1953.
USA (Columbia). Director: Fritz Lang. 90
minuts. B/N.
Guió:
Sydney Boehm. Novel·la: The Big Heat, de William P. McGivern (1953).
Fotografia:
Charles Lang. Música: Ichiro Saito.
Glenn
Ford (Sgt. Dave Bannion), Gloria Grahame (Debby Marsh), Jocelyn Brando (Katie
Bannion), Lee Marvin (Vince Stone).
Home
fatal
En
aquest clàssic del cinema negre no hi ha “femme fatale” sinó “homme fatal”,
perquè el seu protagonista -el sergent Dave Bannion, de la policia de Kenport-
acaba sent el responsable indirecte de la mort de les quatre dones que
apareixen a la pel·lícula. Impulsiu com és, Bannion no pensa gaire en les
víctimes col·laterals que pot produir la seva croada contra la corrupció. Amb
més discreció, i no a la vista de tothom, hauria d’entrevistar-se amb Lucy
Chapman, l’amant de Duncan, el policia que s’ha suïcidat. L’endemà, Lucy ja
apareix morta en un carreró. Ho ha encarregat Lagana, el gàngster que controla
la ciutat. Lagana tenia en nòmina Duncan, i ara la senyora Duncan, vídua molt
poc desconsolada (és Jeanette Nolan, la Lady Macbeth d’Orson Welles!), el sotmet
a xantatge, perquè el marit ho ha deixat tot per escrit. Lagana, però, no
s’immuta per això, perquè és un gàngster intel·ligent que sap evaluar pèrdues i
beneficis. No vol més sang de la necessària ni titulars escandalosos. Els seus
sequaços, però, no són uns fins estilistes.
Arriba
un moment crucial. Explota una bomba col·locada al cotxe de Bannion. No mor
ell, sinó la seva dona, Katie. De nou, pensem que Bannion, que es dedica a fer
incursions perilloses en territori de Lagana, hauria d’haver pensat més en la
seguretat de la seva dona. Bannion diu adéu a la càlida vida de família,
abandona la policia i renega, a l’engròs, de tots els seus antics companys. No
ens cau del tot bé Bannion, per capcalent, però sí Glenn Ford, magnífic.
A
la segona part emergeix el personatge de Debby Marsh (Gloria Grahame,
insuperable), l’amant de Vince Stone, mà dreta de Lagana. Debby es defineix amb
una cèlebre frase: “I’ve been rich and I’ve been poor, anb believe me, rich
is better.” Debby beu massa, xerra massa i és massa innocent, perquè creu
que pot conviure amb gàngsters i fer la viu-viu com si res. Debby, atreta per
la figura solitària i amargada de Bannion, ho paga car, amb una cèlebre escena
amb cafè bullent que li desfigura mitja cara.
Hi
ha algun moment, en totes les pel·lícules negres de Fritz Lang, en què la trama
voreja -o, directament, traspassa- la línia de la inversemblanca. En aquest
cas, hi ha la visita letal que Debby fa a la senyora Duncan. El diàleg, però és
fenomenal. Totes dues porten abrics de visó i Debby no triga a establir
semblances, entre ella, la noia dels baixos fons, i la senyora Duncan, cínica
representant del món respectable. “I’ve been thinking about you and me, how
much alike we are. The mink-coated girls”, li diu. “I don’t understand
you. What are you here for, Miss Marsh?”, respont la viuda alegre. “Debby.
We should use first names, Bertha. We’re sisters under the mink”, i tot
seguit fa el que ha vingut a fer. Res no en treu ella, d’aquest acte, només un
final tràgic. Sí que en treu profit Bannion, afortunat heroi, “homme fatal” per
excel·lècia.
