QUIZ SHOW (1994)

 

1994. USA. Director: Robert Redford. 132 minuts. Color.

Guió: Paul Attanasio. Llibre: Remembering America: A Voice From the Sixties, de Richard N. Goodwin (1988). Fot: Michael Ballhaus. Música: Mark Isham.

Ralph Fiennes (Charles Van Doren), John Turturro (Herbie Stempel), Rob Morrow (Dick Goodwin), Paul Scofield (Mark Van Doren), David Paymer (Dan Enright), Hank Azaria (Freedman).  

Afalagat

Charles Van Doren, professor universitari, pertany a una familia il·lustre. Fill d’un poeta cèlebre i d’una novel·lista, viu una vida còmode i elegant. Fascinat pels concursos televisius, es presenta a la seu de la NBC per provar sort en el “Twenty-One”, concurs de preguntes culturals de gran èxit. Els responsables del programa el reben encantats, perquè necessiten un relleu urgent per a Herbie Stempel, imbatible campió que ja no és tan popular com era, tal com reflecteixen unes audiències a la baixa. Quan, en el moment decisiu del programa en què Van Doren s’enfronta a Stempel, el presentador li fa una pregunta prèviament preparada, Van Doren dubta uns segons… i després la contesta correctament. Ha guanyat, és a dir, s’ha deixat corrompre. La fama i els diners han vençut. A partir d’aquí, Van Doren encadena les victòries, sempre gràcies al fet que coneix amb antelació les preguntes. Fi i cultivat com és, s’excusa en la importància de la seva presència en el concurs per incrementar l’interès dels nens per la cultura. En realitat, però, s’ha rendit a l’afalac general que proporciona la fama. Van Doren és l’home més admirat d’Amèrica, i ell adora ser-ho.

Van Doren, però, té dos enemics: Herbie Stempel, l’home a qui van descavalcar del concurs per col·locar-lo a ell, i Dick Goodwin, l’advocat del Congrés que investiga la corrupció dels concursos televisius. Tots dos acaben derrotant Van Doren, quan l’escàndol surt a la llum, però alhora tots dos en queden fascinats; Goodwin en el llarg assetjament a què el sotmet i Stempel quan Van Doren fa la declaració pública de mea culpa i rep una gran ovació, tant dels congressistes com del públic assistent. Pobre Stempel, Van Doren és imbatible, fins i tot en la humiliació pública, i ell és un home insignificant i vulgar.   

Els fets que explica Quiz Show són autèntics: un gran cas de corrupció televisiva que va escandalitzar els Estats Units a finals dels anys 50. Aquesta pel·lícula recrea aquests fets amb precisió i gran agilitat narrativa. Destaquen el seu poder d’evocació sobre un món fascinant -l’Amèrica dels anys 50- i la clarividència amb què exposa les misèries de la televisió (i de la societat en general). Hi ha grans personatges i grans diàlegs. Els duels dialèctics de Van Doren amb Goodwin, que l’investiga i a poc a poc el va acorralant, són magnífics. Ralph Fiennes, en el millor paper de la seva carrera, és un Charles Van Doren memorable.

La pel·lícula també és molt incisiva retratant els diversos estrats del poder. Els encarregats del concurs reben el seu càstig, però el Gran Home de la NBC, connectat amb les mes altes esferes, resulta intocable.

Una gran pel·lícula, doncs, magistralment dirigida per Robert Redford. Quiz Show és, sens dubte, un dels cims del cinema americà dels anys 90. 

Acabem amb un comentari de Mark Van Doren, pare de Charles, esfereït dels diners que el seu fill guanya a la televisió: “Sixty-four thousand dollars for a question. I hope they are asking you the meaning of life.”