27: DAVID COPPERFIELD. Charles Dickens

Traducció: Josep Carner

Grans esperances, novel·la excel·lent, és -qui ho pot negar!- una mica fantasmagòrica; Història de dues ciutats, grandiosa com és, té un argument que, a veure, no se’l creu ni el més crèdul; Temps difícils deu ser bona, però no la recordo gens (i això que l’he llegida dos cops!); El casalot, aquesta sí que no me l’he llegida mai (una llacuna la té tothom!); Oliver Twist, a veure, és una mica massa, tothom ho sap; i Pickwick és Pickwick, i amb això ja està tot dit.

Ens queda, per tant, David Copperfield (1850), aquesta sí, com a novel·la imbatible de Charles Dickens (1812-1870), que no té pas un argument que causi sensació, perquè és una història típica de “nen que es fa gran i acaba convertit en un home com cal”, ni el necessita. Ah, quina galeria de personatges... Mai no s’obliden. Jo vaig llegir David Copperfield per primera vegada en una versió abreujada i amb dibuixets, i em van quedar tots gravats a la memòria. Repassem-los. Comencem per la Clara Copperfield, la jove mare del protagonista, tan innocent i esporuguida, que comet l’error de la seva vida emparentant-se amb els cruels Murdstone, Edward i Jane, hipòcrites en estat pur. Hi ha la fidel Pegotty, i la seva airejada família marinera, amb el germà Daniel, puntal de la família, el nebot Ham i, ai, Emily, la companya de jocs infantils de David Copperfield. Emily ens fa pensar, és clar, en James Steerforth, l’admirable, el menyspreable Steerforth. Més carisma a raig arriba amb Betsey Trotwood, la tieta geniüda de David, Uriah Jeep, el més “humil” de tots els homes, i Micawber, l’entranyable Micawber, tan optimista ell, tan catastròfic. Finalment, tenim a Dora, tan encantadorament inútil i infantil, i a Agnes, tan eficient i horriblement assenyada. Aquests personatges no viuen en el món real, en l’avorrit planeta que tots coneixem, sinó en un que es troba una mica més enllà, que és força més pintoresc i acolorit, anomenat planeta Dickens.  

El més curiós de David Copperfield, la novel·la vull dir, és que, tot i ser la més autobiogràfica de Dickens, només hi ha un personatge poc convincent, grisenc, amb poca força, desdibuixat, i aquest personatge resulta que és... el mateix David Copperfield, narrador i protagonista. De petit ens emociona, però quan es fa gran deambula per la novel·la amb poca vitalitat i és devorat sense problemes per tots els altres personatges, molt més carismàtics que ell. Quan ens informa que s’ha convertit en un escriptor reconegut (Copperfield, alter ego de Dickens), arribem a pensar, peix bullit com el veiem, que és un impostor. Aquest home mai no hauria pogut escriure Grans esperances!

Dit tot això, passem a llegir alguns fragments d’aquesta formidable novel·la. El primer potser és el millor paràgraf que mai va escriure Dickens. S’ha de llegir a poc a poc, és un pèl difícil. Copperfield, des de la maduresa, parla de la seva mare. L’adjunto tot seguit en anglès.  

¿Podré dir de la seva cara -després alterada, com tinc motiu per a recordar-la; finada, com sé que és- que sigui esvaïda, quan compareix davant meu en aquest instant, tan precisa com qualsevol cara que pogués escollir de mirar en un carrer populós? Podré dir de la seva bellesa innocent i donzellívola que va mustigar-se i va passar d’aquest món, mentre el seu alè cau altre cop damunt la meva galta, com hi va caure aquella nit? Podré dir que mai vagi canviar, quan el meu record la torna a la vida, només així, i, més fidel a l’amable jovenesa que no hagi estat jo, ni cap home, encara estreny el que llavors amava? (Pàg. 27)

Can I say of her face -altered as I have reason to remember it, perished as I know it is- that it is gone, when here it comes before me at this instant, as distinct as any face that I may choose to look on in a crowded street? Can I say of her innocent and girlish beauty, that it faded, and was no more, when its breath falls on my cheek now, as it fell that night? Can I say she ever changed, when my remembrance brings her back to life, thus only; and truer to its loving youth than I have been, or man ever is, still holds fast what it cherished then?

Una curiosa reflexió del narrador quan li comuniquen la mort de la mare a l’escola:

Tinc la impressió d’haver-me adonat que, entre la colla dels nois, una dignitat m’era conferida, i que, en la meva aflicció, em tornava important. Si mai un infant ha estat garfit per una dolor sincera, he ben estat jo. Però em recordo que aquella importància em causava una mena de satisfacció mentre, essent els nois a l’aula, em passejava aquella tarda pel camp de jocs, Quan els veia que em miraven de les finestres estant en adreçar-se a llurs classes, em sentia tot distingit, i feia un posat més melangiós i caminava més a poc a poc. (Pàgs. 114-115)

Betsey Trotwood, la tia de David, li fa una interessant reflexió sobre Dora, i les conseqüències dels nostres actes.  

-Heu escollit ben lliurement -una ombra va passar un instant, va semblar-me, per la seva cara-, i heu escollit una criatura molt bonica i molt amorosa. Serà el vostre deure i també el vostre goig (és clar, que ja ho sabeu: no us dono pas una lliçó) d’estimar-la així com la vau escollir, per les qualitats que té i en cap manera per les que no pugui tenir. Aquestes altres, heu de mirar d’anar-les-hi descabdellant, si podeu. I si no podeu, fill meu -aquí la meva tia es va fregar el nas-, caldrà que us acostumeu a dejunar-ne. (Pàg. 564)

La mort imminent de Dora:

Però a vegades, quan la portava a dalt, i la sentia més lleugera als meus braços, em sobrevenia una sensació d’atuïment mortal, com si m’anés acostant a un país glacial, encara invisible, que em paralitzava. Vaig fer per manera de no reconèixer aquella sensació per cap nom, ni per cap furgament en mi mateix; fins que una nit que em va escometre molt poderosa, i la meva tia havia deixat Dora amb un darrer crit de “Bona nit, Poncelleta”, vaig anar-me’n a seure tot sol a la meva taula, i vaig plorar tot pensant quin nom tan fatal no havia estat aquell, i com la poncella es mustigava tota primerenca en el ram. (Pàg. 618) Fi capítol 48.

El pas del temps:

Tot sovint he reparat (i em penso que a tothom passa el mateix), que el fet que un hom se’n vagi d’un indret familiar sembla que sigui un senyal per a fer-hi tota mena de canvis. Tot mirant enfora de la finestreta del cotxe, i observant que una casa vella de Fish Street Hill, on mai, per un segle, no havien posat les mans pintor, fuster ni paleta, havia estat aterrada durant la meva absència. (Pàg. 727) Inici 59    

Pel que fa a la traducció, només vull dir que quan t’has acostumat a Dickens passat per Carner, com és el meu cas, es fa molt difícil renunciar-hi a favor d’una traducció més moderna, perquè justament amb la llengua de Carner, tan exuberant i tan plena de paraules i d'expressions que ja no es fan servir, et sents més a prop de Dickens, que va escriure no fa pas dos dies sinó, en el cas de David Copperfield, fa 170 anys.