l’ofici de pèrfida espia i es torna bona. És poc convincent
que s’enamori amb tanta passió de l’aviador rus perquè Ramon Novarro -cal
dir-ho- és un pes ploma i no està al nivell de la Garbo. Tot el tram final, encara
que notablement executat (mai més ben dit), abusa de melodrama i de falta d’originalitat.
Pel que fa als secundaris, Lionel Barrymore i, especialment, Lewis Stone,
apuntalen molt bé la pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada