1924.
USA (MGM) Dir: Victor Seastrom (Victor Sjöström). 72 minuts. B/N
Guió:
V.S., Carey Wilson. Obra de teatre de l’autor rus Leonid Andreyev (1915).
Fotografia:
Milton Moore. Música: William Axt.
Lon
Chaney (Paul Beaumont / HE), Norma Shearer (Consuelo) John Gilbert (Bezano),
Tully Marshall (comte Mancini), Marc McDermott (Baró Regnard), Ruth King (Marie
Beaumont).
El pallasso derrotat
Riure per no plorar. Aquest sembla el
lema al qual s’acull Paul Beaumont, científic amb innovadores teories sobre
l’Origen de la Humanitat que és vilment traït pel Baró Regnard, suposat patró
de les ciències que li roba les idees, i, el que és més greu, traït també per
la seva pròpia dona, Marie, a qui Beaumont adorava i que resulta que s’entén
amb el Baró. Quan el pobre científic protesta, li cauen dues plantofades, de
revés totes dues, una del Baró i l’altre de Marie, i ell, estupefacte, no
reacciona. El món ara és un lloc estrany, incomprensible. “Fool! Clown!”,
li engalta Marie. És cert, pensa Beaumont, perquè de cop i volta tothom es riu
d’ell com si fos un pallasso.
El suec Victor Sjöstrom (Seastrom
quan feia les Amèriques), gran director, fa aquí un encadenat memorable: una
bola del món que gira ràpidament s’encadena amb la imatge d’uns pallassos que
se situen, baixant amb cordes, al voltant d’una pista de circ. Beaumont ara és
HE, un pallasso que fa un número de molt èxit. Consisteix simplement en rebre
infinites bufetades de molts altres pallassos; clatellot rere clatellot,
repetint mil vegades la humiliació soferta quan era Beaumont. El pallasso
s’autoinflingeix un càstig brutal mentre el públic riu a cor què vols. No es
pot negar que l’obra del rus Andreyev és tan suggerent com impactant. Lon Chaney,
“l’home de les mil cares”, havia nascut per interpretar homes patètics.
La major part del film passa al circ,
amb el protagonista sempre amb cara de pallasso, lluint el somriure més forçat
mai vist. S’enamora, el pobre home, d’una noia acabada d’arribar al circ,
Consuelo (esplèndida Norma Shearer), sense la menor esperança, és clar. El
temps de l’amor ja ha passat de llarg; però no el de la venjança. Curiosament,
aquesta pel·licula, la primera produïda per la MGM, acaba amb un lleó fent
justícia.
