1993. USA. Director: Woody Allen. 104 minuts. Color.
Guió: Woody Allen, Marshall Brickman. Fotografia:
Carlo Di Palma.
Diane Keaton (Carol Lipton), Woody Allen (Larry
Lipton), Alan Alda (Ted), Anjelica Huston (Marcia Fox), Jerry Adler (Paul
House).
Wagner i Polònia
La recordava amb més gràcia aquesta comèdia d’assassinats de Woody
Allen, que comença bé però es fa llarga al tram final. Hi ha dos retrobaments,
un de positiu (Diane Keaton, absent des de Manhattan, 1979, exceptuant
una breu aparició a Radio Days, 1987) i un de negatiu, la càmera en mà,
que Woody Allen havia descobert l’any anterior (la marejant Husbands and
Wives) i que també causa desperfectes en l’acabat visual d’aquest film.
Woody Allen, com a actor, comença divertit, però va tan accelerat demostrant nervis
i infinita covardia (imitant, com sempre, a Bob Hope, esmentat en el guió) que
resulta monòton. S’agraeix la presència d’Alan Alda com a enamorat sense
esperances de Diane Keaton.
El film, per desgràcia, és visualment pobre i té un misteri d’interès
decreixent. A més, l’actor que fa dolent és pèssim i enfonsa la pel·lícula. D’altra
banda, els vaivens d’amor i gelosia del trio protagonista (o quartet, amb
Anjelica Huston) ens deixen més aviat indiferents. Es va parlar molt del final
amb miralls homenatjant The Lady from Shanghai (1948), però és realment
inepte. Tot queda en mans, per tant, dels diàlegs, de les frases, i n’hi ha de
molt divertides. Fent-se passar per detectiu de policia en un hotel de mala
mort, Woody Allen diu: “Yes, I am a detective. They lowered the height
requirement”. Parlant del llibre que ha escrit Anjelica Huston, que deu ser
d’impossible lectura, diu: “This book makes ‘Finnegans Wake’ look like
airplane reading.” I, és clar, la famosa frase sobre Wagner i Polònia: “I
can’t listen to that much Wagner, ya know? I start to get the urge to conquer
Poland.”
