BEYOND A REASONABLE DOUBT (1956)

 

1956. USA (RKO). Director: Fritz Lang. 80 minuts. B/N (13 de setembre)

Guió: Douglas Morrow. Fot: William Snyder. Música: Herschel Burke Gilbert.

Dana Andrews (Tom Garrett), Joan Fontaine (Susan Spencer), Philip Bourneuf (DA Roy Thompson), Sidney Blackmer (Austin Spencer), Shepperd Strudwick (Jonathan Wilson), Arthur Franz (Bob Hale).

Idees, necessitats i venjances

La darrera pel·lícula americana de Fritz Lang té un argument sorprenent, escandalós, infame. Tom Garrett, periodista reconvertit en escriptor, necessita urgentment un tema pel seu segon llibre. El seu futur sogre, Austin Spencer, director d’un prestigiós diari i ferm defensor de l’abolició de la pena de mort, li proposa una idea: enganyar el fiscal Roy Thompson, tan hàbil com despietat, preparant proves falses per tal d’incriminar el mateix Garrett en el cas d’un crim sense resoldre. Dit i fet, Spencer i Garrett van sembrant proves que incriminin el segon en l’assassinat d’una corista, Patty Gray. Ben aviat Garrett és detingut, jutjat i sentenciat a mort. La primera sorpresa arriba ara: quan Spencer ha de presentar el material que prova que tot ha estat una farsa, és atropellat mortalment per un camió i les proves -¡oh, quina mala sort!- totalment destruïdes. La segona sorpresa arriba al final, quan sempre que Garrett està a punt de ser alliberat. L’home, però, es delata i acaba confessant a Susan Spencer, l’eterna promesa, que sí que és realment l’assassí de Patty, antiga esposa que no li volia donar el divorci. Susan, esbalaïda, envia sense contemplacions l’estoic Garrett a fregir-se a la cadira elèctrica. És evident que la filla no compartia l’opinió del pare sobre la pena de mort.              

Aquesta és una pel·lícula petita, sòbria, amb poc atractiu visual, però amb un magnífic repartiment. A l’inici sorprèn, francament, que Dana Andrews, amb 47 anys, i Joan Fontaine, amb 39, encara estiguin per casar. Ell va posposant el casament al·legant que ha d’escriure la segona novel·la, però això provoca una frustració sexual tremenda en Joan Fontaine. El molt despietat final -ella té el poder d’estalviar-li l’execució i no ho fa- té molt a veure amb aquestes necessitats infinitament posposades. Ja li anticipa el sogre, al començament: “You get engaged to my daughter, and all you can think about is capital punishment?”

Si la primera visió d’aquet film, deixa estupefacte i decep, la segona, quan ja se sap tot, es valora com una peça prou valuosa -una mena de cruel cirereta del pastís- de la impressionant carrera americana de Fritz Lang.

SUSPICION (1941)

 

1941. RKO. Director: Alfred Hitchcock. 99 minuts. B/N

Guió: Samson Raphaelson, Joan Harrison, Alma Reville. Novel·la: Before the Fact, de Francis Iles (1932). Fot: Harry Stradling. Música: Franz Waxman.

Cary Grant (Johnnie Aysgarth), Joan Fontaine (Lina McLaidlaw), Nigel Bruce (‘Beaky’), Sir Cedric Hardwicke (Gen. McLaidlaw), Heather Angel (Ethel).

El preu d’una felicitat efímera

A diferència d’altres sofertes heroïnes, que descobreixen amb sorpresa i horror que s’han casat amb un cràpula o similar, la protagonista d’aquest film, Lina McLaidlaw, sabia prou bé d’entrada a què s’exposava casant-se amb el playboy Johnnie Aysgarth, perquè el dia que el coneix, al tren, ell ja es comporta com un barrut de campionat, assegut en un compartiment de primera classe quan el seu tiquet és de tercera. La seqüència, antològica, acaba amb Johnnie agafant-li un segell a una estupefacta Lina per acabar de pagar la diferència de preu al revisor.

Una noia com Lina, de bona família, perspicaç i intel·ligent, mai no es casaria amb un home tan impresentable, però són els seus mateixos pares, sense saber-ho, qui l’empenyen a fer-ho. Lina escolta una conversa entre ells. La mare lamenta que Lina sembla destinada a la solteria -“I’m afraid she’s rather spinsterish”-, cosa que no preocupa gens el pare, el general McLaidlaw: “What’s wrong with that? The old maid’s a respectable institution. All women are not alike. Lina has intellect and a fine solid character”. Esblaimada es queda Lina, escoltant els elogis paterns, i a l’acte es rebel·la contra aquest malencònic futur que li auguren. Johnnie Aysgarth és un home molt poc fiable, però té simpatia, vitalitat i una sinceritat que desarma Lina. En aquest sorprenent diàleg, Johnnie, amb tota la barra, li confessa que és sincer amb ella perquè creu és la millor manera d’aconseguir resultats.           

Lina: Are you always frank with them like this?

Johnnie: No, not particularly.

Lina: Why are you frank with me, because I’m different?

Johnnie: No, it isn’t that. I’m honest because with you I think it’s the best way to get results.

Després d’una feliç lluna de mel, arriba per a Lina una successió imparable de decepcions. Johnnie no té ofici ni benefici (“Are you broke?”, li pregunta; “Monkeyface, I’ve been broke all my life”, contesta ell alegrement) i, per més inri, perd molts diners al joc, que ocasionalment paga venent les dues magnífiques butaques que els pares de Lina els havien regalat. Encara és més dur per a la soferta protagonista assabentar-se que Johnnie va abandonar de seguida la feina que ella li havia buscat -amb un cosí seu, agent immobiliari- i de la qual en va fugir robant diners. 

L'escalada delictiva de Johnnie Aysgarth és incessant i culmina amb la mort de l’entranyable Beaky (el no menys entranyable Nigel Bruce), que Lina sospita que és responsabilitat del seu marit. Arriba la cèlebre seqüència del vas de llet, enverinat o no, i el discutible final, imposat per la productora i que tant desagradava a Hitchcock. Però jo diria que el terç final, tan dramàtic, és menys convincent que la resta, i que no calia arribar tan lluny (i menys per després retrocedir). En qualsevol cas, es tracta d’un film admirable, amb uns intèrprets ideals, pel carisma i per la comprensió del personatge (Cary Grant explorant el seu perfil més tèrbol, Joan Fontaine assaborint amb estoïcisme el preu d’una felicitat efímera); tot sota la direcció magistral d’Alfred Hitchcock.