1917 (2019)

 

2019. UK-USA. Director: Sam Mendes. 119 minuts. Color.

Guió: S.Mendes, K.Wilson-Cairns. Fot: Roger Deakins. Mús: Thomas Newman.  

George MacKay (William Schofield), Dean-Charles Chapman (Thomas Blake), Claire Duburcq (Lauri), Mark Strong (Cap. Smith), Richard Madden (Lt. Joseph Blake), Colin Firth (Gen. Erinmore), Benedict Cumberbatch (Cor. Mackenzie). 

La crueltat i la tendresa

Segurament el mèrit més gran d’aquest magnífic film és haver sabut esquivar el realisme estricte, tan sòrdid, que, de manera inevitable i prou justificada, sol ser l’essència de les pel·lícules de guerra actuals; i haver optat, en canvi, per un to una mica més lleuger, d’aventura bèl·lica, amb llibertat per incloure seqüències lleugerament -o clarament- inversemblants.

L'argument és senzill. Dos soldats anglesos, Schofield i Blake, han de dur un missatge urgent a un batalló britànic que està a punt d’entrar en acció; el missatge consisteix en aturar l’atac, perquè se sap que els alemanys han parat una trampa als anglesos. Ressona en aquest argument l’inoblidable tram final de Gallipoli (1981). Els dos soldats, doncs, travessen la terra de ningú i arriben a les trinxeres dels alemanys, abandonades recentment. Els impressiona la seva laberíntica grandària. “Bloody hell! Even their rats are bigger than ours”, comenta Blake. Surten a l’exterior i arriben a una granja. Des d’allà contemplen una batalla aèria i -oh, casualitat!- un avió alemany cau als seus peus. Salven el pilot, que ja se socarrimava, i Blake té massa compassió d’ell i mor. S’ha de ser més dur i ferotge a la guerra, sembla ser la  conclusió. Schofield continua sol, i la llet amb què ha omplert la seva cantimplora servirà -oh, casualitat!- per alimentar un nadó molt necessitat quan arribi a Écoust Saint-Mein, poble destruït de dalt a baix.

La pel·lícula sap repartir joc a tots els nivells -ara és crua i cruel, ara és tendra i humana- i s’agraeix. A nivell visual destaca que està feta gairebé sense talls, amb un sol pla, però això, en aquests temps, ja és força habitual i, pels avenços tecnològics, està lluny de tenir el mèrit que tenia quan ho va fer Hitchcock (Rope, 1948). En qualsevol cas, Sam Mendes mou la càmera amb elegència, sense estridències, i la direcció pràcticament és invisible.

Més artificiós, potser, és el recurs d’utilitzar actors molt coneguts de tant en tant, molt ben dosificats, per fer una breu aparició. Són Mark Strong, Benedict Cumberbatch, Colin Firth i Richard Madden. Encara no sé si és una bona idea o no. En qualsevol cas no li treu billantor cinematogràfica ni plenitud emocional a aquest esplèndid film.