WHIRLPOOL (1950)

 

1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener)

Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy Endore (1946) Fotografia: Arthur C. Miller. Música: David Raksin.  

Gene Tierney (Ann Sutton), Richard Conte (Dr. William Sutton), Jose Ferrer (Mr. Korvo), Charles Bickford (Lt. James Colton), Barbara O’Neil (Theresa Randolph).

Títols: Le Mystérieux Docteur Korvo; Il segreto di una donna; Vorágine.

El psicoanalista estúpid

Ann Sutton, de petita, es va iniciar en el món dels robatoris perquè el seu pare, tot i ser ric, no li donava diners per comprar res. Anys més tard, casada amb un prometedor psicoanalista, Ann desenvolupa una cleptomania aguda perquè el seu marit, el doctor Sutton, la persuadeix de viure amb mitjans escassos -sense fer ús dels diners propis-  i, per tant, tampoc no pot comprar res. Un marit ben ximple, francament. Així doncs, Ann Sutton es dedica a furtar petits objectes de gran valor en grans magatzems, com una agulla de pit en forma de sirena que val 300 dòlars. Fatalment, l’enxampen. ¡Ah, quin moment més incòmode per a l’espectador veure Gene Tierney, tan bella i distingida, interceptada per lladregota!

La rescata del mal moment un cavaller de cognom estrany que casualment passava per allà, Mr. Korvo. De fet, no és un cavaller, és un tipus espavilat, que exerceix de psicòleg sense títol, que domina la hipnosi i que sap enamorar les dames de la bona societat per treure’ls els diners. Mr. Korvo, ara, justament té problemes amb una dona, Theresa Randolph, i es troba contra les cordes. L’aparició d’Ann Sutton és realment oportuna per a Korvo, que hàbilment ho prepara tot perquè sembli que hi hagi una relació sentimental entre ells i que Ann, per gelosia, hagi matat Theresa Randolph. Campió de la hipnosi, Korvo dirigeix els passos d’Anne fins al mateix cadàver de Theresa mentre ell, en una coartada perfecta, jeu hospitalitzat.  

La policia engarjola la pobra Ann Sutton i avisa el marit. I què fa el perspicaç psicoanalista? Doncs ser menys perspicaç que mai. Dolgut perquè creu que Ann era l’amant de Korvo, de seguida es retira ofès. En aquest moment, Ann Sutton es rebel·la i deixa anar un monòleg memorable: “Run away from the truth, as you have ever since you married me. You made me play-act. I had to pretend I was happy when I was sick and miserable. Headaches, I couldn’t sleep. Afraid to tell you, afraid to lose your wonderful love. Locked away in the characterisation of a serene and devoted wife.”

Encara que l’argument sigui rebuscat i força inversemblant, aquest és un film molt convincent, per la bona direcció d’Otto Preminger i per les magnífiques prestacions de Gene Tierney, Jose Ferrer i Charles Bickford (sofert policia vidu de fa poc), que fan oblidar la grisor de Richard Conte. El guió, a més, té estil i gràcia. Com a exemple, anotem aquesta peculiar reflexió de Korvo sobre les dones que enganyen els seus marits: “Personally, I have nothing against women betraying their husbands. Even our government is against monopoly.”

THE FLAME AND THE ARROW (1950)

 

1950. USA (Norma-WB). Director: Jacques Tourneur. 88 minuts. Color.

Guió: Waldo Salt. Fotografia: Ernest Haller. Música: Max Steiner.

Burt Lancaster (Dardo), Virginia Mayo, (Anne de Hesse), Nick Cravat (Piccolo), Robert Douglas (Alessandro De Granezia), Frank Allenby (Ulrich), Norman Lloyd (el trovador).

El falcó i la fletxa; La flèche et le flambeau.

Dardo, l’irresistible revolucionari

Després de quatre anys (1946-1949) interpretant homes castigats per la vida en pel·lícules de cinema negre, Burt Lancaster va decidir fer un gir radical a la seva carrera i es va convertir en un campió de l’aventura, un dels més inoblidables de la història del cinema. Va cridar Nick Cravat, company d’acrobàcies del temps del circ, i van fer meravelles en aquesta pel·lícula i a The Crimson Pirate. A la Llombardia, al segle XII, Dardo és un home de les muntanyes que no vol dependre de ningú ni vol que ningú depengui d’ell. Ben aviat, però, abandonarà l’individualisme i liderarà la revolta contra Ulrich, comte de Hesse, dit el Falcó, que devasta la regió amb impostos. La situació és original: a Dardo, fa cinc anys, la dona (Francesca) el va deixar pel Falcó. Potser com a revenja, a l’inici Dardo mata un dels falcons del comte. Pare i fill fugen per les teulades, però els soldats fereixen Dardo amb una fletxa i s’enduen el fill, Rudi, cap al castell, per viure amb la mare. Llavors Dardo, per recuperar-lo, formarà una banda de proscrits al bosc. Entre Robin Hood i Guillem Tell es perfila la història, però en cap moment sembla de segona mà. Té personalitat pròpia i un gran encant. Un altre toc original és l’escenari: al mig del bosc, on estableixen el seu campament, es troben les runes d’un antic temple, grec o romà, un lloc gairebé màgic, molt suggerent. 

El film també sap traçar molt bé la història d’amor entre Dardo i Anne de Hesse, neboda del comte. Dardo i Piccolo s’han internat al castell del comte de Hesse per rescatar Rudi, el fill de Dardo, però no poden i s’enduen, com a ostatge, Anne. La lliguen amb una argolla al coll perquè no s’escapi. Sap greu, perquè la noia és guapa i distingida. Es posa melosa vora el riu, intentant sorprendre Dardo per l’esquena, però ell no cau en la trampa. A més, deixa anar una bona frase muntanyenca: “I learned a long time ago, my lady, never trust a mountain cat when she stops snarling and never trust a woman when your back is turned.”

Tot i aquest tracte indigne i les frases burletes, Anne de Hesse  s’enamora de Dardo, a qui perdona i comprèn per les ànsies que té de recuperar el fill. Ell, evidentment, també s’hi sent atret, però la rebutja perquè creu és una aristòcrata hipòcrita i altiva. Tot d’una, però, li fa un petó apassionat entre les runes del temple, a la llum de la lluna, amb el paisatge muntanyenc de fons. És un gran moment. Però no se’n fiarà mai Dardo, d’Anne, fins que una dona del poble, Nonni Bartoli, no li faci veure la veritat: “Now, Dardo, why are you so ready to believe every woman loves you except this one?”

No n’hi falten, de moments, a la pel·lícula: Piccolo explicant amb gestos la seva llarga amistat amb Dardo; l’atac a cavall dels proscrits, amb branques com a llances; els dos assalts entre Dardo i el marquès, amb el tercer en perspectiva. Esclata el film al tram final: les acrobàcies, el pas damunt la cuina, l’aliberament dels presos, el duel entre Dardo i el marquès, que s’acaba a les fosques -“ Now, Marchese, we're in the dark where a sword is just a long knife”- …i la fletxa final, que es clava al cor del comte just per sobre del cap de Rudi. Gran film, impecable a tots els nivells: el guió (Waldo Salt), la direcció (Jacques Tourner), la il·luminació nocturna, la música (Max Steiner) i, és clar, els actors, Burt Lancaster, Nick Cravat i Virginia Mayo.