BLUEBEARD'S EIGHTH WIFE (1938)

 

1938. USA (Paramount). Director: Ernst Lubitsch. 80 minuts. B/N (23 març)

Guió: Charles Brackett, Billy Wilder. Obra de teatre: La Huitième Femme de Barbe-Bleue, d’Alfred Savoir (1921). Fotografia: Leo Tover.

Música: Werner R. Heymann, Frederick Hollander.  

Claudette Colbert (Nicole de Loiselle), Gary Cooper (Michael Brandon), Edward Everett Horton (Marquès de Loiselle), David Niven (Albert De Regnier).

Desfici i anticlímax

Set anys després de His Woman (1931), entonat melodrama, Gary Cooper i Claudette Colbert es van retrobar en aquesta comèdia, menys entonada. Si allà la Claudette era una noia de dubtosa reputació que enganyava en Gary, un bon xicot, aquí ella, ara moralment impecable, torna a enganyar en Gary, milionari massa segur de si mateix, per donar-li una lliçó. La pel·lícula comença bé, amb la famosa seqüència del pijama -ell només vol la part de dalt i ella s’ofereix per comprar els pantalons-, que fa presagiar un film briós farcit d’animades insinuacions. Gary Cooper i Claudette Colbert, amb el seu carisma i sex-appeal indiscutibles, brillen quan poden llançar-se sense traves al flirteig i a la passió (l’escena de la platja, el tête-à-tête nocturn en què ella llueix un esplendorós vestit), però el guió els saboteja contínuament. Que en plena seqüència íntima de xampany i ball, ella es mengi unes cebes crues per espatllar-li la màgia del bes llargament desitjat, és realment decebedor i anticlimàtic. Desfici i anticlímax dominen la pel·lícula. 

Es discuteixen i es barallen massa, Claudette Colbert i Gary Cooper, en aquesta comèdia. S’encalla el guió a la mitja hora perquè tot consisteix en la lliçó d’humilitat que ella li vol donar… i que triga molt a donar-li. Francament, potser caldria haver abandonat la idea de l’obra de teatre original, amb un protagonista que es casa compulsivament. És molt poc creïble, i més amb Gary Cooper, que aquestes coses no les feia. El film té un parell de bons secundaris: Edward Everett Horton, com a pare de Claudette, aristòcrata arruïnat que només pensa en els diners, i un jove David Niven, secretari ocasional de Cooper. Un dels millors gags del film és seu, quan arriba nedant fins a la plataforma on hi ha en Gary i la Claudette, fa una pregunta sobre la carta que està escrivint, i just escoltada la resposta, ja es torna a tirar a l’aigua.

Té moments, doncs, aquest film, menys dels esperats, però, tenint en compte que la direcció és d’Ernst Lubisch i el guió de Charles Brackett i Billy Wilder. No van ser capaços de superar un engavanyós punt de partida.

Acabem amb un diàleg. Desficiós per tanta espera, ell exclama: “Now look here Nicole, I married you…”. Comenta ella: “No, you bought me”.  I acaba argumentant ell amb lògica: “Well then, fulfill your contract!”. I aquest és el problema de la pel·lícula, que el contracte no es compleix mai.  

SUEZ (1938)

 

1938. USA (20th Century-Fox). Director: Allan Dwan. 98 minuts. B/N.

Productor: Darryl F. Zanuck. Guió: Philip Dunne, Julien Josephson.

Música: Louis Silvers. Fotografia: Peverell Marley.

Tyrone Power (Ferdinand de Lesseps), Loretta Young (Eugenie de Montijo), Annabella (Toni Pellerin), J. Edward Bromberg (Príncep Said), Henry Stephenson (Comte Mathieu de Lesseps).

El triomf enmig de la devastació

Aquesta és una pel·lícula novel·lesca sobre la vida de Ferdinand de Lesseps. Els guionistes, brillants, en van millorar la biografia. El xicot, aristòcrata francès, es mou per la cort de Lluís Napoleó com un peix a l’aigua. El veiem a l’inici jugant a tennis-frontó, i l’ambient és tan elegant que en un descans els jugadors fins i tot beuen xampany. Lesseps està enamorat d’Eugenia de Montijo. Un dia, en una festa a palau, un endeví que veu el futur en una taula de sorra, pronostica a Lesseps que construirà un canal i a Eugenia que viurà cent anys i serà reina (els endevins de cine són infal·libles). Tot seguit, Lluís Napoleó escolta una broma inoportuna que Lesseps fa sobre ell i decideix enviar-lo a Egipte. Lesseps, eufòric pel viatge, corre a dir-ho a Eugenia: “Oh, Eugenia, estimada, marxo cap a Egipte d’aquí a una hora i tres quarts. Es cases amb mi?”. No s’immuta ella, ni per una probable absència de cinc anys. La comtessa pica més alt: “Oh, Ferdinand, estàs boig?” Lesseps: “No. Sí.”(1) L’home arriba amb el cor destrossat a Port Said. Ni tan sols troba consol en Toni, la simpàtica filla d’un sergent. Ella se n’enamora des del primer minut, però passaran els anys i Lesseps mai no la correspondrà. Ell sempre pensarà en Eugenia, fins i tot després que ella s’hagi casat amb Lluís Napoleó.

La frustració amorosa recorre la vida dels tres protagonistes de principi a fi. És molt cruel. Eugenia compensa aquesta frustració amb el poder, Lesseps amb el canal i Toni estant al costat de Lesseps. Impressionen encara les escenes de la construcció del canal. El film descriu bé els problemes econòmics que va tenir, i elabora una bona trama que combina la creixent tirania de Lluís Napoleó amb la intervenció decisiva de Gran Bretanya gràcies a la victòria electoral de Disraeli. El clímax del film el constitueix un espectacular huracà sobre el canal. Mor Toni en aquest huracà, i és  esfereïdor el moment que el vent se l’emporta. Lesseps plora la seva mort i pensa que tenia raó el vell visir, que deia que si Déu hagués volgut un canal a l’istme ja l’hi hauria fet. Però el canal es fa i és la pròpia Eugenia de Montijo qui condecora Lesseps. Ja no es creuen més mirades d’amor impossible. Ara Eugenia és una esfinx. Corre finalment l’aigua, i els vaixells comencen a creuar el canal. Mira a l’infinit Lesseps, com s’estilava a l’època, destrossat  per la vida però feliç per l’obra realitzada. Allan Dwan va dirigir amb vigor el film i un jove i esplèndid Tyrone Power li va donar un immortal alè estel·lar.

(1) Ferdinand de Lesseps: Oh, Eugenie, darling, I'm leaving for Egypt in an hour and 45 minutes. Will you marry me?

Eugenie de Montijo: What?

Ferdinand de Lesseps: I'm going there as secretary to the Consulate. Marry me, come with me. Rene's going for the license.

Eugenie de Montijo: What license? What are you talking about?

Ferdinand de Lesseps: The marriage license! Quick, pack your things, we've just time to get to the church.

Eugenie de Montijo: But I couldn't possibly do a thing like that, you know I couldn't...

Ferdinand de Lesseps: Don't you understand, I may be gone a year, five years... this may be our last chance!

Eugenie de Montijo: Oh, Ferdinand, are you insane?

Ferdinand de Lesseps: No. Yes.