2001. USA.
Director: Tony Scott. 126 minuts. Color.
Robert Redford (Nathan Muir), Brad Pitt (Tom Bishop), Catherine McCormack (Elizabeth Hadley).
Robert Redford és Nathan Muir, un veterà agent de la CIA.
No és un cínic ni un desencantat, és un professional, no pas cruel, però sense
escrúpols si ha de sacrificar innocents en alguna missió. Al seu deixeble, Tom
Bishop, li costa aprendre aquesta dura lliçó. En la seva primera missió com a
espia, a Berlin el 1980, Muir no parpelleja a l’hora de sacrificar Schmidt, una
peça necessària per a l’operació a qui
se li havia promès el pas al Berlin Occidental. Bishop es queda esfereït i reclama
a Muir que no s’excusi amb allò del bé més gran. Contesta Muir: “That’s exactly what it’s about. Because what
we do is unfortunately very, very necessary. And if you’re not willing to
sacrifice scum like Schmidt for those that want nothing more than their
freedom, then you better take a long hard look at your chosen profession, my
friend.”
El debat moral reapareix a Beirut el 1985. És el millor
bloc del film, un llarg flash-back que acaba amb Muir ordenant de fer volar tot
un hotel per matar un únic terrorista. Bishop no ho suporta més i se’n separa
per sempre. Però el sentimentalisme és
un taló d’Aquil·les per a un espia. Ho veiem a l’inici, quan Bishop entra en
una presó xinesa per rescatar la seva amant, Elizabeth Hadley (l’atrctiva Catherine
McCormack), i en un moment de compassió, dóna un xiclet a un pres torturat;
aquest xiclet serà la seva perdició. Muir, llavors, es troba en un dilema:
rentar-se les mans o intentar una jugada impossible per rescatar-lo, burlant la
pròpia CIA, que es desentén de l’agent caigut. Per descomptat, coneixem prou bé
Redford per saber que optarà per la segona opció: és l’ètica del soldat, que
consisteix en no abandonar el company ferit.
L’últim quart de la pel·lícula és molt improbable, per no
dir absolutament increïble, però és catàrtic, i no desfà la solidesa i la força
dramàtica dels tres blocs que la integren: Vietnam, 1975; Berlin, 1980; i
Beirut, 1985. Tony Scott, director sense calma vital, es lliura al lideratge de
Robert Redford, que atorga profunditat de mirada i entitat moral al film. Redford
domina, controla i dóna joc a Brad Pitt, que compleix prou bé, especialment en
les escenes que comparteixen; quan està sol, en canvi, flaqueja.
