22: ELECTRA. Eurípides

Traducció: Carles Riba

Eurípides (480-406 aC) va escriure noranta-dues obres, però només se’n conserven dinou. Carles Riba les va traduir totes entre 1949 i 1954. Ho va fer en vers, adaptant la mètrica grega al català. Com en el cas de l’Odissea, requereix un cert esforç, però la recompensa és impagable, pel to poètic tan elevat i pel català tan ric i vigorós.  

A El cíclop, que no és una tragèdia sinó una obra satírica, Ulisses demana al déu Hefest que l’ajudi a cremar l’ull de Polifem, “que és un home a qui no importen déus ni moridors”. I afegeix l’astut Ulisses: “Si no, s’haurà de creure que l’Atzar és déu i que els eterns no poden tant com l’atzar”.

Aquesta memorable frase d’Ulisses ens mostra l’essència de l’obra d’Eurípides. Josep Alsina, al pròleg d’Alcestis, ho explica molt bé: “L’univers d’Eurípides, hem dit, és un univers trasbalsat. Els déus, la base metafísica de la conducta humana, s’han esfumat. I resten sols els homes, lliurats a les seves passions desfermades. I el poeta, davant d’aquesta solitud de l’home, només pot comprendre allò que el fa humà: el sofriment, el dolor, la misèria.”

I ara passem a Electra.

Quan Agamèmnon va tornar de Troia, la seva dona Clitemnestra li va preparar un parany i Egist, el seu amant, el va matar. Els dos fills, Orestes i Electra, corrien perill. “Un vell que havia estat educador del rei, arrenca Orestes de morir a mans d’Egist i el dóna a Estrofi, per criar-lo a Fòcida. La noia, Electra, es va quedar al casal patern. Quan li vingué la ufana de la joventut, la pretenien grans senyors de l’Hèl·lada”.

Però Egist no volia que Electra es casés; més i tot, la volia matar, però Clitemnestra ho va aturar i finalment van acordar que Electra es casés amb un pagès.

Casada a un feble, feble fóra, doncs, la por.

Car si l’hagués tinguda un home principal,

un dia hauria despertat el crim antic

que dorm; i la justícia hauria atès Egist.

El matrimoni, però, no s’ha consumat i Electra encara és verge. Diu el pagès: “Em fa vergonya de tocar un rebrot de gent apoderada, car per tant jo no he nascut”. Electra apareix per primera vegada portant una gerra sobre el cap per anar a buscar aigua al riu. Lamenta la sort d’Agamèmnon, el seu pare:

Trista nafra de destral,

aquesta teva, pare,

trist parany, tornant de Troia!

No et va rebre amb diademes

la muller, ni amb corones,

ans va fer de tu l’horrible

escarn del glavi de dos talls d’Egist

i prengué el traïdor en el seu llit.

Entra en escena Orestes, vingut de lluny, en companyia del seu amic Pílades. Orestes i Electra no es reconeixen perquè van ser separats quan eren molt petits. És el vell que el va salvar qui reconeix Orestes. Immediatament preparen la venjança. Acorden que Orestes s’encarregarà d’Egist i Electra de Clitemnestra. El vell prepara un pla, aprofitant l’estada d’Egist en un camp veí. Orestes s’hi presenta, fent-se passar per un tessali. Egist, confiat, l’acull, i fins i tot li deixa tallar el bou que està oferint a les Nimfes. Orestes aprofita l’ocasió per matar Egist: “El colpeix als ossos de la nuca i me li deixa els junts dorsals a trossos. Amb sobresalts de tot el cos, palpita, udola, es mor en una mar de sang”. La notícia arriba a Electra, que ho celebra:

Oh clara llum, quadriga resplendent del sol

oh terra i nit que, sola, veien els meus ulls:

ara els aixeco, desplegats ben lliurement,

car l’assassí del pare, Egist, ha sucumbit.     

Clitemnestra, que no coneix la mort d’Egist, es dirigeix a veure Electra perquè li han fet creure que ha tingut un fill. Orestes, quan la veu venir de lluny en carruatge, té dubtes: “¿Què fer amb una mare? ¿L’hem de degollar?”. Electra replica: “¿És que veient-la així en persona t’hi commous?”. Ell exclama:  

Horrible és el propòsit i horrorós

que l’escometi. Si és així que plau als déus,

amén. Però la gesta em sap ben poc a dolç.

Arriba Clitemnestra. Interpel·lada per Electra, exposa els motius que la van empènyer a matar Agamèmnon. Primer de tot pel sacrifici d’Ifigènia, la filla gran, immolada per Agamèmnon per obtenir vents favorables: “Amb tot, per bé que ofesa, per això no vaig esfereir-me, ni hauria mort l’espòs; però ve amb una posseïda, una bacant, i me la instal·la al llit; i som dues mullers que a la mateixa casa hem d’anar vivint”. Electra contesta que és fals el que diu, i comença referint-se a Ifigènia:

Abans que de la filla es decidís la mort,

tot just de casa l’home se n’havia anat

ja et componies al mirall els rossos rulls. (…)

Després -a Grècia jo sóc l’única que ho sé-

tu, si guanyava Troia, estaves exultant,

i si perdia, se t’ennuvolava l’ull:

tant desitjaves que Agamèmnon no tornés!

Clitemnestra es lamenta –“Ah filla, sempre va cap al pare el teu amor”- però després, adonant-se dels parracs d’Electra, es lamenta: “Ah tristos meus designis! Com he anat més lluny / que no calia en el rancor al meu espòs!”. Electra, però, no li admet la disculpa: “Ben tard gemegues, quan el mal no té remei”.

Clitemnestra, llavors, entra a la casa i...