23: ENRIC V. William Shakespeare

Traducció: Salvador Oliva

Arriba el tercer Shakespeare d’aquesta llista, i n’arribaran més, perquè el geni de Stratford-upon-Avon és qui més hores de felicitat amb un llibre a les mans m’ha proporcionat en aquest vida.  

Amb l’ajuda incomparable de la traducció de Salvador Oliva, repassem l’obra amb cert detall.

Acte I

Enric V aspira, per motius genealògics, a la corona de França. Però és conscient d’un altre perill: “No ens hem d’armar només contra els francesos; ens cal reunir tropes per tenir defensa contra Escòcia, que espera l’ocasió per avançar contra nosaltres”. Westmoreland ho explica com una faula: “Tan aviat com l’àguila anglesa va a caçar, la mostela escocesa se li acosta, furtiva, al niu desprotegit, i se li beu els ous reials”.

El Delfí de França, a través del seu ambaixador, es burla de les aspiracions del rei anglès i li regala un cofre de tresors. Els tresors són pilotes de tennis. Enric V contesta: “Us agraïm el present i la vostra molèstia: quan tinguem les raquetes per aquestes pilotes vindrem a França per la gràcia de Déu, a fer-hi una partida i a jugar la corona del seu pare”.

El rei anglès, en to amenaçador, afegeix:

Digueu al Príncep que la seva broma

convertirà aquestes pilotes en pedres de canons

i la venjança que volarà amb elles

li omplirà l’ànima d’amarg remordiment.

Aquesta broma deixarà milers de dones

sense els seus estimats marits, farà pols dels castells,

i molts que encara no han nascut, ni han estat engendrats,

tindran motius per maleir la broma del Delfí.

Acte II

Mentre Nym, Bardolf i Pistola, que aviat seran camí de França, tenen les disputes habituals, arriba la notícia del gravíssim estat de salut de Falstaff. “A fe que algun dia d’aquests serà carn de corbs. El Rei li va partir el cor”, diu la tavernera. Falstaff, efectivament, no triga a morir. En fa el relat la mateixa tavernera: “I ell ha cridat ‘Déu meu, Déu meu!’ tres o quatre vegades. Després jo, per consolar-lo li dic que no hauria de pensar en Déu, que no hi havia cap necessitat d’empipar-lo amb pensaments així, encara. I ell que em demana que li posi més roba als peus. He ficat les mans a dintre el llit, li he tocat els peus i els tenia freds com una pedra; després els genolls, i així amunt i amunt: tot ell era fred com una pedra”.

Mentrestant, a les altes esferes es couen traïcions. El comte de Cambridge, Lord Scroop i Sir Thomas Grey, comprats a preu d’or pels francesos, tenen l’encàrrec d’assassinar Enric V a Southampton. Però gràcies a missatges interceptats es descobreix la conspiració. Enric V, abans de detenir-los, hi juga: els fa jutjar una ofensa que va cometre un soldat, per excés de vi, contra el rei; els tres, de manera unànime, aconsellen de ser inflexibles amb l’infractor. Enric V, llavors, els mostra les cartes que delaten la seva traïció i diu: “La clemència que alenava en mi ha estat aniquilada i morta fa un moment, per consell vostre. Per vergonya no hauríeu de gosar parlar-me de clemència; els vostres arguments se us han posat en contra com aquells gossos que devoren el seu amo. Contempleu, prínceps, i vosaltres, nobles pars, aquests monstres anglesos!”. Enric V sentencia els tres traïdors a mort. Després, amb la mirada posada en la guerra, exclama: “Alegres, cap a mar! L’ensenya de la guerra avança: no hi ha rei d’Anglaterra sense ser rei de França”.

A l’altra banda de l’estret, el Delfí Lluís afirma que Enric V és “un jove tan frívol, atordit, buit i capriciós, que no inspira cap por”. Però el rei Carles VI no el subestima pas; recorda proeses d’Eduard, el príncep Negre, i afirma: “Enric és un nou brot d’aquell tronc gloriós, i bé ens cal témer la seva fortalesa natural i el seu destí”. Arriba el Duc d’Exeter, ambaixador d’Enric V, que ensenya un arbre de genealogia per demostrar que les pretensions del rei anglès són legítimes. “Si no, ¿què passarà?”, pregunta el rei francès. “Una revenja sangonosa. Ni que amaguéssiu la corona als vostres cors, allí forfollaria per endur-se-la’n”, respon Exeter.

Acte III

El rei francès ofereix a Enric V la seva filla Caterina “i amb ella, com a dot, alguns ducats petits i miserables”. Enric no accepta l’oferta i inicia les operacions assetjant la ciutat de Harfleur. Promet una carnisseria: “Perquè com a soldat que sóc -nom que millor s’adiu a la meva natura- no deixaré Harfleur, ja mig enderrocada, fins que quedi enterrada sota cendres. Totes les portes de la pietat seran tancades, i el soldat de cor dur, salvatge i aguerrit, amb el braç lliure i sanguinari, avançarà amb un poder tan ample com l’infern, i segarà les vostres tendres verges i els vostres bells infants”. El governador de Harfleur es rendeix.

Mentrestant, al palau de Rouen, Caterina, la filla del rai francès, fa classes d’anglès amb Alícia, la seva dama de companyia: “Dites-moi l’anglais pour le bras”, “De arm, madame”, “Et le coude?”, “D’elbow”. En una altra sala de palau, el rei de França està preocupat perquè Enric V ha travessat el riu Somme. El Delfí afirma: “Per l’honor i la fe que les dames es riuen de nosaltres: diuen que el nostre nervi està degenerat, i que hauran de lliurar el cos a la luxúria dels jovenets anglesos per tornar a poblar França de lluitadors bastards”.

El rei ordena passar a l’acció: “Barreu el pas d’Enric (...), llanceu-vos sobre el seu exèrcit, igual com una allau salta damunt les valls, (...) i porteu-lo a Rouen en un carro captiu com a presoner nostre”. El Conestable ho veu fàcil: “Lamento que les seves tropes siguin tan poc nombroses, els seus soldats malalts, extenuats de fam i de fatiga, perquè estic convençut que quan vegi l’exèrcit que portem, deixarà caure el cor en el clot de la por i per victòria ens oferirà un rescat”.

Al campament anglès, Fluellen, un oficial, exposa a Enric V el cas del soldat Bardolf, que està a punt de ser executat per haver robat en una església. Enric V no esmenta que coneix Bardolf -era de la colla de Falstaff- i es mostra inflexible: “Voldríem veure tots aquests malfactors executats així”. Arriba Montjoy, ambaixador del rei francès, que avisa a Enric V que “Anglaterra es penedirà de la seva follia” i li ofereix pagar un rescat “que serà proporcional a les pèrdues que hem sofert”. Enric V contesta que és cert que té la seva gent “afeblida per les malalties, i l’exèrcit, minvat”, però no es rendirà ni pagarà cap rescat. “En resum, vet-aquí què responem: no volem el combat, tal com estem; però tal com estem tampoc no en fugirem. Digues-ho així al teu amo”, conclou el rei anglès.

*The gates of mercy shall be all shut up.     

Acte IV

Arriba la gran batalla a Azincourt. Enric V, per encendre els ànims dels seus soldats, que s’han d’enfrontar a un exèrcit molt més nombrós, fa un discurs impressionant. És el clímax de l’obra.    

Avui és Sant Crispinià,

qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa

s’alcarà de puntetes quan es parli d’aquest dia,

i el nom de Sant Crispinià el faran sentir gran.

Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,

cada any en aquest dia convidarà els veïns

i els dirà: “Demà és Sant Crispinià”

i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius

dient: “Vaig ser ferit el dia de Sant Crispinià”.

Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,

sempre es recordarà del que va fer aquell dia

amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms

als seus llavis seran familiars com els mots casolans:

Enric, el Rei, Bedford i Exeter,

Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,

tots serem recordats entre copes escumejants,

i els homes bons ho explicaran als seus infants

i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran

-des d’ara fins al dia que s’acabi el món-

Sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.

Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,*

perquè els que avui vessin la seva sang amb mi

seran els meus germans. Qui sigui baix de rang

serà, des d’aquell dia, alçat a la noblesa.

Molts cavallers anglesos que s’han quedat al llit

Maleiran el fet de no trobar-se aquí

i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin

algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.    

*We few, we happy few, we band of brothers.

Acte V

Enric V, triomfador a Azincourt, torna a Anglaterra -“Mireu: la platja anglesa cenyeix el mar amb homes, amb dones i amb infants; llurs crits i aplaudiments ofeguen la veu fosca del mar”- i arriba a Londres: “El batlle i els seus consellers millors (...) van a rebre el seu Cèsar vencedor”. Es presenta un ambaixador francès per demanar la pau.

El rei Enric torna a França per exposar les seves demandes i redactar un acord de pau just. Mentre els  seus subordinats es concentren en la lletra petita dels articles, Enric V s’entrevista amb Caterina, la filla del rei francès, que és, justament,  el “primer dels articles proposats”. La conversa no és fàcil, perquè ella no entén gaire l’anglès. “M’agrada que no sapigueu millor l’anglès, perquè si el sabéssiu trobaríeu que sóc un Rei tan vulgar que us pensaríeu que m’he venut el mas per comprar la corona. En qüestions d’amor, no sé brodar-ho, només sé dir directament ‘Us estimo’, i si em féssiu afegir alguna cosa més preguntant ‘De veritat?’, se m’haurien acabat les paraules d’amor”, confessa Enric V.

I afegeix: “Us parlo com un soldat normal i corrent: si em podeu estimar així, preneu-me. Si no, dir-vos que em moriré és cert; però pel vostre amor, per Déu que no, tot i que us estimo molt”. “És possible que hagi d’estimar l’enemic de França?”, pregunta Caterina. Enric V intenta contestar en francès, però s’encalla de mala manera: “Per a mi, Kate, és més fàcil conquerir el regne que no pas parlar francès”.

Caterina, finalment, accedeix a casar-se amb Enric si aquesta és la voluntat del seu pare. Enric, llavors, vol besar-la als llavis. Però ella s’hi nega, perquè aquest no és el costum de les dames de França. “Ah, Kate, les maneres s’inclinen davant dels grans reis. Estimada Kate, vós i jo no ens podem tancar dintre els límits de les maneres d’un país. Nosaltres som qui dictem les maneres, Kate”,* i la besa. Entra el rei de França i la resta de cortesans. El rei francès accepta concedir la seva filla a Enric, però és reticent a nomenar-lo hereu de França. Finalment cedeix i desitja que “mai cap guerra torni a treure cap espasa sagnant entre Anglaterra i França”.

*We are the makers of manners, Kate.