THUNDER OVER THE PLAINS (1953)

 

1953. USA (Warner Bros). Director: André De Toth. 82 m. Color. (27 d’octubre)

Productor: David Weisbart. Guió: Russell Hughes. Fotografia: Bert Glennon.

Randolph Scott (Capt. David Porter), Phyllis Kirk (Norah Porter), Lex Barker (Capt. Bill Hodges), Charles McGraw (Ben Westman), Henry Hull (Lt. Col. Chandler), Hugh Sanders (H.L. Balfour), Elisha Cook Jr. (Joseph Standish), Fess Parker (Kirby).

Entre dues lleialtats

Som a Texas, un cop acabada la Guerra de Secessió, amb l’exèrcit de la Unió ocupant el territori i protegint els interessos dels polítics i homes de negocis del Nord –els cèlebres “carpetbaggers”(1)-, que imposen impostos abusius als arruïnats sudistes i es queden terres i bestiar. El capità Porter, de la Unió però texà, viu escindit entre dues lleialtats i, encara que la seva obligació és fer complir la llei, fa el que pot a favor dels texans. El coronel Chandler l’acusa de no fer prou, especialment perquè Porter no captura Ben Westman, líder dels texans que es revolten contra els carpetbaggers. Porter es defensa: “És difícil agafar un home que té al seu costat tots els homes, dones i nens, senyor”.(2)

Com si la situació ja no fos prou estressant, arriba a la caserna el capità Hodges, militar altiu i sense dilemes morals que resulta ser un antic conegut de Norah, la jove esposa del capità Porter. Quan Hodges sopa a casa dels Porter, es produeix una animada conversa entre ell i Norah Porter –ah, els balls d’abans de la guerra als grans salons de la capital…-, que deixa en fora de joc el capità Porter, de més edat que ells i que no ha conegut mai el món elegant. El diàleg és brillant i acaba amb un divertit estirabot de Porter.  

Norah Porter: Què ha sigut de la Frances Bilky?

Capità Hodges: No ho sé. Es va casar amb un coronel, crec. Potser era un general. Sigui com sigui, ens supera en rang a tots nosaltres. 

Norah: Això és fabulós! Tota la vida que havia volgut encapçalar el ball i ara ho pot fer. Em sembla que a mi també m’hauria agradat. 

Capità Hodges:  Aquí no hi ha res d’això, oi, capità?

Capità Porter: Segons com t’ho miris. Els indis baixen per aquí un cop al mes i ballen per nosaltres.(3)

La pel·lícula es mou amb tanta solvència amb l’acció a camp obert, on les operacions de Porter per encerclar el rebel Westman fracassen per les presses que té Hodges d’endur-se el mèrit, com a l’interior de la ciutat, en què hi ha seqüències de gran suspens en estances mig il·luminades: Balfour, carpetbagger gros i panxut, és fins i tot capaç d’arribar a l’assassinat, com molt bé sap el petit i nerviós Standish, soci seu, que té por de ser la següent víctima… amb raó.

Un film magnific, doncs, que demostra que la sèrie de sis westerns que va fer Randolph Scott sota la direcció d’André de Toth no està gaire lluny de la qualitat dels sis, més cèlebres, que va fer posteriorment amb Budd Boetticher.   

(1) El terme “carpetbagger” deriva de les boses de mà fetes amb tela de catifa –“carpet bags”- que duien els polítics i comerciants del Nord durant l’Era de la Reconstrucció (1865-1877).

(2) Captain Porter: It’s hard to catch a man who’s got every man, woman and child on his side, sir.

(3) Norah Porter: Whatever became of Frances Bilky?

Captain Hodges: I don’t know. She married a colonel, I think. Maybe it was a general.  At any rate, she outranks all of us.

Norah: But that’s wonderful! Now she’ll have her lifelong ambition to lead the cotillion. Well, I guess that’s what I always wanted too.

Captain Hodges: You don’t have anything like that around here, do you, Captain?

Captain Porter: Oh, I don’t know. The Indians come down once a month and dance for us.

RIDE THE HIGH COUNTRY (1962)

 

1962. USA (MGM). Director: Sam Peckinpah. 122 minuts. Color.

Guió: N.B. Stone jr., W..S. Roberts. Fot: Lucien Ballard. Mús: George Bassman.

Randolph Scott (Gil Westrum), Joel McCrea (Steve Judd), Mariette Hartley (Elsa Knudsen), Ron Starr (Heck Longtree), Edgar Buchanan (Jutge Tolliver).

El comiat

A vegades els grans actors tenen l’oportunitat d’acomiadar-se del cinema com es mereixen, amb una gran pel·lícula. No és, però, un cas gaire freqüent, i menys freqüent és encara que siguin dos els actors que diguin adéu, junts, amb una obra mestra del gènere que ells van ajudar tant a fer gran. L’existència d’aquest western és, doncs, gairebé un miracle, una meravella que els aficionants a l’Oest no deixarem mai d’agrair. Randolph Scott i Joel McCrea, junts per primera i última vegada, van protagonitzar un moment màgic de la història del western. Curiosament, després de llegir el guió, van decidir intercanviar-se els papers. Va ser una bona idea: Randolph Scott, amb aquella sornegueria que podia transformar-se fàcilment en cinisme, va ser un “dolent” molt convincent encarat a la bondat natural de Joel McCrea.     

Randolph Scott és Gil Westrum, un home que ara, amb perruca i vestuari de Buffalo Bill, es fa anomenar The Oregon Kid i s’exhibeix com a tirador infal·lible per fires i mercats. Sorprèn força veure Scott així. Amb més dignitat va pel món Joel McCrea, que es diu Steve Judd i rep l’encàrrec de transportar or des d’un campament miner situat a les terres altes fins a la ciutat. Judd retroba Westrum, amic dels vells temps, i el contracta per la feina. Cavalquen, doncs, junts, Judd i Westrum, és a dir, Joel McCrea i Raldolph Scott, i és un plaer indecriptible veure’ls junts en un western.

Té temptacions de robar l’or Westrum i, de tant en tant, sondeja el seu amic. Judd, però, és un home íntegre. Ho és des que, quan era un jovenet tabalot, va rebre una lliçó d’un sheriff i va aprendre a viure amb dignitat. Westrum, però, prefereix la riquesa a l’honradesa: “Saps què duu al damunt un home pobre quan mor? La vestimenta de l’orgull, i li és tan poc útil com quan la duia en vida”(1). I li acaba preguntant: “Tu vols acabar així, Steve?” Judd, impertorbable, fa una declaració solemne: “Jo l’únic que vull és viure i morir honradament”. És Joel McCrea, ens el creiem.  

Arriba la nit, dormen al ras. Westrum intenta robar l’or però Judd el sorprèn. Esperava la traïció de l’amic, però li dol molt. Al matí, Westrum s’escapa, però quan, des de lluny, observa que Judd, juntament amb el noi i la noia que l’acompanyen, és atacat per uns miners venjatius, no dubta ni un segon i corre a ajudar-los. Se n’alegra Joel McCrea, ens n’alegrem nosaltres. Ja sabíem que Randolph Scott no ens fallaria. Es produeix un tiroteig, els miners disparant des d’una casa, els nostres amagats en una rasa. Judd, ferit, vol abreujar la situació i repta els miners a sortir a camp obert. Els provoca dient-los si tenen por d’enfrontar-se a un parell de vells. Falten només tres minuts per acabar la pel·lícula i està a punt d’arribar la seva raó de ser, el gran moment. És mítica la imatge, potser és la més mítica de la història del western: Randolph Scott i Joel McCrea avançant a camp obert, amb aplom de professional. Disparen primer els tres miners, amb nervis; desenfunden més tard i amb més precisió Scott i McCrea, que liquiden els adversaris. Joel McCrea, però, està ferit de mort. Hi ha un últim diàleg. Randolph Scott li promet que durà l’or al banc.

S’allunya Randolph Scott i es queda sol Joel McCrea, en primer terme, contemplant el paisatge per última vegada fins que s’ajeu i mor. Són deu segons extraordinaris, un final inoblidable, amb una música sublim de George Bassman. Sam Peckinpah filma amb emoció i sobrietat, a la manera clàssica, sense els trucs vulgars que després el farien famós.

Randolph Scott i Joel McCrea, que tanta dedicació i amor al western havien demostrat al llarg dels anys, es mereixien una pel·lícula com aquesta per culminar les seves brillants carreres. 

(1) Gil Westrum: Pardner, do you know what’s on the back of a poor man when he dies? The clothes of pride. And they’re not a bit warmer to him than when he was alive.