1975. USA (Warner Bros). Guionista i director: Stanley
Kubrick. 187 min. Color.
Novel·la: The Luck of Barry Lyndon, de William
Thackeray (1844).
Fotografia: John Alcott.
Ryan O’Neal (Redmond Barry, Barry Lyndon), Marisa
Berenson (Lady Lyndon), Patrick Magee (Chevalier de Balibari), Hardy Kruger
(Capt. Potzdorf), Gay Hamilton (Nora Brady).
.jpg)
Barry Lyndon és una celebre novel·la picaresca de la literatura anglesa, escrita
William Makepeace Thackeray (1811-1863), però traslladada al cinema per Stanley
Kubrick resulta ben poc picaresca. El narrador en primera persona de la
novel·la, Redmond Barry, tan mentider com escau al gènere, és substituït en el
film per un narrador omniscient objectiu. Més important encara, com a
protagonista, el suposadament picaresc Barry és despullat de qualsevol atribut
per Kubrick. No fa res, no diu res, no emprèn res, deambula pel món sense una
personalitat definida. Hi ha moments incomprensibles. Quan Barry, com a soldat
prussià, després de salvar la vida del capità Potzdorf, és condecorat, el
general el felicita per l’acció però tot seguit el renya per ser un gandul i un
home sense principis: “You’re a gallant soldier, and evidently of good
stock, but you’re idle and unprincipled. You’re a bad influence on the men.” Ens
quedem estupefactes, els espectadors, perquè en cap moment no hem vist cap
seqüència en què Barry hagi actuat d’aquesta manera.
Les virtuts del film són bàsicament pictòriques, decoratives, perquè
l’esforç de producció és impressionant i les composicions són boniques, si bé
no és gaire lloable el costum de Kubrick de començar gairebé cada seqüència amb
un zoom de retrocés. A la primera part, que transcorre bàsicament durant la
Guerra dels Set Anys (1756-1763), contemplem flegmàtics, com si passegéssim per
un museu, els quadres panoràmics que mostren les diverses etapes de l’atzarosa
vida de Barry: soldat anglès, desertor, soldat prussià, espia, jugador de
cartes. Admirem, no cal dir-ho, la llum gairebé sempre natural dels interiors.
A l’hora i mitja, però, arriba un fragment prodigiós: el flirteig entre
Redmond Barry i Lady Lyndon (fascinant Marisa Berenson), sense paraules, amb
mirades a la taula de joc, petó a la terrassa i passeig al jardí, sempre al
ritme d’un extraordinari tema de Schubert. Vibrem finalment amb el film. Ha
valgut la pena tenir paciència.
La segona part de la pel·lícula, dramàticament més intensa, narra la
caiguda del personatge, el qual, ja convertit en Barry Lyndon, no sap aprofitar
la seva bona sort i es dedica a negligir la seva esposa -imperdonable,
francament- a maltractar el seu fillastre i a malgastar la fortuna adquirida a
través del casament. No és que desaparegui la fredor narrativa, però el
personatge adquireix més gruix i la trama es torna molt més interessant. Ara
bé, el narrador parla massa i els diàlegs són molt escassos (Marisa Berenson,
que és la segona del repartiment, té molt poques frases). El millor moment
d’aquesta part no és una tragèdia llargament descrita, sinó el memorable duel a
pistola entre Barry Lyndon i el seu fillastre.
