Anthony Trollope
(1815-1882), venerat per molts lectors a Anglaterra (Alec Guinness, per
exemple, no viatjava mai sense un Trollope a la maleta), és força desconegut
fora del Regne Unit, però ja es va obrint pas, i esperem que algun dia no gaire
llunyà una de les seves grans novel·les aparegui en català. Seria un dia
memorable, realment, perquè Anthony Trollope va ser un novel·lista
extraordinari, el més anglès de tots, flegmàtic, irònic, incisiu, poc amant del
sentimentalisme melodramàtic tan característic, per exemple, de Dickens.
Els puntals de l’obra de
Trollope, a part d’una novel·la magistral com The Way We Live Now, sàtira
demolidora del món polític i financer de Londres, són dos cicles de novel·les.
D’una banda, hi ha el cicle de Barchester, sobre els afers sentimentals i
laborals del clergat, que formen sis obres: The Warden, Barchester Towers (1957),
Doctor Thorne, Framley Parsonage, The Small House at Allington i The
Last Chronicle of Barset. El segon cicle, també format per sis novel·les,
és el dels Palliser, sobre la vida pública i privada dels parlamentaris
anglesos: Can You Forgive Her?, Phineas Finn, The Eustace Diamonds, Phineas
Redux, The Prime Minister i The Duke’s Children.
Les torres de Barchester, doncs, és la segona novel·la de Trollope sobre els
clergues anglicans. Però, de religió, n’hi ha ben poca en aquestes novel·les,
perquè els seus personatges, que estan fets de la matèria de què estem tots
fets, bàsicament es desviuen per ocupar els millors càrrecs i impedir que ho
facin els seus rivals. L’inici de la novel·la és sensacional. L’ancià bisbe de
Barchester (ciutat inventada) és a punt de morir, però li costa. Això és un problema
per al seu fill, l’arxidiaca Grantly, que és el principal candidat a substituir
el seu pare, però només si la mort es produeix abans del canvi de govern a
Londres, que sembla imminent (els bisbes de l’Església Anglicana els escull -o
escollia- el Primer Ministre). Tot un dilema moral i espiritual, doncs, per a l’arxidiaca,
perquè queda com lleig desitjar que el pare la palmi amb certa rapidesa. Al
final, arriba abans el canvi de govern i el jove Grantly veu frustrades les seves
aspiracions. El nou bisbe és el doctor Proudie, que de fet és un calçaces,
perquè qui mana és la seva dona i un tal Slope, clergue molt ambiciós que des
del moment que arriba a Barchester posa els pèls de punta al doctor Grantly i
la seva colla. Grantly, per combatre el llefiscós Slope, busca reforços a l’exterior
i fitxa un teòleg de prestigi, Arabin, encara solter.
He dit “encara solter”,
sí, i amb tota la intenció, perquè ara hem de parlar de la protagonista de la
novel·la, l’atractiva i intel·ligent Eleanor Bold, jove vídua i cunyada del
doctor Grantly. Tres pretendents s’hi aproximen amb diferents actituds: un,
Slope, amb ferotge decisió; l’altre, Arabin, amb lentitud; i un tercer, Bertie
Stanhope, mandrós hereu d’una família anglesa italianitzada (en el pitjor sentit de la paraula), per obligació familiar. Trollope, molt considerat amb els seus
lectors, ens informa aviat que no hem pas de patir, perquè Eleanor no es casarà
pas ni amb Slope ni amb Bertie…
En fi, amb aquests
elements, el seu talent narratiu i el seu gran coneixement de la naturalesa humana, Anthony
Trollope construeix una novel·la admirable.
N’apunto alguns
fragments. Les pàgines corresponen a la versió castellana editada per Cátedra,
en què la novel·la comença a la pàgina 73. (Traducció pròpia a partir de la castellana de Miguel Ángel Pérez Pérez).
El bisbe Grantly va
morir com havia viscut, lentament i pacífica, sense dolor ni alteracions. L’alè
el va anar abandonant de manera gairebé imperceptible, i durant el mes anterior
a la seva desaparició, costava de saber amb seguretat si estava viu o mort. (Pàg. 74.)
Potser, avui dia, no hi ha
cap suplici més gran infligit a la humanitat en els països lliures i
civilitzats que la necessitat d’escoltar sermons. Ningú excepte un clergue que
predica té, en aquests regnes, el poder per obligar els assistents a quedar-se
asseguts en silenci i patir el turment. Ningú excepte un clergue que predica es
pot delectar en tòpics i frases fetes i, tot i així, rebre com a privilegi
indiscutible el mateix tracte respectuós que rebria si dels seus llavis
sortissin paraules d’una eloqüència vehement o d’una lògica convincent. (Pàg.
132)
No és exagerat afirmar que, a
vegades, tots parlem dels nostres amics més estimats d’una manera que no els
agradaria gaire, però, en canvi, esperem que els nostres amics més estimats
parlin invariablement de nosaltres com si fossin cecs als nostres defectes i
molt perceptius a qualsevol matís de les nostres qualitats. (Pàg. 284)
El senyor Arabin va rebre la
notícia de la possibilitat que Eleanor es casés amb el senyor Slope amb
sorpresa, però no amb incredulitat. Hem dit que no estava enamorat d’Eleanor, i
fins aleshores era cert, però, des que va saber que ella estimava un altre
home, va començar a sentir alguna cosa especial. No és que decidís de cop
convertir-la en la seva esposa. Mai no havia pensat en ella en relació a ell
mateix, i continuava sense fer-ho en aquests moments, però sí que va
experimentar en el seu interior una vaga sensació de profunda tristesa, de
persistent dolor, d’irremeiable abatiment, així com una mena d’humiliació per
no haver fet res per evitar que aquest altre home, aquest individu mesquí a qui
ell menyspreava amb totes les seves forces, s’endugués un trofeu tan dolç.
Qualsevol home que hagi
arribat solter als quaranta anys i no hagi experimentat alguna vegada emocions
semblants, o bé ha tingut molta sort o bé té un cor fred com la pedra. (Pàg.
402)
Eleanor, després d’un dia fatídic, es refugia en el
seu fill, el petit John Bold, buscant consol.
Aquesta manera de consolar-se
dels mals del món és molt freqüent. Les
mares l’obtenen dels seus fillets, i els homes dels seus gossos. Alguns, fins i
tot, l’obtenen dels seus bastons, la qual cosa és igual de racional. ¿Com és
que ens alegrem que no ens enganyin aquells que no han aconseguit dominar l’art
de fer-ho? (Pàg. 576-577)
El petitonet era realment un
encant. Menjava amb molta gana, s’agafava amb alegria els dits dels peus tan
aviat com li destapaven les cames i no era gens ploraner. Se suposa que aquests
són els principals punts de perfecció d’un petitó i, en tots ells, el nostre
destacava. (Pàg. 92)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada