WONDER WOMAN (2017)

2017. USA (DC-Warner Bros.). Directora: Patsy Jenkins. 114 minuts. Color.

Gal Gadot (Diana / Wonder Woman), Chris Pine (Steve Trevor), Connie Nielsen (Hipòlita), Robin Wright (Antíope), David Thewlis (Sir Patrick Morgan / Ares).

L’amazona viatja en el Temps

Des dels temps dels pèplums més destirotats que no vèiem amazones al cinema. Ferotges guerreres, no eren immortals, com aquí se’ns presenten, vivint sens fi en una illa molt paradisíaca (i digital). Diana, l’única nena, va tenir un naixement olímpic: una figureta de fang a qui Zeus va donar vida. Aquestes amazones, per tant, viuen felices a la seva illa Themiscyra fins que la Història  irromp de cop, insolent, quan un pilot i espia americà de la Primera Guerra Mundial, Steve Trevor, forada la bombolla que protegeix l’intemporal món de les amazones, i és divisat des de l’illa per Diana, que el salva d’ofegar-se al mar gràcies a les prodigioses facultats físiques. Apareixen soldats alemans, esquincen la bombolla i posen peu a l’illa. La batalla posterior entre amazones i soldats alemanys és apotèosica. Les amazones salten dels espadats que voregen la platja amb lianes i, encara en ple vol, disparen fletxes tot giravoltant. És exagerat, és grandiós, apel·la al mite i a la llegenda. La càmera lenta no pot ser més adequada. Aquest procediment, en la seva variant literària, ja el feia servir Virgili a l’Eneida a l’hora de descriure la mort de la guerrera Camil·la. 

Aquest fragment inicial és formidable. Té èpica, drama i sentit de l’humor. Quan Steve Trevor és sorprès despullat, Diana, delerosa d’aprofundir en els seus coneixements anatòmics -és el primer home que veu!- li pregunta: “Would you say you were a typical example of your sex?”; el xicot, nerviós, acaba contestant: “I am… above average”. Realment qui està molt per sobre de la mitjana és Gal Gadot, superlativa, per presència i per talent interpretatiu. 

Disgustant la seva mare Hipòlita, Diana fuig de l’illa per anar a aturar aquesta Gran Guerra, que no creu producte de les tensions entre humans, sinó resultat de la malvada voluntat del déu de la guerra, Ares. Això desconcerta  Steve Trevor -li costa, és clar, creure en l’existència dels antics déus grecs- però no diu res perquè observant Diana fer salts prodigiosos, aturar bales amb els braços o fer anar una corda lluminosa de gran poder, opta per la prudència.

El film transcorre amb brillantor en els escenaris realistes de la Primera Guerra Mundial, i resulta fascinant, pel contrast entre el vistós aspecte de l’amazona i la sordidesa de l’ambient, veure Diana -ja Wonder Woman- a les trinxeres o fent accions espectaculars en un poblet ocupat pels alemanys. El tram final no s’escapa a la norma dels films de superherois. És llarg i excessiu.