1994. USA. Director: Robert Redford. 132 minuts.
Color.
Guió: Paul Attanasio. Llibre: Remembering America: A Voice From the Sixties, de Richard N.
Goodwin (1988). Fot: Michael Ballhaus. Música: Mark Isham.
Ralph Fiennes (Charles Van Doren), John Turturro
(Herbie Stempel), Rob Morrow (Dick Goodwin), Paul Scofield (Mark Van Doren),
David Paymer (Dan Enright), Hank Azaria (Freedman).
Charles Van Doren, professor universitari,
pertany a una familia il·lustre. Fill d’un poeta cèlebre i d’una novel·lista,
viu una vida còmode i elegant. Fascinat pels concursos televisius, es presenta
a la seu de la NBC per provar sort en el “Twenty-One”, concurs de preguntes
culturals de gran èxit. Els responsables del programa el reben encantats,
perquè necessiten un relleu urgent per a Herbie Stempel, imbatible campió que
ja no és tan popular com era, tal com reflecteixen unes audiències a la baixa.
Quan, en el moment decisiu del programa en què Van Doren s’enfronta a Stempel,
el presentador li fa una pregunta prèviament preparada, Van Doren dubta uns
segons… i després la contesta correctament. Ha guanyat, és a dir, s’ha deixat
corrompre. La fama i els diners han vençut. A partir d’aquí, Van Doren encadena
les victòries, sempre gràcies al fet que coneix amb antelació les preguntes. Fi
i cultivat com és, s’excusa en la importància de la seva presència en el
concurs per incrementar l’interès dels nens per la cultura. En realitat, però,
s’ha rendit a l’afalac general que proporciona la fama. Van Doren és l’home més
admirat d’Amèrica, i ell adora ser-ho.
Van Doren, però, té dos enemics: Herbie
Stempel, l’home a qui van descavalcar del concurs per col·locar-lo a ell, i Dick
Goodwin, l’advocat del Congrés que investiga la corrupció dels concursos
televisius. Tots dos acaben derrotant Van Doren, quan l’escàndol surt a la
llum, però alhora tots dos en queden fascinats; Goodwin en el llarg assetjament
a què el sotmet i Stempel quan Van Doren fa la declaració pública de mea culpa i rep una gran ovació, tant
dels congressistes com del públic assistent. Pobre Stempel, Van Doren és
imbatible, fins i tot en la humiliació pública, i ell és un home insignificant
i vulgar.
Els fets que explica Quiz Show són autèntics: un gran cas de corrupció televisiva que va
escandalitzar els Estats Units a finals dels anys 50. Aquesta pel·lícula recrea
aquests fets amb precisió i gran agilitat narrativa. Destaquen el seu poder
d’evocació sobre un món fascinant -l’Amèrica dels anys 50- i la clarividència
amb què exposa les misèries de la televisió (i de la societat en general). Hi
ha grans personatges i grans diàlegs. Els duels dialèctics de Van Doren amb
Goodwin, que l’investiga i a poc a poc el va acorralant, són magnífics. Ralph
Fiennes, en el millor paper de la seva carrera, és un Charles Van Doren
memorable.
La pel·lícula també és molt incisiva retratant
els diversos estrats del poder. Els encarregats del concurs reben el seu
càstig, però el Gran Home de la NBC, connectat amb les mes altes esferes,
resulta intocable.
Una gran pel·lícula, doncs, magistralment
dirigida per Robert Redford. Quiz Show
és, sens dubte, un dels cims del cinema americà dels anys 90.
Acabem amb un comentari de Mark Van Doren,
pare de Charles, esfereït dels diners que el seu fill guanya a la televisió: “Sixty-four thousand dollars for a question.
I hope they are asking you the meaning of life.”
