1987.
Gran Bretanya (Eon-MGM/UA). Director: John Glen. 130 minuts. Color.
Guió: Richard Maibaum, Michael G. Wilson. Relat breu:
“The Living Daylights”, d’Ian Fleming (1966). Fotografia: Alec Mills. Música:
John Barry.
Timothy Dalton (James
Bond), Maryam D’Abo (Kara Mylovi),
Jeroen Krabbé (Gen. Koskov), Joe Don Baker (Brad Whitaker), John Rhys-Davies
(Gen. Pushkin), Robert Brown (M).
La utilitat d’un violoncel
Timothy Dalton,
als anys vuitanta, va rehabilitar la sèrie Bond, que anava pel pedregar amb
l’envellit Roger Moore. Dalton, un prestigiós actor shakespearià, va tornar a
donar entitat, substància dramàtica i credibilitat a l’agent 007, fugint de
l’autoparòdia desbocada del darrer Moore. Hi va haver, en conseqüència, un
retorn a un món més real. L’argument, força rebuscat (potser massa), compleix
amb els requisits de les històries d’espionatge. James Bond és a Bratislava per
ajudar a desertar el general Koskov, de la KGB. Durant l’operació, Bond hauria
de matar una franctiradora de la KGB –una violoncel·lista rossa i fina- però,
captivat per la bellesa de la noia, falla el tret. A Anglaterra les coses es
compliquen quan els soviètics irrompen, amb un agent camuflat de lleter, a la
mansió on l’MI6 ha instal·lat Koskov, i se l’enduen amb helicòpter. Però res no
és el que sembla en aquesta pel·lícula, i al final resulta que Koskov treballa
per Whitaker, un traficant d’armes americà que ven armes als àrabs a canvi de
drogues per vendre als EUA.
A part d’embullada, la pel·lícula és viatgera
(Tanger, Viena i Afganistan), però la ciutat que més es recorda és Bratislava,
llavors rere el Teló d’Acer, fet que confereix un interès especial al film.
Bond hi torna per retrobar Kara Mylovi, la rossa violoncel·lista, que no és cap
malvada sinó una dolça damisel·la en dificultats. Bond, que amb el rostre de
Timothy Dalton és tot un cavaller i home d’honor, la protegeix sense esperar-ne
recompenses nocturnes. Junts protagonitzen aventures molt emocionants –a
Afganistan amb l’ajuda dels talibans!- però cap no és tan vibrant com la fugida
cap a Àustria. ¡Quina baixada per la neu de Bond i Kara Mylovi asseguts a la
funda del violoncel! Se salven dels dolents perquè arriben a la duana
austríaca, passen per sota la barrera i Bond encara té temps d’exclamar: “We have nothing to declare!”. He
somrigut milers de vegades recordant aquesta escena.
