dimecres, 5 de juliol del 2023

CABARET (1972)

 

1972. USA (Allied Artists). Director: Bob Fosse. 124 minuts. Color.

Guió: Jay Allen, basat en el musical Cabaret (1966), que adaptava la novel·la The Berlin Stories (1945), de Christopher Isherwood. Fot: Geoffrey Unsworth.

Música: Ralph Burns. Cançons: John Kander, Fred Ebb.

Liza Minnelli (Sally Bowles), Michael York (Brian Roberts), Helmut Griem (Maximilian Von Heune), Joel Grey (Mestre de cerimònies), Fritz Wepper (Fritz Wendel), Marisa Berenson (Natalia Landauer).


Patetisme desconcertant

Christopher Isherwood, autor de la semiautobiogràfica novel·la en què es basa el musical Cabaret, opinava que Liza Minnelli, filla de Judy Garland, era una cantant massa bona per fer de Sally Bowles, perquè l’autèntica, que ell havia conegut l’any 1931 a Berlin, de nom Jean Ross, justejava molt, i això era el que la convertia en una figura patètica quan declarava repetidament que algun dia seria una gran estrella. Liza Minnelli també diu això al film, i, francament, veient-la actuar al cabaret, amb portentosa veu i màxima desimboltura, l’espectador no ho descarta gens. Isherwood, doncs, tenia raó. Ara bé, són precisament les escenes musicals a l’interior del petit cabaret berlinès els moments àlgids de la pel·lícula. Liza Minnelli i Joel Grey, fenomenals tots dos, interpreten amb energia i convicció temes com “Willkommen”, “Maybe This Time”, “Money, money” o “Cabaret”.

La part no musical del film desperta menys entusiasme. Li falta grandesa cinematogràfica -Bob Fosse, gran coreògraf, no era un gran director- i el protagonisme de Liza Minnelli, que és tot ulls i ens fa pena, molta pena, des del començament fins al final, perquè tot ho sap i tot ho ignora, resulta esgotador. Al seu costat, Michael York, eclipsat, és massa passiu en el paper de l’escriptor anglès Brian Roberts. La presència d’un aristòcrata decadent, de sonor nom Maximilian Von Heune, anima la segona part amb unes aventures sexuals variades que haurien estat impossibles de mostrar dècades enrere.

La presència de Von Heune també serveix per acabar de perfilar el rerafons històric del film: l’imparable ascens al poder dels nazis, mostrat de manera constant i ben dosificada. Diu Von Heune des de la seva talaia aristocràtica: “The nazis are just a gang of stupid hooligans, but they do serve a purpose. Let them get rid of the communists. Later we’ll be able to control them.” Replica hàbilment Roberts: “But who exactly is we?” Respon Von Heune: “Germany, of course”. Però aquesta Alemanya no sembla que existeixi, perquè quan, a la zona ajardinada d’un alberg, un adolescent nazi canta “Tomorrow Belongs to Me”, gairebé tothom, inflamat de patriotisme irreflexiu, s’afegeix a la cançó. Llavors Roberts es gira cap a Von Heune i li pregunta: “Do you still think you can control them?”

Una trama secundària inclou una història d’amor entre una refinada i adinerada jueva alemanya (magnífica Marisa Berenson) i un xicot impulsiu, jueu camuflat, que primer s’hi vol casar per diners i després se n’enamora sense voler. El recordava més fascinant aquest idil·li, però ara m’ha semblat més aviat brusc i simple.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

WHIRLPOOL (1950)

  1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener) Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy ...