UMIMACHI DIARY (2015)

 

2015. Japó. Guionista i director: Hirokazu Koreeda. 128 minuts. Color. 

Manga: Umimachi Diary, d’Akimi Yoshida (2006-2018). Fotografia: Mikiya Takimoto. Música: Yoko Kanno. 

Haruka Ayase (Sachi Kôda), Masami Nagasawa (Yoshino Kôda), Kaho (Chika Kôda), Suzu Hirose (Suzu Asano). 

Títols: La nostra germana petita; Our Little Sister; Notre petite soeur.

El quimono o la camiseta de futbol

L’esperit de Yasujiro Ozu sobrevola aquesta admirable pel·lícula de Hirokazu Koreeda. La narració és pausada, el drama gens forçat i l’alternança entre felicitat i malenconia, suau i subtil. Tres germanes, d’una edat entre vint i trenta anys, viuen soles a la casa familiar de Kamakura. La gran, Sachi, infermera, actua com a cap de família i se sent molt unida al món antic: és ella qui resa davant l’altar dels avantpassats i qui plega amorosament el quimono de l’àvia. Podríem dir que és la Noriko d’Ozu. En canvi, Yoshino, que treballa en un banc, és moderna i desinhibida; la tercera, Chika, dependenta d’una botiga d’esports, és alegre i una mica ximpleta. Els arriba la notícia de la mort del seu pare. Feia quinze anys que les havia abandonades, per casar-se amb una altra dona. Les tres germanes es presenten al funeral i coneixen la seva germanastra, Suzu, de catorze anys. A última hora, Sachi, veient-la desemparada, la convida a anar a viure amb elles a Kamakura. És una bonica escena: les tres germanes dalt del tren, Suzu a l’andana, i Sachi, amb la seva bondat natural, li fa l’oferta, que Yoshino i Chika secunden tot seguit… i Suzu que s’ho rumia i acaba dient que sí, que vindrà, i després corre feliç perseguint el tren que ja s’allunya.   

Encara que la pel·lícula s’anomeni “La nostra germana petita”, no és ella la protagonista. Suzu s’integra molt bé a la vida familiar, observa divertida les seves discussions, va feliç a l’escola i, quan té alguna inseguretat respecte al lloc que ocupa al món, parla amb Sachi. El film gira, justament, al voltant de Sachi (magnífica Haruka Ayase), que lluita perquè la vida tal com ella l’entén no es desintegri al seu voltant.

Posaré un exemple. Hi ha una celebració en perspectiva i Sachi opina que a Suzu li quedaria molt bé el seu  quimono. Suzu s’ho pensa i acabava dient que segurament es posarà la camiseta de futbol. Sachi acaba de rebre una punyalada a l’esquena, però ho entoma amb un somriure, aquell somriure de pura educació, tan japonès, forçadíssim (un somriure que les altres tres germanes no fan mai). Passen algunes seqüències i arriba el dia de la celebració. Suzu, finalment, s’ha posat el quimono. Sense cap èmfasi especial ho mostra el director, però l’emoció invisible de Sachi és també la nostra.      

En general, doncs, els conflictes esclaten de manera soterrada, discreta, perquè fins i tot una noia com Yoshino només és capaç de parlar de tu a tu amb Sachi si està borratxa. Hi ha una excepció, però, que es produeix amb la visita de la mare. Dona de caràcter feble, va abandonar les tres filles després de la fugida del pare. Sachi, la gran, no li ha perdonat mai i, quan la dona té la barra d’anunciar que vol vendre la casa, l’esbronca sense contemplacions (per sort, la casa és de l’àvia i no pensa vendre-la). Hi ha gent que no sap què pot significar una casa per a una persona. Tampoc no ho sap el metge amb qui Sachi té relacions (un metge casat: això la Noriko d’Ozu no ho hauria fet mai). El metge té una oferta per treballar a Boston i vol que Sachi l’acompanyi. És una oferta absurda per a una noia tan japonesa com Sachi. Dir-li que vagi als Estats Units és com dir-li que vagi a Neptú. El director filma l’escena en unes escales exteriors, a tocar de la platja, asseguts en esgrons diferents, a certa distància. Una distància insalvable.