2023. USA. Director:
Christopher McQuarrie. 163 minuts.
Color.
Guió: C.McQuarrie i Erik Jendresen. Música: Lorne
Balfe.
Tom Cruise (Ethan Hunt), Hayley Atwell (Grace),
Rebecca Ferguson (Ilsa Faust), Vanessa Kirby (Alanna), Simon Pegg (Benji), Esai
Morales (Gabriel).
La Intel·ligència Artificial és el nou dolent
d’Ethan Hunt i companyia. És un encert, perquè la IA -tots ho sabem!- està
destinada tard o d’hora a destruir la humanitat, però alhora és un problema,
perquè és un malvat nebulós, impalpable i invisible; és a dir, dramàticament
ineficaç. Cal, per tant, que la IA tingui un soci, sicari, secretari o majordom
humà, i aquí apareix la figura d’un tal
Gabriel, que resulta ser un antic enemic d’Ethan Hunt (però no consta en cap Missió:
Impossible anterior). Per fer-ho tot encara més comprensible, tot l’afer es
redueix a la possessió d’una clau -sí, una simple clau, com la d’un cofre ple
de joies d’un pirata. Resulta una mica desconcertant aquest descens vertiginós
des dels cims tecnològics actuals a un esquema tan rudimentari com és això de jugar
a qui té la clau.
En qualsevol cas, la pel·lícula es deplega amb
convicció. És especialment vistosa una escena a l’aeroport, on hi ha una multiplicació
de cares falses i cares autèntiques, claus que ara són aquí i ara són allà.
Ethan Hunt també sap fer jocs de mans, i ja sembla un pèl massa. Mentrestant,
als baixos del mateix aeroport, en Benji desactiva una bomba -o això sembla- i
és una mala idea, perquè ja sabem que no passarà res. Poca cosa té més a fer en
Benji en aquesta setena entrega. Ni bones frases, no té. Tot se centra en Ethan
Hunt i una tal Grace, una lladregota molt arriada. Hayley Atwell, actriu amb una sola marxa, omple d’energia
la pantalla, potser en té més, de fet, que el propi Tom Cruise, que sembla una
mica cansat, sense l’espurna de sempre. El temps passa, és clar.
La pel·lícula, curiosament, destaca poc en les
grans seqüències d’acció. Les persecucions de Roma -entretallades- ens fan enyorar
les de París que hi havia a l’anterior entrega (M:I - Fallout, 2018). Tampoc
el final de festa al tren no impressiona gaire. Veure aquells vagons penjant al
buit -tot un festival de CGI- fa cosa de veure. Pel que fa al cèlebre salt de
Tom Cruise amb la moto, és admirable, però resulta gratuït i mal culminat.
I arribem finalment al punt essencial de la
pel·lícula: la mort d’Ilsa Faust, de qualsevol manera, en un pont de Venècia,
de nit, sense motiu. Mor el film sense Rebecca Ferguson. Tota emoció -a l’escena
inicial del desert, al terrat de Venècia amb Hunt (on ell sembla glaçat)- venia
de la seva mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada