EDGE OF TOMORROW (2014)

 

2014. USA. Director: Doug Liman. 95 minuts. Color.

Guió: Christopher McQuarrie, Jezz i John-Henry Butterworth. Nov. lleugera: All You Need Is Kill, d’Hiroshu Sakurazaka (2004). Música: Christophe Beck.

Tom Cruise (Major William Cage), Emily Blunt (Sgt. Rita Vrataski), Bill Paxton (Sgt. Farell), Brendan Gleeson (Gen. Brigham), Noah Taylor (Dr. Carter).  

Mort en combat infinitament

Nou anys després de War of the Worlds (2005), Tom Cruise es va tornar a topar amb una invasió extraterrestre. Però si en aquella adaptació de la novel·la d’H.G.Wells, l’home es limitava a fugir dels terribles invasors, aquí participa activament en la batalla i en la victòria final. L’argument, molt enginyós, s’inspira en El dia de la marmota (Groundhog Day, 1993), perquè els extraterrestes –els “mimètics”, subterranis i molt violents, com arrels- tenen la capacitat de reviure infinites vegades el mateix dia i, d’aquesta manera, acaben coneixent tots els moviments de l’enemic. La humanitat acumula derrotes, Europa ja ha sucumbit. A la desesperada, es prepara una invasió.

El major William Cage, degradat a soldat ras per desertor, participa a primera línia en el desembarcament. No té experiència de combat i, un cop posa el peu a la platja, sota el colossal foc enemic (tot fa recordar el desembarcament de Normandia), és abatut de seguida. Però mentre agonitza, la substància de què estan fets els mimètics entra en el seu cos i, amb ella, el seu poder de repetició. Així doncs, Cage es converteix en un soldat molt valuós per al bàndol terrestre. 

La sergent Vrataski va patir la mateixa transformació en el passat i, per tant, tots dos, aplicant el seu talent per renéixer infinitament, uneixen forces contra l’enemic. El guió, molt ben elaborat, sap profitar l’enginy del punt de partida argumental, i Tom Cruise i Emily Blunt exhibeixen carisma i compenetració; ara bé, la pel·lícula acaba resultant massa frenètica, gairebé sense pausa, amb poca atenció cap als personatges i una direcció també massa vibrant de Doug Liman. La sensació final és la d’haver assistit a una experiència cinematogràfica intensa però més aviat superficial. 

MISSION: IMPOSSIBLE - DEAD RECKONING Part One (2023)

 

2023. USA. Director: Christopher McQuarrie.  163 minuts. Color.

Guió: C.McQuarrie i Erik Jendresen. Música: Lorne Balfe. 

Tom Cruise (Ethan Hunt), Hayley Atwell (Grace), Rebecca Ferguson (Ilsa Faust), Vanessa Kirby (Alanna), Simon Pegg (Benji), Esai Morales (Gabriel).     

Què t’han fet, Ilsa Faust?

La Intel·ligència Artificial és el nou dolent d’Ethan Hunt i companyia. És un encert, perquè la IA -tots ho sabem!- està destinada tard o d’hora a destruir la humanitat, però alhora és un problema, perquè és un malvat nebulós, impalpable i invisible; és a dir, dramàticament ineficaç. Cal, per tant, que la IA tingui un soci, sicari, secretari o majordom humà,  i aquí apareix la figura d’un tal Gabriel, que resulta ser un antic enemic d’Ethan Hunt (però no consta en cap Missió: Impossible anterior). Per fer-ho tot encara més comprensible, tot l’afer es redueix a la possessió d’una clau -sí, una simple clau, com la d’un cofre ple de joies d’un pirata. Resulta una mica desconcertant aquest descens vertiginós des dels cims tecnològics actuals a un esquema tan rudimentari com és això de jugar a qui té la clau.

En qualsevol cas, la pel·lícula es deplega amb convicció. És especialment vistosa una escena a l’aeroport, on hi ha una multiplicació de cares falses i cares autèntiques, claus que ara són aquí i ara són allà. Ethan Hunt també sap fer jocs de mans, i ja sembla un pèl massa. Mentrestant, als baixos del mateix aeroport, en Benji desactiva una bomba -o això sembla- i és una mala idea, perquè ja sabem que no passarà res. Poca cosa té més a fer en Benji en aquesta setena entrega. Ni bones frases, no té. Tot se centra en Ethan Hunt i una tal Grace, una lladregota molt arriada. Hayley Atwell, actriu amb una sola marxa, omple d’energia la pantalla, potser en té més, de fet, que el propi Tom Cruise, que sembla una mica cansat, sense l’espurna de sempre. El temps passa, és clar.

La pel·lícula, curiosament, destaca poc en les grans seqüències d’acció. Les persecucions de Roma -entretallades- ens fan enyorar les de París que hi havia a l’anterior entrega (M:I - Fallout, 2018). Tampoc el final de festa al tren no impressiona gaire. Veure aquells vagons penjant al buit -tot un festival de CGI- fa cosa de veure. Pel que fa al cèlebre salt de Tom Cruise amb la moto, és admirable, però resulta gratuït i mal culminat.

I arribem finalment al punt essencial de la pel·lícula: la mort d’Ilsa Faust, de qualsevol manera, en un pont de Venècia, de nit, sense motiu. Mor el film sense Rebecca Ferguson. Tota emoció -a l’escena inicial del desert, al terrat de Venècia amb Hunt (on ell sembla glaçat)- venia de la seva mà.